(…)No és fins tres anys després que tots tres tornen a viure junts, com si res no hagués passat, però “no se’n surten”, “l’anormalitat esdevé norma”, “el nen sembla viure en una realitat a part” i el matrimoni “la seva pròpia penitència”, i, una nit, a la fi, “el pare explica al fill que és adoptat, però silencia el robatori. A poc a poc, el fill es fa gran i es casa, i mentrestant els seus pares es van deteriorant, ell físicament —afectat també d’una depressió amb brots psicòtics que el porta a intentar de nou el suïcidi— i ella cognitivament, fins al punt d’haver de ser ingressats en una residència. En buidar el pis, el fill troba els documents de la seva adopció i, davant de les irregularitats que hi veu, a través d’un advocat comença a buscar la seva mare biològica sense comptar que toparà amb tota mena d’esculls burocràtics. https://elpais.com/quadern/2023-01-21/no-robaras-de-josep-giros-el-supervivent-immobil.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada