Aquest cantant de música folk no té l'èxit de Bob Dylan. Més aviat tot li va de mal en pitjor, des del gat que s'escapa del pis on ha passat la nit fins als embarassos i avortaments de les seves amants -ocasionals-. Una mica depriment però el personatge està ben trobat, bona l'ambienbtació a l'Amèrica dels inicis dels anys 60 i alguns secundaris caricaturescs sensacionals: els visitants a casa els pares del seu antic partenaire mort, la dona que toca l'arpa(?) al tuguri on ell canta, els dos acompanyanyts del cotxe en el viatge a Chicago... Humor jueu woodyallenià?. Els germans Coen l'encerten.
A próposito de Llewyn Davis huele a Nueva York por los cuatro costados; a ese Greenwich Village de 1961 cuyos escenarios estaban tomados por músicos de jazz y bluesmen y en cuyas calles todavía podía sentirse el regusto bohemio y drogota de los años de gloria del movimiento beat
(La balada del perdedor: a propósito de los hermanos Coen)
Inside Llewyn Davis trailer por Flixgr
banda de la pel·lícula a l'Spotify
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada