Esplèndid el monòleg de Marta Angelat a la Sala Beckett (gràcies, Toni). L'autora hi transcriu la seva pròpia experiència real de la mort consecutiva del marit i la filla en un periode de temps molt breu i del dol posterior. Sense excessos lacrimògens, amb serenitat i dolor a la vegada, amb un realisme de vegades esborronador. Una gran actuació plena de matisos i de canvis de registre. I com sempre el teatre en les sales petites quan és bo et deixa clavat a la butaca.
Una obra adequada per veure el dia dels Difunts.
crítica a Icat.fm
vídeo de la representació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada