El retorn del soldat, de Rebecca West

primera guerra mundial: Chris ha marxat a la guerra i una explosió el deixa sense memòria recent i això té unes conseqüències enormes per a la seva vida sentimental. Una novel·leta (per l'extensió no per la qualitat) que t'empasses en una tarda i que descriu una història d'amor que em sembla absolutament original i captivadora. Per mi l'argument donava per un gran novel·lot, per la trama romàntica i pel contrast entre alguns personatges, però potser així, breu i suggerent ja està bé.

l'editorial (Viena últimament l'està encertant i amb aquestes portades ja tenen mitja feina feta) ofereix un tast del llibre

i a més

gràcies a l'excel•lent traducció de Francesc Parcerisas, gaudim d'un llenguatge ple d'algunes escenes líriques, fins i tot d'escenes plàstiques que ens transporten a la ruralia del camp anglès amb una imatge espectacular de la natura salvatge a la vora del Tàmesi.

(http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/el_retorn_de_la_guerra_82734.php)

i Òscar Montferrer comenta la seva brevetat:

El retorn del soldat, malgrat la seva relativa brevetat, és un d'aquells textos que creen afició i que ha de formar part de l'obra llegida de tothom que és capaç d'apreciar la bona literatura. Si la concisió és lloable, l'obra de West ha de ser lloada. Si la convivència de forma i fons ha de ser harmònica, El retorn del soldat no desafina. Si una novel·la digna del passat del gènere ha d'explicar els fets i suggerir amb intensitat tot el que els embolcalla, la narració dels fets que fan trontollar la vida de tres dones i un home no deixa el gènere en una mala posició.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/550142-quinta-essencia-de-la-novelmla.html

Jordi Llovet: Adéu a la Universitat

Per mi és un llibre brillant: Llovet planteja la seva tesi del final de l'humanisme, de l'enfonsament absolut de la universitat i dels intel·lectuals d'avui en dia, del nefast paper de les noves tecnologies, del Pla de Bolonya. la seva reivindicació de la docència gairebé medieval... sí, és brillant i al començament m'enlluerna. Després vaig endevinant el seu ego, el seu elitisme i vaig relativitzant però en tot cas li agraeixo aquest posar en qüestió alguns dogmes absolutament acceptats. Em sembla a més molt ben plantejat des del punt de vista literari amb aquest doble joc de parlar de la seva experiència vital al mateix emps que va desenvolupant les seves reflexions. Li tenia ganes i no m'ha decebut.

Un deliciós llibre en una deliciosa edició. El lector no pot fer més que deixar-se endur per les sucoses pàgines d’aquest assaig imprescindible del professor Jordi Llovet, que conseqüent amb la seva insaciable curiositat ens fa dubtar del gènere d’una eclèctica obra que, més enllà de destil·lar qualitat humana i amor per la docència, suposa una lliçó d’amor desbordant a la vida en la seva ànsia constant de saber a través de l’experiència vital, però també de la literatura o de la música, que de fet Llovet s’encarrega de dir-nos que formen part de la realitat, és a dir, del mateix fet de viure. (Ricard Biel a "Benzina") (més)

"No hi ha cap màquina que pugui substituir el bé que fa la paraula del professor", va explicar Jordi Llovet, que dedica tot un capítol d' Adéu a la Universitat a parlar de l'entrada de les noves tecnologies en el camp de les humanitats. "Unes eines que normalment es fan servir per divertir-se no és lògic que es vulguin implantar en moments d'esforç com són els moments d'estudi". Llovet va reivindicar les virtuts de la conversa socràtica -mitjançant la qual, a partir del dubte sistemàtic, s'arriba a noves veritats- i va evidenciar la poca sintonia entre el coneixement humanístic i la rapidesa que proporciona internet: "Dóna una informació indiscriminada, massa immediata, sovint equivocada". (de la crítica de l'Ara) (més)

Niels Lyhne, de Jens Peter Jacobsen

Absolutament recomanable.
Les desventures amoroses i les reflexions vitals i religioses d'un noiet danès, romàntic i enamoradís. Descripcions precioses, melanconia i romanticisme exacerbat,un llibre que avança  lent i suau a cop d'onades tranquil-les que van i vénen teixint una història plena de situacions recurrents i tòpiques si es vol pero que t'envolten i et vesteixen amb la cal.lidesa d'una capa d'hivern.

la cueva de los sueños olvidados, de Werner Herzog

Pintures rupestres esplèndides a una cova de l'Ardèche. La pel.lícula una mica repetitiva i amb uns comentaris interpretatius que podrien donar més de sí però val la pena només per veure aquells quatre cavalls. Fantàstiques imatges de la cova en 3D

Ver "La Cueva de los Sueños Olvidados Trailer Oficial Subtitulado" en YouTube

Ciència vs. religió: un fals conflicte, de Stephen Jay Gould

Dos magisteris que no se superposen: equivalents i independents com l'oli i l'aigua. com el yin i el yang. Tenen lògiques diferents, responen a preguntes diferents. Per mi el llibre és una petita decepció: el renom del científic em prometia més originalitat intel·lectual; potser és pressumptuós dir-ho però m'ha semblat una mica barato.

La sinopsi de La Casa del libro:

En este libro, Stephen Jay Gould, se enfrenta al viejo dilema que han tenido que afrontar los intelectuales desde el Renacimiento para proponernos que, en vez de seguir escogiendo entre ciencia y religión, optemos por un punto medio que reconozca la dignidad de ambos mundos. Es decir, que la ciencia defina el mundo natural y la religión, y que ambas puedan cohabitar respetuosamente. Para sustentar su propuesta, el autor sesumerge en la historia de la ciencia y asedia las figuras de científicos y líderes morales que, a lo largo de los tiempos tuvieron que enfrentarse a dilemas de fe y razón. Galileo o Darwin ejemplifican el argumento del autor de que los individuos y las culturas deben cultivar tanto la vida espiritual como una constante interrogación racional para experimentar plenamente las potencialidades de la condición humana. (http://www.casadellibro.com/libro-ciencia-versus-religion-un-falso-conflicto/9788484329183/1138486)

La crítica dels ateus (Ateus de Catalunya)

S. J. Gould es un científico que se declara a sí mismo agnóstico, por ello su participación en este debate podría parecer a priori neutral, pero como ya está archidemostrado el hecho de ser científico no garantiza más que el dominio, como reconoce el propio autor, de la especialidad propia y por ello sucede lo que en tantas ocasiones, que queriendo resolver un conflicto ajeno a su disciplina en base de propuestas conciliadoras acaba por mostrar su propia impregnación religiosa, buscando la forma de justificar un espacio para la religión en un mundo donde el conocimiento objetivo cada vez más va arrinconándola hacia posiciones difíciles de defender. Por eso no logra convencernos con su propuesta, porque no aborda el problema en su registro real y sólo trata de quitar hierro a la contienda a base de buena voluntad.

La berlina de Prim

M'empasso en tres dies aquesta novel·la de Ian Gibson sobre la mort de Prim. Gibson no és un gran novel·lista i per tant més enllà de l'interès de la Història (amb majúscules) el llibre fluixeja: descripcions pobres, episodis sentimentals forçats, final una mica barato... i a més acabes perdent-te una mica entre tants personatges i amb tantes voltes sobre l'episodi. Però el llibre provoca l'interès pel personatge de Prim i ajuda a entendre els intríngulis d'aquest segle XIX tan complicat. I no deixes de pensar que si Prim se n'hagués sortit, Espanya s'hauria alliberat dels Borbons i això segur que hauria canviat moltes coses en aquest nostre(?) país. (Quins personatges Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII, Joan Carles...! galeria dels horrors!).

Gràcies Rosa C. pel regal.

les meves notes a Evernote (estrena en el bloc)

i aquí l'enllaç amb l'entrevista amb Ian Gibson

1Q84 de Murakami

La doble història d'Aomame i Tengo, elle assassina professional, ell mig escriptor, dues històries que es troben degut al passat, degut a aquesta bogeria de sectes i little people, de nenes i crisàl·lides, u a història esbojarrada, passada de voltes en algun moment, però que m'intriga i m'interessa, tot i sabent que amb Murakami res no queda tancat.

1Q84 és una novel·la que ens transporta a un Tòquio alternatiu on les vides dels personatges principals, L'Aomame i en Tengo, es van encreuant. El llibre està ambientat el 1984, a Tokio, any que George Orwell va fer emblemàtic al seu llibre 1984. Escenes màgiques i personatges solitaris, componen la novel·la, (...), que recupera un dels seus grans temes, el de l’enfrontament de l’individu amb la societat i amb el sistema imperant, i reprodueix un món original, fosc i alhora lluminós, que molts reconeixeran com l’univers narratiu de Haruki Murakami. (de la Viquipèdia)

De Dürer a Morandi, gravats al Cosmocaixa de Girona

Una passejada agradable per Girona es complementa amb una visita a aquesta exposició de gravats: filigranes que revelen habilitats incomprensibles, paisatges, retrats, Rembrandts, Tiepolos... fins i tots uns Bonnards preciosos

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumgirona/dedureroamorandi_es.html

180º de cel, de l'Aleix Fauró

Està bé aquesta obra al Tantarantana. Una noia surt de la presó i se'n va a viure a casa de la seva germana i lluita per trobar feina i distanciar-se del passat mentre la persegueixen els fantasmes de jutges, fiscals i assistents socials. Al sortir valoro la narració ben portada que li dóna l'originalitat imprescindible en un tema bastant "sobat"; i també l'actuació que em sembla mesurada i natural de la protagonista lluny d'histrionismes i sobreactuacions. Bé, m'ho passo bé.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/els-barrots-llibertat-1887641

Una habitació a Holanda, Pierre Bergounioux

Descartes fuig cap als Països Baixos a buscar un lloc tranquil on filosofar. M'impressiona imaginar-me'l entre llençols tot el matí, per poder pensar, havent donat ordres al criat de que no el destorbi ningú. Canviava de ciutat quan el coneixia massa gent! Vaja un misantrop!. M'escapo dels altres, doncs existeixo!

el autor nos propone una mirada fugaz a la historia de Europa, desde la conquista de las Galias por César hasta desembocar en la realidad europea de la época, pulcra y detallada, mediante una prosa erudita y elegante, y concluye que la publicación del Discurso se realizó en Leiden, en los Países Bajos, fundamentalmente por dos razones: en primer lugar porque, en el tiempo de emergencia de los estados-nación, esta región de Europa constituía una entidad prácticamente inexistente; en efecto, un medio que carece de lo que se ha dado en llamar “conciencia nacional” debería, a la vez que la distingue del resto de sociedades europeas por ser una de las más tolerantes, facilitar el individualismo: donde el “nosotros” apenas tiene sentido, emerge el individualismo, emerge el “yo” que reflexiona, el “yo” que piensa. Pero también porque su monotonía paisajística y su tristeza no distraían a Descartes de la reflexión, que al ser un proceso de repliegue sobre sí mismo precisa rehuir cualquier tipo de distracción.http://www.revistadeletras.net/una-habitacion-en-holanda-de-pierre-bergounioux/

Professor Lazhar

Hi vaig perquè em fa gràcia veure la història que ja vaig veure en teatre, ara passada al cinema. Torna a ser interessant i hi passo una bona estona. L'argument del professor algerià que arriba a una escola de Montreal per substituir la mestra suïcidada està una mica més enfocat des del punt de vist dels nens del que ho havia estat a l'obra de teatre (allà era un monòleg!). Diria que hi ha molt altibaixos interpretatius o és que potser conec massa els nens de dotze anys i els mestres de les escoles perquè tot em sembli natural... Però la història té grapa, i el personatge també, i al cap i a  la fi els nens d'una escoleta privada canadenca (i els mètodes i els mestres i les aules i els patis) no s'assemblen gaire al que podem trobar per aquí i un professor algerià evidentment ha de tenir cares i perfils especials. Per cert boníssim l'accent quebequès d'alguns dels personatges!

http://www.periodistas-es.org/cine/profesor-lazhar-del-choque-de-culturas-y-las-dificultades-de-la-emigracion

M'empasso les corredisses d'Ull de falcó i els seus amics mohicans (iroquesos? hurons? quin merder de noms de tribus índies!) per les terres que francesos i britànics es disputaven a finals del XVIII. Pensant en Day-Lewis tota l'estona és clar. Massa corredisses i poca variació en l'aventura. Però arribo al final, sí.

Les neiges du Kilimandjaro

Res a veure amb Hemingway ni Gregory Peck ni Ava Gardner: un honrat sindicalista marsellès prejubilat rep a casa seva la visita d'uns indesitjables i la seva honestedat és posada a prova. Una pel·lícula que fa pensar la crisi,  social, intimista i psicològica a la vegada, que m'emociona en molts moments i que m'interessa moltíssim. I fins i tot amb alguns bons gags d'humor.  Com sempre els actors maddurs són més bons que els joves: els dos protas són fantàstics. La història de vegades  cau en el melodrama però jo li perdono. Sí, ho sento, a mi el cinema francès normalment em cau bé.

Las nieves del Kilimanjaro - Tráiler español (v... per keane43

I de sobte la Marta em convenç per arribar-nos a Mont-roig del camp a veure Miró. Està bé aquest petit centre d'interpretació centrat en l'època que el poeta va passar al poble, que va ser molta, i en la producció que hi va fer els primers anys, una època amb quadres molt bonics, d'entre els quals la Masia (avui en Bassas en parla al seu tweet des de Washington). Després dinar a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, un lloc esplèndid, amb vistes precioses sobre tot el camp de Tarragona. I encara al baixar ens perdem pels masos i les torretes vora mar.

en el vídeo surt la senyora que ens va fer una visita personalitzada molt apropiada.
http://www.youtube.com/watch?v=P1ytu916lHs

El cel és blau, la terra blanca, Hiromi Kawakami

Ritme japonès, algú diria novel·la femenina, les crítiques positives que he llegit són sobretot de dones (gràcies Ada Castells)... dona que ínicia relació amb el seu exmestre gran i lentament la relació es va estrenyent. La quotidianitat pren importància i la passió va soterrada , tan soterrada que sembla que no hi sigui, però això li dóna un toc curiós i interessant de realitat. Em costa l'entrada però a poc a poc jo també els acabo entenent a ells dos...

Saramago- Ricardo Reis

Ricardo Reis passeja per Lisboa, dorm en un hotel ben cèntric on fa l'amor amb la cambrera i on desitja una joveneta de braç impossibilitat. Rep visites de Pessoa, mort, i respira el feixisme portuguès que conviu amb el nazisme ascendent i el colpisme franquista.
està bé, està molt bé: l'ambient de l'hotel, el del seu pis desordenat, les relacions inclassificables, les absurditats quotidianes, les caminades sota la pluja...
per mi, dels millors Saramagos. i això és molt, és clar!

aquest noi ho explica bé: http://www.opotserno.com/2007/11/14/els-meus-llibres-xviii-lany-de-la-mort-de-ricardo-reis

La meva vida, Txhekov

No és la seva autobiografia. És una novel·la curta en què un jove burgès d'una ciutat de províncies s'enfronta amb el seu món, la seva família i les expectatives del seu pare pel fet d'optar pel treball físic i deixar la carrera d'oficinista: es dedica a fer de pintor de parets i ho compagina amb les seves elucubracions sociològiques, artístiques, culturals; també amb els seus fantasiejos amorosos i les seves experiències de felicitat i dolor, com qualsevol fill de veïna Un plantejament molt tolstoià, prerevolucionari fins i tot. És bo, Chejov! I es llegeix en una tarda de pluja intensa a Tavertet. (Bé, se li dóna l'empenta final el diumenge a la nit de retorn a Vilassar des de casa els pares en el tren de la costa quan va especialment buit)

Relato que, al igual que “El pabellón nº 6″ (L5591), incide o se rebela contra las tesis ético-morales mantenidas por Tolstoi, MI VIDA (Relato de un hombre de provincias) es otra de esas magistrales narraciones aparentemente intrascendentes de ANTON CHÉJOV a través de las cuales se descubren, como iluminadas de súbito por un relámpago, facetas y aristas insospechadas de la existencia y la naturaleza humanas. “A menudo me echan en cara -dice Chéjov en un fragmento que recoge Ricardo San Vicente, traductor de la obra, en su introducción- que escribo sobre fruslerías, que no tengo héroes positivos, revolucionarios (…). He escrito mis obras para decir a la gente sólo una cosa: “Miraos bien y fijaos en la vida inútil y triste que lleváis”. Lo más importante es que la gente se dé cuenta de esto. Y cuando lo entiendan seguro que construirán otra vida, una vida mejor”. http://www.lalibreriadejavier.com/?p=6465

Un crim de qualitat

En una Setmana Santa fluixa de lectures en algun moment John Le carré ha provocat una punta d'intriga amb Un crim de qualitat: l'assassinat de la dona d'un mestre en una petita high school al poble anglès de Carne cobert per la neu. George Smiley s'hi presenta i interrroga el personal: típic un món tancat, tots amb motius per ser l'assassí, que mai no és el qui sembla, o sí?Una pol·licíaca de les d'abans.

Músser (o Mussa?)

A la tarda passejadeta amb pluja fina fins el Pont del diable sobre el torrent d' Aransa (o Arànser) i després Saramago, Jay Gould, Ben Jelloun, Houellebecq i crema de bolets.

Casares-Pous i Pagès

Una estona fantàstica aquest Rei i senyor. Passat de moda sí, és clar, però i què? teatre de primera amb un personatge esplèndid, (gran Lluís Soler) i el tema del pes de la tradició sobre la llibertat individual en un ambient completament Terra Baixa. No és pas l'amor, tampoc no és el conflicte social, tot i que està ben plantejat aquest paternalisme feudal dels Reixach. És sobretot el dubte del sempre s'ha fet així i l'orgull del no em tiro enrere. I , Toni, el final és de campionat; felicitats!

El director de l'espectacle, Toni Casares, afirma que "la història de l'enfrontament generacional d'un món que s'acaba i d'uns valors nous que topen amb un món intolerant ha passat tota la vida malauradament". "L'obra parla de dos generacions que topen i no poden conviure", ha ressaltat.( http://www.radiosabadell.fm/Noticies/)

per cert El muntatge s’estarà al Teatre Nacional fins el 29 d’abril.

Toni Casares presenta Rei i senyor