Bonavia, de Dragan Velikic

las vidas entrelazadas de unos personajes que intentan restablecerse tras los estragos de la guerra de Yugoslavia y su disolución. Miljan, un restaurador que huyó de su Belgrado natal para instalarse en Viena abandonando a su hijo recién nacido, se ocupa ahora de su nieto Sinisa. Marija, una filóloga con pánico a la soledad, conoce, ante el consulado húngaro, a Marko, un novelista frustrado que escribe una «guía para evitar disgustos». Kristina, cumpliendo la profecía que una adivina le lanzó la noche de su graduación, cruza «el agua grande» para comenzar de nuevo en Boston.  http://impedimenta.es/libros.php/bonavia

Ho amici in paradiso, de Fabrizio Maria Cortese

L'enamorat de l'Óssa Major, de Sergiusz Piasecki

Novel·la pura d’acció, L’enamorat de l’Óssa Major ha encès en els seus lectors un abrandament i una passió que encara avui són vius arreu del món. Autobiogràfica en part, escrita a la presó per un bandoler que no tenia la més mínima preparació literària i a qui s’havia commutat la pena de mort per una de quinze anys de reclusió, el llibre va arribar a provocar un enlluernament de tal proporció a la Polònia de 1937, que es va promoure fins i tot una espècie de plebiscit per tal d’obtenir l’alliberament del seu autor. N’ha conegut innombrables traduccions —tot i que aquesta és la primera que es fa al català— i es recorda arreu amb la coloració del mite. Vista avui, vigorosa i directa, L’enamorat de l’Óssa Major és un llibre de lectura tan absorbent com la del Conrad més atractiu, i deixa el record de la millor literatura d’aventures.http://www.quadernscrema.com/cataleg/lenamorat-de-lossa-major/

Retorn, de Carles Casajoana

Barcelona, 1970. A les acaballes del franquisme, la ciutat no té res a veure amb les primeres dècades del segle: revoltes universitàries, alliberament sexual, repressió policial i una cultura compromesa amb la lluita contra la dictadura. Josep Carner torna de l’exili amb la memòria devastada després de més de trenta anys d’absència. A Lluís Miralles li encarreguen que acompanyi i ajudi el poeta durant la seva estada a Barcelona. https://www.grup62.cat/llibre-retorn/251531

La por, de Gabriel Chevallier

La 1a Guerra Mundial de nou tant ben narrada! Té més bona fama literària la 1a Guerra Mundial que la 2a (segur que ja està estudiat) Tot sona: les trinxeres l'allistament, els hospitals... amb frases esplèndides sobre la merda que era tot allò i com era impossible entendre-ho des de fora.

I quan trobes que un llibre està tan ben escrit dubtes si no serà que està molt ben traduït!

Si nous nous permettons de revenir sur cet auteur c'est parce que « La Peur », son œuvre majeure, parue en 1930 aux éditions Le Dilettante, est injustement restée dans l'ombre malgré les rééditions courageuses de 1951 et 2008.
Pourtant quel livre!
Ce roman autobiographique écrit à la première personne et au présent demeure probablement le récit le plus fort et le plus réaliste de ce que fut l'horreur des champs de bataille de 14-18.
D'abord parce qu'il couvre intégralement toute la période historique de la guerre. Depuis la mobilisation du narrateur jusqu'à l'armistice, le lecteur partage le quotidien de Jean Dartemont alias Gabriel Chevallier, qu'il suit pas à pas dans son parcours sanglant et absurde de combattant du front, de permissionnaire désabusé ou de blessé de guerre tire-au- flanc.

http://www.jprissoan-histoirepolitique.com/le-coin-du-bachotage/documentation-pedagogique-l-aridite-et-les-deserts/lapeurromanautobiographiquedegabrielchevallier

Detroit, de Kathryn Bigelow

Bona recreació dels aldarulls racials que hi va haver a Detroit l'any 1967. amb una història, que pel que sembla va ser certa, de l'assassinat d'uns negres per part d'una patrulla de policia. Encerta el guió i la narració que evoluciona del quasi documental a la realitat ficcionada (m'ho acabo d'inventar) i a l'escena final del típic judici però presentat de manera original com a pinzellades. Només li retrec un timing massa llarg de la part central i un personatge (el guarda de seguretat negre) molt ben actuat però poc creïble


Doncs mira , l'he encertat bastant:  I això del muntatge també ho vaig pensar: el ritme és trepidant

 Para ello, recurre a una estructura de tragedia operística: una obertura de cómic en la que se sientan las bases históricas; un primer acto en el que se presenta a los diversos personajes; un segundo acto central que es el meollo de la cuestión, ocupa más de la mitad del metraje, se desarrolla en un único y claustrofóbico escenario (un motel), rezuma violencia y es la razón de ser de la película; y un tercero que relata el destino final de todos. Rodado con una cámara tan nerviosa como los propios protagonistas, con un montaje eléctrico y con una fotografía tan oscura como la mente de algunos y la piel de otros, el filme genera una tensión que por momentos se hace insoportable y angustiosa.
http://www.elmundo.es/metropoli/cine/2017/09/14/59b7cbf5e2704e0b5e8b4712.html

la remor de les onades, de Yukio Mishima

Ràpid i facilet, senzill, però agradable. Història romàntica amb un ritme tan pla que sorprèn. No passa res i acaba (ull spoiler) bé.

Com deiem Mishima converteix la historia en molt més. En una reivindicació de la voluntat humana, en un elogi de la vida rural en un poble de pescadors i al respecte que s'ha de tenir a les tradicions. Trobem que es una obra absolutament poètica però sense ser cargant, el paisatge i el remor de les ones es una constant al llarg del relat, la relació que tenen els personatges amb el mar i la natura m'ha recordat a El vell i el mar de Hemingway, tot i que a diferencia del americà, Mishima fa un elogi de la voluntat humana i a la fermesa de caràcter que tot ho pot i tot ho venç.http://demicosimicas.blogspot.com.es/2011/12/la-remor-de-les-onades-de-yukio-mishima.html

El poder i la glòria, Graham Greene

Un dels títols mítics recordats. No acabo de trobar el ritme tot i que li reconec els mèrits. És que aquest país el tenim que no se'ns permet la serenor necessària per a la lectura?

La frontera, Franco Vegliani

Bona,bona, bona!!!! Magris la recomana i ja és una garantia. Segona guerra mundial un soldat croataitalià retroba de la mà d'un vell pescador les cartes d'un oficial de la Primera Guerra Mundial que no sap ben bé de quin país és. Cal dir que el tema és d'actualitat?

“Uno dei libri più belli della letteratura triestina del dopoguerra, ricco di malinconia e di asciutta poesia. Una frontiera divide due mondi, ma è diversa da entrambi, e non contiene altra speranza e altro dovere che il suo imperativo: varcare, separare, separarsi”. Sellerio Editore Palermo
https://laslecturasdeguillermo.wordpress.com/2013/01/12/la-frontera-de-franco-vegliani/

Blade Runner , la segona part

Jo la trobo digna. El guió de vegades grinyola, però la posada en escena em sembla esplèndida i continua tocant temes asimovians molt posats al dia. pel poc que vaig al cine ultimament, encertada!

El gran salt, de Jonathan Lee

Al setembre de 1984 un home s’allotja al Grand Hotel de Brighton amb un objectiu clar: posar una bomba per matar Margaret Thatcher durant la convenció anual del Partit Conservador. La història farà confluïr la vida d’en Moose, exatleta retirat i actual director general de l’hotel, i la de la seva filla Freya, una adolescent que es pregunta què fer amb la seva vida després d’acabar l’institut, amb la d’en Dan, un jove de l’IRA expert en explosius.
El gran salt és una novel·la ambiciosa sobre tres personatges amb els destins entrellaçats contra tot pronòstic. Jonathan Lee es basa en un fet real per endinsar-nos amb elegància i humor en les vides afligides dels seus protagonistes, marcats per la frustració, la moral i el conflicte polític.

http://llegirencatala.cat/llibres/el-gran-salt/

Valentino, de Natalia Ginzburg

Aquest ha estat un estiu literàriament italià amb Pavese i la Ginzburg. La història d'un noi que es casa amb una dona més gran i rica explicada per la germana petita. Caterina, la germana, és acollida pel matrimoni. Nonés al final captem què és el que  realment li passa a aquest noi.
M'agrada com es va dibuixant aquest personatge des de lluny, com qui no vol la cosa...

Silas Marner, de George Eliot

En vigílies de Diada i d'inici de curs acabo Silas Marner. Una novel·la victoriana preciosa i que va de menys a més. La història d'un teixidor de passat obscur, de present obscur en un poble on el "dolent" el repectable Geoffrey Cass també té un passat obscur.
És també una novel·la dickensiana? La ciutat, la fàbrica, els baixos fons de les ciutats angleses del XIX no hi surten de manera evident però són el teló de fons que contrasta amb la vida del poble i la trama simple i folchitorresca.

"debemos recordar que los lectores victorianos no leían solo por placer sino a modo de aprendizaje moral. Esperaban encontrar en sus lecturas una carga moral y didáctica y que las obras reflejasen no tanto la realidad tal cual era sino como se deseaba que esta fuese; esto es, un lugar en el que los malos y perversos (los otros) eran castigados y los buenos (ellos, claro) recompensados. Teniendo esto en consideración, podremos afrontar la muy recomendable lectura de Silas Marner sin reprochar demasiado a la autora su deuda manifiesta a lo largo de toda la novela con la fábula y la parábola moralizante. "
http://carmenyamigos.blogspot.com.es/2016/02/silas-marner-de-george-eliot.html



Eliot ofrece, como se puede ver, una historia de corte sentimental, directa y sencilla: no hay tramas secundarias, el número de personajes es muy reducido y la acción es mínima, circunscribiéndose a la relación de Silas con sus convecinos. Unos mimbres escasos que, sin embargo, sirven para construir una novela sutil, intensa y brillante. Lo que en apariencia podría constituir un obstáculo —la ausencia de conflictos— es, en realidad, uno de los aciertos del texto;

https://www.solodelibros.es/silas-marner-george-eliot/

Entre dones soles, de Cesare Pavese

Torí. Després de la guerra mundial. Una modista entra en contacte amb un món de classe alta, entre el qual una noia acaba d'intentar-se suïcidar.
Impressiona és clar saber que Pavese es va suïcidar en un hotel de Torí un any després d'escriure la novel.la. La relació banal que s'estableix entre aquestes (principalment) dones contrasta amb la situació dramàtica inicial però en genral el llibre no m'acaba d'engrescar ni atreure.

Els que en saben no hi estan d'acord Entre dones soles és una de les millors novel·les de Pavese. Qui la llegeixi ho percebrà, se sentirà irresistiblement atret per les alegries i les misèries d’uns personatges que són ben bé de carn i ossos. (Francesc Vallverdú)

“Entre dones soles“ (1949). Aquesta novel·la esta considerada un exemple etològic de la narrativa de la postguerra europea, que presentava una àmplia gamma de corrents –neorealisme, objectivisme, Nouveau Roman- que compartien en rebuig a la novel·la tradicional decimonònica, i per tant , a la complexitat dels personatges, a la magnitud i rellevància de la intriga, a la confrontació de valors morals, i encara que sovint s’oblidi, a la passió. Aquests corrents opten per espais contemporanis, personatges plans i accions vulgars. El narrador –el recurs tècnicament més elaborat- no valora, ni jutja el que narra. I en conseqüència, el lector es troba sense horitzons i uns personatges que es relacionen entre ells amb gestos banals i paraules buides .  (biblioteca defigueres)
Ben explicat, jo m'he trobat bastant així.

La ignorància, de M. Kundera

Un Kundera ja passat al francès. Algú ha dit que K. ès un desplaçat de la història. En tot cas és segurament un tio que no se sent còmode amb el seu paper. Als seus 80s llargs ja se li'n deu fotre bastant
En tot cas viudetats i exilis . Som allò que perdem.

Curiós que la presència de Praga no és mai la de Txecoslovàquia (la geogràfica almenys)

Curiós també aixo

El juego lingüístico entre la ignorancia y la añoranza sólo es posible en catalán y en español, y tal vez por eso la novela ha sido publicada antes en estas lenguas que en la propia versión original francesa. A menos que haya sido por otras razones, quizá de tipo más estratégico: la anterior novela de Kundera, La identidad (1997; publicada en español al año siguiente), recibió muy malas críticas en Francia, y no se puede descartar que Kundera ­tan atento a la dimensión pública de su carrera literaria­ haya decidido demorar la aparición del libro en francés hasta ver la reacción del público y la crítica de nuestro país.(conversacionesenlabiblioteca)

El primer home, d'Albert Camus

Camus, Canetti, Bernhardt, ... qui més recordo que presenti i expliqui  tan bé un món amb les seves memòries d'infància?

...Descripcio esplèndida del mestre i de l'escola. Es podria dir De família humil a premi Nobel gràcies a l'escola.

el blog de Vinyet Panyella 

el blog de Senderi: 

En El primer home, Albert Camus ens explica les arrels de la seva vida,  semblants a la història de tots els pobres. Dibuixa la seva  humil família com plena de tendresa però poc capaç d’expressar-la,  poderosa i vulnerable al mateix temps, compromesa de forma senzilla amb la pàtria francesa, més madrastra que mare, però també amb els seus conciutadans argelins, agermanats per la mateixa pobresa.

És una història obscura i lluminosa al mateix:  des del punt de mira d’un adult  amb una vida aposentada d’ intel•lectual francès reconegut amb un premi nobel,  Camus sent la necessitat de tornar a la seva infància i posar paraules allà on la seva mare callava, i d’explicar-nos amb una emoció extraordinària que aquella incapacitat  de convertir en paraules el profund amor que els unia no provenia sinó de la misèria.

Clarissa, de Stefan Zwig

Que bo, sempre Zweig
aquesta és la seva última novel·la, inacabada, i torna a la 1a Guerra Mundial.Una noia austríaca que s'enamora d'un francès, que no veu més i que en queda embarassada i un altre soldat li dóna el cognom...
Aquests personatges tan quotidians i que prenen aquesta força, dones molt sovint, són exemplars.

“Drama minúsculo, obra inconclusa, Clarissa supone un extraordinario análisis del corazón solitario cuyos sentimientos trataban de imponerse sobre las obligaciones de una patria herida”.
Óscar Brox, Détour http://www.acantilado.es/catalogo/clarissa/

Els estranys, de Raül Garrigasait

Primera guerra carlina. Solsona. Un prussià. Poca cosa més. M'adormia

Aquest deu ser el lloc, de Maggie O'Farrell

https://www.google.es/amp/www.catorze.cat/ampver.php%3fid=5553

Els vells amics, de Sílvia Soler

Buf! qué maloooo!

L'enigma de l'ocell blau, de Nii Aykwei Parkes

Thriller en un poblat africà. Apareix una matèria orgànica desconeguda i un forense la investiga. 

Bé. No és el que m'esperava quan ho vaig regalar a la Marta per la portada i la il·lustració de l'interior. Però complementa les últimes africanes que he fet.

Segons l’autor, aquesta novel·la parla del poder d’explicar històries, del que decidim explicar i el que decidim oblidar. Explora la idea del poder, de com es manifesta el poder des de moltes naturaleses: dins d’una casa, entre marit i muller, en la ciència, en el llenguatge i en les llengües… I el poder de les forces de l’ordre i de l’estat, prenyat de corrupció. I això es contraposa a les creences d’un petit poble i les seves tradicions i intuïcions 

(...)

El llibre mostra la desconnexió progressiva d’una societat en relació a la natura i tota la pèrdua de cultura que  això comporta. El vell caçador sap llegir el bosc, el jove Kayo ja ha perdut aquesta herència. L’autor comenta aquesta idea: ‘Hi ha coses que estan en perill de desaparèixer. Kayo s’adona al final del llibre que la seva educació no és completa i de tot el que ha perdut rebent una educació occidental. Això és un fet global, tendim a la uniformització. En l’àmbit científic és innegable: la manera de classificar les plantes, per exemple, és diferent i exclou un munt de noms que tradicionalment s’empraven per dir una mateixa cosa. Eren els matisos de la gent que vivia en la natura.’(vilaweb)

Incerta glòria (la pel·lícula) d'Agustí Villaronga

A mi em sembla una bona il·lustració de la novel·la però no una bona adaptació. M'agrada la fotografia i l'ambientació (el metro de Barcelona l'any 37!) però penso que el guió amaga la part important dels personatges amb uns diàlegs secs que no mostren bé la seva profunditat ni la

de la trama.

Les confessions de Rousseau

Primeres impressions: sinceritat i modèstia. Un excels de la cultura de tots els temps parla d'ell com d'un home mediocre, d'un jove mediocre almenys ( i de moment)

(...)

Impressionant! Gràcies, Xavier Antich. 

Curiós personatge: aïllat de tothom, tímid, amb totes les dificultats per tractar les dones, els amics, els aistòcrates, els intel·lectuals... (quin paranoic devia ser!). Les seves malalties, les seves aficions (el caminar...)

El segle XVIII en una primera persona lucidíssima!

I un llibre de viatges: Ginebra, Annecy, Chambery, Torí, París...

Los equinoccios, de Cyril Pedrosa

brutal

un dels millors còmics de mai

El cielo prometido,de Gregorio Luri

El mar, el mar, d'Iris Murdoch

El pati maleït, d'Ivo Andrić

L'acció se situa en una gran presó de Constantinoble, quan la ciutat era capital de l'Imperi Otomà. Un microcosmos humà, tancat i autosuficient, on conviuen lladres i assassins, delinqüents pintorescos de tota mena i també persones innocents, a l'espera que es decideixi el seu destí. Com fra Petar, principal protagonista d'aquesta obra coral. Al voltant de la figura d'aquest monjo de Bòsnia, Andrić teixeix un atractiu tapís literari compost pels relats que expliquen alguns dels presidiaris quan surten al gran pati, un espai que esdevé un protagonista més. (Time out)

La fille inconnue, dels germans Dardenne

Argelagues, de Gemma Ruiz

Els llibres s'encadenen i si l'avi de Vicenç Villatoro anava a petar aTerrassa, els de la Gemma Ruiz van anar a Sabadell. Que important va ser per a mi els altres catalans de Candel!

x     x     x

La història de la família pròpia no és un argument original. A mi em retorna al Villatoro que vaig llegir fa poc. A Argelagues el llenguatge és especialment cuidat i en aquests sentit és curiós que els dialectalismes de pagès de Castellterçol en recordin Pedra de tartera, que geogràficament és tan lluny. En canvi vitalment és tan aprop.




I és que amb 16 anys, la Remei deixa el seu Castellterçol natal per anar-se’n a treballar a Sabadell. I gràcies a això, Gemma Ruiz pot explicar una pila d’anys després “totes les convulsions d’un segle sense fer novel·la històrica”, diu Xavier Antich. Segons el pensador, les dones que retrata la periodista en el seu llibre són les Cassandres, Helenes de Troia i Antígones del nostre país. (Núvol)

El fons de la qüestió, de Graham Greene

Major Scobie lives in a colony in the West Coast of Africa during World War II, and is responsible for local security during wartime. His wife Louise, an unhappy, solitary woman who loves literature and poetry, cannot make friends. Scobie feels responsible for her misery, but does not love her. Their only child, Catherine, died in England several years before. Louise is a devout Catholic. Scobie, a convert, is also devout. Scobie is passed over for promotion to Commissioner, which upsets Louise both for her personal ambition and her hope that the local British community will begin to accept her. Louise asks Scobie if she can go and live in South Africa to escape the life she hates.

Zweig

Adeu a Europa. Pinzellades. Matisos perquè Zweig també va tenir les seves ombres. Molt interessant.

Una historia de locos, de Robert Guédiguian.

Armènia amb protagonistes trets d'un anunci de colònia

Sinopsis: París, 1981, un joven marsellés de origen armenio llamado Aram hace volar el coche del embajador de Turquía en París. Gilles Tessier, que pasaba en ese momento en bicicleta, queda gravemente herido. Aram huye y se une al Ejército de Liberación de Armenia en Beirut, hogar de la revolución armenia en esa época. Anouch, la madre de Aram, visita a Gilles en el hospital para pedirle perdón y él exige conocer a su verdugo. Una vez recuperado, va a Marsella en busca de venganza, pero la familia de Aram le da la bienvenida y acaba quedándose con ellos. Aram no está de acuerdo con sus compañeros en Beirut y decide conocer a Gilles, que acabará convirtiéndose en su portavoz.

Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro

Entenc perquè va agradar tant al pare. No és perquè aquest avi em recorda per caràcter l'avi Ram o n (o el que me n'han explicat) sinó per la manera com està narrat, amb la sinceritat del memorialista que se sap no historiador

http://www.nuvol.com/critica/vicenc-villatoro-un-home-que-sen-va/##

Forushande (El viajante) de Asghar Farhadi

Enllaç preciós sobre Dickens i Carner

http://calassur.blogspot.com.es/2012/02/els-dickens-de-carner.html?m=1

Així, doncs, amb la ferma convicció de voler consolidar el català com a llengua literària, Josep Carner aspira a dotar, amb les traduccions d'aquestes tres emblemàtiques novel·les, d'un clàssic al català com ja ho era en aquell temps el seu admirat Dickens (“el meu novel·lista”, també, segons afirmava Joan Maragall), havent de treballar, però, amb una llengua que, tal i com apunta en el Quadern gris Josep Pla tot parlant de Carner, literàriament estava per fer, ja que era “[...] pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, i d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país [...]”, pel que no és d'estranyar, doncs, que Carner aboqués en les traduccions de Dickens tot un gavadal d'expressions i de lèxic exuberant a fi i efecte de mostrar la riquesa lingüística del català, amb uns resultats, no obstant, que poden provocar al lector actual no sé si dir-ne un cert rebuig pel fet de copsar-hi un excés d'artifici i poca naturalitat.

Comancheria, de David Mackenzie

https://www.google.es/amp/s/m.blogdecine.com/criticas/comancheria-siempre-nos-quedara-el-western/amp

Donha Clara (Aquarius), de Kleber Mendonça Filho

"El segon llargmetratge del crític passat a cineasta Kleber Mendonça Filho (...) atorga tot el protagonisme a una figura encara insòlita en el cinema contemporani: una dona al voltant de la seixantena que esdevé l’heroïna d’una història de resistència" .(A l'Ara)

A mi m'agrada, malgrat que es fa llarga: primers plans intencionats, pinzellades per suggerir el/s personatge/s , de vegades l'actuació de la Braga és una mica excessiva, però. Mobbing en una zona turística brasilera, un tema d'actualitat que fa pensar.

Manchester by the sea, de Kenneth Lonergan

Esplèndida més enllà de l'actuació fantàstica i  oscaritzada del seu principal actor, una història molt maca del tio destrossat a qui toca tutoritzar el nebot.

David Copperfield, de Charles Dickens

En aquella edició taronja de Proa. La que vaig llegir als tretze anys encara que ara em sembli impossible. Captant com no ho vaig fer aleshores la fina ironia de Dickens. Sorprès per l'estructura en què s'encadenen els ambients i en cada un un personatge que es converteix en un secundari inoblidable:  la tia, el padrastre, el director de l'internat, l'amic, el protector, el boig lúcid... I només he llegit el primer volum.
Ah i la versió de Josep Carner, que avui en dia es deu considerar infumable! (i que a mi em fa glatir)

...

Alguns crítica parlen de personatges plans: no pas Steerforth!, que per cert com recorda Demian, fins i tot en la relació amb el protagonista i amb la seva pròpia mare...

  

...

Capitol 31. Retiro el que he dit d'Steerforth

...

En el fons Copperfield és bastant burro. Cosa que sobta quan el narrador és en primera persona.

Demian, de Hermann Hesse

Ordeno la llibreria i rellegeixo relíquies
...
El camí cap al mi mateix tan orientalista, que prefigura el Siddharta.
...
O l'odi a les masses que prefigura el feixisme?
...
El bé i el mal, Zaratrustra, Nietzche...

La cartoixa de Parma, d'Stendhal

tirem de wikipedia

Argumento[editar]

La cartuja de Parma narra la historia del joven patricio italiano Fabrizio del Dongo y sus aventuras durante los últimos años del dominio napoleónico en Europa. Los hechos transcurren principalmente en la ciudad de Parma y en el castillo familiar del lago de Como.

La tía de Fabrizio, la fascinante Gina, duquesa de Sanseverina, y su amante, el primer ministro del ducado, Conde Mosca, urden un plan para promocionar la carrera del adorado sobrino en la corte de Parma. Gina es objeto de las proposiciones del detestable príncipe Ranuccio-Ernesto IV, al que se ha jurado rechazar con todas sus fuerzas.

Fabrizio es arrestado por homicidio y encerrado en la torre Farnese,¹​ de la que logra fugarse con una soga y la ayuda de Clelia, la hija de su carcelero, de la que se enamorará irremediablemente durante su estancia en la torre.

