divendres, 21 d’octubre de 2011

Rodoreda

Literàriament setmanes amb intensitat Rodoreda. Ara escric amb l'eufòria per la finalització de Mirall trencat, no eufòria perquè s'hagi acabat sinó eufòria per la meravella de novel·la, pel gaudi estètic i pel final espaterrant: genial, la rata! Vaig arribar-hi des de les cartes Sales-Rodoreda, de vegades pesadetes però amb moments molt interessants de comentaris literaris molt suggestius, , de vivències molt directes del catalanisme cultural de l'època franquista (quina mania tenen a en Pedrolo, a l'Espinàs, a en Porcel, a en Benguerel...  tots són dolents excepte ells dos! i els que publica el Club editor - en Vilallonga, doncs-)
 Després la decepció del Carrer de les Camèlies que em va semblar casposa i passada de moda com els anys 50s i 60s que retrata: aquella noia que passa d'home en home, de pis en pis, aquella "pàmfila" com l'anomena en Sales se'm fa antipàtica i poc interessant.
 En canvi la Teresa de Mirall Trencat un personatge de primera! I el jardí i la torre....  quin decorat més espectacular per al drama de tres generacions! Un plaer pel que explica, però sobretot per com ho explica i per com planteja els personatges, els llocs, els ambients... ah, aquest llorer esqueixat per un llamp!
ah! aquest estany al mig del jardí amb una branca al terra en forma de forca! ...
I ara me'n vaig a veure què en diu la Carme Arnau.


1 comentari:

Jordi Marron ha dit...

La rata fastigosa amb el cap mig rosegat voltada de mosques verdes.. em sé aquest paràgraf de memòria des de que tenia 16 anys.. aquesta novel.la és una obra mestra.. i la Rodoreda, si fos anglesa tindria un Nobel..