Està bé, la Laia me’l recomana especialmemt; li vaig regalar jo. La història té força, un nen mort, dues cases que es miren l’una a l’altra, homes molt dolents -com sempre- però algun de bo… tot i que un to de ruralitat una mica exagerat per als temps que corren.
A Ca la Viuda, un petit mas dels afores d’un poble instal·lat en la rutina, fa temps que no s’hi acosta ningú. Al seu interior, però, hi batega l’essència de tots aquells que hi van viure i que esperen pacientment el retorn de l’última dona de la família. I un dia hi arriba la Maria, arrossegant una gelor colossal. Mig viva i mig morta; completament desconcertada. El seu aïllament només es veurà destorbat per les visites de dos veïns: en Manel, un home discret, i la seva companya, la Cristineta, que irromp com una riuada en la vida dels altres.
Només terra, només pluja, només fang afronta la pèrdua i aprofundeix en la necessitat humana de l’altre. Mentre el poble es remou entre la desconfiança i la incomoditat, els protagonistes d’aquesta història rebusquen en el passat per trobar l’impuls que els torni a la vida.
https://periscopi.cat/escafandre/nomes-terra-nomes-pluja-nomes-fang
Perquè, no ho he d’amagar, és una novel·la que ens parla del patiment. I el dolor s’esmuny per cada paràgraf. L’autora té el gran encert de no endolcir-nos el recorregut, ens aboca a viure situacions cruels, ens posa davant els ulls imatges de malson. Així i tot, no hi ha res d’excessiu, no hi trobem gratuïts cops d’efecte, no substitueix la credibilitat per cap mena de descripció postissa.
És completament al contrari, tot llegint Només terra Només pluja Només fang, t’adones que la vida pot ser terrible, també la nostra. Albets aconsegueix, al mateix temps, que la història de la Maria sigui versemblant i que empatitzem amb ella. En llegir-la entendreu el que això significa, n’estic https://www.eliris.cat/2025/02/02/nomes-terra-nomes-pluja-nomes-fang/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada