L'ordre du jour, d'Éric Vuillard

L'ascens del nazisme novel·lat amb pinzellades com contes centrades especiallemtn en l'Annexió d'Àustria. Especial menció al paper dels empresaris alemanys i de les cegues potències occidentals.

Comprender la democracia, de Daniel Innerarity

Augmentar la democràcia, estendre-la en tots els àmbits de la vida, estimular la participació perquè els experts no són garantia de bona solució dels problemes.

escrits de presó, de Joaquim Forn

Impressiona bastant. Interessa la part humana i carcel·lària però especialment la part política de la falta de previsió dels dirigents del procés.

El chico de la ultima fila, de Juan Mayorga

Una gran història sobre la literatura, el mestratge, les classes mitjanes i l'adolescència. Però a mi se'm fa una mica pesada.

Un cicle que vol promoure una reflexió crítica-lúdica sobre la ficció i el món juvenil: quins són els eixos de ficció i realitat que articulen els públics més joves, quines són les noves convencions estètiques i literàries i com estan relacionades amb els universos digitals, des dels videojocs als youtubers.

En el context d’aquest cicle, Juan Mayorga torna a la Sala Beckett amb EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA, on aprofita la seva experiència com a docent per retratar la relació entre un professor de literatura i un alumne prodigi, de qui presenciarem el seu naixement com a escriptor. El text va ser guardonat amb un premi MAX i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula Dans la maison. 

https://voltarivoltar.com/2019/01/24/163-roda-de-premsa-el-chico-de-la-ultima-fila-sala-beckett-2019-01-23-temp-18-19-rdp-032/

El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantazakis

 

Sergi Pàmies, l’art de portar/gavardina

Bé, sí, el conte en què ell explica com imaginava d'adolescent que era fill de Jorge Semprún té molta gràcia!

Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain

Osti, que bé que m'ho passo!  Quin humor més fi, Mark Twain!

Del passat quan era present, de Maurici Serrahima

M'hi llenço de manera sorprenent. (la biblioteca de Vimbodí té això) arrossegat per la immersió en el catalanisme polític que ha suposat John Elliot.
Trobar-hi molt poc l'avi Joan obre totes les sospites que la Laia em confirma.
Molt interessants les referències literàries (Sagarra i Riba especialment)
Extraordinari testimoni de la primera (anava dir resistència però no, ni parlar-ne) clandestinitat catalanista en el franquisme.

... El lector ja endevina, des del primer volum, que les memòries de Serrahima constitueixen un document històric imprescindible i un text literari de primer ordre. Serrahima escriu, com tots els bons memorialistes, amb voluntat de notari, d’explicar el que passa, però també amb voluntat d’estil, i aquesta combinació acaba per resultar incòmoda de jutjar des de la posteritat: ni els historiadors de la literatura ni els historiadors de la realitat se’l fan prou seu.... (Llengua i literatura 18)

La idea d’Europa, de George Steiner

Gran començament  sobre els cafès d’Europa. Després també m’agrada la doble filiació d‘Atenes i Jerusalem... o sobre la caracterització dels paisatges del Vell continent oposats a les grans planes americanes, africanes, asiàtiques...l

La idea d’Europa reprodueix la conferència que va pronunciar George Steiner a Tilburg, en el marc del Nexus Instituut, el 2004. L’autor fa un recorregut pels trets que configuren la cultura Europeahttps://www.arcadia-editorial.com/llibres/la-idea-deuropa/.

L’origen dels altres, de Toni Morrison.

Després de la Garcés i Steiner em sembla menys interessant. Excepte un final sobre l’africaneïtat vista des de la perspectiva occidental i la barreja d’antigor i infantilisme que atribuïm a aquest continent o les seves cultures.

http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1256/l'origen-dels-altres

Roma, d'Alfonso Cuarón

Nova il·lustració radical, de Marina Garcès

No ens estem extingint, ens estan assassinant.
Contra els sabers establerts, un nou pensament crític. Perquè la cultura només és emancipadora si és crítica.
El futur és la continuïtat entre la biologia, la cultura i la tecnologia.
Les humanitats només ens salvaran si enfoquen la seva crítica cap a una nova manera d'entendre allò vivible (la dignitat humana).
Europa, escolta el món.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-marina-garces-filosofa-autora-de-lassaig-nova-illustracio-radical/video/5697790/

Per combatre aquesta època

https://www.arcadia-editorial.com/llibres/per-combatre-aquesta-epoca/

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-raco-de-pensar-rob-riemen-filosof-el-feixisme-es-el-contrari-de-la-decencia/audio/1016922/

Dietaris, de Sandor Marai

Llegir els dietaris de Marai en coincidència amb la lectura dels dietaris del pare, amb els moments de decadència del sogre i, encara més, en aquest dia del funeral per en Jordi Baldrich, se'm fa un  acte de passió intel·lectual i d'intensitat emocional notable. Ah, la vellesa i la mort.
No fa por la mort, fa por morir-se.

Catalans i escocesos, de John Elliott

Nosaltres en la nit, de Kent Haruf

No m'agrada tant com La cançó de la plana, potser perquè aquesta proposta insòlita de la companyia de llit se'm fa poc verossímil.
Però sí, ja sé que ha agradat a tothom

Tres caras, de Jafar Bahani

Molt recomanable, tot i que no és fàcil. Les tres cares són tres actrius i a una d'elles només se la veu d'esquena!
Premi al millor guió perquè la idea és fantàstica però malgrat tot a mi em despisten unes quantes vegades.


Cine por lo bajini, como en «Tres caras», donde relata con absoluta sencillez un viaje que hace él mismo, junto a la actriz Benhaz Jafari, hasta un pueblo perdido para encontrar a la protagonista de un vídeo casero, una joven que pide socorro, y que anuncia su suicidio porque quiere ser actriz y su familia y su entorno se lo impiden por considerarlo indigno en una mujer.
(ABC)

Soumission, de Michel Houellebecq

Curiós. La França islamitzada. Per què no? Amb tota la "normalitat" dels professors que tornen a la Universitat ara amb dret de tenir diverses esposes.

Francia, en un futuro próximo. A las puertas de las elecciones presidenciales de 2022. Los partidos tradicionales se han hundido en las encuestas y Mohammed Ben Abbes, carismático líder de una nueva formación islamista moderada, derrota con el apoyo de los socialistas y de la derecha a la candidata del Frente Nacional en la segunda vuelta. François, un profesor universitario hastiado de la docencia y de su vida sexual, que a sus cuarenta años se había resignado a una vida aburrida pero sosegada, ve cómo la rápida transformación que sucede a la llegada del nuevo presidente al Elíseo altera la vida cotidiana de los franceses y le depara a él un inesperado futuro. Los judíos han emigrado a Israel, en las calles las mujeres han cambiado las faldas por conjuntos de blusas largas y pantalones, y algunos comercios han cerrado sus puertas o reorientado el negocio. Y la Sorbona es ahora una universidad islámica en la que los profesores conversos gozan de excelentes salarios y tienen derecho a la poligamia. Al igual que Huysmans, el escritor del siglo XIX convertido al catolicismo al que consagró su tesis, François sopesará pronunciar las palabras que le abrirán las puertas de la religión islámica y de una nueva vida: «No hay más dios que Alá y Mahoma es su profeta.»

Sumisión llegó a las librerías francesas el mismo día del trágico atentado contra Charlie Hebdo y Houellebecq, acusado de islamofobia o de dar alas a la extrema derecha, afirmó: «No tomo partido, no defiendo ningún régimen. Deniego toda responsabilidad. He acelerado la historia, pero no puedo decir que sea una provocación, porque no digo cosas que considere falsas sólo para poner nerviosos a los demás.» Más allá de la polémica, Sumisión es una novela de «política ficción» –como 1984 y Un mundo feliz–, una turbadora fábula política y moral, en la que coexisten intuiciones poéticas, efectos cómicos y una melancolía fatalista.

https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/sumision/9788433979230/PN_893

Terra sonàmbula, de Mia Couto

Recordaré un noiet i un vell en mig de la terra assolada per la guerra africana i un viatge cap a no sé on buscant uns guerrers.... I el recurs, gastat és cert, de trobar uns papers en algun lloc que expliquen una història. Original creació de paraules...

Escrita en portugués, el traductor nos advierte de la dificultad de su tarea ante la riqueza del texto (el autor suele jugar  con el lenguaje y crear neologismos, alterar la sintaxis, y servirse de la tradición oral y de los proverbios), con gran cantidad de frases escritas en alguna de las lenguas mozambiqueñas  que, Mia Couto, junto con el portugués,  ha utilizado en la novela.

Se inicia la historia con la llegada, a un machimbombo (autobús) quemado, de dos seres que parecen venir de la nada,  del lugar donde han sido despojados de todo, en un momento en el que parecía que todas las sombras habían caído sobre el mundo (esta situación inicial me recuerda, ahora, a la planteada en el libro “La carretera” de Cormac McCarthy, en la que un padre y un hijo caminan huyendo de un infierno apocalíptico). Los camineros, en este caso, son el crío Muidinga, abandonado a su suerte  y el viejo Tuhair que lo ha acogido bajo su protección.

(https://literafrica.wordpress.com/2013/09/19/tierra-sonambula-mia-couto/)

Vida de casa (Housekeeping) de Marilynne Robinson

Una passada de novel. la. I no es fàcil. Però Ruth i Sylvie t'embolcallen amb l'abric de la incomprensió, i se t'emporten com un llac d'aigües profundes que xucla personatges des del pont d'un tren nocturn.


A Vida de casa, la Ruth i la Lucille creixen òrfenes en un poblet insòlit d’Idaho anomenat Fingerbone, situat a la riba d’un llac immens i inquietant que ha segat la vida del seu avi per accident i de la seva mare per suïcidi. Abandonades per la mare i després per l’àvia i per les bestietes que la van succeir, les nenes queden a càrrec de la tieta Sylvie, una dona enigmàtica i excèntrica que sempre ha rodat món i que es cuida de la casa com una «sirena dins la cabina d’un vaixell». Les dues germanes modelen la seva identitat enfrontades a l’estira-i-arronsa entre els convencionalismes del poble i els «comportaments cada cop més erràtics» de la seva tia, entre l’enyorança del que han perdut i la solitud que els infon la seva permanència, entre l’amor que perdura i la transitorietat de les coses.
(Directe.cat)