El jardiner i la.mort, de Gueorgui Gospodínov

a tothom li agrada molt i a mi no tant. POtser perquè hi ha üestions personals que em distancien de l'experiència que s'hi reflecteix.

https://play.rtve.es/v/16343953

des del sofà, octubre

Pel·lícules: 

La receta perfecta de Louise Courvoisier. https://www.filmin.es/pelicula/la-receta-perfecta

El caso Frieda, de Maria Brendel https://www.filmin.es/pelicula/el-caso-frieda

Una mujer bajo la influencia, de John Cassavetes https://www.filmin.es/pelicula/una-mujer-bajo-la-influencia?origin=searcher&origin-query=primary

1984, de Michael Radford https://www.filmin.es/pelicula/1984?origin=searcher&origin-query=primary

Sèries:

El dinero de otros  , https://www.filmin.es/serie/el-dinero-de-otros

Fortuna, d'Hernán Díaz

Esplèndid! Dels millors girs de guió que mai hagi llegit. No perquè es busqui la sorpresa sinó per demostrar que res no és mai el que sembla. 

Hernán Díaz, premi Pulitzer amb 'Fortuna': el poder, és a dir els diners, com a fabricant de realitat https://share.google/WeVzdiBVDIp2ncK6J

La crítica que explica massa

L’epopeia d’Hernán Díaz sobre la manipulació del poder https://share.google/3nIHPbhHGFeY1ngx4

L'optimista d'E.M. Delafield

 Me'l deixa la Laia sense entusiasmes i, en canvi, m'entra molt fàcilment i em sedueix. Aire de novel·la victoriana en l'Anglaterra d'entreguerres: família de classe mitja, capellà vidu amb diversos fills i filles, amb amics, novios i enrenous, amb molta religiositat... M'ho passo molt bé.

El escritor Owen Quentillian regresa a la casa rural de su tutor de la infancia, el canónigo Morchard, luego de dos años en la guerra. Lo encuentra allí junto a sus hijos, ya adultos, como si nada hubiera cambiado. Pero el tirante régimen de obediencia doméstica establecido por Morchard, y sostenido sobre la base de un optimismo exasperante, una retórica florida y un autoritarismo disfrazado de rectitud, muestra pronto sus fisuras. La llegada de Quentillian desencadena en la familia una serie de cambios que, como un búmeran, impactan también en la defensiva postura cínica del escritor ante la vida.


Estupenda representación del estertor de la moral victoriana y sutilmente irónica respecto de las modas de entreguerras, El optimista se lee sobre todo como una moderna comedia de costumbres y, en la senda de Jane Austen, nos deja un elenco memorable de personajes y agudas reflexiones sobre el carácter inevitable, y hasta deseable, de los cambios.

https://www.txalaparta.eus/es/libros/el-optimista?srsltid=AfmBOoqS6b26hXivxsYdkKrilEpgwa5Kr86F31cr9fOFBoG89cZAuea8

La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda

 Bon intent, nano. Però derrotat per KO a la pàgina 60

La mort i la primavera és una novel·la inacabada de Mercè Rodoreda, publicada el 1986 pòstumament.[1] La trama és atemporal. La novel·la reflecteix l'angoixa i la mort. Aquesta és la més tràgica de totes les novel·les escrites per Rodoreda. El protagonista és un adolescent que viu en una societat cruel, per això la mort es transforma en una deslliurança. L'espai sagrat de la novel·la és el bosc dels morts, on són enterrats. Abans de suïcidar-se el protagonista hi fa una creu, amb claus, que simbolitza Crist, perquè no aconsegueix establir cap mena de contacte amb la vida. En una solitud desolada seguirà el ritu del poble i s'encaminarà cap al suïcidi ritual: la mort arbrada. Les papallones representaran les ànimes i les abelles seran símbol de la mort i de la rexaixença. El foc és un símbol de llum i de veritat.[2]https://ca.wikipedia.org/wiki/La_mort_i_la_primavera

El secreto de la fuerza sobrehumana d' Alison Bechtel

Boníssim. Lesbianisme, orientalisme, addicció a l'esport, relacions familiars, amb un dibuix agradable, encara millor que el de les novel·les gràfiques anteriors de la Bechtel

...De este modo, y aunque pueda parecer por momentos que el secreto de la fuerza sobrehumana no es más que un pretexto para que la autora narre toda su vida con sumo detalle a través de su sostenida obsesión por el ejercicio físico, lo cierto es que acabamos descubriendo que cada una de las cuestiones existenciales que aquí se plantean nacen y conviven junto al llamativo título de la obra: descubrir el secreto de la vida sobrehumana significa descubrir cómo trascender la propia humanidad. Cómo trascender, por ende, las limitaciones a las que nos somete. Las dudas, el miedo, la decadencia… La mera posibilidad de fracasar desaparece. La perfección deja de ser algo a lo que solo se puede aspirar....

https://www.zonanegativa.com/el-secreto-de-la-fuerza-sobrehumana/

Notícia de la poesia catalana, d'Enric Casasses

Bon resum de moltes coses. Ramon Llull, Ausias March i la tradicio oral de la Decadència reivndicats. Com Maragall i Vinyoli...

 

(...)Per a Casasses, sis són les figures, les obres, els moviments o les realitats poètiques que donen forma i envergadura a la poesia catalana al llarg de la història, que en marquen un punt d’inflexió i la reorienten i la ressignifiquen, o fins i tot que la fan néixer o renéixer. El número zero de tot, diu, són els trobadors: Casasses escriu ple de nostàlgia del somni provençal, però és una nostàlgia vital, gens estantissa. Després, ve el número u, Ramon Llull, a qui dona una importància no només fundacional sinó perdurablement absoluta: encara avui som com som perquè Llull va ser, hi va ser. Després, ve el número dos, Ausiàs March, poeta medieval moderníssim, poeta antic postmodern, poeta sense adjectius i en majúscules. A l’hora d’explicar el període abans conegut com Decadència, Casasses fa una finta brillant i es treu de la màniga el número tres: la poesia anònima popular. És exacte: durant els segles d’arraconament i de castellanització, i més enllà d’excepcions com el Rector de Vallfogona, la poesia i la llengua catalanes es van mantenir vives i creatives gràcies al poble anònim. Per això, al cap de tants segles, va ser possible el número quatre, la figura estel·lar i complexa i claríssima de Jacint Verdaguer. I també la poderosa netedat violenta d’un Joan Maragall, que és el número cinc.(...)

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/poesia-catalana-segons-divulgacio-creativa-d-enric-casasses_1_5214535.html

https://www.3cat.cat/3cat/enric-casassesquan-he-tingut-moments-dificils-mhe-agafat-a-ausias-march/video/6313287/

L'assassí cec, de Margaret Atwood

Me'l deixa.l'Edith 

Sense entusiasmes. Em de gust la saga, els personatges d'aquest Canada d'entre guerres, empresaris, miionaris... altres coses em fan més mandra, la ficció futurista... 

L’Iris Chase, una dona de vuitanta-dos anys, viu sola i empobrida a Port Ticonderoga, antic feu de la seva família influent caiguda en desgràcia. A la vegada que s’enfronta a la senectut, l’Iris medita sobre la seva vida, en especial sobre les estranyes circumstàncies de la mort de la seva germana, la Laura, poc després de la Segona Guerra Mundial. Estirar el fil del record fa que la frontera entre el passat i el present comenci a desdibuixar-se, traslladant la protagonista—i el lector—als esdeveniments que van constituir el teló de fons de la seva joventut: la Gran Depressió, les dues guerres mundials, els albors dels moviments sindicals i la publicació pòstuma de L’assassí cec, la controvertida novel·la atribuïda a la Laura que la va convertir en autora de culte. En aquest llibre, guanyador del premi Booker l’any 2000, Margaret Atwood demostra un cop més la seva insòlita perícia narrativa, ordint un relat bell, inquietant i extraordinàriament sofisticat considerat per molts la seva obra mestra.
https://www.quadernscrema.com/cataleg/lassassi-cec/

Els desposseïts, d'Ursula K. Le Guin

Aquest Le Guin sí que m'agrada i em passa millor que La mà esquerra... Potser perque el personatge de Shevek és molt més persona i les seves circumstàncies estan més a l'abast d'una trama més reconeixible.

Premi Nebula a la Millor Novel·la, 1974. Premi Hugo, 1975. Premi Locus, 1975. Premi Prometheus categoria Saló de la Fama, 1993. En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal general. Anarres, el seu planeta, és en teoria una societat sense govern o institucions autoritàries. Però fent recerca, es va adonant que la revolució que va crear aquest món està estancada, envoltada de murs que haurà d'enderrocar. Les estructures de poder comencen a sorgir allà on no n'hi havia. En aquest moment decideix emprendre un viatge molt arriscat al planeta original, Urras, buscant un diàleg obert entre els dos mons per poder divulgar les seves teories lliurement fora d'Anarres. La novel·la detalla la lluita per alliberar-se que ha de dur a terme tant a Urras com al seu propi món, Anarres. Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin és un clàssic de la ciència-ficció, reclamada com la millor literatura des del feminisme i des de la construcció de la primera utopia que no està basada en un imperi. Una novel·la imprescindible, d'una profunda crítica social i política, escrita amb l'habilitat i el detallisme del que només és capaç Le Guin.

La mà esquerra de la foscor, d'Ursula K. Le Guin

Tenia ganes de Le Guin però se'm fa pesadet i el deixo.

des del sofà, setembre

 Sèries :

las semillas del mal, https://www.filmin.es/serie/las-semillas-del-mal

Después de la fiesta https://www.filmin.es/serie/despues-de-la-fiesta

Pel·lis:

Una quinta portuguesa, d'Avelina Prat, https://www.filmin.es/pelicula/una-quinta-portuguesa

Parenostre, de Manuel Huerga https://www.filmin.es/pelicula/parenostre

La memoria infinita, https://www.filmin.es/pelicula/la-memoria-infinita

Backbird, blackberry, d'Elene Naveriani https://www.filmin.es/pelicula/blackbird-blackberry

Del fandom al troleig, de Berta Prieto

 A la sala Beckett de nou amb l’Aran

Gràcies al treball documental de Ximena White, -una guionista i directora moderna i feminista-, coneixem la història vital de Paula Miró, ciberactivista que el 2024 va començar la seva particular transició cap a una imparable estupidització personal. Per deixar de patir, com més tonta millor.

View this post on Instagram

A post shared by Sala Beckett (@salabeckett)

La Romería, de Carla Simón

 M’agrada molt el final oniric. En general m’agrada mes queles altres de la CarlaSimon quee no m’havien semblat a l’altura del seu reconeixement.

https://youtu.be/AafBPL156-M?si=MbIuAb1WWTjJQ3Ey

Marina viaja a Vigo para conocer a la familia de su padre biológico, que murió de sida, al igual que su madre, cuando ella era muy pequeña. A través de los encuentros con sus tíos, tías y abuelos, la joven intenta reconstruir un relato de sus padres, pero todos sienten demasiada vergüenza hacia los conflictos de drogas de la pareja, algo que Marina les recuerda con su presencia. Será la historia de amor adolescente que vive con su primo lo que le permite reimaginar a sus padres y conectar con ellos. De esta forma, inventa un cuento, gracias al diario de su madre, que la libera del estigma que su familia siente por ellos y cumple el deseo de entender el pasado... Película sobre la memoria familiar que cierra la trilogía de su directora, compuesta por 'Verano 1993' y 'Alcarràs'. https://www.filmaffinity.com/es/film162277.html

'Illa d'Arturo, d'Elsa Morante

Gran novel.la. un personatge protagonista fantàstic. Submergit cibstantment de l'amor/odi çer culpa de la.soledat 

Uns secundaris esplèndids que han d'amagar molt, especialment el pare.

Un llenguatge excel.lent i a sobre amb el filtre de la prosa de Joan Oliver

Un reino junto al mar - RdL – Revista de Libros https://share.google/X9E9hCQyWSDfFlZk02

No obstant, el veritable amor/desengany de l’Arturo és amb son pare. És aquest el vincle que es fa afeblint, pàgina rere pàgina, fins a esfilagarsar-se del tot i trencar-se, permetent a l’Arturo volar i abandonar la infància. El pare, Wilhelm, és una figura vaporosa i irresponsable, fosca per al lector des de la primera pàgina. Potser és innecessària fins i tot la seva caiguda als inferns, al final de la novel·la, si no fos perquè realment l’Arturo necessita una catarsi per trencar definitivament amb la seva infància.

En definitiva, una novel·la especial, intensa i passional, adornada per regustos i espurnes personals, sí, però que va molt més enllà d’això: va tan enllà, que arriba a trobar l’essència més pura de la veu, la mirada i la ment d’un adolescent tan especial com les condicions concretes de l’Arturo podien arribar a produir. I això és magnífic.

Elsa Morante: La isla de Arturo (La isola de Arturo) - Blog de Joan Mayans. Autor de "Pensa un desig" i "El futur no és el que era" https://share.google/S1n9s0wW0RNOsL973

Carnicero, de Joyce Carol Oates

Una novel.la terrorífica que poca gent deu aguantar! Un metge ginecòleg que experimenta amb els cossos de les boges del manicomi del qual és director. Una espècie de Mengele del segle XIX als Estats Units en què l’esclavitud deixa pas a situacions igual de perverses. Me l'empasso. Jo soc dur amb la ficció.

En esta historia basada en hechos reales, Joyce Carol Oates sigue los pasos de un médico que en el siglo XIX sometió impunemente gran cantidad de mujeres a terribles experimentos para sus avances científicos. El doctor Silas Weir, conocido a posteriori como el padre de la neurología y de la «ginopsiquiatría», se obsesiona en esta novela con una de sus pacientes, Brigit, una joven sirvienta albina que se convierte en el principal sujeto de sus experimentos y en la semilla de su destrucción. Narrada por el hijo mayor de Weir, que ha repudiado el legado brutal de su padre, Carnicero se asoma al horror al que la comunidad científica ha sometido las mujeres a lo largo de la historia y se pasea por las regiones más oscuras de la psique, mientras trama al mismo tiempo una esperanzadora historia de amor.
https://www.penguinlibros.com/es/literatura-contemporanea/349962-libro-carnicero-9788420477954?srsltid=AfmBOopC83btS4Nl9oSWGa9-GrmCTDkblNDAYDZAsrxk5oA-_6_K4Yym

Teoria del joc, d’Arià Paco.

Lliçó d’antropologia sobre les relacions amoroses (poliamoroses es clar) i sexuals de l’actual postadolescència, dels vintarros de la pandèmia. Els seixantarros no els podem entendre es clar, però em penso que ni s’entenen entre ells.

Ernest, el protagonista, quiere narrar el deseo para alguien a quien ama, pero es incapaz de hacerlo sin caer en la autojustificación o la culpa. Convoca, pues, a una nueva voz, un narrador que explica su historia por él. Con este recurso, el lector descubre la historia del protagonista, desde el despertar sexual hasta la juventud en que se enamora de Aurora, con quien mantiene una relación que implica otras personas, como Gisela, madre de familia. Con el transcurso de su vida, el narrador refleja dos décadas de su generación (advenimiento de redes sociales, feminismo o discursos sobre el poliamor) desde el punto de vista del deseo masculino y heterosexual. “Cuando hay un cambio de valores en la sociedad, aparece el espacio de la literatura” afirma Paco, que se ha mostrado reacio hablar demasiado sobre la novela, “antes que escritor soy lector, y he escrito el libro que quería leer”, es decir, uno que aborda cuestiones sobre seducción y sexo cuando la masculinidad se está repensando. https://elpais.com/espana/catalunya/2025-01-20/aria-paco-gana-el-premi-llibres-anagrama-con-la-novela-teoria-del-joc.html?event_log=go

Arià Paco és un home que té ganes d’abordar els problemes de la seva generació. Si a Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam) l’escriptor feia un retrat de la societat globalitzada, amb personatges que marxaven a estudiar a fora i tornaven a la ciutat natal, ara amb Teoria del joc, premi Llibres Anagrama de novel·la, Paco se centra en l’educació sexual i afectiva dels protagonistes, marcada pel sentiment de culpa. En un context actual on l’última onada feminista ha condicionat la manera com entenem la sexualitat i el gènere,  el llibre de Paco ofereix paradoxalment un punt de vista poc explorat últimament, com és el de l’home heterosexual. https://www.nuvol.com/llibres/aria-paco-com-mes-es-polaritza-tot-mes-es-el-moment-de-la-literatura-423970

https://www.rtve.es/play/audios/son-4-dies/entrevista-aria-paco-autor-teoria-del-joc-premi-llibres-

anagrama-novel/16546156/https://youtu.be/tTl4N8kqzDk?feature=shared

Estimat Michele, de Natalia Ginzburg

Bé, m'agrada aquest relat semiespistolar i semicoral sobre la joventut italiana dels anys 70s. Una geeració una mica per sobre de la meva amb qui ja comparteixo certs preocupcions, maneres de viures i pensar malgrat totes les distàncies. 

 Estimat Michele (1976) ens submergeix en les esquerdes d’una família marcada per l’absència, el silenci i la distància. Aquesta novel·la epistolar retrata la relació difícil i dolorosa entre una mare, Adriana, i el seu fill Michele, que ha fugit a l’estranger perseguit per motius polítics. A través d’un mosaic de cartes i fragments narratius, Ginzburg dibuixa un grup de personatges que, malgrat la fredor aparent, bateguen d’enyor i desig de comprensió.

Ambientada en la Roma dels anys setanta, explora la soledat, la incomunicació i la frustració dels vincles familiars: Michele es manté lluny i en silenci, mentre els altres —la mare, els amics, els germans— escriuen per omplir el buit, per mirar d’estimar-lo, per fer-li arribar una mica de llum. Ginzburg converteix aquest gest íntim en un retrat colpidor d’allò que és profundament humà: la dificultat de dir-se les coses.

