dilluns, 25 d’octubre de 2010

Ruyra


"El soroll era paorós. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s'alzinaven a tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes i al darrera d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant sentir un aspre trontoll de pedregalum rossegadís i, de vegades, uns esclats com de barrinades subterrànies."
Quina porqueria de català que parlem avui en dia!

1 comentari:

Rafel ha dit...

És que el que sentim i llegim no és cap meravella.
Potser els que han de donar exemple haurien de rebre un calbot, o un mastegot, o un clatellot, i ja veurem si es desperten i reaccionen.