divendres, 28 de setembre de 2018

Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti

L'amistat i la muntanya per les valls alpines del nord d'Itàlia per on vam passejar l'estiu anterior. Un plaer, una passejada per l'alta muntanya i per l'amistat entre dues persones tan distants com el Buno i el Piero, el camp i la ciutat. gran novel·la!

Un llibre clàssic: la història que narra i la manera de narrar-la. No hi ha, ni es pretén, gens d’innovació. Pietro és un nen de ciutat que estiueja en un petit poble on tenen lloc les dues experiències centrals de la seva infància: el descobriment de la muntanya en llargues caminades en companyia del seu pare, rude i entusiasta a parts iguals; i el descobriment de l’amistat en la persona de Bruno, el nen muntanyès que viu tot l’any al poble. A la segona meitat saltem a l’edat adulta: mort el pare, assistim al relat del retrobament entre Pietro, convertit en home de ciutat, i Bruno, adult com ell, que no ha sortit del poble encara. La veu de Pietro explica fins al final tota la història en un amable to convencional que, inevitablement, porta el ressò de London, Conrad i companyia. És un clàssic, dit sigui com a constatació, no com a judici de valor. 
https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20180306/critica-literariia-les-vuit-muntanyes-paolo-cognetti-6671680

El que fa de Les vuit muntanyes una novel·la ben especial és com Cognetti va desgranant les relacions humanes amb la muntanya com a testimoni. (...) A la llibreria, sovint, em trobo amb homes que a una determinada edat deixen de llegir novel·la, per només llegir assaig, com si ja ho haguessin llegit tot, jo sempre els dic que per entendre la realitat cal llegir ficció i Les vuit muntanyes de Cognetti m'ho demostren una vegada més.

 http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/760-les-vuit-muntanyes