Va ser un descobriment. (Què em va portar a triar un llibre com aquest sense tenir-ne cap referència? la coberta? l’editorial? la menorquinitat? la psemipoemitat?...) Original combinació de les reflexions neoiorquines, en forma de dietari senzill i d’una peculiar tirallonga èpica sobre la història de Menorca. García Lorca i Neruda com a referents però la pròpia mida del llibret li proporciona la perspectiva i la mesura adequada que impedeix la pressumptuositat que alguns li atribueixeen. La Ciel.la em parla de la polèmica que ha provocat a Menorca i a mi em sembla molt exagerada i fora de lloc. Els menorquins haurien d’estar orgullosos d’aquest llibre.
El vídeo
A principis de l’any 2007 el poeta Ponç Pons partia, acompanyat de na Roser, la seva dona, cap a Nova York convidat per dues universitats interessades en la seva obra: el Center King Juan Carlos I de la Universitat de Nova York i la Rochambeau House de la Universitat de Boston. A Nova York, hi van estar uns dies, allotjats a l’hotel Roger Smith, situat a l’illa de Manhattan. Mentre van ser allà tingueren ocasió de passejar per les avingudes de la ciutat i de visitar-ne, de forma intensa, espais emblemàtics i sobretot llocs relacionats amb la cultura, una experiència que, en arribar a l’hotel, el poeta reflectia en un quadern, com sempre escrit a mà i amb un bolígraf de tinta blava. Aquell dietari, nascut en terres americanes, ha sortit publicat durant aquest Sant Jordi estrany, dolorós, preocupant, que acabam de viure amb el títol Els ullastres de Manhattan editat per Quaderns Crema. https://peregomila.wordpress.com/2020/05/28/els-ullastres-de-manhatann-del-poeta-ponc-pons/
M’encanta trobar crítiques que diiuen el contrari del que penso:
Els ullastres de Manhattan de Ponç Pons no té la força del relat d’aquest Pons primigeni que patia una productiva demència senil. En el llibre, d’altra banda, a diferència de Poeta en Nueva York, no s’hi detecta cap crítica social ni tampoc cap mena d’autocrítica. El missatge narcisista és sempre el mateix. L’autor del llibre és una bona persona, llegeix molt i enyora Menorca a la qual considera la millor illa del món (més que Manhattan, per suposat). La saturació de citacions literàries fa encara més feixuga i artificiosa la lectura. És com si l’escriptor se sentís insegur i fos incapaç de tenir pensaments propis sense aconseguir abans el vistiplau trampós dels autors clàssics que ha llegit. Ponç Pons practica la seducció fins a l’embaf, però ningú ha dit que la seducció sigui una qualitat literària. L’eufonia, apropiada i molt vàlida en la poesia, aquí converteix el text en melassa i no en una exacta combinació de colors. Com una imposició rutinària de marca, l’escriptor sembla veure’s obligat a afegir-hi vocables dialectals -salmaienc, feruma, somorgull, cobrómbol, estarot...- per a recordar una menorquinitat originària que tots els seus lectors donam per suposada.
Un altre Ponç, en Puigdevall, ja va assenyalar aquests defectes o d’altres que he obviat en una duríssima crítica publicada al diari El País, arran de la publicació del seu també poc afortunat "Dillatari".
Com he dit, en Ponç Pons s’està assemblant cada vegada més al presoner de l’analogia de la caverna de Plató. Rodejat d’aduladors, viu dins el seu propi món de fantasia i, sense capacitat crítica i autocrítica, és cada vegada més incapaç de reflectir el món que l’envolta. Les redundàncies comencen a ser massa habituals i perilloses, fins i tot els duplicats, i corre el risc de convertir-se, literàriament parlant, en aquell Pons que voltava pels bars de Sant Gervasi de Cassoles de Barcelona i que contava una història, sempre la mateixa història, paraula per paraula, a canvi d’una gerra de cervesa.
SALMAIENC. Adjectiu. Que fa un poc de gust de sal. Record que a l’entrada del pati del col·legi salesià de Ciutadella, Calós, hi havia una font. L’aigua que hi rajava era salmaienca. Com la literatura recent de Ponç Pons." (Joan Pons https://www.facebook.com/100004380396364/posts/1719710964851567/)
Aquí va tota la polèmica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada