L'ascens i la ciaguda de Lucien de Rubempré, poeta de províncies que arriba a París disposat a menjar-se el món. I els problemes del seu amic i familiar David Séchard, per tirar endavant la seva imprempta a Angoulème. Un novel·lot de Balzac, a estones esplèndid, a estones una mica pesat. M'agrada especialment la descripció que fa d'aquest París del XIX, on l'aristocràcia i el periodisme, la política i els negocis es barregen com si la Història encara vacil·lés entre la recuperació -impossible- de l'Antic Règim borbònic i la modernitat burgesa, liberal i republicana. I la literatura, i encara més la poesia, sense tocar de peus a terra, en un món espiritual que no se sap quin paper hi juga.
2 comentaris:
Jo mentrestant llegia Diderot .. un altre clàssic. Després de diversos fracassos contemporanis ;-(
sempre quedarà París!
te'n records d'en Pierre Pontó?
aquella taula de formatges, vi, posta de sol, te i herba, mini golf...
bones festes i bon 2010!
Roc
Publica un comentari a l'entrada