Notre Dame de Paris, Victor Hugo (2)

P. 276 li costa d'arrencar a aquests trama em comparació als Miserables. L'inici ha estat esplèndid amb l'elecció del papa dels bojos però després és perd en descripcions i aquí no passa res

P. 500
El llegeixo molt bé. Grans escenes.
A la trama, però, li falta chicha.
Un fil estrany. On és Gringoire? Que hi pinta el rei a la sala de Frollo? Per què és tan burra Esmeralda?

final:

sí, tot queda més tancat amb final força espectacular. 

valoro bones escenes però només els grans personatges se'm fan interessants.

M'empipa com m'ha costat treure'm del cap les imatges de Disney

tirem de Viquipèdia: La novel·la conté diversos temes propis del romanticisme. En primer lloc Quasimodo és una figura marginal però extremadament positiva, igual que la gitana, fruit de la fascinació dels romàntics per allò exòtic i situat als marges de la societat burgesa. L'amor com a motor de les accions (un amor no correspost, impossible), els elements de fulletó com la trobada amb la mare i el final tràgic són també típicament romàntics.

El llibre explora l'oposició entre el bé i el mal, la bellesa física i la lletjor (amb una parella principal semblant a la Bella i la Bèstia), els espais oberts (París) i tancats (l'església) i l'amor pur (Quasimodo) i el merament carnal (Frollo). Aquests antagonismes estructuren la novel·la, que denuncia la injustícia de les forces de l'ordre, les quals massa sovint persegueixen els pobres i no els autèntics instigadors dels crims, impedint la felicitat dels protagonistes.

L'ambient de l'obra és crepuscular i gairebé totes les escenes d'importància se situen tenint la catedral de Notre Dame com a eix principal (d'aquí que el seu nom sigui el títol original). Aquesta elecció no és causal, ja que l'església personifica l'estil gòtic i l'atmosfera que hi associaven els romàntics: una època fosca, amb la religió dominant un panorama amb presència d'elements misteriosos i grans passions. Els episodis s'encadenen com escenes de teatre, fet que reflecteix el vessant d'Hugo com a dramaturg, que passen tots a un sol escenari, que esdevé alhora decorat i personatge.