Converses amb el meu jardiner

Una pel·lícula francesa agradable encara que poc original i força previsible: un pintor parisenc torna al poble i estableix amb el seu jardiner, vell company d'escola, una relació d'amistat. L'autenticitat i la saviesa de l'home rural posen de manifest la falsa i ridícula personalitat de l'intel·lectual i artista parisenc. Tots dos personatges (duel d'actors Auteil-Darroussin), són però interessants i la pel·lícula és bonica.
A mi el cinema francès, sí, ho sento, normalment m'entra bé i acostumo a sortir-ne amb una petita i relaxada felicitat. (Mai "menos", no?)

sis minuts fantàstics del Gorina sobre aquesta pel·lícula on ell veu naturalment tot el que jo no he vist però que coincideix en el fons amb el meu comentari quie per cert ja havia escrit previament.

el trailer; doblat ho sento, no l'he trobat en VOSE

Natura morta

M'adormo absolutament. Això em passa per anar al Verdi a veure una pel·lícula xinesa. En despertar ja no és un home que busca la seva dona sinó una dona que busca el seu home. Al final fins i tot m'agrada un cop ja no em turmenta la seva exasperant lentitud i començo a gaudir de la bellesa de les imatges i a sentir certa simpatia pels personatges. Ambientació descomunal la d'aquest poble en demolició a punt de ser engolit pel gegantí pantà de les Tres gorges.
(podeu comprovar al vídeo el ritme trepidant de la pel·lícula i al mateix temps, ara en sèrio, l'estil de les imatges impactants)

Ensenyament Secundari

L'informe de l'OCDE sobre educació confirma el que es veu des de fa temps: que el sistema educatiu espanyol està absolutament encallat a Secundària. De vegades les dades objectives coincideixen amb les apreciacions subjectives fetes de converses de cafè, de comentaris dels fills que van a l'institut, de tertúlies radiofòniques amb les quals no sempre estàs d'acord (però és que de vegades les opinions discrepants de segons qui et reafimen en les teves conviccions). L'informe parla dels currículums massa carregats i de la falta d'atenció personalitzada com a causes importants del fracàs escolar en aquesta etapa. Fa temps que sostinc que la LOGSE no va ser la causa d'aquest desastre sinó precisament la seva aplicació poc valenta i les reticències del propi professorat a a reciclar-se i posar per davant la pedagogia i l'alumne en comptes del contingut de les matèries. He dit sovint que a Secundària el professorat està format en molts casos per professionals frustrats que no han pogut desenvolupar la seva vocació (d'historiador, biòleg, filòleg...) i han acabat sense voler-ho al món de l'ensenyament. I així el sistema no pot funcionar.

Mobilitat al Maresme

M'espanta Joan Antoni Barón, mestre i alcalde de Mataró, en el seu article sobre el debat de la mobilitat quan diu "Sovint en aquest debat tinc la impressió que es busca més la foto que el treball seriós, que el tactisme polític de vol gallinaci preval davant una estratègia global de comarca". ¿Es refereix potser als partits com ICV que s'oposen a que es vagin construint carreteres i autovies com la que ell proposa al costat de la C-32? Barón parla que l'aixecament del peatge col·lapsaria aquesta autopista; l'estudi de Barcelona-Regional encarregat pel Consell Comarcal del Maresme desmenteix aquest fet i demostra que l'actual autopista pot engolir perfectament el trànsit de la N-II; el problema no és al Maresme; el problema és a l'entrada de Barcelona i no depèn del nombre de carrils que hi arriben sinó de la pròpia trama i densitat circulatòria de la ciutat.

(l'article de rèplica d'Ivan Terra al propi Capgròs)

El llibre del riure i de l'oblit

Hi ha llibres que no et deixen res i que saps que trigaràs molt poc a oblidar absolutament; (la lluita contra l'oblit és un dels motius d'aquest bloc). Per exemple aquestes històries aparentment deslligades amb personatges freds i indefinits: en destacaria una amb reunió de poetes amb noms famosos i amb estudiant enrollat amb dona madura. Kundera es llegeix bé però de vegades les seves pretensions són excessives en relació al contingut de la trama.

Bajo las estrellas

Comença rara i poc convincent: Benito, un tio raro, trompetista bastant arrossegat, retroba el seu germà, escultor de ferros encara més raro i coneix la seva nòvia també rara i especialment la filla d'aquesta, més rara que tots els altres junts.La veritat, però, és que a poc a poc el personatge guanya cos i acceptem el seu cinisme, la seva hipocresia i fins la seva tendresa. I al final em sap greu que la pel·lícula s'acabi i hauria continuat una estona més.

señora de rojo sobre fondo gris

Un Delibes segurament menor: senyora pefecta morint-se explicada pel marit, un pintor perdut en una absoluta crisi de creativitat.

(post al bloc ¿Otra novela?)

Quatre minuts

Aquesta és bona. Una professora de piano fa classes a una presonera perillosa i violenta genial al teclat. Uns últims quatre minuts excepcionals. Sobren una mica nazis i lesbianisme però dos personatges fantàstics.

La carta esférica

Fluixa, molt fluixa malgrat el mar, els mapes, els jesuïtes, l'Aitana Sanchez Gijon i el Carmelo Gómez: prometia almenys una mica d'entreteniment però acaba avorrint sobiranament

http://www.lahiguera.net/

Estimats Casanova

Aquestes muntanyes
que tan altes són
me'n priven de veure
mes amors on son

Si canto perquè canto
canto pas per mi
canto per m'aimia
que és primer que vós

Quatre novel·letes

Vimbodí també dóna de sí per a la lectura. Una setmaneta llarga i quatre novel·letes quatre:

Witold Gombrowicz: Pornografia.
El títol enganya però és un dels primers títols de la M.O.L.U. s. XX ! Dos personatges (l'autor i un altre) observen a la Polònia envaïda pels nazis la relació amorosa de dos adolescents. Obra difícil i estranya on cada un dels gestos dels protagonistes és analitzat i reflexionat com si representés l'essència de l'existència humana. Massa pel cos! Llegit amb "paradinha" perquè sinó no s'aguantava.

Després un relat de Herman Melville: Benito Cereno.
Un conte intrigant i volgudament incoherent: el capità d'un vaixell puja a bord d'un altre que es troba a la deriva. Allí es troba amb una situació estranya i incomprensible amb un capità, Benito Cereno, mig boig i una tripulació de negres que no saps quin paper juguen. No s'entén res fins al final de la novel·la. Es veu que Borges ja va dir: "sigue suscitando polémicas. Hay quien lo juzga la obra maestra de Melville y una de las obras maestras de la literatura. Hay quien lo considera un error o una serie de errores. Hay quien ha sugerido que Herman Melville se propuso la escritura de un texto deliberadamente inexplicable que fuera un símbolo cabal de este mundo, también inexplicable."




També una novel·la breu de Zoè Valdés, La nada cotidiana, on la narradora (l'autora en el fons, és clar) a través de les seves històries d'amants de sobrenoms curiosos (el Traidor, el Lince, el Nihilista...), ens transmet la seva visió absolutament desencantada de la revolució cubana. Havia llegit La vida entera que m'havia agradat molt i aquest sí també m'ha semblat molt interessant. (Ai, Cuba!...)


i l'última, els Capitanes intrépidos de Rudyard Kipling, de nou tema mariner; un noi ric cau del vaixell i és recollit per una barca de pescadors que se'n va a pescar el bacallà a Terranova i no el tornen fins al cap de sis mesos; el noi ja no és el mateix , evidentment. Lectura refrescant.



(Vila-Mats parla de Gombrowicz a http://www.letraslibres.com)
(el bloc de Zoè Valdés, simptomàticament "cutre")
(http://grijalvo.com/articulos/jl_kipling_capitanes_intrepidos.htm)

Milan KUNDERA: La immortalitat

L'autor, una dona, el seu marit, la seva germana, l'amic de l'autor, Goethe, la seva jove amant, l'amor, els gestos, el sexe, la vida... i Kundera sempre valorant , opinant, filosofant. Té el seu interès aquest plantejament de la novel·la amb un punt de vista tan extern a la trama, tan poc lineal en el seu desenvolupament (K. mateix diu en un moment que odia les novel·les que són com un carrer sense sortides on els personatges no tenen altra alternativa que anar a la recerca del desenllaç). Impossible resumir l'argument.

L'équipier (El Extraño )

una pel·lícula bonica però amb una trama tòpica i previsible: una noia arriba al poble perdut a la punta de la Bretanya on va viure de nena i descobreix l'aventura desconeguda que va tenir la seva mare de jove. (sona a Ponts de Madison County, no?). A mi m'agrada l'ambient del poblet a l'illa d'Ouessant i del far al mig del mar, que endevinàvem des dels penya-segats en els viatges a Bretanya de ja fa molts anys amb l'Anna i el Toni primer i més endavant amb la Lali i el Mingo. Però potser aquell far atacat per ones impressionants només em sona de les postals... Personatge impactant el del farer i interessants els detalls de la seva vida aïllada, quin símbol de tantes coses un far!

Desenvolpament sostenible

Beatriz SANTAMARINA: Ecología y poder
Un llibre que qüestiona el concepte de desenvolupament sostenible.

Després d'analitzar la història del moviment ecologista i especialment dels plantejaments oficials lligats als governs i a les NNUU (informes del Club de Roma, Conferències Internacionals...) . Santamarina posa de manifest la defensa del sistema establert que implica el des. sost. en contraposició als plantejaments inicials del debat ecologista que consideraven la necessitat de posar límits a creixement econòmic. És un concepte,diu, ambigu i poc valent que posa per davant les modificacions científico-tècniques per sobre de les sociopolíotiques i que per tant desactiva i emmascara el caràcter subversiu (en el bon sentit del paraula ) del debat ecologista.
Evidentment fa una bona repassada al paper dels EEUU de Bush en aquest debat .

I dic jo: Es pot ser optimista quant al futur de la humanitat? la defensa del planeta és tant absolutament contradictòria amb els interessos creats i al mateix temps suposa una renúncia tan gran a les comoditats que el progrés ha portat als països desenvolupats i a les classes benestants! Es fa difícil d'imaginar que aquests hi renunciaran voluntàriament o que algú serà capaç i s'atrevirà (i el deixaran) a impulsar normatives i legislacions absolutament impopulars!

les fotos d'Astúries

Othon Friesz

No tenia ni idea de qui era Othon Friesz, però l'exposició del Museu d'Art modern de Ceret em va encantar.

La enfermera de Brunete

(Javier, fill d'una família aristocràtica propietària del castell de Requesens, viu i lluita la guerra civil al costat del bàndol franquista)

Llegir un llibre de més de 1000 pàgines sense que t'agradi és una mica de masoques; vol dir que alguna cosa hi dec haver trobat: suposo que el punt de vista franquista de la guerra civil se'm fa interessant després de tantes visions republicanes. La trama em sembla bastant tonta i absolutament desequilibrada amb alguns capítols inacabables. Desaprofita personatges (Blanca), d'altres són plans (Javier, el Sisco...) fins i tot quan són contradictoris (Soledad) i pateix d'aquell defecte que ja vaig criticar a La catedral del mar que és el d'intentar ficar en calçador la Història amb majúscula dins de la història amb minúscula.
i per cert qui figura que és la de la portada?
i per cert, per què les contraportades continuen explicant les històries?

Michel Wieviorka: La primavera de la política

Algunes idees:
la política està en crisi (evident)
de fet la que està més en crisi és la política de l'esquerra europea (segurament)
ja no hi ha utopies; s'han esgotat els models socialdemòcrata i comunista (sí?)
el poder és cada cop menys polític i més econòmic i judicial (aquesta és l'anàlisi que m'ha semblat més interessant)
es poden trobar elements esperançadors en les mobilitzacions antiglobalització o en contra de la guerra de l'Iraq o en el fenomen ONGs (què vols que et digui...)

Suite francesa

Una novel·la molt bonica sobre la fugida dels parisencs quan l'entrada dels nazis a la capital francesa. S'entén molt bé tota la problemàtica de l'ocupació a partir del punt de vista de diversos personatges. L'autora, Irène Némirovsky, era una jueva que va morir als camps de concentració. L'obra va quedar inacabada i la filla la va fer publicar pòstumament.

(reportatge a El País)
(Crítica al bloc "El cuchitril literario")

Media luna

Per fi cine de veritat: una pel·lícula iraniana curiosa i interessant però amb una incoherència narrativa que la fa estranya; un músic kurd recull els germans per fer un concert a l'Iran-post-Saddam. Amb el problema de voler fer-hi cantar una dona.

(Crítica a Terra)