Interstellar

De les millors pel·lícules de ciència-ficció des de 2001 Una odisea del espacio (a la qual fa algunes picades d'ull) i amb l'excepció de Blade Runner. Aquí un granger ex astronauta és enviat per una NASA secreta a buscar un planeta on la Humanitat pugui continuar la seva existència després que la Terra mostra ja símptomes d'esgotament vital. Una mica de filosofia senzilleta i de missatge ecologista, el guió i el muntatge amb moments ben trobats i imatges espectaculars, sí.

Esta es una historia íntima sobre un padre y una hija. También es una colosal parábola sobre nuestra relación con el infinito, la obra más ambiciosa de un director que nunca se ha caracterizado por su modestia. Hay algo sinfónico en sus espacios sonoros, algo temerario en su empeño por conjugar la física teórica de Kip Thorne con el monólogo de Anne Hathaway sobre el amor como constante espaciotemporal, algo heroico en el salto mortal de su tercer acto. (Fotogramas)

Diplomacia

(Crema París?) El general von Choltitz, governador de nazi de París rep l'ambaixador suec que intenta convènce'l que no obeeixi l'ordre que ha rebut d 'arrasar París amb motiu de l'avanç de les tropes aliades. Von Choltitz va existir de veritat, l'ambaixador no ho sé i la història no sé si va anar així). Duel interpretatiu d'altura, consideracions morals interessants i un final que no tothom interpreta igual.

Si li haguésssiu de donar un premi a un dels dos actors a qui li donaríeu?
El van donar a Niels Arestrup, el general (m'ha sorprès).

..., la película, premio al mejor director y al mejor actor, para Niels Arestrup, en la Seminci de Valladolid, destaca por su ausencia de maniqueísmo, pero es incapaz de salir de dos baches previos. Primero, la falta de garra en el texto original de Cyril Gely, que apela a la solidaridad a través de la cultura, sin apenas crescendo dramático, con esporádica calidad, pero sin brillo en sus diálogos, y que solo sobrevuela sin hacer sangre por el tema más interesante: ¿qué era más importante, salvar París, o a los parisinos, el fulgor del pasado, el legado cultural o la fuerza del futuro?

Y en segundo lugar, la decisión de sacar la acción del cuarto donde se desarrollan las conversaciones, quizá por miedo a resultar excesivamente teatral, cuando eso se evitaba con gran cine desde dentro y no con discreto cine desde fuera, con acciones y conversaciones que poco aportan. Así que finalmente el encargado de sostener el armazón dramático no es ni el dramaturgo ni el director, sino uno de sus protagonistas, Arestrup, inmenso en su porte, en su gesto y hasta en su respiración, que mientras pierde la batalla dialéctica gana la interpretativa.(crítica a El País) vegeu-la tota aquí.

En Joan Herrera

Sento en Joan Herrera a Mataró. El que diu ho comparteixo però el que no diu és el que em desagrada: I penso que aquest oblit ens deixarà amb cinc diputats i incapacitats per a molt de temps per aplicar les polítiques transformadores d'esquerres que portem al programa i que amb la història, la seritetat i l'honestedat que, segons en Joan,  ICV porta a la motxilla, anirien tan bé al país.

Això que ha passat a Catalunya i que ha culminat en el 9N és extraordinari; absolutament extraordinari:  dos milions de persones desafiant l'estat per dir-li que volen separar-se'n és una cosa absolutament insòlita. El país és plural i "bastard" és cert (es deia ahir a l'acte); més que "bastard" jo en diria "mestís", però acceptar que no està clar que la majoria del país estigui per la independència no vol dir que no valorem que la il·lusió que provoca el projecte no li doni un plus d'importància que va més enllà de les matemàtiques.

És un procés del qual no podem quedar fora, no només per qüestions estratègiques (o són tàctiques?) sinó per principis i per programa: la definició fonamental d'ICV sobre el principi de l'autodeterminació (del dret a decidir que se'n diu ara) està absolutament bloquejada per l'estat espanyol: les perspectives de canvi (PSOE? Podemos?) si és que existeixen no obren cap via a l'esperança: el federalisme des de la sobrirania és tan impossible com la independència pactada! (i el federalisme concedit és un continuar per molt de temps sense

cap mena de garantia de progrés, d'autogovern, d'identitat...) Per això el trencament unilateral de l'statu quo és el camí que ICV hauria d'emprendre, aportant-hi el valor de la seva pluralitat i , evidentment, d'una perspectiva insubornable d'esquerres, negociant amb força perquè quedi oberta la possibilitat que la confederació amb Espanya sigui una de les opcions que s'ofereixi en el moment que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur.

Aquest és un camí en què podem coincidir amb CDC, ERC, CUP i MES. Cal ser amb ells en les negociacions, reposades, calmades, secretes si es vol.

Hem de continuar sortint a una foto de la qual no podem autoexpulsar-nos.

(com sempre escrit de pressa i corrents: no sé si aquest cop en Miquel Casares m'entendrà o em dirà que em dediqui a parlar de llibres i de cine.)

La sal de la terra, de Wim Wenders

Un recorregut per la trajectòria professional del fotògraf Sebastiâo Salgado. Molt interessant.

Jo tenia mania a Salgado pel que interpretava com un aprofitament dubtosament ètic per treure un profit estètic de les misèries de la gent. La pel·lícula el justifica és clar i el fa creïble.

A més un plantejament narratiu que m'agrada on, a més d'un fantàstic joc de llengües (anglès, francès i portuguès), es creuen les visions de Salgado, del seu fill i del mateix Wenders.

Hi porto el pare i jo penso que l'incomoda la duresa d'algunes escenes, però no, només és la incomoditat de les cadires del Verdi.

Al Fotogramas:
Lo mejor: la elegancia de la fotografía paisajística.
Lo peor: exhibe una mirada rendida, con poco espacio a la crítica.

http://www.fotogramas.es/Peliculas/La-sal-de-la-Tierra-2014