Com més estona passa més esplèndida em sembla; la incomoditat és evident, la lentitud i la repetició pesen és clar. Però aquesta és una pel·lícula insòlita que produeix una experiència entre artística i mística, entre estètica i apocalíptica (visca les esdrúixoles avui). Un home, impedit d'un braç, la seva filla silenciosa i sotmesa i el cavall i l'huracà. I la pobresa. la misèria absoluta de menjar una patata al dia. I cada dia igual que el següent, però no: pitjor. Un blanc i negre impressionant i una música minimalista només interrompuda pel vent, sempre el vent... I el pou, i l'estable, i els arreus del cavall, i el vestir-se... de quina manera es fa mirar tot. i de sobte tot s'atura encara més: és la finestra!havíeu vist alguna vegada un trailer així?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada