Jo tenia mania a Salgado pel que interpretava com un aprofitament dubtosament ètic per treure un profit estètic de les misèries de la gent. La pel·lícula el justifica és clar i el fa creïble.
A més un plantejament narratiu que m'agrada on, a més d'un fantàstic joc de llengües (anglès, francès i portuguès), es creuen les visions de Salgado, del seu fill i del mateix Wenders.
Hi porto el pare i jo penso que l'incomoda la duresa d'algunes escenes, però no, només és la incomoditat de les cadires del Verdi.
Lo mejor: la elegancia de la fotografía paisajística.
Lo peor: exhibe una mirada rendida, con poco espacio a la crítica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada