Per mi és un llibre brillant: Llovet planteja la seva tesi del final de l'humanisme, de l'enfonsament absolut de la universitat i dels intel·lectuals d'avui en dia, del nefast paper de les noves tecnologies, del Pla de Bolonya. la seva reivindicació de la docència gairebé medieval... sí, és brillant i al començament m'enlluerna. Després vaig endevinant el seu ego, el seu elitisme i vaig relativitzant però en tot cas li agraeixo aquest posar en qüestió alguns dogmes absolutament acceptats. Em sembla a més molt ben plantejat des del punt de vista literari amb aquest doble joc de parlar de la seva experiència vital al mateix emps que va desenvolupant les seves reflexions. Li tenia ganes i no m'ha decebut.
Un deliciós llibre en una deliciosa edició. El lector no pot fer més que deixar-se endur per les sucoses pàgines d’aquest assaig imprescindible del professor Jordi Llovet, que conseqüent amb la seva insaciable curiositat ens fa dubtar del gènere d’una eclèctica obra que, més enllà de destil·lar qualitat humana i amor per la docència, suposa una lliçó d’amor desbordant a la vida en la seva ànsia constant de saber a través de l’experiència vital, però també de la literatura o de la música, que de fet Llovet s’encarrega de dir-nos que formen part de la realitat, és a dir, del mateix fet de viure. (Ricard Biel a "Benzina") (més)
"No hi ha cap màquina que pugui substituir el bé que fa la paraula del professor", va explicar Jordi Llovet, que dedica tot un capítol d' Adéu a la Universitat a parlar de l'entrada de les noves tecnologies en el camp de les humanitats. "Unes eines que normalment es fan servir per divertir-se no és lògic que es vulguin implantar en moments d'esforç com són els moments d'estudi". Llovet va reivindicar les virtuts de la conversa socràtica -mitjançant la qual, a partir del dubte sistemàtic, s'arriba a noves veritats- i va evidenciar la poca sintonia entre el coneixement humanístic i la rapidesa que proporciona internet: "Dóna una informació indiscriminada, massa immediata, sovint equivocada". (de la crítica de l'Ara) (més)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada