Sempre hem parlat per nosaltres, de Najat el Hachmi

• Per al que no estava preparada era per les noies alienades ni per a l'esquerra que caigut en la trampa del relativisme culturall
• en contra d'un feminisme Islàmic perquè l'islam no és feminista
• hi ha una nova tendència a Europa de mantenir el vel que ja hi havia al Marroc
• l'Alcorà és un autèntic despropòsit a l'hora de normativitzar la vida de la societat
• els cabells, un element molt important d'identitat individual
• sense educació no hi ha Llibertat
• l'imperdible que tanca el vel és un símbol de l'auge de l'islamisme
• reivindicació de les mestres que es van oposar al relativisme i van imposar la prohibició del mocador a l'aula
•  el feminisme Islàmic no és feminisme, és islamisme blanquejat. No hi ha feminismes, hi ha masclismes (o masclisme expressat de diferents maneres) 
• la història va vom va I quant als drets conquerits les dones occidentals van al capdavant
  
  Entrevista amb la Najat sobre el llibre:
  https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-najat-el-hachmi-que-acaba-de-publicar-lassaig-sempre-han-parlat-per-nosaltres-feminisme-i-identitat/video/5923746/

Els Budenbrook, de Thomas Mann

Li tenia ganes a aquesta obra mestra. Tot està dit d'ella, no? Jo, que el personatge que m'interessa més és la Tony i el seu fat i la seva lucidesa i el seu desprendiment i la seva humanitat. I que em sorprèn com la Història passa com d'esquitllentes per aquesta novel·la.

(...) Sus novelas se caracterizan por una reproducción precisa de los detalles de la vida moderna y antigua, por un profundo análisis intelectual de las ideas y los personajes, por un punto de vista distanciado e irónico, combinado con un profundo sentido trágico. Sus héroes son con frecuencia personajes burgueses que sobrellevan un conflicto espiritual. Thomas Mann exploró también en la psicología del artista creativo. http://julio-nihilobstat.blogspot.com/2013/04/libros-que-he-leido-los-buddenbrook.html?m=199

Sí, sentit tràgic, és cert...

¿Qué pudo impulsar a Thomas Mann a narrar el ocaso de una familia de la alta burguesía alemana: cuatro generaciones de trabajo, riqueza, ocio, desengaño y decadencia? Escribió la obra en Múnich y en Italia, y tomó como modelo a su propia familia, algunos de cuyos miembros retratados jamás pudieron perdonarle la osadía. Fue su primera novela, y tuvo un éxito demoledor.

tot s’ensorra amb la tercera generació, encapçalada per Thomas Buddenbrook, un home seriós, pulcre, idealista, però víctima de les circumstàncies que li han tocat viure. El rumb de les vides dels seus germans són cada qual pitjor: Tony no té sort amb el seu primer matrimoni, però tampoc amb el segon, i a la seva filla no li anirà gaire millor. A Clara la vida no li regala tampoc bones cartes, mentre que Christian és el germà amb un caràcter més clarament contraposat al de Thomas: és impuntual, irrespectuós, mandrós, incapaç de mantenir una feina ni una vida mínimament estable. Cada caiguda vital d’aquests personatge costa diners a la casa Buddenbrook i suposa un maldecap per a Thomas, que poc a poc es va veient derrotat. La quarta generació ja són les cendres d’una foguera que va ser esplendorosa en el passat. La vida burgesa dels Buddenbrook s’ha apagat, mostrant-nos així que no hi ha cap gran fortuna que tard o d’hora no es pugui convertir en pols.

(...)

no hi ha dos llibres de Thomas Mann que s’assemblin gaire, cada llibre és del seu pare i la seva mare, si m’ho permeteu, i aquesta és una de les grandeses d’aquest autor, que llegeixes La muntanya màgica, La mort a Venècia, Els Buddenbrook o Doktor Faustus i són universos totalment diferents. En canvi, sabem que la vida de Thomas Mann és darrera de cadascuna d’aquestes novel·les. Llàstima que ell mateix calés foc als seus diaris íntims, quan vivia als Estats Units, l’any 1945, després d’haver marxat de l’Alemanya de Hitler. La de vida (privada, privadíssima) i literatura que hi devia haver en aquells quaderns.no hi ha dos llibres de Thomas Mann que s’assemblin gaire, cada llibre és del seu pare i la seva mare, si m’ho permeteu, i aquesta és una de les grandeses d’aquest autor, que llegeixes La muntanya màgica, La mort a Venècia, Els Buddenbrook o Doktor Faustus i són universos totalment diferents. En canvi, sabem que la vida de Thomas Mann és darrera de cadascuna d’aquestes novel·les. Llàstima que ell mateix calés foc als seus diaris íntims, quan vivia als Estats Units, l’any 1945, després d’haver marxat de l’Alemanya de Hitler. La de vida (privada, privadíssima) i literatura que hi devia haver en aquells quaderns. 

http://www.llegirencasdincendi.cat/2018/05/els-buddenbrook-thomas-mann/

Regreso a Reims, de Didier Eribon

El sociòleg torna al barri obrer i comunista on es va criar i retroba la seva família reconvertida al marc mental de l'extrema dreta. Boníssim.

L'esquerra que abandona el concepte de classe social i la ultradreta que hi troba terreny adobat per proporcionar el concepte de grup atacat

El determinisme social

L'atac a la psicoanàlisi que psicologitza les qüestions socials

Un alliberament sexual que és més fàcil que no un alliberament social

Regreso a Reims es un ensayo que va de lo autobiográfico (joven de familia obrera, buen estudiante, que se marcha de Reims a París para vivir libremente su homosexualidad, que pronto se integra en el mundo intelectual…) a lo sociológico, al análisis de las formas de vida de la clase obrera en una ciudad francesa del siglo XX (la vivienda, la escuela, el trabajo…), a la construcción y reproducción de ideas, actitudes y pautas sociales en ese ámbito popular. 

Y todo ello se expone a través de un relato cuyo eje lo constituye el recorrido vital del autor, su autoanálisis, pues Didier Eribon –intelectual, ensayista, profesor universitario– quiere explicar cómo se apartó –mediante la cultura, al adquirir otra condición, incluso sexual– de ese origen, al mismo tiempo que trata ahora –mediante la escritura– de regresar, de comprender a sus padres, a ese mundo que le rechazaba, que le avergonzaba, y del que necesitaba apartarse. https://elcuadernodigital.com/2017/12/11/regreso-a-reims/

Joker, de Todd Phillips

Em sembla una gran pel·lícula, sí. I això que m’ha costat entrar-hi i acostumar-me al personatge que se m’ha fet molt desagradable. Però a poc a poc m’he deixat endur per moltes tensions diferents, la normalitat i l’anormalitat, especialment, però també pel paper de l’humor, de l’oci, dels mitjans de comunccació, de la política...
Li donaran l’Oscar al millor actor, no?

Més còmics esplèndids

No tots els còmics amb què m’he trobat últimament són esplèndids. Aquí el criteri és mencionar només els que realment m’han cridat l’atenció en sentit positiu.

La casa, de Paco Roca
La enciclopèdia de la tierra temprana, de Isabel Greenberg

Petersburg, d'Andrei Beli

Una lectura moolt potent. Un devessall lingüístic, una lliçó de literatura. Investigo el simbolisme i tot encaixa: El monòleg interior, el flux de pensament, les converses que deriven, les metàfores caricaturesques, els símbols, l'ambient, les digressions... Ep! símbols i metàfores que identifico i no entenc, eh! les cariàtides,  trencaments dels fils narratius, converses amb frases inacabades, barreja de son i vigília, sinestèsies (cares verdoses) repeticions de paragrafs

Em pregunto si  val la pena fendir, esbatanar, fitar, fremir, apregonar, llord... Potser sí si Beli utilitzava aquest nivell de llenguatge. Que difícil deu ser traduir!

Beli basteix una obra d’alt contingut simbòlic i filosòfic, però també d’un elevadíssim valor formal. El ritme que Andrei Beliaconsegueix infondre en aquest text hermètic, oníric i fascinant és hipnòtic a estones i dinàmic en els diàlegs, ric en al·literacions i símbols i precís en les imatges. https://edicions1984.cat/cataleg/petersburg/

Andrei Beli (1880-1934) —pseudònim novel·lístic de Borís Bugàiev— es mostrà en Petersburg com un fervorós creient dels postulats puixkinians, disposat a deixar el fil narratiu en mans d’un narrador addicte a sorpreses i jocs de mans, a una escriptura que s’enlaira amb un art ingràvid i minuciós que, de seguida, pot transformar-se en una disbauxa estilística que assetja i desconcerta el lector. L’argument transcorre en l’any 1905, entre conxorxes revolucionàries, crides a la vaga general i atemptats per tal de subvertir el poder tsarista. A la ciutat de Petersburg, enmig d’aquesta violència latent, un jove estudiós de la filosofia de Kant, Nikolai Apol·lónovitx, fatxendós i víctima de les insatisfaccions de l’amor, rep un encàrrec fatídic per part d’una organització política clandestina. (...)

Però més enllà de la tensió argumentativa —que s’abandona i es recupera segons l’estat d’ànim i la voluntat del narrador—, l’autèntic centre des d’on creix Petersburg és la multiplicitat de perspectives que embolcallen els personatges, amb una veu que ens condueix entre les pàgines de la novel·la amb posat de tirania burlesca. Les comparacions grotesques, les descripcions d’un expressionisme caricaturesc i els retrats gogolians se succeeixen en una ciutat espectral, entre ombres xineses i una paleta de colors inversemblants. Andrei Beli és partidari d’oblidar-se —momentàniament— de les seues criatures i reproduir imatges fragmentades, llampecs de figures distorsionades per la llum vaporosa del capvespre, pels reflexos omnipresents del cel i del riu Nevà, que descomponen els contorns i els elements que ens podrien ajudar a reconéixer els personatges. En aquesta nebulosa tot és possible, una trobada entre amants, un ball de màscares que precipita la tragèdia, l’aparició intempestiva de conspiradors i policies, les tribulacions angoixoses del vell senador que es dissolen com el foc d’una vela que s’apaga, els actes irreflexius del fill que enllacen una teranyina narrativa on sovint es perden de vista els punts de subjecció. I quan tot indica que les peces disperses tornen a encaixar, el narrador prefereix de nou augmentar la nostra confusió: “De sobte… Però del de sobte ja en parlarem” http://eltrapezi.com/andrei-beli/ http://eltrapezi.com/andrei-beli/:

Dos de molt bons

Las 100  noches de Hero

Las cien noches de Hero

Hero es la amante y sirvienta de Cherry, una mujer casada que, como consecuencia de una absurda y sucia apuesta, se ve obligada a urdir un plan para evitar que un amigo de su marido la fuerce. Así, durante 100 noches, Hero trata de distraer la atención de este hombre que, absorbido por historias reales de mujeres reales, pierde la noción del tiempo y olvida su propósito.

http://impedimenta.es/prensa.php/lllas-cien-noches-de-herogg-2#item_5350



Cronicas de jerusalen

Tras un año en Jerusalén acompañando a su pareja, miembro de Médicos Sin Fronteras, Guy Delisle nos ofrece en Crónicas de Jerusalén, una de las novelas gráficas más esperadas, su personal visión de uno de los conflictos más enquistados de la actualidad.

Delisle nos muestra su lado hogareño, al tener que hacerse cargo del cuidado de sus hijos mientras su mujer está fuera, pero también, sobre todo, las numerosas peculiaridades, extravagancias y absurdos propios de Jerusalén que el autor va descubriendo en sus vagabundeos: las restricciones a la libertad de desplazamiento, los cacheos e interrogatorios sistemáticos, los enfrentamientos entre las diversas comunidades cristianas que gestionan el Santo Sepulcro... Todo ello aderezado con un estilo sobrio y un agudo sentido del humor. https://www.astiberri.com/products/cronicas-de-jerusalen

Acord PSOE - Podemos

Acord per a un govern socialdemòcrata, en el qual l’autodeterminació de Catalunya brilla per la seva absència. Tal com estan les coses és l’únic a què podem aspirar. Que siguem aquí també és responsabilitat del procés liderat per Mas i  Puigdemont al qual ens vam apuntar, il·lusos, amb il·lusió. Jo signo l’acord també amb l’esperança que pugui servir per aturar la pressió judicial i política  contra l’autogovern català, en defensa de la llengua, l’escola  i la cultura catalana i per millorar una mica les condicions de vida de les classes treballadores de tot l’Estat. I per oferir l’indult als presos i preses. I que continuïn les mobilitzacions pacífiques perquè aquest país demostri que no renuncia a exercir el dret d’autodeterminació.

De moment això

Sense destí, d’Imre Kertesz

Relectura possiblement, però quin goig descobrir-lo com si fos la primera vegada! Sembla que n’haguem d’estar literàriament farts de l’Holocaust però aquesta és una altra visió originalíssima i potser és que aquesta barbaritat és tan gran que permet perspectives i punts de vista molt diferents. Em despista d’entrada aquest to ingenu fins a la caricatura però a poc a poc es va situant en una mirada provocativa que fa un tomb amb una sopa de pastanaga i amb un capítol final sobre el retorn que tanca el llibre de forma meravellosa.

http://www.quadernscrema.com/cataleg/sense-desti/

Més endavant, quan arriba al camp de concentració d’Auschwitz, sempre amb la idea que tot allò és una aventura que el portarà a treballar en una empresa que necessita mà d’obra, no s’acaba de sorprendre de trobar unes persones vestides amb aquella mínima peça de roba de ratlles que tantes vegades m’ha fet posar la pell de gallina. Si ho troba estrany, de seguida ho lliga al caràcter de presoners que tenen aquells desgraciats. Una mica més tard, quan ja l’han desposseït de qualsevol cosa que pugui recordar el seu passat – objectes, diners, roba… -, l’obliguen a posar-se l’infamant pijama i li tallen els cabells al zero, comprendrà que a partir d’aquell moment ell també és un presoner (Joaquim Carbó a https://www.nuvol.com/opinio/el-desti-dimre-kertesz/)

Dia de pluja a Nova York, de Woody Allen

Doncs aquest Allen ens ha agradat molt. Torna a Nova York amb un amor fet ja d’una crítica duríssima al patetisme dels seus habitants, però l’ amor al cap i a la fi i ja se sap és cec. Hem rigut i ens ha semblat que aquestes actors joveníssims ho fan de conya.

https://youtu.be/IwRsgSN7iR8

https://www.elmundo.es/metropoli/cine/2019/10/11/5d9de414fc6c83057e8b45cd.html

una comedia romántica tan perfectamente fuera de tiempo, tan elegante en su minimalismo impresionista, tan irreal si se quiere, que entusiasma. Cuesta, eso sí, datarla. Ha estado retenida un año y más parece que sea una película de los años 30. De Lubitsch, dice Trueba. Pero eso, lejos de jugar en contra, la convierte en una pieza única e irrefutable. Bien están Timothée Chalamet (él), Elle Fanning (ella) y Selena Gomez (la hermana de la ex novia), pero nada comparable al monólogo fugaz y final de la veterana Cherry Jones (la madre rica). Esta última es la que aparece a la hora exacta. Prodigiosa. https://www.elmundo.es/metropoli/cine/2019/10/11/5d9de414fc6c83057e8b45cd.html

I la polèmica (que no sabia):

No habría sido la primera vez que el neoyorquino aborda idilios entre mujeres menores de edad y hombres talludos en su cine, como demuestra su aplaudida Manhattan (1979), pero esta vez los medios estadounidenses no perdieron la oportunidad de relacionarlo con la resucitada polémica de su hija adoptiva. https://www.eldiario.es/cultura/cine/Nueva-York-mediatica-Woody-Allen_0_950855076.html

Bon dia mitjanit, de Jean Rhys

No hi entro gaire .

La Sasha Jansen és una anglesa de mitjana edat que torna a París el 1938 després d’una llarga absència i allà s’enfronta als pensaments i les emocions que li desperta la ciutat on va estimar; tot li recorda que ja no és jove, i sobretot no pot oblidar la pèrdua ni el dolor. Busca consol en la beguda i en les converses amb estranys, alguns tan perduts i desesperats com ella. Els pensaments de la Sasha pivoten entre el passat i el present mentre ella va entrant i sortint de cafès sòrdids i d’habitacions d’hotel la misèria de les quals intenta ignorar dient-se que allà, almenys, serà lluny de qualsevol perill: https://www.editorialminuscula.com/blog/2019/09/06/novetat-bon-dia-mitjanit-de-jean-rhys/

La edad del desconsuelo, de Jane Smiley

Té la seva gràcia aquest home obsessionat per l’amant possible de la seva dona i aquesta situació familiar en què les rebequeries de la filla prenen una importància decisiva.

«Nunca más volveré a ser feliz», musita Dana en el asiento trasero del coche familiar, sin reparar en que piensa en voz alta. Al oírlo, Dave, su marido, siente que ambos están a punto de perder todo aquello que una vez desearon: sus años de apacible matrimonio, tres hijas, la próspera clínica dental que comparten. Ahora Dave está convencido de que Dana se ha enamorado de otro hombre y, de manera inesperada, decide que la mejor manera de salvar su relación es evitar que su esposa descubra que él lo sabe.
En La edad del desconsuelo, Jane Smiley narra con asombrosa autenticidad los ritmos de lo cotidiano y cómo de pronto se ven sacudidos por una emoción inesperada, dando lugar a situaciones tragicómicas y a una demoledora meditación sobre la vida en pareja, la pérdida y la infelicidad. Citada por Jonathan Franzen como una de sus obras favoritas, La edad del desconsuelo es una novela emotiva y absorbente, tan divertida como triste, un poderoso retrato de la intimidad familiar, el miedo a perder al ser amado y la vulnerabilidad de amar.

Magda, de Meike Ziervogel

La gent de Hemso, d'August Strindberg

El pati Maleït, d’Ivo Andric

Es poden posar aquí les relectures? I tant! El pati Maleït es perdia en la desmemòria i la perspectiva de llegir el Pont sobre el Drina al Club de lectura de Dòria m’ha portat de nou a Andrić. Dos anys després sí que alguna cosa es deixava rememorar. Diria que aquest cop amb el llarg temps de Vimbodí i una certa recerca que m’ha apropat a la temàtica, la lectura s’ha fer més conscient i per tant posiblemente més profitosa.
Un relat que és com una nina russa d’històries dins d’històries i una presó kafkiana plena d’innocents i una Història passada que s’encaixa en el present...

Què podem aprendre i sentir en llegir El Pati Maleït?

PAU: El Pati Maleït, la presó on se situa la història, pot ser vist com una metàfora de la vida humana: una vida on estem limitats per un sistema, la censura, les estructures estatals, la beneiteria dels responsables polítics, els buròcrates, etc. És un món on els individus més lliures i savis acaben tancats a la presó…

JELENA: És una novel·la breu que s’hauria de llegir més d’una vegada perquè, en cada nova lectura, es troben nous significats i noves interpretacions https://www.nuvol.com/entrevistes/ivo-andric-el-pati-maleit/

L’estrangera, de Sergei Dovlàtov

En el fons el que m'agraden són les històries. Per això em desconcerten aquests contes que no tenen nus o no tenen desenllaç. Soc fill tambe de Juli Verne. La trama es potser l'element que valoro mes d'una bona novel.la. Però això va més per Ossípov, es clar.

... 

El Dovlàtov és una mica el complement de l'Ossípov. És la merda d'Amèrica, el desengany, la misèria moral... Aquesta noia emigrada de Russia als Estats Units sense motivi, en un ambiente mès aviat kafkià...

"Marússia Tataróvitx, filla d’alt funcionari soviètic, està acostumada a gaudir de privilegis i viu envoltada d’admiradors. No té motius raonables per voler abandonar Rússia. Però contra tot pronòstic, sense saber ben bé per què, com un caprici més o com una fugida endavant, decideix emigrar i s’instal·la a casa d’uns parents, a Queens. Allà s’hi troba una comunitat russa impermeable a la cultura americana i plena de personatges típicament dovlatians...."https://www.labreuedicions.com/lestrangera-de-serguei-dovlatov/

Ante todo no hagas daño, de Henry Marsh

Gran recomanació de la Laia Grau, especialment els primers capítols posen els pèls de punta. Després, com tot a la vida, ja t'hi vas acostumant. Apassionant explicació d'operacions de neurocirurgia però sobretot del paper del metge en aquestes ocasions, de la seva relació amb els malalts, les famílies, amb el sistema mèdic i... amb els seus propis erors.

Con ternura y humor —cuando es posible—, el neurocirujano construye un relato conmovedor y profundo en el que no huye de sus errores, ni maquilla los trágicos desenlaces que conlleva muchas veces su trabajo. 

https://www.infolibre.es/noticias/los_diablos_azules/2016/07/01/ante_todo_hagas_dano_henry_marsh_51945_1821.html

El crit de l'ocell domestic, de Maksim Ôssipov

Contes de russos dels nostres temps. Alguns m'agraden força,  especialment, els més llargs, potser perquè no semblen contes:  hi trobo aquest desenvolupament més llarg que em permet conèixer els personatges, impregnar-me de l'ambient i sentir una trama que evoluciona i creix.
Personatges i ambients grisos com la visió (estereotipada?) de la Rússia soviètica i com el color de la coberta que hi ha posat el Club Editor (com deuen triar el color de cada novel·la?)

És una d’aquelles obres en les quals potser costa una mica entrar-hi, (mal)acostumats com estem a un etern retorn de gairebé sempre el mateix (narracions transgressores o recerca obsessiva i teleològica de finals sorprenents), però quan li agafem el què —si és que som capaços de copsar-lo, és clar, que de tot n’hi ha, en la vinya literària del senyor— ens captiva tant que ens demanem com no n’havíem sentit a parlar, abans, d’un autor tan destacat.

Llegeix-ne més: http://www.racodelaparaula.cat/2016/01/24/crit-ocell-domestic-ossipov/#ixzz62GBxi0do 

Un bon conte no ha de titiŀlar, com la gelatina. I els cinc que formen 'El crit de l’ocell domèstic' de Maksim Óssipov (Moscou, 1963) no s’agiten amb cap lleu tremolor, al contrari. Paren ferms recreant la vida d’un país, Rússia, i d’una gent que sí que titiŀla. L’autor és metge –com ho era Txékhov, com Bulgàkov– i això el posa a la mateixa renglera que uns predecessors convertits ja en grans clàssics. Però el que de debò els uneix és el talent: la capacitat no tan sols per contar bé una història sinó per desentranyar-la i transcendir-la. https://www.timeout.cat/barcelona/ca/que-fer/el-crit-de-locell-domestic

Capitalisme i democràcia, de Josep Fontana

Una petita decepció. No sé trobar-hi idees originals i noves per a mi, més enllà de tots els detalls molt concrets de la Història dels segles XVIII i XIX. Estrany que aquest tema no m'hagi interessat. Evidentment segons la crítica brillant anàlisi, un míssil a la línia de flotació de les teories econòmiques neoliberals, fruit d'un treball llarg i profund. Sensació de no haver-ho entès. Hauré de tornar a la facultat.

És el seu llegat pòstum, Capitalisme i democràcia. (1756-1848). Com va començar aquest engany (Edicions 62 i Crítica), que, per ordre expressa de l’autor, en una última voluntat plena de significat, s’havia de publicar una vegada mort.
...
L’autor ho diu ben clar d’entrada: «En un món en què la majoria dels estats són democràcies parlamentàries basades en constitucions que garanteixen els drets i les llibertats de tots els ciutadans, però on els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics.» Resultat: el sistema democràtic enganya i és còmplice d’una societat cada dia més desigual.https://www.vilaweb.cat/noticies/capitalisme-democracia-josep-fontana/

Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar

Bona recreació de l’inici de la Guerra Civil des del bàndol feixista amb l’excusa del paper, discutible discutit i històricament poc fiable, d’Unamuno i del seu famós discurs del Venceréis pero no convenceréis. M’agrada tot excepte una certa visió una mica caricaturesca del personatge d’Unamuno. El de Franco em sembla magistral.

Ad astra

A mi no m’agrada especialment aquesta pel·lícula a honor i glòria de l’en altres ocasions admirat Brad Pitt. Una història i una aventura molt linial, en què el personatge important i complex, el pare embogit a imatge de Marlon Brando a Apocalipsis now o del coronel    Kurtz al Cor de les tenebres queda per mi absolutament desdibuixat.

Una història d’amor i de foscor d’Amos Oz

M’entusiasma l’autobiografia d’Amos Oz que em proposen al club de lectura de Dòria. 

No és només la Història, precisament això és el que em decep una mica en algun moment per l’expectativa de trobar-hi la història del poble jueu. És la Literatura, amb una majúscula immensa:

La manera com combina les paraules, les idees, el joc dels narradors, l’anar endavant i endarrera, en espiral... Sense atabalar. Barroc en el seu punt just. Em desperta sovint un somriure i penso que aquest és el plaer de l’art. I la literatura juga amb els significats, aquesta relació tan humana entre els sons i els conceptes...

Jugant amb els símbols, descrivint sentiments amb paraules originals...

Sobre aquestes famílies on l’exteriorització dels sentiments és tan difícil. De què em sona?

El meu amic Mikhael, d’Amos Oz

Hai retrobo  el món, els personatges i l’estil de l'esplèndida Històries d’amor i foscor

Filmin

Aquí, les pel·lícules hi han sortit només quan eren en pantalla gran perquè les de la tele són quasi sempre una altra història que no mereix aquest honor; i perquè a més ja em sento desbordat quan un estiu es converteix en una col·lecció de llibres llegits, aleshores només faltaria afegir-hi de manera més o menys sistemàtica totes les pel·lícules que veig.

De totes maneres el descobriment d’aquesta col·lecció de Filmin (ah!, Netflix no tindria pas una cosa així) anomenada Les 50 millors pel·lícules del segle XXI ha estat una sorpresa molt agradable de la qual voldria deixar constància.

De moment, doncs, Caché, Synecdoque New York i Mulhollan Drive (https://www.cineclubdecaen.com/realisat/lynch/mulhollanddrive.htm  al sac de les pel·lícules que et deixen clavat per un motiu o un altre. Pel·lícules d’autor, d’art i assaig, per a intel·lectuals... digueu-ne com vulgueu però un ja té una edat per gaudir del que li dona la gana encara que les etiquetes de vegades et puguin ridiculitzar.

Polina, de Batien Vivès

Una altre còmic amb nom de noia. Boníssim. Un dibuix simplíssim en aparença que ho mostra tot. En consonançamamb la frase el mestre de ballet: allò que no mostres els altres no ho veuen.

Juliette, de Camille Jourdy

Dolç, càlid, bonic. Depresiu.

Una primavera en Chernobil, d’Emmanuel Lepage

una excel.lent sorpresa

Sèries

Ara estic amb You. He acabat Mind hunter, de lo milloret, i han quedat enrere (per citar només les dels últims temps) Line of duty, Sense 8, Paquita Salas, Stranger Things... També en mi les sèries han derrotat el cinema. (O en tot cas l’han arraconat fins a l’anècdota). Han derrotat la televisió i això ja no em sembla tan malament. No han derrotat la lectura. 

L’horari a mida és el gran avantatge. La capacitat de tria també. Només algunes poques, potser, passaran a la història com una obra d’art, però en el cinema i en la literatura i en totes les arts, també pasa que només una petita part, una punta de l’iceberg, interpel·la realment allò més profund que ens constitueix com a humans i això segurament és la condició perquè puguem parlar de qualitat i d’interès. Ni que sigui amb la disfressa de l’entreteniment.

Erase una Vez en Hollywood, de Quentin Tarantino

Per casualitat i gràcies a Mind hunter he investigat aquests dies la història de Charles Manson. Això em permet gaudir d'aquesta excel·lent evocació dels seixantes hollywoodiencs. I la veritat és que si hi vas no sabent-te la història, et perds la meitat de la gràcia de la pel·lícula. Perquè el gir final és espectacular.
Tarantino hi toca sempre, encara que d'entrada sembli superficial.

Fitxa a filmaffinity

i la polèmica:

“La familia Manson eran supremacistas blancos que querían empezar una guerra racial con la meta de matar gente negra”,señala Riley en Twitter. Y prosigue: “No eran ‘hippies’ lanzando críticas izquierdistas a los medios. Eran ultraderechistas”. Algo que, concluye el mensaje, “le da la vuelta a la alegoría de Tarantino”.

https://cinemania.20minutos.es/noticias/erase-una-vez-hollywood-tarantino-familia-manson/

Madame Bovary, de Gustave Flaubert

Llegeixo Madame Bovary en una traducció al català que en diuen clàssica (d'un tal Ramon Xoriguera). Llurs, novençans, endiumenjat, espillejar, emprar sotjar... Val la pena? Jo ho entenc perfectament, però em frena la lectura? O aquesta és la manera de salvar els mots també aquests? En tot cas, segur que allunya els lectors amb poc domini de la llengua, tant del català, com de la lectura dels clàssics, potser simplement de la lectura...

Veig que 62 va treure una altra traducció

      x x x

Dos moments esplèndids quan Emma s’abandona als amants. Especialment esplèndid el segon, quan el carruatge no para de voltar pels carrers de Rouen amb les cortines tancades.



     x    x    x

Lectura esplèndida per a l’estiu prejubilació. Què puc dir-ne? Que el personatge és impressionant especialment si el valores comparat amb l’estereotip que es tenia i es té de la personalitat i la mentalitat femenina. No només és l’amor i la fidelitat, és la maternitat, és l’autonomia, és l’individu. Un llibre absolutament feminista, és clar!

Negra la brisa lluent, de David Vann

El devoro, recomanació de l'esplèndida llibretera de Valls, el mite de Medea revisitat per l'autor d'aquella illa d'Alaska on es refugien un pare i un fill, Medea, la bruixa, la sacerdotessa, que es va tornant feminista, descreguda, republicana, que fuig sobre les aigües del mar Negre i que estableix amb els homes,-amants, pares, reis- una relació que ni Joc de Trons, tot explicat amb sintagmes nominals i amb una traducció que jo no hi entenc però em sembla magnífic a i de vegades sents com si fos Riba passejant-se per l'Odissea.

http://periscopi.cat/antipoda/item/negra-la-brisa-lluent

Tres raons per llegir Negra la brisa lluent, de David Vann (trad. de Yannick Garcia):
1. Mite feminista primordial
El mite de Medea està al moll de l’os de la narrativa occidental: un arquetip de dona explicat per homes (com tots els arquetips femenins del cànon literari de fins fa quatre dies). Medea, com Lady Macbeth, treu tota la ràbia i fel –i abjura del paper de mare i dona, suprema ofensa al patriarcat– per venjar-se del seu marit.
2.Una prosa d’impacte
David Vann –autor de prosa impressionista, vigorosa i absorbent, amb més imatge que verb– comença la narració amb Medea esquarterant el cadàver del seu germà per fotre son pare.
3.Amor i lliure albir
Medea vol modelar el món com ho fan els homes: amb força barbàrica, sense sentiments. El drama de la Medea de Vann no és que no pugui regnar sense un home, és que no està exempta dels pesos de l’amor i el lliure albir: en un món d’homes panxacontents que deleguen els assumptes terrenals en mans dels déus, ella s’empodera amb la certesa que “no hi ha déus, només homes”. Hi ha res més feminista que això? 
(Ricard Martín, "Tres raons per llegir...", Time Out Barcelona)https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=2135289616582383&id=248378771940153

El dolor, de Marguerite Duras

Continuant amb la memòria històrica, els moments de la Dumas esperant el seu marit s'afegeixen a la Delbo i La mesura dels nostres dies, i en aquest cas el directe posa els pèls de punta.

https://literaturas.alianzaeditorial.es/marguerite-duras-el-dolor.php

Recuerdo que al leerlo en el momento de su publicación me produjo una honda impresión por su crudeza…hasta el exceso. Dos, o tres, cuestiones destacan por su terrible dureza: por una parte, la descripción detalladísima del estado de salud, en su absoluta desorganización funcional, de Robert Antelme (Robert L.)a la llegada a París tras su paso por los campos de concentración nacionalsocialista ( Buchenwald y Dachau), cosa que provocó un enfado monumental en el aludido y parece que fue uno de los motivos fundamentales del alejamiento entre ambos; por otra, las escenas de tortura a que fue sometido un chivato que estaba integrado en la resistencia, torturas en las que la futura escritora, bajo el nombre de Thérèse – como ella misma señala: Thérèse c´est moi – no solo participa sino que alienta tratando de llevar las cosas al más extremo todavía  
https://kaosenlared.net/el-dolor-de-marguerite-duras/

Records del futur, de Siri Hustvedt

I a la pàgina 130 el deixo. Història plana malgrat el joc dels tres nivells narratius, el present, el diari del passat i la novel.la imaginava per l’autora. No em diu res. Fora.
Em sap greu perquè Allò que vaig estimar m’havia agradat molt

Mendelssohn

Úuuum-pa'-pa', Úuuum-pa'-pa', Úuuum-pa'-pa', se t'enganxa el ritme mendelssohnià que et ve de l'Spotify i busques en Felix a la Viquipèdia. La música clàssica normalment  sona en segon pla, mentre ocupen el front important dels teus pensaments les mongetes per sopar, el proper cap de setmana  a Vimbodí, uns informes que estan encara pendents, la tapisseria d'una butaca  o qualsevol element quotidià. Només de vegades amb més o menys consciència o voluntat es projecta a primera línia una melodia o un ritme. I a partir d'aleshores aquella música és teva. (Simfonia per a cordes número 8 adagio, Goethe va lloar enormement aquestes obres de joventut de M.)

Les nostres riqueses, de Kaouther Adimi

M'enganxa aquest personatge, aquest editor Edmond Charlot i aquest món algerià camusià,  difícil d'entendre perquè el colonialisme sempre em costa d'entendre (aquesta Europa instal·lada pel món que els francesos i els anglesos han retratat tants cops!)

L’estiu del 2017 un estudiant rep l’encàrrec de buidar una petita llibreria d’Alger que s’ha de convertir en una botiga de bunyols. Es tracta de la casa de lletres que Edmond Charlot va obrir l’any 1936 amb una idea revolucionària: instaurar un espai cultural i literari en un país convuls i conformista. La presència d’un inquietant guardià de la llibreria destorbarà la tasca del jove i li farà descobrir el poder de la literatura com a generador de memòria col·lectiva. 

Kaouther Adimi barreja passat i present, realitat i ficció, per explicar-nos la història de la llibreria i editorial que va esdevenir punt de trobada d’autors com Saint-Exupéry i André Gide, i que va desafiar la censura publicant el primer text d’Albert Camus. Amb sensibilitat i destresa l’autora guia el lector  pels carrers d’una ciutat on un home somiava reunir totes les veus del Mediterrani.http://periscopi.cat/antipoda/item/les-nostres-riqueses

Teoría de la creatividad, de Jorge Wagensberg

Quin plaer, llegir Wagensberg! Amb motiu de la  jubilació a l'escola (quin encert, companys) em van regalar la seva Teoría de la creatividad i aquests dies aquí Vimbodí l'estic gaudint de quina manera!

¿M'agrada perquè posa en paraules i argumenta amb una magnífica cadena de raonaments les meves intuïcions, els meus plantejaments? Ah!, aquesta defensa de la raó i de la ciència, aquesta valoració del progrés moral, aquestes afirmacions sobre què és la vida, què és el coneixement... que sovint no acabo d'entendre però que em provoquen noves preguntes o reafirmen vells dubtes!
Aquesta seva expressió del goig intel·lectual explicada en un altre llibre, amb quina intensitat, amb quina intimitat me la sento pròpia!

Somos una raza creadora de ideas. Sobre todo de ideas “sociales”. Wagensberg contrasta nuestra suerte con la de los extintos primos europeos, los neandertales. Reflejando ideas de Yuval Noah Harari, subraya que la ventaja de nuestros ancestros habría radicado en el desarrollo del arte y el lenguaje simbólico; particularmente en las capacidades para mentir y contar mitos que permiten ampliar la lealtad del pequeño grupo hasta coaliciones más sofisticadas.

https://elcultural.com/Teoria-de-la-creatividad

La guerre des pauvres, d'Éric Vuillard

Vuillard ja em va agradar molt amb L'ordre des jours (gràcies, Miquel Casares) i amb aquest m'ho torno a passar molt bé . V. repeteix amb l'estil de narrar la història la manera d'Stephen Zweig, (fent molt present el narrador, fent present les seves certeses i les que no ho són tant i plantejant els fets més com a versemblants que no pas com a verdaders.

Doncs síl els pagesos es devien revoltar molts cops al llarg de l'Edat Mitjana (i de totes les edats) i sempre en devien sortir malparats i al davant hi devia haver sempre il·luminats que com més radicals eren pitjor acabaven.

Il s'appelle Thomas Müntzer, il prêche la Parole divine en Saxe d'où il est chassé avant de s'installer en Bohème. Nous sommes aux alentours de 1520. Cet homme d'Église croit en une chrétienté authentique et pure et que tout est dans les Évangiles. Il pense qu'il existe « une relation directe entre les hommes et Dieu ». https://www.babelio.com/livres/Vuillard-La-guerre-des-pauvres/1103717


Entrevista a Vuillard a Ctxt: 

(...)
La mayoría de sus novelas tratan sobre hechos y personajes históricos.

Me intereso por la historia porque me resulta muy complicado hablar sobre el presente. El mundo en el que vivimos me parece ambiguo y disperso; la situación actual resulta muy confusa. Ninguno de nosotros podrá decir qué sucederá en el futuro. Es un futuro inquietante aunque, aparentemente, nada cambia.

(...)

(https://ctxt.es/es/20180912/Culturas/21684/nazismo-eric-vuillard-francia-segunda-guerra-elites-economicas-capitalismo-enric-bonet.htm)

L’alè, de Thomas Bernhardt

Tercera part de la pentalogia autobiogràfica, excel·lent B. com sempre, amb el seu estil repetitiu, però aquest es llegeix prou bé. La seva experiència en la cambra de morir, la sala per moribunds d'un hospital per a malalts pulmonars.

Després de la desfermada diatriba contra la societat austríaca de L’origen, amb el retrat d’una educació sempre repressiva (primer nazi i tot seguit catòlica), i del parèntesi d’alliberament narrat a El soterrani, on Bernhard abandona l’institut i es posa a treballar, L’alè i El fred destaquen pel relat descarnat de la brusca sotragada de la malaltia, que el deixa a les portes de la mort als 18 anys
https://elpais.com/ccaa/2013/06/14/quadern/1371230401_201007.html

I aquesta crítica detecta unes incorreccions garrafals que ja havia detectat jo també: 

Costa d’entendre que qui va traduir amb encert dos llibres de la sèrie ens lliuri ara uns textos deficients

(Déu n'hi do)

The Green book

Amb la Glòria al Texas o de com un trailer que et deixa absolutament escèptic amaga una pel·lícula magnífica amb un Viggo Mortensen fantastic, una guió divertit i unes pinzellades de descripció social del Sud dels Estats Units als anys de Kennedy amb certa mala baba. (i jo sense saber que havia guanyat l'Òscar)


curiositat de la peli: https://www.elle.com/es/living/ocio-cultura/a22883660/green-book-pelicula-oscar/

Bajo el paraguas del racismo, los prejuicios y la intolerancia, Green Book cuenta el esfuerzo por aprender, entender y conectar con el otro que realizan dos personas completamente diferentes, por dentro y por fuera, obligadas por las circunstancias a convivir durante varias semanas. Es la historia, como bien diría el capitán Renault en Casablanca, del "comienzo de una hermosa amistad". (https://www.elmundo.es/cultura/cine/2019/02/19/5c66f80dfdddfff13a8b45d2.html)

La dona de la muntanya

Pel·lícula ecologista, feminista, amb un ritme molt ben trobat, passa molt bé. Gran actuació.

A sus cincuenta años, Halla, profesora de canto, declara la guerra a la industria local del aluminio, que está contaminando su país. Para ello, toma todo tipo de riesgos con el fin de proteger el medio ambiente en Islandia. Pero su situación podría cambiar con la llegada inesperada una carta que da luz verde por fin a sus trámites de adopción de una niña. (FILMAFFINITY)

L'abadia de Northanger, de Jane Austen

Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine

Continua el fil de la Memòria, aquesta que porta majúscula. D’Auschwitz, a la “nostra” guerra el “nostre” exili. Perquè, i això és el que diu el llibre, aquesta guerra, aquest exili, també són nostres, dels que vam néixer els 50s i els 60s i n’hem sentit a parlar tant que s’ha ficat als nostres ossos. I ho llegeixo, primer amb la mandra de “oh, no! un altre cop la guerra i l’exili” però com amb la Charlotte Delbo. el que enganxa és que parla dels pòsits, de vegades tan potents que acaben formant part de la pròpia identitat.
I el porto per casualitat a la motxilla quan visito el 16, rue de Pessac a Bordeus on la família Roca va viure el seu exili, on m’imagino escenes que no sé si són veritat, la mare anant a buscar el pa o veient l’entrada dels nazis per les avingudes i les places.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-marta-marin-domine-escriptora-i-traductora-acaba-de-publicar-fugir-era-el-mes-bell-que-teniem/video/5817508/

La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo

Això sí que és una obra sensacional, un cop de puny ben donat sense grans gesticulacions, o com fer veure que el pitjor d'Auschwitz va ser el retorn. Memorable.

La diversitat dels punts de vista de cada una de les protagonistes sobta i contrasta amb la unitat de l'experiència dramàtica.

La mesura dels nostres dies no és reductible a la definició del llibre de memòries, del document testimonial. És una obra fragmentària. Està formada per una sèrie de monòlegs dramàtics rodejats de poemes. En cada monòleg s’hi expressa un Jo diferent amb la seva veu particular. En cada personatge hi conflueixen, en un major o menor grau, els diferents dilemes, paradoxes i problemàtiques del que significa haver sobreviscut a Auschwitz. (Oriol Roig a Núvol) (+)

“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”

Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l’alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:

“La ciutat estava plena
d’homes que jo no veia
el desconegut que avançava
era després de tants anys
el primer home que mirava.”

D’aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n’emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t’interpel·la i et modifica. (https://clubeditor.cat/llibres/la-mesura-dels-nostres-dies/)

I més:

https://www.catorze.cat/noticia/12023/tornar/entre/morts

I encara més: Xavier Antich parla del llibre:  

Jo només discrepo que a mi el llibre no se m'ha fet difícil.