Tony Erdmann, de Maren Ade

M'encanta veure una pel·lículua de la qual no sé res , només que "se'n parla molt" i que "em sembla que ha tingut molt boines crítiques" i que després d'un inici de "ai, ai , ai on m'he ficat?" es converteixi a poc a poc en un guió genial. Humor intel·ligent que fa trencar de riure, sense ser empalagós, Ritme  fantàstic malgrat quasi tres hores de durada i sortir pensant que en el fons és filosofia pura.
I dos actors de primera que ho borden, tant el més histriònic, que sempre és més fàcil, com ella que t'estimes de seguida malgrat la la seva sequedat.

crítica a blog de cine 

El sermó de la caiguda de Roma, de Jerôme Ferrari

Un professor de filosofia escriu sobre estudiants de filosofia; un kenyatta escriu sobre la història del seu país; Stendhal viatja a Itàlia i fa una novel·la sobre Parma, ...
Els escriptors sempre són darrera els seus escrits
...
I la guerra... les guerres... més properes o més llunyanes sempre com a teló de fons.
Ho diuen alguns: la nostra època, la més pacífica de la història.
...
Un bar cutre en un poble que endevines miserable i àrid..i estudiants de filosofia... i sant Agustí. Em passa con a moltes novel·les, els personatges envoltats d'una aura d'inconcreció.... no vull que m'ho posin difícil...
...
Els llibres se m divideixen entre aquells que són difícils d'acabar i aquells que només es deixen descobrir al final, que em  provoquen una sensació decebedora de no haver-ne sabut gaudir la literatura, decepció d pàgines i estones desaprofitades... voldria tornar enrere llavors però no ho faig mai.
Aquest és d'aquests.
Sí, al final sensació de gran literatura.
...
Finitto. Tancat. I tan tancat: simetria, i epíleg.
M'ho he passat bé.
Tanca aquests dies de baixa xollo.

Somnis en temps de guerra, de Ngugi wa Thiongo

Com amb Canetti, un escriptor explica la seva descoberta del món literari
...
I és clar records Chinua Abebe (és diu així?)
...
No, és diu Chinua Achebe

...

Potser es el mite,  tant com els fets reals,  allò que manté vida els somnis,  fins i tot en temps de guerra. (pàg.192)

..
costa al començament: després la combinació de l'exotisme del món tradicional africà amb la "normalitat" de la revolució, la guerrilla, la descolonització... em guanya
curiosíssima descripció de les xarxes escolars kenyates
la poligàmia, la circumcissió, els poblats, els nens descalços fent kilòmetres per anar a escola...

Em dic Lucy Barton, d'Elizabeth Strout

Una dona a l'hospital rep la visita  de la seva mare,  vinguda de l'Amèrica profunda,  de la pobresa i de la infància .
La visita es excepcional pero durant cinc dies mare i filla estableixen una relacio com no havien establert mai.

Homo deus, de Yuval Noah Harari

O sigui. Que estem deixant de ser humans.
...
Pla del llibre: l'humanisme és un somni. L'intent de complir-lo conduirà a ls seva destrucció.
...
La relació entre humans i animals és el millor model per preveure la futura relació entre humans isuperhumans
...
Relacio entre primeres religions i neolitic. El domini dels animals
...
Bon tema, la consciència dels animals. Per entendre la nostra, és clar.
...
Bones preguntes, les respostes no les entenc

¿Se puede decir algo sobre su futuro que la prospectiva científica o la ciencia-ficción no haya explorado ya? Se puede. Pero para ello se necesita un raro talento que bien podríamos nombrar como prejuicida. Los juicios de la inteligentísima prosa de Harari no manan de prejuicios cultivados por sus mayores. Sus argumentos recién hechos fluyen frescos como si el autor acabara de aterrizar en el planeta. Dos son las preguntas iniciales. ¿Qué es un humano? ¿Qué es la religión? (Babelia) llegir més

Patria

M'enganxa, però  avança tant en espiral que no avança.   pocs girs de guió.  cert simplisme.
...
Però quin plaer un totxo que es deixa llegir bé!
...
I aquella sensació de Va, un capítol més!
...
Espanyolista, no? Que tontos són els abertzales!
...
Però sí, és clar que és interessant la descripció de l'ambient al poble, a la presó, els que estan indefinits al mig del conflicte...
...
Detall narratiu, els  atemptats de Joxe Mari, la seva "sang" no surt.
...

Finitto.

Miren, Bittori, Arantxa, Joxe Mari, Joxian, Nerea, Gorka... Agur.

Silencio, d'Scorsese

Jesuïtes portuguesos al Japò.  tema interessant però ritme lent, actors poc creïbles i guió una mica massa caricaturesc. No em sembla reeixida.