diumenge, 30 de desembre del 2018
dissabte, 29 de desembre del 2018
Nova il·lustració radical, de Marina Garcès
No ens estem extingint, ens estan assassinant.Contra els sabers establerts, un nou pensament crític. Perquè la cultura només és emancipadora si és crítica.
El futur és la continuïtat entre la biologia, la cultura i la tecnologia.
Les humanitats només ens salvaran si enfoquen la seva crítica cap a una nova manera d'entendre allò vivible (la dignitat humana).
Europa, escolta el món.
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-marina-garces-filosofa-autora-de-lassaig-nova-illustracio-radical/video/5697790/
dijous, 6 de desembre del 2018
Per combatre aquesta època
https://www.arcadia-editorial.com/llibres/per-combatre-aquesta-epoca/
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-raco-de-pensar-rob-riemen-filosof-el-feixisme-es-el-contrari-de-la-decencia/audio/1016922/
Dietaris, de Sandor Marai
Llegir els dietaris de Marai en coincidència amb la lectura dels dietaris del pare, amb els moments de decadència del sogre i, encara més, en aquest dia del funeral per en Jordi Baldrich, se'm fa un acte de passió intel·lectual i d'intensitat emocional notable. Ah, la vellesa i la mort.
No fa por la mort, fa por morir-se.
Nosaltres en la nit, de Kent Haruf
Però sí, ja sé que ha agradat a tothom
diumenge, 2 de desembre del 2018
Tres caras, de Jafar Bahani
Molt recomanable, tot i que no és fàcil. Les tres cares són tres actrius i a una d'elles només se la veu d'esquena!
Premi al millor guió perquè la idea és fantàstica però malgrat tot a mi em despisten unes quantes vegades.
Cine por lo bajini, como en «Tres caras», donde relata con absoluta sencillez un viaje que hace él mismo, junto a la actriz Benhaz Jafari, hasta un pueblo perdido para encontrar a la protagonista de un vídeo casero, una joven que pide socorro, y que anuncia su suicidio porque quiere ser actriz y su familia y su entorno se lo impiden por considerarlo indigno en una mujer.
(ABC)
Premi al millor guió perquè la idea és fantàstica però malgrat tot a mi em despisten unes quantes vegades.
Cine por lo bajini, como en «Tres caras», donde relata con absoluta sencillez un viaje que hace él mismo, junto a la actriz Benhaz Jafari, hasta un pueblo perdido para encontrar a la protagonista de un vídeo casero, una joven que pide socorro, y que anuncia su suicidio porque quiere ser actriz y su familia y su entorno se lo impiden por considerarlo indigno en una mujer.
(ABC)
dissabte, 1 de desembre del 2018
Soumission, de Michel Houellebecq
Curiós. La França islamitzada. Per què no? Amb tota la "normalitat" dels professors que tornen a la Universitat ara amb dret de tenir diverses esposes.
Francia, en un futuro próximo. A las puertas de las elecciones presidenciales de 2022. Los partidos tradicionales se han hundido en las encuestas y Mohammed Ben Abbes, carismático líder de una nueva formación islamista moderada, derrota con el apoyo de los socialistas y de la derecha a la candidata del Frente Nacional en la segunda vuelta. François, un profesor universitario hastiado de la docencia y de su vida sexual, que a sus cuarenta años se había resignado a una vida aburrida pero sosegada, ve cómo la rápida transformación que sucede a la llegada del nuevo presidente al Elíseo altera la vida cotidiana de los franceses y le depara a él un inesperado futuro. Los judíos han emigrado a Israel, en las calles las mujeres han cambiado las faldas por conjuntos de blusas largas y pantalones, y algunos comercios han cerrado sus puertas o reorientado el negocio. Y la Sorbona es ahora una universidad islámica en la que los profesores conversos gozan de excelentes salarios y tienen derecho a la poligamia. Al igual que Huysmans, el escritor del siglo XIX convertido al catolicismo al que consagró su tesis, François sopesará pronunciar las palabras que le abrirán las puertas de la religión islámica y de una nueva vida: «No hay más dios que Alá y Mahoma es su profeta.»
Sumisión llegó a las librerías francesas el mismo día del trágico atentado contra Charlie Hebdo y Houellebecq, acusado de islamofobia o de dar alas a la extrema derecha, afirmó: «No tomo partido, no defiendo ningún régimen. Deniego toda responsabilidad. He acelerado la historia, pero no puedo decir que sea una provocación, porque no digo cosas que considere falsas sólo para poner nerviosos a los demás.» Más allá de la polémica, Sumisión es una novela de «política ficción» –como 1984 y Un mundo feliz–, una turbadora fábula política y moral, en la que coexisten intuiciones poéticas, efectos cómicos y una melancolía fatalista.
https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/sumision/9788433979230/PN_893dimarts, 13 de novembre del 2018
Terra sonàmbula, de Mia Couto
Recordaré un noiet i un vell en mig de la terra assolada per la guerra africana i un viatge cap a no sé on buscant uns guerrers.... I el recurs, gastat és cert, de trobar uns papers en algun lloc que expliquen una història. Original creació de paraules...
Escrita en portugués, el traductor nos advierte de la dificultad de su tarea ante la riqueza del texto (el autor suele jugar con el lenguaje y crear neologismos, alterar la sintaxis, y servirse de la tradición oral y de los proverbios), con gran cantidad de frases escritas en alguna de las lenguas mozambiqueñas que, Mia Couto, junto con el portugués, ha utilizado en la novela.
Se inicia la historia con la llegada, a un machimbombo (autobús) quemado, de dos seres que parecen venir de la nada, del lugar donde han sido despojados de todo, en un momento en el que parecía que todas las sombras habían caído sobre el mundo (esta situación inicial me recuerda, ahora, a la planteada en el libro “La carretera” de Cormac McCarthy, en la que un padre y un hijo caminan huyendo de un infierno apocalíptico). Los camineros, en este caso, son el crío Muidinga, abandonado a su suerte y el viejo Tuhair que lo ha acogido bajo su protección.
dissabte, 10 de novembre del 2018
Vida de casa (Housekeeping) de Marilynne Robinson
Una passada de novel. la. I no es fàcil. Però Ruth i Sylvie t'embolcallen amb l'abric de la incomprensió, i se t'emporten com un llac d'aigües profundes que xucla personatges des del pont d'un tren nocturn.A Vida de casa, la Ruth i la Lucille creixen òrfenes en un poblet insòlit d’Idaho anomenat Fingerbone, situat a la riba d’un llac immens i inquietant que ha segat la vida del seu avi per accident i de la seva mare per suïcidi. Abandonades per la mare i després per l’àvia i per les bestietes que la van succeir, les nenes queden a càrrec de la tieta Sylvie, una dona enigmàtica i excèntrica que sempre ha rodat món i que es cuida de la casa com una «sirena dins la cabina d’un vaixell». Les dues germanes modelen la seva identitat enfrontades a l’estira-i-arronsa entre els convencionalismes del poble i els «comportaments cada cop més erràtics» de la seva tia, entre l’enyorança del que han perdut i la solitud que els infon la seva permanència, entre l’amor que perdura i la transitorietat de les coses.
(Directe.cat)
dimarts, 30 d’octubre del 2018
El noi silvestre, de Paolo Cognetti
Una mica més de lo mismo respecte de les 8 muntanyes. No aporta gaire és cert:
La solitud que l’autor vol trobar a la muntanya no és l’esperada. De tant en tant es topa amb gent, alguns pastors, alguns turistes… Amb un dels habitants locals trava certa amistat i comparteix sopars i converses. Però quan necessita no estar amb ningú, Cognetti va muntanya amunt, allà on té clar que no hi haurà cap persona. En el fons, amb aquestes petites fugides mira de trobar allò que des del principi buscava, la natura salvatge, el silenci i a ell mateix. El lector no ha de pensar que aquest «quadern de muntanya» és una mena de relat de supervivència, o de com l’home és capaç d’adaptar-se a un entorn hostil. Malauradament, tampoc veig en aquest llibret grans reflexions que em facin entendre amb profunditat els beneficis espirituals de l’aïllament i el contacte amb la natura, almenys els que sent l’autor. No dubto que existeixen; de fet, jo mateix els he experimentat, però quan un llegeix un llibre on algú ens vol explicar les seves vivències, tal com feia Thoreau, és d’esperar que vulgui trobar més humanisme, més pensament, més profunditat. I aquest relat se m’ha fet massa superficial. Vull dir que ens detalla petites coses que fa en el dia a dia que no aporten res en absolut i passa molt per sobre dels seus neguits existencials. No dic que no hi siguin, sinó que no telen prou calat. Vaja, que si l’autor diu que per culpa de determinades crisis se’n va a la muntanya, jo després vull que em digui com van les seves crisis, quin és el poder sanatori -segons ell- de la natura i la muntanya.
De fet, a mesura que m’apropava al final, la lectura, que té unes 170 pàgines, se m’ha fet pesadíssima, precisament per la superficialitat del relat. I quan he acabat de llegir el llibre, he pensat: “Això és tot?”. Entenc que Cognetti s’ha fet famós per Les vuit muntanyes, i segurament El noi silvestre és una obra menys madura, i per això sé que seguiré llegint-lo, però tenint en compte els assajos i les novel·les que s’estan publicant sobre l’experiència d’entrar en contacte amb la natura salvatge, aquestes petites memòries no m’han aportat gaire cosa, ni tan sols m’ha fet créixer el meu amor per la natura.
Més sèries
Homeland: la Carrie. la CIA. Orient Mitjà. Saul Berenson i Peter Quin. I Brody
Mindhunter: un toc True detective. Unes entrevistes genials amb assassins. Els setantes ben retratats. l'FBI
Mindhunter: un toc True detective. Unes entrevistes genials amb assassins. Els setantes ben retratats. l'FBI
divendres, 28 de setembre del 2018
Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti
L'amistat i la muntanya per les valls alpines del nord d'Itàlia per on vam passejar l'estiu anterior. Un plaer, una passejada per l'alta muntanya i per l'amistat entre dues persones tan distants com el Buno i el Piero, el camp i la ciutat. gran novel·la!
Un llibre clàssic: la història que narra i la manera de narrar-la. No hi ha, ni es pretén, gens d’innovació. Pietro és un nen de ciutat que estiueja en un petit poble on tenen lloc les dues experiències centrals de la seva infància: el descobriment de la muntanya en llargues caminades en companyia del seu pare, rude i entusiasta a parts iguals; i el descobriment de l’amistat en la persona de Bruno, el nen muntanyès que viu tot l’any al poble. A la segona meitat saltem a l’edat adulta: mort el pare, assistim al relat del retrobament entre Pietro, convertit en home de ciutat, i Bruno, adult com ell, que no ha sortit del poble encara. La veu de Pietro explica fins al final tota la història en un amable to convencional que, inevitablement, porta el ressò de London, Conrad i companyia. És un clàssic, dit sigui com a constatació, no com a judici de valor.
https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20180306/critica-literariia-les-vuit-muntanyes-paolo-cognetti-6671680
El que fa de Les vuit muntanyes una novel·la ben especial és com Cognetti va desgranant les relacions humanes amb la muntanya com a testimoni. (...) A la llibreria, sovint, em trobo amb homes que a una determinada edat deixen de llegir novel·la, per només llegir assaig, com si ja ho haguessin llegit tot, jo sempre els dic que per entendre la realitat cal llegir ficció i Les vuit muntanyes de Cognetti m'ho demostren una vegada més.
http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/760-les-vuit-muntanyes
Un llibre clàssic: la història que narra i la manera de narrar-la. No hi ha, ni es pretén, gens d’innovació. Pietro és un nen de ciutat que estiueja en un petit poble on tenen lloc les dues experiències centrals de la seva infància: el descobriment de la muntanya en llargues caminades en companyia del seu pare, rude i entusiasta a parts iguals; i el descobriment de l’amistat en la persona de Bruno, el nen muntanyès que viu tot l’any al poble. A la segona meitat saltem a l’edat adulta: mort el pare, assistim al relat del retrobament entre Pietro, convertit en home de ciutat, i Bruno, adult com ell, que no ha sortit del poble encara. La veu de Pietro explica fins al final tota la història en un amable to convencional que, inevitablement, porta el ressò de London, Conrad i companyia. És un clàssic, dit sigui com a constatació, no com a judici de valor.
https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20180306/critica-literariia-les-vuit-muntanyes-paolo-cognetti-6671680
El que fa de Les vuit muntanyes una novel·la ben especial és com Cognetti va desgranant les relacions humanes amb la muntanya com a testimoni. (...) A la llibreria, sovint, em trobo amb homes que a una determinada edat deixen de llegir novel·la, per només llegir assaig, com si ja ho haguessin llegit tot, jo sempre els dic que per entendre la realitat cal llegir ficció i Les vuit muntanyes de Cognetti m'ho demostren una vegada més.
http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/760-les-vuit-muntanyes
dimecres, 29 d’agost del 2018
Opinions d'un pallasso, de Heinrich Bóll
Una bona novel·la passada de moda. És possible això? Doncs quan el tema és el "conflicte" religiós a l'Alemanya dels anys 60, home, doncs potser sí.Per als lectors occidentals d'avui en dia instal·lats en aquesta societat majoritàriament agnòstica o en tot cas no practicant no sembla el tema més interessant. El post nazisme sempre és interessant és clar com a qüestió moral però la seva preseència a les pàgines és força reduïda.
Està bé però l'estructura de la novel·la basada en les trucades demanant diners d'aquest pallasso fet caldo pel fracàs econòmic i matrimonial.(..? MCR? .)
.
Està bé però l'estructura de la novel·la basada en les trucades demanant diners d'aquest pallasso fet caldo pel fracàs econòmic i matrimonial.(..? MCR? .)
http://diarios.detour.es/literaturas/heinrich-boll-temblor-por-juan-jimenez-garcia
El viatge de Nisha, de Iram Haq
Coincideixo amb algunes cítiques: tema interessant però falla pel seu maniqueïsme i per la seva inverossimilitud
Nisha, una chica de 16 años, vive en Noruega una doble vida. En casa es la perfecta hija paquistaní, pero cuando sale con sus amigos se convierte en una chica más occidental. Cuando su padre le pilla con su novio en la cama, sus dos mundos chocan. Para darle una lección, sus padres deciden mandarla a Paquistán, donde tendrá que adaptarse a aquella cultura.
https://www.filmaffinity.com/es/film835250.html
Nisha, una chica de 16 años, vive en Noruega una doble vida. En casa es la perfecta hija paquistaní, pero cuando sale con sus amigos se convierte en una chica más occidental. Cuando su padre le pilla con su novio en la cama, sus dos mundos chocan. Para darle una lección, sus padres deciden mandarla a Paquistán, donde tendrá que adaptarse a aquella cultura.
https://www.filmaffinity.com/es/film835250.html
diumenge, 26 d’agost del 2018
Betelgeuse, de Leo
La continuació d'Aldebaran. A mi m'encanten aquests còmics de ciència ficció i línia clara.
Esperant els propers (continuarà)
La acción se sitúa unos seis años después de los acontecimientos narrados en el tomo anterior. La mantriz, ese extraño y casi mágico ser que habita los océanos del planeta Aldebarán, está emitiendo una señal a través del espacio en dirección al planeta Betelgeuse 6, supuestamente habitado por humanos. Igual que la otra vez, la actividad colonizadora de la raza humana no acaba de salir del todo bien, y resulta que allí están ocurriendo multitud de sucesos que necesitan una explicación. Kim Keller, completados estudios superiores en biología, es propuesta para embarcarse en una expedición clandestina destinada a estudiar el asunto, entre otras cosas debido a su conexión especial con la propia mantriz.
Esperant els propers (continuarà)
Un altar per la mare, de Ferdinando Camon
En la línia de Minúscula, una joieta.
L’altar real de la història, construït en dies i nits sense dormir, amb febre i fent un esforç titànic per ser a temps que l’altar sigui beneït pel capellà del poble, està elaborat pel marit de la dona inculta quant a coneixements acadèmics, però sàvia de vida útil per als altres, família i passavolants, i per a la terra que treballa sense plànyer ni hores ni esforços. L’altar literari, certament una obra d’art, el construeix el fill.
https://www.nuvol.com/noticies/ferdinando-camon-i-el-seu-altar-per-la-mare/
L’altar real de la història, construït en dies i nits sense dormir, amb febre i fent un esforç titànic per ser a temps que l’altar sigui beneït pel capellà del poble, està elaborat pel marit de la dona inculta quant a coneixements acadèmics, però sàvia de vida útil per als altres, família i passavolants, i per a la terra que treballa sense plànyer ni hores ni esforços. L’altar literari, certament una obra d’art, el construeix el fill.
https://www.nuvol.com/noticies/ferdinando-camon-i-el-seu-altar-per-la-mare/
dijous, 23 d’agost del 2018
L'escola estressada
d'una entrevista amb en Xavier Aragay
L’escola està estressada i això es transmet als nens!
els mestres més innovadors acaben topant amb un sostre de vidre, que és la inèrcia i la cultura del centre…
els mestres més innovadors acaben topant amb un sostre de vidre, que és la inèrcia i la cultura del centre…
Per fer codocència, per exemple, has d’afrontar un canvi cultural que en aquest país encara no hem fet.
la pública té un problema d’inestabilitat de claustres,
Faig una crida a que el mètode científic s’instal·li en educació, que es facin més avaluacions de procés i d’impacte.
