cartellera de febrer 2 Scott Cooper, Paul Greengrass, Alan Parker

 

cartellera de gener-febrer, Olivier Assayas, Ritesh Batra, Mike Leigh, Simon Stone, Scott Cooper, Ingmar Bergman, Werner Herzog,

Sota la xarxa, d'Iris Murdoch

Passejades per Londres, d'un tio raro, en un argument que a vegades es fa massa raro (roben un gos dins d'una gàbia, un míting polític en una Roma cinematogràfica...) No acabo de veure on vol anar a parar.

Considerada una de las cumbres de la narrativa inglesa del XX, Bajo la red supuso el debut novelístico de Iris Murdoch y es fundamental para entender el resto de su obra literaria, Jake Donahue, elprotagonista es un joven traductor y aspirante a escritor cuyo regreso de Francia no va a ser como él esperaba ya que su novia le echa de casa . Jake se siente perdido y pide ayuda a su ex, Anna Quentin , a Hugo Bellounder un antiguo amigo que en el pasado le inspiró un libro sobre la inutilidad del lenguaje. Así mientras va dando tumbos por Londres buscando alojamiento ,emprenderá su particular descenso a los infiernos tropezándose con rivales, filósofos, sindicalistas y con un curioso perro convertido en estrella cinematográfica.. http://quelibroleo.com/bajo-la-red#resumen

a la Wikipedia: https://en.wikipedia.org/wiki/Under_the_Net

Entrevista amb Iris Murdoch a Youtube: Filosofia i literatura. "La filosofia serveix per clarificar i la literatura per mistificar"

Homes en la meva situació, de Pers Petterson

 

Arvid Jansen té pare i mare, tres germans i tres filles de la dona amb qui viu des dels dinou anys. Amb una urpada de la vida, desapareixen tots: els uns a bord d’un ferri, les altres en un naufragi que es diu separació.

Queda ell, exposat com una tija al vent. Arrelat i determinat a ser part d’allò que va i ve pels carrers d’Oslo, als bars i als tramvies, de dia i de nit. La gent viva que no coneixem, amb qui un cop de volant ens fa entrar en col·lisió. La gent morta que va poblant el paisatge. La gent, poca, de qui ens fem càrrec, i que ens llasta.

D’aquestes col·lisions de persones d’on surten el malentès i la màgia, Per Petterson n’ha fet la matèria d’una obra. Arvid Jansen protagonitza tres novel·les. Els altres personatges entren i surten per les portes dels seus onze llibres, llegits en una cinquantena de llengües —una catedral literària, feta amb l’escuma dels dies.https://clubeditor.cat/llibres/homes-en-la-meva-situacio/

Per tal d’apreciar l’originalitat de la novel·la, convé distanciar-la com més aviat millor de les nostres inèrcies criticopublicitàries: ni és una memòria amb ingredients de ficció ni és un llibre representatiu d’un grup social (els homes que es divorcien). La novel·la transcendeix aquests dos extrems, on no cal fer servir gaire imaginació (amb conviccions i missatge ja ho tenim) per endinsar-se en un terreny superior: allà on la imaginació a penes s’inspira en les situacions reals i on Arvid només es representa a si mateix, encara que la situació per la qual ell travessi sigui corrent. Aquest territori intermedi, on la ficció respon al món sense copiar-lo, i on sentim i comprenem seguint les aventures d’un personatge que no ens representa, és el de la gran novel·la, la més difícil d’escriure.

 https://cat.elpais.com/cat/2020/11/05/cultura/1604599068_352673.html?prm=ep-app-modalcompartir

Entrevista a l'Ara:

https://www.ara.ad/misc/petterson-homes-incapacos-expressar-senten_1_3137728.html

El llano en llamas, de Juan Rulfo

 Meravellosos els contes de Rulfo sobre la misèria del camp mexicà, Dialectalismes encantadors i amb un fil narratiu que sempre sacseja i corprèn,.

El clima que presentan los cuentos es, en cierto modo, una anticipación de lo que luego sería la primera novela de Rulfo, Pedro Páramo. Todos presentan una visión desesperanzada del mundo, retratando injusticias, casi siempre a través del monólogo interior de los personajes. Aunque se trata de historias diferentes, tienen en común la memoria del pasado y los estragos de la Revolución mexicana, que tanto marcó la vida y obra de Rulfo. La obra se encuentra ubicada dentro del realismo mágico. Además, se destaca en ella el uso del lenguaje popular, y la narración, en su mayor parte, en la voz de los personajes. Wikipedia, sí

L'estranya desaparició d'Esme Lennox, de Maggie O,Farrell

 Quin plaer de llibre i d'història, aquesta dona tancada en un manicomi, descoberta per la seva neta. La normalitat i l'esquizofrènia, la família, la maternitat... Aquesta novel·lista em té el cor robat.

