diumenge, 18 de setembre de 2011

L'arbre de la vida, de Malick

Comença amb el dolor; dolor de mare, dolor de germà... i després un no-som-res, pols d'estels, fruit de Big-bang, llavor de no-se-sap-què. Brad Pitt, paper esplèndid de pare despòtic en aquesta època tan filmada dels anys cinquanta americans. les altres actuacions molt bones també, la mare, el nen... Una pel·lícula que hipnotitza i que en alguns moments m'ha cansat una mica. Bon cinema evidentment! Pel·lícula pretensiosa, sí , però "porque se puede".



critica a Labutaca.net

Malick lleva al límite su actitud contemplativa y espiritualidad (en la que se aprecia un abandono del paganismo en pos de pensamientos de calado más cristiano), y la jugada le sale casi redonda. Retomando los textos sagrados, este cineasta sin igual extrae de ellos una concepción bicéfala del mundo que nos rodea. La naturaleza o la gracia divina; el aceptar y saber ver /convivir con la belleza y bondad que nos rodea, o luchar para ser dueños de nuestro propio destino; la madre o el padre.  (Víctor Esquirol Molinas a www.elseptimoarte.net )

1 comentari:

Antoni Plans i Lladós ha dit...

Per a mi, d’aquesta pel•lícula en destacaria les relacions familiars de dependència que considera, denuncia (prou bé) i justifica (amb preciosismes edulcorats, ambigus, parafernàlia galàctica i celestial, és a dir -per a mi- molt malament).

Kafka -d’entorn familiar jueu i cristià- als 32 anys, va escriure la versió definitiva de la seva obra Carta al pare (1919), que tindria que veure amb el paper dominant, autoritari i estricte d’aquest model de pares (que eduquen manu militari, com el d'aquesta pel·lícula) i mares aguantacops.

La pel•lícula doncs em va semblar polivalent. Pot agradar molt, poc o gens. Pot estar ben filmada, però com veuràs no estic d’acord amb el missatge massa ambigu que arriba a donar.