Des del sofà , agost

 Pelis 

Zodiac, de David Fincher https://www.filmin.es/pelicula/zodiac?origin=searcher&origin-query=primary

Por todo lo alto d’Emmanuel Courcol https://www.filmin.es/pelicula/por-todo-lo-alto?origin=searcher&origin-query=primary

La chica de la aguja, de Magnus von Horn https://www.filmin.es/pelicula/la-chica-de-la-aguja

Parthenope, de Paolo Sorrentino https://www.filmin.es/pelicula/parthenope

Bonjour, tristesse, de Durga Chew-Bose https://www.filmin.es/pelicula/bonjour-tristesse-buenos-dias-tristeza?origin=searcher&origin-query=primary

Boiling point, de Philip Barantini

https://www.filmin.es/pelicula/hierve

A son image, (La fotógrafa corsa), 

de Thierry de Peretti

https://www.filmin.es/pelicula/la-fotografa-corsa

Series

Shetland (anar fent)

Cims borrascosos, d’Emily Brontë

Una exageració molt exagerada. Tot és portat a l’extrem: l’amor, l’odi, la passió, l’alienació, l’esllanguiment, la força, la feblesa, la dominació, el desig de venjança… I sobra mitja novel.la: uu cop morta Catherine, tot és màs de lo mismo. 

Cims borrascosos, una de les grans novel·les del segle XIX anglès, narra la història d'amor tèrbola i apassionada entre Heathcliff i Catherine. Amargat i pertorbat per un passat que no és capaç d'oblidar, Heathcliff malviu per la seva set de venjança i provoca la infelicitat de tots els que l'envolten. L'obra presenta, en un ambient misteriós i tràgic, l'esclat d'una passió violenta, però buida de sensualitat. El clima de puritanisme i la ingenuïtat en la visió d'alguns personatges fan encara més remarcable la intel·ligent concepció de la narració, efectiva i potent, que ha fet que sigui considerada una de les millors novel·les de tots els temps. https://www.llardelllibre.cat/cat/libro/cims-borrascosos_519254

Aquell estiu sufocant, d’Eduard von Keyserling

El Chat Gpt, amb les seves múltiples imperfeccions, ajuda a entendre què es això de l’impressionisme literari i perquè aquest relat n’és un exemple de manual. Lectura molt agradable.

Una novel·la breu en què l'enfant terrible de la literatura alemanya desemmascara la doble moral de l'alta societat del 1900

En Bill, fill d’una família aristocràtica, ha suspès els exàmens d’accés a la universitat. Com a càstig, durant l'estiu, en comptes de passar les vacances prop del mar amb la mare i els germans, s’haurà de quedar estudiant a la finca de la família, en companyia del seu pare, amb qui amb prou feines ha tingut mai tracte. A mesura que passen els dies, en un ambient de calor sufocant, en Bill comença a intuir el caràcter real del pare, que dista molt de la imatge que amaga darrere de les convencions socials. https://vienaedicions.com/book/aquell-estiu-sufocant

Només terra,.només pluja, només fang, de Montse Albets

Està bé, la Laia me’l recomana especialmemt; li vaig regalar jo. La història té força, un nen mort, dues cases que es miren l’una a l’altra, homes molt dolents -com sempre- però algun de bo… tot i que un to de ruralitat una mica exagerat per als temps que corren.

A Ca la Viuda, un petit mas dels afores d’un poble instal·lat en la rutina, fa temps que no s’hi acosta ningú. Al seu interior, però, hi batega l’essència de tots aquells que hi van viure i que esperen pacientment el retorn de l’última dona de la família. I un dia hi arriba la Maria, arrossegant una gelor colossal. Mig viva i mig morta; completament desconcertada. El seu aïllament només es veurà destorbat per les visites de dos veïns: en Manel, un home discret, i la seva companya, la Cristineta, que irromp com una riuada en la vida dels altres.

Només terra, només pluja, només fang afronta la pèrdua i aprofundeix en la necessitat humana de l’altre. Mentre el poble es remou entre la desconfiança i la incomoditat, els protagonistes d’aquesta història rebusquen en el passat per trobar l’impuls que els torni a la vida.

https://periscopi.cat/escafandre/nomes-terra-nomes-pluja-nomes-fang

Perquè, no ho he d’amagar, és una novel·la que ens parla del patiment. I el dolor s’esmuny per cada paràgraf. L’autora té el gran encert de no endolcir-nos el recorregut, ens aboca a viure situacions cruels, ens posa davant els ulls imatges de malson. Així i tot, no hi ha res d’excessiu, no hi trobem gratuïts cops d’efecte, no substitueix la credibilitat per cap mena de descripció postissa.

És completament al contrari, tot llegint Només terra Només pluja Només fang, t’adones que la vida pot ser terrible, també la nostra. Albets aconsegueix, al mateix temps, que la història de la Maria sigui versemblant i que empatitzem amb ella. En llegir-la entendreu el que això significa, n’estic https://www.eliris.cat/2025/02/02/nomes-terra-nomes-pluja-nomes-fang/

El difunt Mattia Pascal , de Luigi Pirandello

Un tronc no pot viure sense les seves arrels. Un home no pot viure sense la seva identitat. Va de menys a més i trobo que és un plantejament original i amb força. siempre.

Publicada en 1904, El difunto Matías Pascal supuso un giro en la narración costumbrista de la época y anticipó un tipo de relato en el que lo fundamental es el estudio psicológico del personaje, lo que luego sería una norma continua en el teatro de Pirandello.
Un día Matías Pascal se va a Montecarlo huyendo de sus circunstancias: una suegra que lo martiriza, deudas crecientes y un trabajo que no le satisface. De repente ocurrirá un extraordinario suceso que le dará la oportunidad de liberarse. A partir de entonces será otra persona...
Como todas las grandes novelas, El difunto Matías Pascal acepta múltiples lecturas: en ella se puede ver desde una hilarante farsa a un profundo estudio de la soledad humana vista por un hombre sin identidad ni pasado, que decide reconstruir su vida empezando desde cero. En última instancia, Pirandello nos muestra con virtuosa sencillez la esencia tragicómica del ser humano, cuando es despojado de la máscara que lo acompaña

Feminisme de.butxaca

 Res de nou  és veritat, però d'acord en tot es clar. La parella,  les cures, les violacions,  el sostre de vidre, la síndrome de la impostora, la coeducació, ... està bé anar-ho recordant. Ens està bé als homes anar-nos-ho recordant.

I una idea final per pensar: la.nova masculinitat és la feminitat

BO: Les feministes racialitzades no cal que el llegeixin. El llibre no deixa de ser des d’una perspectiva eurocèntrica i crec que és millor que no el llegeixin. Ja ens han llegit prou. Francament, aquests altres feminismes tenen molt més a ensenyar-nos. De la mateixa manera que nosaltres hem llegit prou homes i ara ens haurien de llegir ells a nosaltres, som les dones euroblanques les que hem de llegir a aquestes altres feministes, elles ja ens han llegit prou. A mi m’agrada molt llegir feminismes d’altres tradicions de la mateixa manera que m’agrada molt llegir sobre transfeminisme ja que té moltes coses a ensenyar-nos als feministes cisgènere. Sobre la flexibilitat necessària dels gèneres, per exemple, que a vegades ens és difícil de concebre des de la posició privilegiada cisgènere. https://www.nuvol.com/llibres/kit-de-supervivencia-de-bel-olid-46754 

https://www.google.com/search?q=bel+olid&ie=UTF-8&oe=UTF-8&hl=ca-es&client=safari

Seny i sentiment, de jane Austen

Arribar a la pàgina 369 per trobar el primer moment realment emocionant… 

En el fons és molt conservador tot plegat, no? O és que en aquella èpica no podia ser d’una altra manera? El seny és respectar sobre tot les convencions socials.

…

Content d’haver-lo llegit, però no ha estat hg vespecialment satisfactori. Em costa una mica entrar en els personatges d’aquestes dues germanes, mque em semblen massa plans, massa estereotipats i aquesta separació , aquesta polarització entre els dos caràcters d’elles massa fixa i esquemàtica. I això que diuen que elles evolucionen al llarg de la novel.la

Arran de la mort sobtada del pare de família, les germanes Dashwood veuen profundament alterada la seva vida, fins aleshores alegre i despreocupada. Tot d’una queden totalment desemparades i han de marxar de la casa familiar, que ha passat per herencia al seu germanastre. Les dues germanes grans –Elinor, tranquil·la i prudent, i Marianne, impulsiva i romàntica—s’enamoraran i experimentaran doloroses decepcions, pero el seu patiment les ajudarà a comprendre’s millor, i a descobrir que, per ser realment felices, el seny ha de deixar pas al sentiment i el sentiment ha de cedir davant el seny. Aquesta es, sens dubte, una de les grans novel·les de Jane Austen (1775-1817) i de la historia de la literatura universal. https://vienaedicions.com/book/seny-i-sentiment

La revelació de A.M.Homes

Un plantejament molt curiós, que em podria haver agradat molt, aquest grups de milionaris americans que viuen la victòria d’Obama com si fos la fi del ón i estan disposats a fer el que sigui, que no se sap exactament què és el que volen fer. I les històries de la família del Peix Grosn que de vegades són el que més m’interessa. Tot plegat se’m fa una mica llarg, però.

La revelación, la nueva novela de A. M. Homes (Washington D.C., 1961) resulta a la postre, y más habiendo asistido el devenir de la historia política americana, terrorífica, desconcertante, preocupante y delirante a la vez, y no por este mismo orden.

Aunque la novela comienza el miércoles 5 de noviembre de 2008, hay que admitir que tan solo se trata de un pequeño prólogo para entrar en situación, el día que de verdad da inicio esta historia es el martes 4 de noviembre de 2008 en Laramie County, Wyoming a las 6.08 h.

Justamente el día de las elecciones en Estados Unidos, sí, allí se vota un día entre semana, fue en 1845 cuando el Congreso de EEUU aprobó la Ley de Elecciones y dictaminó que el día de votación debía ser el primer martes del mes de noviembre del año electoral.

Ese día el Pez Gordo y Charlotte, su mujer, junto a su hija Meghan, madrugan para ser de los primeros en ejercer su derecho a voto. Los progenitores llevan años haciéndolo, pero para Meghan es su primera vez. Como dice ella misma: su pérdida de virginidad electoral.

Como republicanos de pro, son de esos que sueltan dinero para las campañas electorales, y más en esta, conocida como la Campaña de los 1000 millones, quieren ver a John McCain ganando y tomando el relevo de George W. Bush. Un poco por su simpatía hacia los republicanos pero un mucho por su odio a Barack Obamaun presidente negro y cuyo segundo nombre es Osama.

Cuál es su sorpresa, sentimiento inicial que desemboca en terror al día siguiente, cuando quien es finalmente elegido con una diferencia de diez votos, voto arriba, voto abajo, Barack Obama, el primer presidente afroamericano de la nación.

Es en este punto cuando Pez Gordo, desde su residencia en Palm Beach, se pone al frente de una potencial conspiración para restablecer el orden político en el país. Para ello convoca a varios colegas con grandes fortunas, algún viejo amigo de muy alto nivel en Washington, un juez y hasta un general de pasado y presente algo difuso y/o oscuro (que se asemeje al coronel Kurtz no da muy buena espina)

Los millonarios donantes del partido están tan alarmados que deciden tomar cartas en el asunto y actuar más pronto que tarde hasta las últimas consecuencias.

Sus maquinaciones son para manipular a la opinión pública, y llegado el momento, el Escriba no tiene familia y bien podría dar su vida por el país, llegarían a actuar directamente contra el gobierno salido de las urnas.

Pez Gordo ve como a su alrededor todo se desmorona. 

Charlotte tiene un problema serio de alcoholismo y decide por su cuenta y riesgo ingresar en una centro de rehabilitación para alcohólicos. Lo que deriva en una posible separación de Pez Gordo. Charlotte lleva desde su boda viviendo la vida de su marido, ya llegó el día en que empiece a vivir la suya.

Pero eso no es todo. Meghan, su hija adolescente, que está terminando sus estudios de secundaria en un elitista colegio privado y preparándose para entrar en la universidad, empieza a cuestionarse si las cosas son como se las han contado o toda su vida es una mentira (Pez Gordo y Charlotte tienen un secreto que sale a relucir en día de fin de año y desmorona la vida que hasta ahora llevaba Meghan)

Que Tony, padrino de Meghan sea gay y su pareja sea un hombre de color, también trastoca la idílica vida de Meghan, y más teniendo en cuenta que Tony es el confidente de Meghan en todo. Su trabajo en la Casa Blanca le ayuda a ello.

La prosa de Homes resulta magistral en la redacción de la historia, y sus rápidos y chispeantes diálogos, cruciales para comprobar que con humor todo se puede tragar. Pero resulta inquietante cómo Homes consigue que la realidad de lo explicado resulte tan perturbadora que se nos hiele la sonrisa en el rostro.

Es evidente que La revelación (que no diremos cuál es, para ello deberéis leer la novela hasta la última línea de su texto) es una gran novela, pero puede que resulte demasiado americana, tanto en su base como en su desarrollo. Tom Wolfe (1930 - 2018)me vino muchas veces a la memoria durante el transcurso de su lectura, pero por suerte el humor es universal y por mala suerte el terror también, así que da igual de donde procedas, reirás y temblarás por igual mientras leas Larevelación. 

Un relato cruel de las filias y las fobias de una sociedad estadounidense que aunque no resulta ser la mayoría, sí es la minoría que ostenta el poder (aunque se diga que éste es del pueblo) la élite blanca con su red de poder.

https://properaparadacultura.blogspot.com/2024/09/la-revelacion-la-revelacio-am-homes.html

I de nit a casa (juliol 2025)

Pelis 

(Quan Filmin diu que són les millors del segle XXI és que alguna cosa tenen)

Moonlight, de Barry Jenkins https://www.filmaffinity.com/es/film395573.html

Hijos de los hombres , d’Alfonso Cuarón  https://www.filmaffinity.com/es/film976261.html

Secretos de un crimen. De sandhya Suri  https://www.filmaffinity.com/es/film269573.html 

Licorice pizza, dePaul Thomas Anderson   https://www.filmaffinity.com/es/film269573.html

https://www.filmin.es/pelicula/licorice-pizza?origin=searcher&origin-query=primary

Vides que no són la meva, d'Emmanuel Carrère

llibre esplèndid. La vida, la mort..i el dret...

impacta des del començament i fins i tot les pàgines més tècniques es fan llegir.

Sabia que Carrère era un autor de culte i he entès perquè.

Ja ho saps que està basat en la realitat però quan a Internet trobes tots els personatges impressiona

https://www.youtube.com/watch?v=oGctS8ZVZu0&t=2s

https://www.youtube.com/watch?v=ubOhTNTu-lY

Vides que no són la meva - Carrère, Emmanuel - 978-84-339-2633-3 - Editorial Anagrama https://share.google/o316OIKvsEF2LGhLvd'

Un llibre sobre la vida i la mort, la malaltia, la pobresa extrema, la justícia i, per damunt de tot, sobre l’amor.

L’any 2004, Emmanuel Carrère i la seva dona Hélène viatjaven a Sri Lanka amb la intenció de salvar una relació que semblava a punt de fracassar. Quan el tsunami de l’oceà Índic va devastar tota la costa del sud-est asiàtic, es van trobar enmig de la tasca dolorosa i traumàtica d’acompanyar una jove parella de compatriotes que buscaven el cos de la seva filla de quatre anys.

Uns mesos més tard, encara van haver de fer front a una altra història amarga que ja reverberava durant els dies que van passar de vacances: la del càncer que acabaria amb la mort de la Juliette, la germana de l’Hélène. I a l’epicentre de la història encara hi apareixeran les converses que Carrère va mantenir amb l’Étienne, jutge i excompany de feina de la Juliette, amb qui havien arribat a travar una relació molt íntima arran de la malaltia que compartien, i que són una lliçó moral i sentimental sobre la nostra manera de relacionar-nos quan sembla que tot s’ensorra.

Així ho presentava el mateix Carrère a l’edició francesa del llibre: «Amb pocs mesos de diferència, la vida em va fer ser testimoni dels dos fets que més m’espanten del món: la mort d’una nena per als seus pares, la d’una dona jove per a les seves filles i el seu marit. [...] Aquest llibre tracta sobre la vida i la mort, la malaltia, la pobresa extrema, la justícia i, sobretot, l’amor. Tot el que s’hi explica és cert».

El gust de les ortigues, de Junichiro Tanazaki

 Una parella que certifica el seu distanciament en un món on els titelles deuen ser el símbol d’,alguna cosa. Em cansa i m’adorm

L’ocàs de la passió en un gran clàssic de la narrativa japonesa, en què conflueixen un delicat sentit de l’erotisme i la nostàlgia dels valors tradicionals

Aquesta novel·la és també una mena de confessió autobiogràfica, ja que la situació que s’hi descriu —el naufragi d’un matrimoni entre dues persones que han deixat d’in­teressar-se físicament, però que es respecten i s’estimen massa per decidir-se a trencar i que miren d’ajornar tant com poden el divorci— sembla una recreació de la vida de l’autor, que el 1930, poc després de la publicació d’aquest relat, es va separar amistosament de la seva primera esposa.

De tota manera, el distanciament entre en Kaname i la Misako, el matrimoni que protagonitza la novel·la, no és sinó un dels pols de la història; l’altre és el contrast entre la mentalitat de la jove generació, fortament occidentalit­zada, i la que s’encarna en el pare de la Misako, aferrat als costums tradicionals, com el teatre de titelles i les peregri­nacions als temples, i també a l’antiga manera de satisfer el seu desig, amb una concubina jove i submisa que busca complaure’l, però també aprofundir en el coneixement de pràctiques https://vienaedicions.com/book/el-gust-de-les-ortigues