Un dia, mentre s’ocupa de la seva petita botiga de roba de segona mà, l’Iris Lockhart rep una notícia sorprenent: una germana de la seva àvia de qui no ha sentit a parlar mai està a punt de sortir de l’hospital psiquiàtric on ha passat part de la seva vida. L’àvia de l’Iris sempre havia dit que era filla única, però els documents proven que no hi ha cap error: l’Esme Lennox és la seva tia àvia. L’informe mèdic considera que és una dona sana i inofensiva, però no deixa de ser una desconeguda que segur que guarda uns secrets que alteraran la vida de l’Iris definitivament. ¿Per què no se n’ha parlat mai, a la família? Si l’Iris l’acull a casa seva, ¿quines veritats perilloses descobrirà? L’estranya desaparició d’Esme Lennox és un relat gòtic i apassionant sobre secrets familiars, vides entrellaçades i oportunitats perdudes i, com totes les novel·les de Maggie O’Farrell, és elegant, càlida i delicada, i perseguirà el lector molt més enllà de l’última pàgina.

La obra en cuestión es una novela de intriga en la que los planos narrativos se solapan y se entrecruzan de manera endiablada y perfecta. Existe un hilo en la trama protagonizado, a tiempo real, protagonizado por Iris. Y sobre él se entretejen otros varios: los recuerdos de Esme cronológicos y con ciertas lagunas, los destellos de lucidez, siempre desordenados en el tiempo y lugar de su hermana Kitty y el pasado que recuerda la propia Iris. Frases van saliendo a lo largo de la novela que, a bote pronto, no tenemos idea de dónde colocarlas. Con el tiempo. y a lo largo del transcurrir del relato, todo tendrá su sitio y su tiempo. Digamos que es un verdadero puzle para abordar con calma e inteligencia-

http://www.lalibreriadejavier.com/?p=2325

Metereologia, Geologia i aquesta illa-continent enfonsada al mar del Nord, perforada per les torres petrolíferes i que va serhabitada fins al Neolític per Sapiens (i Neandertals?). I dos antics amants que es retroben. M'interessa molt i és obligatorin comàginar la lectura amb el Google maps i les explicacions que es troben a Internetsobre aquest món desaparegut. Però com a novel·la és massa densa i de vegades costa.

S’il est courant, et parfois convenu, d’assimiler le travail des romanciers de l’intime à celui d’un « sismographe de l’âme », rarement la métaphore a été poussée aussi loin, et avec une si cohérente élégance, que par Doggerland, d’Elisabeth Filhol. Après La Centrale (P.O.L, 2010) et Bois II (P.O.L, 2014), l’écrivaine, scientifique de formation, poursuit sa réflexion sur le monde du travail et sur les risques liés aux avancées techniques ou technologiques.

Mais elle n’en fait plus le propos explicite du roman, seulement – et ce n’est pas une insuffisance – le révélateur de choix existentiels, en partie inconscients, accomplis par ses personnages.

https://www.lemonde.fr/livres/article/2019/01/11/doggerland-d-elisabeth-filhol-avis-de-tempete-dans-les-c-urs_5407554_3260.html

Diciembre de 2013. La potente depresión atmosférica bautizada como Xaver se cierne sobre el norte de Europa convertida en una bomba meteorológica. Desde el Met Office de Exeter, Ted Hamilton es uno de los meteorólogos que lanza la alerta sobre la peligrosa tormenta que se avecina. Y avisa también a su hermana Margaret, profesora de Arqueología en la Universidad de St Andrews, que tiene previsto viajar  a Dinamarca para dar una conferencia sobre Doggerland, la porción de tierra que en el Mesolítico unía las costas del Reino Unido con el continente y que acabó sumergida bajo las aguas del océano.

Pero Ted no logra disuadirla de su viaje, y en Dinamarca Margaret coincidirá con Marc Berthelot, con quien en sus años de estudiante mantuvo una relación amorosa. Marc, que ahora trabaja para la industria petrolífera y también participa en el simposio, se siente inquieto por la sospecha de que se pueda repetir en un futuro no muy lejano un desplazamiento de capas tectónicas como el que supuso la desaparición de Doggerland, lo cual tendría consecuencias catastróficas.

