Freud i Jung i una Keira Knightley sobreactuada però a mi la pel·li se'm fa interessant, malgrat les meves prevencions contra la psicologia i la psicoanàlisi i totes aquestes falòrnies. M'agrada la tensió pacient-doctor, la relació mestre-deixeble, el Freud que defensa les seves tesis i el seu cientifisme , la Viena de començaments de segle, els seus cafès i els seus carruatges , i sobretot la insòlita evolució malalta psiquiàtrica- reconeguda doctora en psiquiatria i trobar que aquest personatge va ser real.
"I les companyies i els bancs, van anar forjant la seva pròpia perdició sense saber-ho. Els camps eren fèrtils i els homes morts de gana avançaven pels camins. Els graners estaven ben plens i els nens dels pobres creixien raquítics, mentre en els seus costats s'inflaven les pústules de la pelagra. Les companyies poderoses no sabien que la línia entre la gana i l'ira és molt prima. I els diners que podien haver-se emprat en jornals es va destinar a gasos verinosos, armes, agents i espies, a llistes negres i instrucció militar. A les carreteres la gent es movia com formigues a la recerca de treball, de menjar. I l'ira va començar a fermentar."
tres petits relats, bonics, amb el teló de fons de la batalla de Kosovo que l'any 1300 i "pico" va facilitar l'expansió dels otomans pels Balcans. però el rerafons històric és l'excusa per mostrar, i lamentar, de manera poètica la impossible unió i la difícil convivència dels pobles balcànics confirmada pels fets de finals del segle XX. El llibre és escrit per un albanès i, això, destil·la tristesa i bellesa a la vegada.
«Mi vida es una broma estúpida y cruel que alguien me ha gastado»
Malgrat la meva simpatia per Tolstoi, i malgrat la consciència que cal tenir en compte la distància històrica i geogràfica, això ha estat una petita decepció. En els meus temps en dèiem una palla mental. En algun lloc he llegit alguna cosa així com lògica contundent i ingènua , en tot cas Tolstoi apareix aquí com un il·luminat peculiar, que és el que sembla que era realment.
En tot cas admiro la valentia que devia representar escriure tot això allà i en aquell moment i valoro el progressisme de la seva fe propera a les classes populars i trencadora i enfrontada amb els rites de la jerarquia ortodoxa.
Es un itinerario espiritual magistralmente narrado por mano experta (www.clubdellector.com
i un que no era qualsevol: "Las palabras de Tolstoi acuden a mi mente una y otra vez. En su momento fue esta obra la que realmente me mantuvo en vida." (Ludwig Wittgenstein) http://www.acantilado.es/catalogo/confesion-368.htm
Sembla que és l'única novel·la que va escriure la poetessa Sylvia Plath. Esther, una noia que treballa en una revista de modes, va embogint i va passant de psiquiàtric en psiquiàtric mentre rumia mètodes diversos de suïcidar-se. Diu la contraportada que un mes després de la publicació, la Plath es va suïcidar i ha quedat per a la història de la literatura feminista com un mite, realçat pel paper galdós del seu marit.
Una novel·la que em fa venir ganes d'anar a Sardenya. La història de la Bonaria Urrai, una vella que es dedica a aplicar l'eutanàsia als moribunds seguint una antiga tradició sarda. Narrat des del punt de vista de la seva filla adoptiva, la Maria Listriu adoptada també segons una tradició d'afillament, que no només és sarda. Tot plegat molt rural i molt tradicional. Està bé, jo trobo que apunta una trama molt interessant perquè la situació dóna molt de sí, però després per mi no acaba de confirmar-se. En tot cas, recomanable. Per cert, avui en parla el Time out
Fillus de anima. És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra. Maria Listru, fruit tardà de l’ànima de Bonaria Urrai, era filla d’aquest segon part. Quan la vella es va aturar sota el llimoner a parlar amb la seva mare, Anna Teresa Listru, la Maria tenia sis anys i era l’error després de tres encerts. Les seves germanes ja eren unes senyoretes i ella jugava tota sola per terra, fent un pastís de fang pastat amb formigues vives, amb la cura d’una doneta.
Movien les potes vermelloses en la massa, i morien lentes sota la decoració amb flors silvestres i el sucre de sorra. Sota el sol violent de juliol el dolç li creixia a la mà, bonic com ho són de vegades les coses dolentes.
Quan la nena va aixecar el cap del fang, va veure al seu costat la Tzia Bonaria Urrai que somreia, a contrallum, amb les mans descansant sobre el ventre pla, sadolla d’alguna cosa que li acabava de donar Anna Teresa Listru.
La UE es el último territorio en el mundo en que la brutalidad del capitalismo es ponderada por políiticas de protección social. Eso que llamamos Estado de bienestar. Los mercados ya no lo toleran y lo quieren demoler. Esa es la misión estratégica de los tecnócratas que acceden a las riendas del gobierno merced a una nueva forma de toma de poder: el golpe de Estado financiero.
Una noia rica, guapa, rossa, aristocràtica es casa en vigílies de la fi del món. Quan el fet culminant es va apropant la trobem convertida en una desferra humana que viu a càrrec de la seva germana rica, no tan guapa, morena i encara més aristocràtica en un castell aïllat del món en mig de la gespa d'un camp de golf surrealista i preciós. El planeta, Melancholia, es va fent gran a l'horitzó...
Lars von Trier no deixa indiferent. a mi la primera part, el casament se'm fa pesadeta però en canvi, la segona, on exploten els personatges abans que exploti el tot, m'enganxa completament. cinema bergmanià, astronàutic, filosòfic: la depressiva, la melancòlica, és la lúcida evidentment, la que té clar com cal enfrontar-se al final.
I Wagner!...
i sí, fa pensar en El árbol de la vida
Por otro lado, está claro que el cosmos del danés no tiene nada que ver con el deTerrence Malick, ni la visión de la vida de uno con la del otro, pues si el primero mira a la tragedia y busca la provocación, el segundo prefiere la poesía y atiende más a la meditación serena; y si uno entierra al hombre porque no tiene remedio, el otro lo eleva a la contemplación con una luz de esperanza. Ambos son cineastas poderosos y visionarios, genios y artistas, con un mundo interior interesante y una exquisita sensibilidad. La diferencia está en que uno vive con el cielo encapotado mientras el otro respira aire fresco y trascendencia, y en que uno baila la danza de la muerte mientras que el otro planta el árbol de la vida.
tancats en un pis dues parelles discuteixen sobre la baralla que ha enfrontat els seus dos fills. Al començament la trobada és absolutament civilitzada, però no cal ser gaire espavilat per preveure que la cosa s'espatllarà. Plantejament molt teatral, alguns moments molt divertits, però en general surts pensant sort que és curta perquè ja començava a estar-ne ben cansat!
Podria tenir interès, perquè realment desconeixem molt el món dels nostres veïns francesos/nord-catalans. A mi em fa gràcia la coincidència generacional, hi surt la revista Pif, Eddy Mercx i Raymond Poulidor, Tintín... L'autor és un tio que et cau bé però ell mateix accepta que la seva vida no té res d'especial. El llibre, per tant, tampoc. Premi Lletra d'Or 2010, això dels premis què vols que et digui...
