El infinito en un junco, d'Irene Vallejo

Gran llibre. La història dels llibres és la història de la Humanitat. Aquí, la història de l' origen dels llibres és la història de l'Antiguitat:  

Alexandre Magne, la Biblioteca d'Alexandria, Homer, Sòcrates, Safo, Ptolemeu, Cleòpatra, Roma, Hipàtia, Marcial ... en desordre i sense pretensions de resum 

I els joncs, els papirus, els pergamins, els còdexs...

Amb la gràcia de contrastar-ho amb David Bowie, Internet, Messi, Youtube, i la Modernitat en general.

Per cert, un llibre així d'una catedràtica aragonesa s'ha de traduir al català?

https://youtu.be/cbgjaZwALn4

<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/2LKsW5Jb2b8" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen></iframe>

«Un libro muy original: la historia de los libros, el alfabeto, las bibliotecas... contada con erudición y amenidad, sentido del humor y elegancia, haciendo paralelismos con el presente». 

LAURA FREIXAS

Este es un libro sobre la historia de los libros. Un recorrido por la vida de ese fascinante artefacto que inventamos para que las palabras pudieran viajar en el espacio y en el tiempo. La historia de su fabricación, de todos los tipos que hemos ensayado a lo largo de casi treinta siglos: libros de humo, de piedra, de arcilla, de juncos, de seda, de piel, de árboles y, los últimos llegados, de plástico y luz.

Es, además, un libro de viajes. Una ruta con escalas en los campos de batalla de Alejandro y en la Villa de los Papiros bajo la erupción del Vesubio, en los palacios de Cleopatra y en el escenario del crimen de Hipatia, en las primeras librerías conocidas y en los talleres de copia manuscrita, en las hogueras donde ardieron códices prohibidos, en el gulag, en la biblioteca de Sarajevo y en el laberinto subterráneo de Oxford en el año 2000. Un hilo que une a los clásicos con el vertiginoso mundo contemporáneo, conectándolos con debates actuales: Aristófanes y los procesos judiciales contra humoristas, Safo y la voz literaria de las mujeres, Tito Livio y el fenómeno fan, Séneca y la posverdad… 

Pero, sobre todo, esta es una fabulosa aventura colectiva protagonizada por miles de personas que, a lo largo del tiempo, han hecho posibles y han protegido los libros: narradoras orales, escribas, iluminadores, traductores, vendedores ambulantes, maestras, sabios, espías, rebeldes, monjas, esclavos, aventureras… Lectores en paisajes de montaña y junto al mar que ruge, en las capitales donde la energía se concentra y en los enclaves más apartados donde el saber se refugia en tiempos de caos. Gente común cuyos nombres en muchos casos no registra la historia, esos salvadores de libros que son los auténticos protagonistas de este ensayohttps://www.siruela.com/catalogo.php?id_libro=3948&completa=N

El encanto particular de este libro reside en su estilo. Vallejo ha decidido sabiamente prescindir o liberarse del estilo académico y ha optado por la voz del cuentista, la historia entendida no como ristra de documentos citados, sino como fábula. Otros autores (Greenblatt, Turner, Straten, Cánfora, Reynolds, Wilson, Casson y muchos más) proveen el trasfondo histórico y filológico de la historia del libro antiguo, pero para el lector común y corriente (a quien reivindicaba Virginia Woolf) es más conmovedor y más inmediato este encantador libro de Vallejo, por ser simplemente un homenaje al libro de la parte de una lectora apasionada.https://elpais.com/cultura/2019/12/13/babelia/1576233551_245377.html

Hong-sang-soo

De nou Filmin, ara des de Vimbodí via Ipad més o menys resolts temes de conexió. Un camí curiós seguint aquest director coreà, un fil que va de En la playa sola de noche durant el confinament (també m’hi retorna la Ciel·la amb Schubert), no saber si t’agrada o no , a The day after, m’encurioseix però la logística m’impedeix acabar-la, després Ahora sí, antes no vista en dues parts,  enamorar-me de la Kim Min-hee i finalment En otro país amb la Huppert; descobrir que la Kim-min-hee és a tot arreu, descobrir els tics del director, en els personatges precisament de directors borratxos i faldillers, els detalls  de les declaracions d’amor passades per soju, els ambients quotidians, sòrdids, gens estètics... I després descobrir la mateixa sensació en El hotel a orillas del río, (ara la recordo amb la Marta i la Glòria al Texas.)

A Vimbodí discutim amb la Laia  si es pot veure cinema amb l’Ipad i jo cada cop soc més escèptic amb els dogmatismes

(T’imagines Schubert amb soju i amb la Kim-min-hee?) 

 https://youtu.be/F_wDP5-tLIQ

 https://youtu.be/n2Ey0YCUf7E

 https://youtu.be/0TSDWMi9EEA

 https://youtu.be/wYmU9BIZUII

 https://youtu.be/2VuhTUbAojg

https://youtu.be/VYcpemO443Q

Els ullastres de Manhatan, de Ponç Pons

Va ser un descobriment. (Què em va portar a triar un llibre com aquest sense tenir-ne cap referència? la coberta? l’editorial? la menorquinitat?  la psemipoemitat?...) Original combinació de les reflexions neoiorquines, en forma de dietari senzill i d’una peculiar tirallonga èpica sobre la història de Menorca. García Lorca i Neruda com a referents però la pròpia mida del llibret li proporciona la perspectiva i la mesura adequada que impedeix la pressumptuositat que alguns li atribueixeen. La Ciel.la em parla de la polèmica que ha provocat a Menorca i a mi em sembla molt exagerada i fora de lloc. Els menorquins haurien d’estar orgullosos d’aquest llibre.

El vídeo

A principis de l’any 2007 el poeta Ponç Pons partia, acompanyat de na Roser, la seva dona, cap a Nova York convidat per dues universitats interessades en la seva obra: el Center King Juan Carlos I de la Universitat de Nova York i la Rochambeau House de la Universitat de Boston. A Nova York, hi van estar uns dies, allotjats a l’hotel Roger Smith, situat a l’illa de Manhattan. Mentre van ser allà tingueren ocasió de passejar per les avingudes de la ciutat i de visitar-ne, de forma intensa, espais emblemàtics i sobretot llocs relacionats amb la cultura, una experiència que, en arribar a l’hotel, el poeta reflectia en un quadern, com sempre escrit a mà i amb un bolígraf de tinta blava. Aquell dietari, nascut en terres americanes, ha sortit publicat durant aquest Sant Jordi estrany, dolorós, preocupant, que acabam de viure amb el títol Els ullastres de Manhattan editat per Quaderns Crema. https://peregomila.wordpress.com/2020/05/28/els-ullastres-de-manhatann-del-poeta-ponc-pons/

M’encanta trobar crítiques que diiuen el contrari del que penso:

Els ullastres de Manhattan de Ponç Pons no té la força del relat d’aquest Pons primigeni que patia una productiva demència senil. En el llibre, d’altra banda, a diferència de Poeta en Nueva York, no s’hi detecta cap crítica social ni tampoc cap mena d’autocrítica. El missatge narcisista és sempre el mateix. L’autor del llibre és una bona persona, llegeix molt i enyora Menorca a la qual considera la millor illa del món (més que Manhattan, per suposat). La saturació de citacions literàries fa encara més feixuga i artificiosa la lectura. És com si l’escriptor se sentís insegur i fos incapaç de tenir pensaments propis sense aconseguir abans el vistiplau trampós dels autors clàssics que ha llegit. Ponç Pons practica la seducció fins a l’embaf, però ningú ha dit que la seducció sigui una qualitat literària. L’eufonia, apropiada i molt vàlida en la poesia, aquí converteix el text en melassa i no en una exacta combinació de colors. Com una imposició rutinària de marca, l’escriptor sembla veure’s obligat a afegir-hi vocables dialectals -salmaienc, feruma, somorgull, cobrómbol, estarot...- per a recordar una menorquinitat originària que tots els seus lectors donam per suposada.
Un altre Ponç, en Puigdevall, ja va assenyalar aquests defectes o d’altres que he obviat en una duríssima crítica publicada al diari El País, arran de la publicació del seu també poc afortunat "Dillatari".
Com he dit, en Ponç Pons s’està assemblant cada vegada més al presoner de l’analogia de la caverna de Plató. Rodejat d’aduladors, viu dins el seu propi món de fantasia i, sense capacitat crítica i autocrítica, és cada vegada més incapaç de reflectir el món que l’envolta. Les redundàncies comencen a ser massa habituals i perilloses, fins i tot els duplicats, i corre el risc de convertir-se, literàriament parlant, en aquell Pons que voltava pels bars de Sant Gervasi de Cassoles de Barcelona i que contava una història, sempre la mateixa història, paraula per paraula, a canvi d’una gerra de cervesa.                          

SALMAIENC. Adjectiu. Que fa un poc de gust de sal. Record que a l’entrada del pati del col·legi salesià de Ciutadella, Calós, hi havia una font. L’aigua que hi rajava era salmaienca. Com la literatura recent de Ponç Pons." (Joan Pons https://www.facebook.com/100004380396364/posts/1719710964851567/)

Aquí va tota la polèmica

Apuntes para un naufragio, de Davide Enia

Evocar i enfrontar-se als fantasmes propis, o als familiars mentre descrius, investigues o vius una situació ben diferent i fins i tot dramàtica potser no és del tot original. Fins i tot em sona que alguna illa ha estat escenari algun cop d’aquest doble repte. (relacions pares-fills, càncers...) En tot cas, aquí, Enia se’n surt prou bé. Primer em molesta una mica aquesta presència protagonista del narrador quan el que descriu és un fet que semblaria no admetre digressions. Però potser no aguantaríem el mal tràngol si no ho fes així. En tot cas no es tracta de construir un llibre més lleuger i passador! I la mort-vida individual és un bon contrast per entendre el valor de tanta mort col·lectiva, de tant de dolor, de tanta injustícia, de tanta merda de món, de sistema...

https://youtu.be/CdtCkMG8Ld8

Entrevista a Davide Enia: https://ojs.uv.es/index.php/zibaldone/article/view/7910/pdf

Pero Apuntes para un naufragio es algo más. El autor viaja a Lampedusa con su padre, cardiólogo ya retirado y aficionado a la fotografía. Los días que pasan en la isla en los viajes que realizan sirven para repasar y reforzar su relación, basada más en hechos que en palabras y plagada de recuerdos. También merece mencionarse al tío Beppe, hermano de su padre, también médico y ahora gravemente enfermo. La enfermedad ha servido para unir más todavía a su tío con su sobrino y a Beppe con su hermano. Esta parte está imbricada en el desarrollo de la narración y sirve para subrayar la necesidad de preocuparse por las personas concretas que uno conoce, el mayor tesoro que se tiene entre manos. https://adolfotorrecilla.blogspot.com/2020/07/apuntes-para-un-naufragio-de-davide-ena.html

Otra vida por vivir, de Theodor kallifatides

Diu que no en sabíem a res d’aquest autor a Espanya. Que això es el primer que  es publica. De fet a la Viquipèdia no té ni pàgina en català. He llegit el llibre de pressa i malament en aquesta setmana de preocupació i dol. No m’ha entusiasmat especialment. Això passa amb els llibres. Hauria pogut ser un bon acompanyament per la vivència del final del Salvador. En tot cas aquest home, Kallifatides, em cau bé.

 

Poco más de 150 páginas de una prosa desnuda y vibrante, dotada de una fibrosa humanidad, casi frágil, reveladora y hermosa en la rabia contra el escenario arrasado de un país que es (fue) el suyo. Pasear por Atenas certificaba una brutalidad evidente. «Nunca había visto mi ciudad así. La pobreza era una vieja compañera, pero aquella indigencia no. Había visto las barracas de los refugiados del Ponto y de Asia Menor en barrios como el Polígono e Ilísia. Pobreza, sí, pero todo limpio y bien cuidado... Por primera vez no me sentía cómodo caminando solo por la noche en Atenas. Eso era la humillación más grande, el destierro definitivo. Tener miedo de los demás, y que los demás tengan miedo de ti. Hemos dejado de ser individuos aislados para convertirnos en tribus. Por un lado, nosotros; por el otro, los extranjeros». https://www.elmundo.es/cultura/laesferadepapel/2019/09/24/5d850361fdddffe2698b45de.html

Entrevista a Kallifatides

Todo en vano, Walter Kempowski

Hi ha moltíssimes novel·les sobre la segona Guerra Mundial. Però tinc la sensació que aquesta és una de les grans.

Enyorava gaudir pel com s'expliquen les coses. Coses a més interessants. En el fons, la reacció de l'home (i la dona) en situacions límit. I aquí l'originalitat (potser és la meva ignorància ) d'aquest pas del temps relaxat, en suspens, veí en contrast d’una situació dramàtica i explosiva d’un front brutal tan sols a 50 km. En una guerra que sabem com va acabar, en un èxode i un pànic que sabem com van ser. Com en una novela policíaca on el lector sap qui és l'assassí però no ho saben els protagonistes. Perspectiva narrativa objectiva, múltiples punts de vistes,  detalls que cohesionen la història (Heil Hitler, un microscopi infantil, un adulteri insinuat...) De sobte una frase, un paràgraf diferent, digressor però no massa que et desperta... És una novel·la per a un curs de crítica literària? 

Quan penso en aquests personatges, misteriosos, opacs, seductors, que plans que apareixen els de tantes altres novel·les, previsibles, esterotipats, coneguts... 

hablar de 'Todo en vano' (Libros del Asteroide), su primera novela traducida al castellano, es hablar del punto de vista. Es tan trascendental la decisión del escritor sobre quién va a contar la historia, o a través de qué ojos va a contarla, como la del director de cine sobre dónde va a poner la cámara, y en su novela más ambiciosa, Kempowski cuenta la guerra desde la distancia: desde una casa de campo, la mansión Georgenhof, donde el conflicto es algo lejano, un eco que se aproxima, una amenaza que se cierne sobre sus habitantes.

https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20200616/critica-libro-todo-en-vano-walter-kempowski-libros-asteroide-ecos-canonazos-8002267

The novel builds gradually, dreamily at times, with simple prose and lots of short sections, a quiet undercurrent of growing unease getting steadily stronger, always ignored, put aside till tomorrow. After all, how does one leave a life? No one can quite make the radical decision to go, even as the trickle of refugees from the east becomes a stream, passing stolidly between the Georgenhof and the houses opposite, bearing with them the loss of what they have left behind and the few small, saved details of their lives.

https://www.theguardian.com/books/2015/nov/28/all-for-nothing-walter-kempowski-review-novel

«Siendo tantas las novelas cuyo tema es Alemania bajo el nazismo, conviene decir cuanto antes que esta no solo es una gran novela, sino que es, además, singular.» José María Guelbenzu (Babelia – El País)

«Mezcla de brillante novelista y de cronista inapreciable de la guerra y posguerra alemana, el caso de Walter Kempowski es prácticamente único en el panorama de la literatura alemana del pasado siglo.» Mercedes Monmany (ABC Cultural)

«La toma de distancia le permite a Kempowski abordar la guerra en una de sus facetas más inquietantes: la ambigüedad. En el frente todo es blanco y negro, amigos y enemigos, pero en Georgenhof predomina el gris.» Mauricio Bernal (El Periódico)

http://www.librosdelasteroide.com/-todo-en-vano

El soroll del temps, de Julian Barnes

Un biopic de Xostakòvitx, a la manera de Zweig, tot i que la Marta diu que són estils molt diferents, però una biografia novel·lada que ens aproxima a un personatge que exemplifica el que va representar l’stalinisme per al món de la cultura. Barnes sempre és una garantia.

És de matinada i un home fuma al replà de casa, davant de l’ascensor. A la maleta du una muda, pasta de dents i tres paquets de tabac. Es tracta de Dmitri Xostakóvitx, que espera, inquiet, la visita de la NKVD, la temuda policia secreta, i té encara l’esperança que se l’enduguin només a ell i no a tota la família. Sap que l’exili o Sibèria no serien les pitjors opcions.

Així arrenca l’esperada nova novel·la de Julian Barnes, que recrea tres moments en què el compositor rus va sentir l’amenaça directa del Poder soviètic: Xostakóvitx va haver de viure i crear —sobreviure i subsistir— sota el terror impune d’un règim totalitari.

Una gran novel·la sobre la lluita d’un home excepcional per mantenir la seva llibertat creativa i la seva integritat moral, a risc de passar a la història com un covard.

Atrapa la llebre, de Lana Bastasic

Ha estat molt lloada per la crítica i m’ho passo bé i és molt recomanable, però em costa una mica el personatge de la Lejla, tan exagerat, tan passat de voltes, tan incomprensible... Tot plegat com la situació en qualsevol dels països de la ex-Iugoslàvia, potser tan incomprensible com aquella guerra (tan incomprensible com totes les guerres?)

Els fets de la novel·la faran que la seua protagonista narradora, Sara, es plantegi també si és la mateixa persona que havia sigut en la seva infància, adolescència i joventut: què queda d’aquella nena de set anys i què queda de la seva millor amiga d’aquella època en una ciutat de Bòsnia, Banja Luka, que, durant la seva infantesa, també va veure trastornada la seva identitat amb la guerra dels Balcans.

El motiu que obligarà la protagonista a enfrontar-se al mirall és una trucada de la Lejla, la seva antiga amiga —i a la que no ha vist des de fa dotze anys— per a demanar-li que vagi a buscar-la a Mostar i la porti a Viena, on hi ha el seu germà, que totes dues creien mort.

https://www.eltemps.cat/article/9743/alicia-louise-al-pais-dels-balcans

https://www.ccma.cat/video/embed/6047862/

El nen de Prades, de Robert Valverdú

Doncs ajuda bastant a entendre això de les guerres carlines tan incomprensibles. I, clar, fa gràcia això que es passegi per la Mussara, per Gallicant, per Vallverd o la Riba... Sembla ben documentat i m’ho passo bé.

Els diferents renoms que se li atribueixen a Pere Balcells i Masgoret són una guia. El Nen de Prades, el Pastor de Prades, el Tigre del Priorat, el Senglar dels Boscos... reflecteixen la riquíssima personalitat que tenia. Crec que no hi ha cap personatge que doni a l’especulació literària i a la rumorologia popular tanta quantitat d’anècdotes com aquest guerriller.
https://www.diaridetarragona.com/reus/Vallverdu-El-Nen-de-Prades-va-despertar-fascinacio-entre-els-guerrillers-20190418-0061.html