En medio de la tormenta, que ha tocado ya tierra y vacía las calles, se produce el reencuentro de los antiguos amantes tras dos décadas sin verse... Pero estos personajes conforman tan solo una de las dimensiones de una novela que tiene muchas: la humana, la geológica, la ecológica, la económica....

https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/doggerland/9788433980403/PN_1032

El banquet anual de la confraria d'enterramorts, de Mathias Enard

 Llenguatge i contingut delirant, exhuberant, barroc i de vegades excessiu, sobretot en la descripció del banquet. Però té l'encert de ser variat en els punts de vista amb moltes interrupcions que tranquil·litzen i el fan més lleuger i passable. La Roda de la Mort i de la Vida i barrejades amb la ruralitat del segle XXI...

El diari tragicòmic d’un estudiant d’an­tropologia que s’instal·la en un poblet francès s’entrelliga amb un recorregut insòlit i fascinant per la història de França des de la invasió dels francs fins al segle xx. Episodis d’amor i de tragèdia, de present i passat, embolcallen un esdeveniment excepcional: mentre arreu les defuncions no cessen de succeir-se, en aquest poble la Mort dona una treva de tres dies als vius i ofereix un parèntesi sorprenent de men­jar, beure i celebració als seus servidors més fidels. El pantagruèlic banquet anual de la Confraria d’enterramorts.

Mathias Enard fa esclatar les costures de la novel·la en aquesta obra multiforme, de força creadora desbordant, que a cavall de la prosa sumptuosa que li és característica, aquesta vegada també plena de joc i d’humor, aborda els neguits contemporanis i el passat més turbulent, homenat­ja un territori i una manera de viure i reivindica la mirada des de la perifèria per als grans temes universals.https://www.grup62.cat/llibre-el-banquet-anual-de-la-confraria-denterramorts/321177

Infelicitat perfecta, de Peter Handke

La mare de Peter Handke era una dona invisible. Al llarg de la seva vida —que va abastar el període nazi, la guerra i la prosperitat de la postguerra— va fer el possible per mantenir les aparences, però va arribar a una conclusió terrible: “Ja no soc una persona.” No gaire després, es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers. A Infelicitat perfecta, el seu fill s’asseu a posar per escrit allò que sap, o que creu que sap, sobre la vida i la mort de la seva mare, tot i que topa amb una “incapacitat d’expressió extrema”. Aquest llibre auster, escrupolós i profundament commovedor és un dels punts més alts de l’obra de l’escriptor guardonat amb el premi Nobel de Literatura el 2019. http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/Els-Llibres-de-L-Avenc/L-Accent/Infelicitat-perfecta

A Siberia, de Pers Petterson

 Lectura vimbodinenca a la vora del foc. M’agrada aquesta noia enamorada del seu germà activista, sindicalista, mentre Dinamarca és grisa pel temps, pel fred, per la moral i per la resposta tèbia davant l’ocupació nazi.

La narradora de esta melancólica novela de Per Petterson relata la vida en un pueblo danés en los años treinta. Su familia dispone de pocos recursos y malvive con lo que puede.

La existencia en el hogar de la chica no es nada fácil: el padre tiene un trabajo precario; el abuelo abusa del alcohol y padece impulsos suicidas y ataques de rabia; Jesper, el hermano mayor, sueña con Marruecos. A ella solo le queda la esperanza de huir a Siberia.

Los dos se prometen llegar a esas lejanas tierras, pero no son conscientes de que esa decisión, ese deseo, implicará su separación. https://www.casadellibro.com/libro-a-siberia/9788439723707/1837637?gclid=CjwKCAiA_9r_BRBZEiwAHZ_v1z-sf0dOpmAGnRbnq-8HA61HNV-N538bxs3TmYpUG8SQN7X2_xyvoxoCmoUQAvD_BwE

Felicitat, de Katherine Mansfield

La Raquel Picolo em dona la idea: el que passa és que jo soc més d’Edgar Allan Poe, que de Txhèkhov. En tot cas la meva sensació és molt simple: jo aquests contes no els entenc. Ni amb una atenció fixadíssima aconsegueixo captar els detalls que fan falta per seguir la història i valorar-la.

Ostres, ara he descobert que ja vaig llegir el llibre i fer-ne un comentari en aquest blog!:

http://marti58.blogspot.com/2009/06/katherine-mansfield-felicitat.html

Una casa de foc, de Francesc Serés

 Passen les hores com les pàgines, fàcils, però aquesta novel.la tan lloada d’en Serés és una petita decepció. La riquesa lèxica i literària de Una llengua de plom no apareix per enlloc i la història de les vivències d’aquest semiurbanita en el món rural garrotxí tenen, trobo, un interès força relatiu.

