dilluns, 1 de novembre de 2010

Bashir Lazhar


Enmig d'un pont accidentat ens arribem a la Beckett a veure aquest quasi-monòleg sobre un professor de Primària algerià que exerceix al Canadà. Per mi és un molt bon espectacle, text molt interessant, bona evolució de la comèdia al drama, amb bons cops de puny i amb l'alicient personal de sentir-me identificat en molts temes professionals. Una original posada en escena quant als efectes sonors que ajuda a trencar amb la monotonia del monòleg (valgui la redundància).



2 comentaris:

Nafta ha dit...

Gràcies Martí pel títol de l'obra.
Serà la meva proposta per a la següent tarda de teatre.

Anònim ha dit...

Home... monotonia i monòleg no són cap redundància. Tal com tampoc no ho són "monocle" i monopatí".