En Joan Herrera

Sento en Joan Herrera a Mataró. El que diu ho comparteixo però el que no diu és el que em desagrada: I penso que aquest oblit ens deixarà amb cinc diputats i incapacitats per a molt de temps per aplicar les polítiques transformadores d'esquerres que portem al programa i que amb la història, la seritetat i l'honestedat que, segons en Joan,  ICV porta a la motxilla, anirien tan bé al país.

Això que ha passat a Catalunya i que ha culminat en el 9N és extraordinari; absolutament extraordinari:  dos milions de persones desafiant l'estat per dir-li que volen separar-se'n és una cosa absolutament insòlita. El país és plural i "bastard" és cert (es deia ahir a l'acte); més que "bastard" jo en diria "mestís", però acceptar que no està clar que la majoria del país estigui per la independència no vol dir que no valorem que la il·lusió que provoca el projecte no li doni un plus d'importància que va més enllà de les matemàtiques.

És un procés del qual no podem quedar fora, no només per qüestions estratègiques (o són tàctiques?) sinó per principis i per programa: la definició fonamental d'ICV sobre el principi de l'autodeterminació (del dret a decidir que se'n diu ara) està absolutament bloquejada per l'estat espanyol: les perspectives de canvi (PSOE? Podemos?) si és que existeixen no obren cap via a l'esperança: el federalisme des de la sobrirania és tan impossible com la independència pactada! (i el federalisme concedit és un continuar per molt de temps sense

cap mena de garantia de progrés, d'autogovern, d'identitat...) Per això el trencament unilateral de l'statu quo és el camí que ICV hauria d'emprendre, aportant-hi el valor de la seva pluralitat i , evidentment, d'una perspectiva insubornable d'esquerres, negociant amb força perquè quedi oberta la possibilitat que la confederació amb Espanya sigui una de les opcions que s'ofereixi en el moment que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur.

Aquest és un camí en què podem coincidir amb CDC, ERC, CUP i MES. Cal ser amb ells en les negociacions, reposades, calmades, secretes si es vol.

Hem de continuar sortint a una foto de la qual no podem autoexpulsar-nos.

(com sempre escrit de pressa i corrents: no sé si aquest cop en Miquel Casares m'entendrà o em dirà que em dediqui a parlar de llibres i de cine.)