L’escola està estressada i això es transmet als nens!
els mestres més innovadors acaben topant amb un sostre de vidre, que és la inèrcia i la cultura del centre…
els mestres més innovadors acaben topant amb un sostre de vidre, que és la inèrcia i la cultura del centre…
Per fer codocència, per exemple, has d’afrontar un canvi cultural que en aquest país encara no hem fet.
la pública té un problema d’inestabilitat de claustres,
Faig una crida a que el mètode científic s’instal·li en educació, que es facin més avaluacions de procés i d’impacte.
Noves sèries
Aquest any (aquest curs potser) ha estat el de l'eclosió particular de les sèries.
Reemprenc la llista (vegi's https://marti58.blogspot.com/2018/05/les-meves-series.html) de nou sense ordre ni concert:
Peaky Blinders
Outlander
The crown
Downton Abbey
Altered carbon
Reemprenc la llista (vegi's https://marti58.blogspot.com/2018/05/les-meves-series.html) de nou sense ordre ni concert:
Peaky Blinders
Stranger things
La ciutat i La mansió, de Faulkner
Han quedat oblidats en aquest blog i era una injustícia
La ciutat
Aquest llibre és el segon volum de la trilogia de Faulkner sobre la família Snopes, símbol dels elements avariciosos i destructius que veia en el Sud de la postguerra nord-americana. Com la seva predecessora, El llogaret, i la seva successora, La mansió, La ciutat és una novel·la que es pot llegir com una unitat en si mateixa, del tot independent. L’autor hi explica la lluita despietada que en Flem Snopes sosté per conquerir la ciutat de Jefferson, Mississipí, amb episodis típicament faulknerians de gran profunditat i d’altres amb una bona dosi d’humor. «El que jo pretenc és explicar la veritat essencial d’aquelles persones i dels seus fets, aquest és l’objectiu; els fets en si no són gaire importants.»
Aquest llibre és el segon volum de la trilogia de Faulkner sobre la família Snopes, símbol dels elements avariciosos i destructius que veia en el Sud de la postguerra nord-americana. Com la seva predecessora, El llogaret, i la seva successora, La mansió, La ciutat és una novel·la que es pot llegir com una unitat en si mateixa, del tot independent. L’autor hi explica la lluita despietada que en Flem Snopes sosté per conquerir la ciutat de Jefferson, Mississipí, amb episodis típicament faulknerians de gran profunditat i d’altres amb una bona dosi d’humor. «El que jo pretenc és explicar la veritat essencial d’aquelles persones i dels seus fets, aquest és l’objectiu; els fets en si no són gaire importants.»
Istanbul, Istanbul, de Burhan Somnez
La Cançó de la plana es com un préssec dolç i a continuació Istanbul, Istanbul és com un civet de senglar, saborós però contundent.
Tancats dins d’una cel·la subterrània d’Istanbul quatre homes esperen els seus interrogadors. Per fer més suportable el temps combaten el silenci compartint històries plenes de tendresa i dolor, bastint un relat coral que gira sempre al voltant de la ciutat que els empresona. Durant deu dies s’expliquen contes i vivències personals, desitjos i temors, anhels de futur i penes del passat; somnis. A poc a poc converteixen la ciutat en la protagonista real de la història, creant una paràbola lluminosa on conviuen el patiment i la il·lusió amb totes les seves contradiccions. http://periscopi.cat/antipoda/item/istanbul-istanbul
Tancats dins d’una cel·la subterrània d’Istanbul quatre homes esperen els seus interrogadors. Per fer més suportable el temps combaten el silenci compartint històries plenes de tendresa i dolor, bastint un relat coral que gira sempre al voltant de la ciutat que els empresona. Durant deu dies s’expliquen contes i vivències personals, desitjos i temors, anhels de futur i penes del passat; somnis. A poc a poc converteixen la ciutat en la protagonista real de la història, creant una paràbola lluminosa on conviuen el patiment i la il·lusió amb totes les seves contradiccions. http://periscopi.cat/antipoda/item/istanbul-istanbul
L'escriptor i advocat turc-kurd Burhan Sönmez dedica a la ciutat d'Istanbul una "carta d'amor" amb altes dosis de realisme, patiment i dolor a la novel·la 'Istanbul Istanbul', traduïda al català per Pelin Dogan i Miquel Saumell per a Edicions del Periscopi, com ha explicat el seu editor Aniol Rafel.
En roda de premsa, l'autor ha ressaltat la voluntat de mostrar una "visió sota terra" de la capital turca, sobre la qual existeix una gran tradició literària com el 'Decameró' i 'Les mil i una nits', però escrita des de la mirada de persones que estan patint.
Per als quatre protagonistes de la novel·la, que es troben dins d'una cel·la subterrània esperant el seu interrogadors, "no existeix ni Orient ni Occident, només poden mirar cap amunt", ha dit Sönmez (Ankara, 1965), que ha confessat haver rebut 100 amenaces de mort en les últimes setmanes.
La cançó de la plana, de Kent Haruf
Hauria d'estar prohibit que les contracobertes o les solapes dels llibres expliquessin res que passi més enllà de la pàgina 50. @Ed_Periscopi
Dos vells grangers expliquen a una joveneta embarassada de 17 anys el preu del blat i Kent Haruf ho converteix en una obra d'art.
He acabat "Cançó de la plana", de Kent Haruf, la millor lectura d'aquest estiu. La plana és la vida que passa feta de gent senzilla, que respiren, senten, callen... sense estridències @Ed_Periscopi
Aquests relats on sembla no succeïx res i és la mateixa vida que es mostra tal com l'han passat els protagonistes és prou realista com per angoixar-me. Que queda de nosaltres quan hem acabat? No vaig poder per això acabar Stoner de John Williams. (@Jos PetitF)
https://twitter.com/JosPetitF/status/1031417153193496577
Lleial al títol, l’autor uneix diverses veus per crear una novel·la coral que narra les vivències, les emocions i les relacions humanes d’una petita comunitat rural de Colorado, Holt. Mitjançant una prosa sòbria i aparentment senzilla, Haruf ens introdueix al paisatge de les planes altes, un univers ple de personatges genuïns i captivadors d’una gran complexitat emocional.
Així, coneixerem un professor d’institut anomenat Guthrie, que afronta la depressió i l’abandó de la seva dona i s’encarrega de la cura dels seus dos fills, Ike i Bobby; els McPheron, uns germans eixuts i matussers que ens sorprendran acollint la jove Victòria Roubideaux, embarassada i rebutjada per la seva mare; la Maggie Jones, una altra professora, a càrrec del seu pare amb Alzheimer. (...) (Núvol)
x x x
Dos vells grangers expliquen a una joveneta embarassada de 17 anys el preu del blat i Kent Haruf ho converteix en una obra d'art.
x x x
He acabat "Cançó de la plana", de Kent Haruf, la millor lectura d'aquest estiu. La plana és la vida que passa feta de gent senzilla, que respiren, senten, callen... sense estridències @Ed_Periscopi
El ventall de personatges són exquisits però si n'hagués de triar algun sens dubte em quedaria amb els germans McPheron, Haruf els capgira la vida com un mitjó i s'adapten, s'hi troben bé i són capaços de defensar la Victoria Roubideaux aferrissadament. M'agrada molt el concepte d'amor que Haruf mostra als seus llibres, fugint del convencional i del que tothom pensa, no només l'amor entre parelles o familiars, l'estimar perquè sí.
Aquests relats on sembla no succeïx res i és la mateixa vida que es mostra tal com l'han passat els protagonistes és prou realista com per angoixar-me. Que queda de nosaltres quan hem acabat? No vaig poder per això acabar Stoner de John Williams. (@Jos PetitF)
https://twitter.com/JosPetitF/status/1031417153193496577
Lleial al títol, l’autor uneix diverses veus per crear una novel·la coral que narra les vivències, les emocions i les relacions humanes d’una petita comunitat rural de Colorado, Holt. Mitjançant una prosa sòbria i aparentment senzilla, Haruf ens introdueix al paisatge de les planes altes, un univers ple de personatges genuïns i captivadors d’una gran complexitat emocional.
Així, coneixerem un professor d’institut anomenat Guthrie, que afronta la depressió i l’abandó de la seva dona i s’encarrega de la cura dels seus dos fills, Ike i Bobby; els McPheron, uns germans eixuts i matussers que ens sorprendran acollint la jove Victòria Roubideaux, embarassada i rebutjada per la seva mare; la Maggie Jones, una altra professora, a càrrec del seu pare amb Alzheimer. (...) (Núvol)
dimarts, 21 d’agost del 2018
Mujer bajando una escalera, de Bernard Schlink
Un més o menys thriller sobre un quadre i un advocat i una dona vella a Austràlia...
Schlink no està malament.
(...) un lienzo que conecta el presente con el pasado, cuando él era un joven e ingenuo abogado y le asignaron un caso que nadie en el bufete quería llevar. Un caso cuyo centro era ese cuadro. Estaba deteriorado, dañado, y había una disputa entre el propietario –el millonario Peter Gundlach–, el pintor y la mujer retratada –Irene Gundlach, la joven esposa del millonario–.Y el inexperto abogado se vio envuelto en esa historia triangular en la que no fue un mero testigo...
https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/mujer-bajando-una-escalera/9788433979544/PN_923
Teoria general de l'oblit, de José Eduardo Agualusa
És estrany i se.m fa pesat: el deixo a mitges
La vigília de la independència d’Angola, la Ludo, una noia portuguesa atemorida per l’agitació del carrer, construeix un mur de totxanes que l'aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys. Sobreviu cultivant verdures i caçant coloms amb l'única companyia del Fantasma, un pastor alemany albí, i escriu la seva historia a les parets amb trossos de carbó. Mentre ella observa el mon exterior i sembla enfonsar-se en l’oblit, el país transita traumàticament de l’alliberament a la república socialista, la guerra civil, la pau i el capitalisme cobdiciós.
http://periscopi.cat/antipoda/item/teoria-general-de-l-oblit
Mare de llet i mel, de Najat el Hachmi
Tres anys hi ha esmerçat Najat El Hachmi a escriure la novel·la Mare de llet i mel. Hi narra en primera persona la vida d’una dona musulmana del Rif, la Fatima, que ja adulta, casada i mare, deixa la seva família, el poblet on ha nascut, i emigra a Catalunya sola amb la seva filla, on malda per tirar endavant.
https://www.grup62.cat/llibre-mare-de-llet-i-mel/262500
Fills del ferro, de Jordi Casanova
L'he llegit amb un autèntic plaer, especialment la primera meitat i una mica més. Quins personatges , aquesta família Casanova!
Les fargues, el Ripollès, la industrialització, el catalanisme rural, la guerra i l'exili...
Escenes memorables: la Victòria Danés descobrint i amagant la seva edat, l'avi Ramon descobrint com els nazis havien copiat el seu reactor, l'àvia Cristina embarassada ajudant a passar exiliats pels Pirineus nevats...
He trobat a faltar l'enginyer Voisin i el biscuter però és cert que la història s'allargaria massa.
Quin material per a una sèrie de TV3! I encara més per a una sèrie de la BBC!
Les fargues, el Ripollès, la industrialització, el catalanisme rural, la guerra i l'exili...
Escenes memorables: la Victòria Danés descobrint i amagant la seva edat, l'avi Ramon descobrint com els nazis havien copiat el seu reactor, l'àvia Cristina embarassada ajudant a passar exiliats pels Pirineus nevats...
He trobat a faltar l'enginyer Voisin i el biscuter però és cert que la història s'allargaria massa.
Quin material per a una sèrie de TV3! I encara més per a una sèrie de la BBC!
Per Casanova, Els fills del ferro té una sèrie de trets característics que el defineixen. En primer lloc, l'autor volia escriure sobre uns fets reals que haguessin succeït de veritat. Per això, l'escriptor s'ha volgut desmarcar d'aquelles novel·les històriques que, a partir d'uns fets reals, desenvolupen uns fets ficticis. ''Sempre m'han donat una sensació de terreny fals perquè, si hi introdueixes elements de ficció, poses en dubte la veracitat del llibre'', ha defensat.
(...)
l'obra se centra en el seu avi i no en el seu pare. ''Hi havia massa involucrament personal i no em veia amb cor d'escriure sobre el meu pare'', ha confessat.
(la negreta és meva perquè , Jordi, hi estic absolutament d'acord i m'hi he trobat llegint La catedral del mar o Victus o Els estranys...)
Kyra Kyralina, de Panait Istrati
Una espècie de relat de les mil i una nits que no m'acaba d'entrar fins al final. (harems, Istambul, mercaders d'espècies...)
Panait Istrati (1884-1935) és l’autor més danubià de totes les Romanies, conegut a Occident sobretot com a escriptor de llengua francesa a partir de la publicació de la novel·la Kyra Kyralina (París: Ed. Rieder, 1924). De pare grec –d’aquí el seu nom– i mare romanesa, immediatament va esdevenir un autor amb una doble identitat literària, quan Istrati mateix va publicar dues altres novel·les en llengua romanesa (Passat i futur i L’oncle Anghel) l’any 1925. Com ell digué: “primer de tot sóc i vull ser un escriptor romanès”.
A Kyra Kyralina, Stavru ens narra les peripècies a la llar materna al port de Braila, la vida viciada per un turc i, finalment, la recerca desesperada de Kyra als harems de Constantinoble amb el colofó de la descoberta de l’amistat i la llibertat.
la veritable vida d'en Sebastian Knight, de Vladimir Nabokov
Como en una novela policíaca, «V» tratará de hallar la verdad acerca de ese hermano con el que apenas convivió, buscará en sus obras alusiones autobiográficas, se entrevistará con las mujeres que tuvo por amantes y con los testigos que pueden proporcionarle alguna luz. Pero, siempre anticonvencional, Nabokov hará que todas esas tentativas se frustren e irá dejando sucesivamente abiertos todos los interrogantes, pues esta fingida investigación sólo pretende delatar la falacia de nuestras certidumbres y recordarnos la radical incognoscibilidad del ser humano.
El malson, de Hans Fallada
No és el millor Fallada, però al final i contextualitzat amb l'autèntica vida de l'autor, com passa tan sovint, pren tot el seu sentit i la seva força.
Finals d’abril de 1945. Malgrat que la guerra ja s’ha acabat a Europa, el doctor Doll, un pessimista moderat, encara viu tenallat per la por. De nit l’assetgen malsons en els quals ell —i la resta d’Alemanya— malviu al fons d’un immens cràter provocat per una bomba. Per sobre de tot, vol vèncer el dimoni de la culpa col·lectiva, però es veu incapaç d’esmenar cap error des de la seva posició d’alcalde d’una petita ciutat ocupada per l’Exèrcit Roig.
diumenge, 29 de juliol del 2018
Golden Hill, de Francis Spufford
No em desagrada i li lliguen els adjectus de brillant i estrany que algú dedica a la narrativa d'aquest senyor. com sempre els escenaris sorprenents m'agraden: Nova York 1750! amb 7.000 habitants, un lloc on Broadway és una broad way, una ciutat on corren poques monedes i on el protagonista se sorprèn que la gent usi papers per pagar... i altres detalls per l'estil.
El punt de partida argumental és clàssic i senzill. Richard Smith, un jove de Londres, arriba el dia de Tots Sants del 1746 a la ciutat de Nova York, que en aquells anys era una emergent colònia britànica, encara amb una important empremta holandesa, de poc més de set mil habitants i situada a la costa est d’un immens continent del qual no se sabia gairebé res. Enigmàtic, càndid i seductor, el jove Smith es presenta a les oficines del comerciant Lovell amb una lletra de canvi per valor de més de mil lliures. El problema és que ningú sap qui és aquest noi ni quin és el seu propòsit, ni tampoc si té diners o bé és un impostor que vol perpetrar una estafa. Són els enigmes que anirem descobrint de la mà del narrador melancòlic, un punt malèvol i enjogassat que Spufford s’inventa per poder contar la història. Només al final en
La vida tranquil·la, Marguerite Duras
Estranya i avorridota. Seria la França profunda, això?
Francine Veyrenattes (Françou) ens explica —i s’explica— com en Nicolas, el seu germà, es baralla a mort amb l’oncle Jérôme; la vigilància discreta i segura que organitza la família entorn de l’agonitzant; com la llibertat que ha conquerit d’aquesta manera condueix en Nicolas a l’amor i, més tard, a la mort. Al mateix temps, Francine també arribarà a l’amor, i els seus pares a la follia. https://www.edicionssidilla.cat/els-nostres-llibres/illa-roja-de-narrativa/870-la-vida-tranquil·la
Francine Veyrenattes (Françou) ens explica —i s’explica— com en Nicolas, el seu germà, es baralla a mort amb l’oncle Jérôme; la vigilància discreta i segura que organitza la família entorn de l’agonitzant; com la llibertat que ha conquerit d’aquesta manera condueix en Nicolas a l’amor i, més tard, a la mort. Al mateix temps, Francine també arribarà a l’amor, i els seus pares a la follia. https://www.edicionssidilla.cat/els-nostres-llibres/illa-roja-de-narrativa/870-la-vida-tranquil·la
diumenge, 15 de juliol del 2018
Maria Estuard, d'Stephen Zweig
Bon preàmbul d'un viatge a Londres i Escòcia.Que bo és Zweig fent literatura, fent psicologia, fent història a partir dels personatges més grans. Entre Shakespeare i Joc de trons, la història d'aquesta dona reina, vídua, assassina,,, que cavalca, que escriu meravellosos sonets, que conspira, que s'enamora.. no és una novel·la, és una sèrie que enganxa capítol a capítol
diumenge, 10 de juny del 2018
Lou Andreas Salomé, de Cordula Kablitz
El personatge es mereixia una pel·lícula millor.En tot cas content d'haver pogut saludar aquesta psicoanalista que va enamorar Nietzche, Rilke, i potser Freud i uns quants altres.
Aquest cop les tantes corones de llorer són absolutament sorprenents. (la crítica està d'acord amb mi). Ella està bé però els altres actors són patètics.
Aquest cop les tantes corones de llorer són absolutament sorprenents. (la crítica està d'acord amb mi). Ella està bé però els altres actors són patètics.
diumenge, 6 de maig del 2018
La vida soñada de Rachel Waring, de Stephen Benatar
De nou Impedimenta.
Sembla que és una espècie de llibre maleït, que va tardar moltíssim a tenir cert èxit.
Una història sobre el camí cap a la bogeria d'una dona en podríem dir mediocre? vulgar? quotidiana? irrellevant?
En tot cas un sentit de l'humor britànic que la fa fàcil d'empassar i curiosíssima.
I jo una mica això també:
Compré ‘La Vida Soñada De Rachel Waring‘ sin saber de qué iba el libro o quien era su autor, Stephen Benatar, simplemente porque tenía una fantástica portada repleta de mariposas. No se debe juzgar un libro por su portada a menos que estés haciendo (como yo) el reto Librópatas 2015, en el que se pide precisamente eso: escoger un libro sin saber nada de él. Cuando leí la sinopsis supe que no había fallado: una mansión georgiana, una mujer excéntrica, un jardinero atractivo. ¿Qué más podía pedir? http://www.libropatas.com/libros-literatura/la-vida-sonada-de-rachel-waring-excentrica-divertida-y-un-poco-sordida/
Sembla que és una espècie de llibre maleït, que va tardar moltíssim a tenir cert èxit.
Una història sobre el camí cap a la bogeria d'una dona en podríem dir mediocre? vulgar? quotidiana? irrellevant?
En tot cas un sentit de l'humor britànic que la fa fàcil d'empassar i curiosíssima.
Considerada por críticos como John Carey una de las obras capitales de la literatura inglesa del último cuarto del siglo XX, y recientemente recuperada por NYRB, La vida soñada de Rachel Waring es una obra maestra del humor, el horror y la locura.
Rachel Waring es una mujer feliz. Quizá demasiado. Una tía lejana le ha dejado en herencia una mansión georgiana en Bristol, y de la noche a la mañana decide romper con todo. Así que, sin pensárselo dos veces, deja atrás su aburrida vida en Londres, se despide de su trabajo de oficinista y de su deprimente compañera de piso y se transforma en la mujer que siempre quiso ser: devota del amor, la creatividad y la belleza, y siempre con una canción en los labios. Instalada en su nueva casa, Rachel contrata los servicios de un atractivo jardinero, empieza a escribir un libro e impresiona a todos con un optimismo casi insano. Sin embargo, a medida que Rachel se sumerge más y más en un mundo de lujo y de placeres, su entorno empieza a cuestionar lo excéntrico de su comportamiento y lo evidentemente enfermizo de su euforia.
I jo una mica això també:
Compré ‘La Vida Soñada De Rachel Waring‘ sin saber de qué iba el libro o quien era su autor, Stephen Benatar, simplemente porque tenía una fantástica portada repleta de mariposas. No se debe juzgar un libro por su portada a menos que estés haciendo (como yo) el reto Librópatas 2015, en el que se pide precisamente eso: escoger un libro sin saber nada de él. Cuando leí la sinopsis supe que no había fallado: una mansión georgiana, una mujer excéntrica, un jardinero atractivo. ¿Qué más podía pedir? http://www.libropatas.com/libros-literatura/la-vida-sonada-de-rachel-waring-excentrica-divertida-y-un-poco-sordida/
Les meves sèries
Feia temps que volia fer aquest apunt (gràcies Carme Bové)
Primer Joc de trons és clar
I després sense ordre ni concert
Breaking bad
True detective
Big little lies
Wolf hall
Black mirror
The leftovers
Primer Joc de trons és clar
I després sense ordre ni concert
Breaking bad
True detective
Big little lies
Wolf hall
Black mirror
The leftovers
Vikings
The wire
Secretos de un matrimonio
Borgen
Westworld
The wire
Secretos de un matrimonio
Borgen
Westworld
El fin de un imperio
La manada
i abandonades
Los Soprano
Los Durrell
House of cards
Lost
i abandonades
Los Soprano
Los Durrell
House of cards
Lost
The handmaid's tale
dilluns, 16 d’abril del 2018
Un beau soleil interieur, de la Binoche (de Claire Denis hauríem de dir, no?)
El Truffaut de Girona, un altre model a imitar, tot i que la Marta i jo hi estem pràcticament sols.
La Xesca ens avisa: cadascú a la seva, que dels altres no en trauràs res.
( i menys dels homes, sempre burros com una sola de sabata, sobretot al cinema)
La Xesca ens avisa: cadascú a la seva, que dels altres no en trauràs res.
( i menys dels homes, sempre burros com una sola de sabata, sobretot al cinema)
divendres, 6 d’abril del 2018
Amb la corda al coll, de Josep Conrad
i de nou Conrad a batzegades . Per què em costa? Per què aquestes interrupcions? Per què la son? Endevino un argument esplèndid, un(s personatges) esplèndids però no m’emocionen en absolut. De vegades passa que t’emprenyes amb tu mateix que no t’agradi una cosa. Amb Conrad em passa. I he intentat tres vegades que m’agradi El cor de les tenebres.
dilluns, 2 d’abril del 2018
Inch'Allah, de Anaïs Barbeau-Lavalette
aquí hi és tota (de moment):
https://www.youtube.com/watch?v=AMOZaRiTElQ
i aquí el trailer
Empantanados, de Joan Coscubiela
El que menys m'agrada és el subtítol. Per altra banda, de Coscubiela ja fa temps que dic que me n'agraden els arguments però no les conclusions.
I en tot cas em sembla intel·ligent i ètic que no parli del Dante Fachín.
M'atreveixo amb idees bàsiques?:
L'independentisme resposta local a una crisi global que afecta la situació no resolta de l'encaix de Catalunya a Espanya. Resposta legítima.
El procés, una ingenuïtat, una pseudoastúcia, i una il·legalitat -que vol dir una falta de democràcia-.
Gravetat de la fractura que ha provocat i de la tensió emocional
Paper molt important dels mitjans de comunicació. Dels dos costats però molt també dels públics de la Generalitat
El procés provoca una sana enveja pe la seva capacitat de mobilització. Però no es poden donar respostes simples a situacions complexes
...
(més o menys)
I en tot cas em sembla intel·ligent i ètic que no parli del Dante Fachín.
M'atreveixo amb idees bàsiques?:
L'independentisme resposta local a una crisi global que afecta la situació no resolta de l'encaix de Catalunya a Espanya. Resposta legítima.
El procés, una ingenuïtat, una pseudoastúcia, i una il·legalitat -que vol dir una falta de democràcia-.
Gravetat de la fractura que ha provocat i de la tensió emocional
Paper molt important dels mitjans de comunicació. Dels dos costats però molt també dels públics de la Generalitat
El procés provoca una sana enveja pe la seva capacitat de mobilització. Però no es poden donar respostes simples a situacions complexes
...
(més o menys)
dissabte, 31 de març del 2018
El nen perdut, de Thomas Wolfe
Hi ha llibres molt bons i hi ha delícies. El cercle de Viena normalment l'encerta amb les delícies. Fantástica literatura la de Thomas Wolfe.
Quin començament!
" La llum va arribar i se’n va anar i va tornar, el retruny
de les campanades de les tres en punt va ressonar a
través de la ciutat amb el seu bronze atapeït, els ventijols
d’abril van espargir l’aigua de la font en làmines d’arc
iris, fins que el brollador va tornar al seu lloc i bategà,
just quan en Grover entrava a la Plaça...."
Si decideixes llegir literatura, literatura de veritat, aquella que es proposa anar més enllà d’un passatemps efímer, et trobes sovint amb llibres que, de bon començament, no saps com afrontar, que no saps on et volen dur —fins i tot, que no saps si estaràs disposat a deixar-te portar enlloc per ells— ja que no t’ofereixen cap escenari, forma o plantejament recognoscible, sinó que es despleguen al teu davant com un territori inexplorat que hauràs d’anar descobrint amb paciència i dedicació; que t’exigiran un esforç i una complicitat —i el que és més important, diàleg— amb l’autor que no sempre serà (prou) recompensat. (...) ( Xavier Serrahima)
dijous, 29 de març del 2018
La filla de l'optimista, d'Eudora Welty
Que bé quan un llibre va de menys a més (quasi sempre van de més a menys). Esplèndida tercera part quan Laurel es queda sola a casa.
En la tradición de la más brillante novela sureña —de la que forman parte William Faulkner, Truman Capote, Robert Penn Warren y Carson McCullers—, narra la historia de Laurel McKelva, una mujer de mediana edad que viaja a Nueva Orleans para hacerse cargo de su padre, un juez retirado que ha de someterse a una operación quirúrgica. http://impedimenta.es/libros.php/la-hija-del-optimista
dilluns, 26 de març del 2018
Descolonitzant la ment, de Ngugi wa Thiongo
Interessantíssims assajos sobre la necessitat de preservar la llengua i la cultura en un context neocolonial
Descolonitzar la ment, referència imprescindible en els estudis sobre postcolonialisme, no només defensa la importància de recuperar la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica, sinó que també ens mostra els esdeveniments vitals que han contribuït a elaborar el pensament de Ngũgĩ wa Thiong’o.
El llibre desenvolupa temes com la redistribució del poder, la lluita de classes o la importància de la posició dels intel·lectuals en aquesta lluita, i també aprofundeix en conceptes com el neoesclavisme, l’imperialisme i el neocolonialisme tractant-los des d’una perspectiva cultural. A partir de la seva experiència personal, Thiong’o explica que les armes conquereixen el país, però que és la política cultural colonial i neocolonial la que subjuga el poble(...)
http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/descolonitzar-el-centre/
Descolonitzar la ment vol dir lluitar contra la jerarquia de conceptes que no admeten ser jerarquitzats, la llengua, la cultura o la identitat nacional. No n’hi ha, de jerarquies. L’autor se n’adona després dels fets de Kamirithu, i que comença a narrar en la veu de la dona que el ve a buscar: “Hem sentit dir que vostè té molta educació i que escriu llibres. Per què vostè i altres com vostè no venen a educar el poble?”. La seva obra de teatre li costa la presó, la prohibició d’impartir classes a la universitat i, finalment, l’exili. Les cultures dominants no es deixen prendre el terreny fàcilment, es tracta d’una qüestió de saber, però també de poder, de vigilància i de càstig.(...) (Francesc Serés a El País)
El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead
http://periscopi.cat/antipoda/item/el-ferrocarril-subterrani
crítica a l'Ara
diumenge, 18 de març del 2018
Tres anuncis als afores,
És una peli fantàstica i Francess M Dormand està fantàstica però voleu dir que no fa sempre el mateix paper?
Mildred Hayes (Frances McDormand), una mujer de 50 años cuya hija adolescente ha sido violada y asesinada, decide iniciar por su cuenta una guerra contra la Policía de su pueblo, Ebbing, al considerar que no hacen lo suficiente para resolver el caso y que se haga justicia. Su primer paso será contratar unas vallas publicitarias denunciando la situación y señalando al jefe de policía, William Willoughby (Woody Harrelson), como responsable principal de la pasividad policial. (FILMAFFINITY)
Mildred Hayes (Frances McDormand), una mujer de 50 años cuya hija adolescente ha sido violada y asesinada, decide iniciar por su cuenta una guerra contra la Policía de su pueblo, Ebbing, al considerar que no hacen lo suficiente para resolver el caso y que se haga justicia. Su primer paso será contratar unas vallas publicitarias denunciando la situación y señalando al jefe de policía, William Willoughby (Woody Harrelson), como responsable principal de la pasividad policial. (FILMAFFINITY)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)