Una nit d’hivern, un home arriba al Sallent de Santa Pau. Ben aviat, el nouvingut rep l’encàrrec de fer classes a la Mar, una noia de tretze anys. La seva família és l’eix al voltant del qual giren totes les vides de la vall del Ser. “Aquesta nena es perdrà”, diu el seu avi, un home que té el do de trobar aigua sota terra i de donar ordres sense obrir la boca. Per esbrinar què vol dir perdre’s, haurem de recórrer els camins que uneixen les cases i les vivències dels habitants d’una vall on tothom hi arriba fugint d’alguna cosa i només es queden els que no han pogut anar-se’n. El foraster busca les històries soterrades com un saurí les vetes d’aigua, i es va fent un retrat de la vall i de la seva gent, del temps i del país, dels seus mites i d’ell mateix.  Som al centre del món i de la història. La casa de foc és una obra enganxada a la realitat i a la màgia, una novel·la que busca i que troba, una història que recorre el nostre present i que ens parla del futur, un llibre que cal llegir.

https://youtu.be/48-A6FkI2Zo

<iframe src="https://www.ccma.cat/video/embed/6072134/" allowfullscreen scrolling="no" frameborder="0" width="500px" height="281px"></iframe>

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Doncs al final m'agrada malgrat totes les prevencions. M'interessa la història d'aquest dol malgrat que la coincidència amb la infidelitat em sembli una mica massa exagerada; però dona la sensació de ser en una d'aquelles situacions en què la realitat supera la ficció. Però, clar, és que som en la ficció.

La Paula té quaranta anys, és neonatòloga i està viva. Quan una revelació i una pèrdua sobtada la porten a submergir-se en ella mateixa, emprèn un camí que l’endinsarà en la ràbia, la por, el desig i la reconstrucció personal, i que li despertarà l’instint de supervivència. Desorientada, s’haurà d’enfrontar fins i tot a ella mateixa per reorganitzar una geografia emocional que sent extingida. https://periscopi.cat/escafandre/aprendre-a-parlar-amb-les-plantes

Amb una aposta per la literatura intimista i el llenguatge natural que busca l’emoció, amb Mercè Rodoreda (la mort s’assembla a la primavera perquè té la capacitat d’alterar-ho tot i la novel·la coral de personatges femenins: la Pili, la Lídia, la Marta i la Vanesa, la Martina) i Maria Mercè Marçal (la reconstrucció passa per canviar de pell, com una serp i pels monòlegs interiors narrats) com a guies d’un estil oral que juga amb les veus narratives, Orriols recrea la quotidianitat des d’un punt de vista humà per tal de connectar amb el lector. La mort i el dol passen a ser personatges de la novel·la. Aquells que hem patit una pèrdua, ens veiem reflectits en les reaccions de la protagonista: la tristesa fonda, la ràbia desmesurada, la recepció d’una mirada social que difereix quan la vídua és jove o no, la idea que la mort era dels altres, el món deixa d’interessar, el present és un desert. Tant el pare de la protagonista, vidu com la seva filla, com la Lídia, la seva millor amiga, volen arrossegar la Paula cap a una normalitat que a ella li sembla impossible. La mort fa replantejar les relacions personals. Les plantes, el lligam físic amb en Mauro, a qui li agradava molt la jardineria, es marceixen simbòlicament quan ell mor i la Paula haurà d’aprendre a parlar-hi per revifar-les, com fa amb els nadons. El racó de la terrassa de casa és un espai de retrobament.. Les plantes com a metàfora d’un estat d’ànim enfonsat, primer, i com a font d’aprenentatge, després: “No us penso deixar morir, malparides”. Hi ha una llengua específica per parlar dels morts, la dels profetes del condol. El verb fluir provoca urticària i el que compta és retornar a un mateix. https://www.nuvol.com/llibres/cornuda-sola-i-amb-els-deures-per-fer-56066

Distintas formas de mirar el agua, de Julio Llamazares

 Senzill i bé. Al final lectura ràpida.

En medio de un paisaje hermoso y desolador, la muerte del abuelo reúne a todos los miembros de una familia. Junto al pantano que anegó su hogar hace casi medio siglo y donde reposarán para siempre las cenizas de Domingo, cada uno reflexiona en silencio sobre su relación con él y con los demás, y sobre cómo el destierro marcó la existencia 

https://www.casadellibro.com/libro-distintas-formas-de-mirar-el-agua/9788420419176/2478306

Una llengua de plom, de Francesc Serés

Francesc Serés vs. Marta Orriols. Novel·la difícil vs novel·la fàcil. Serés amb Una Llengua de plom em sembla magistral des del punt de vista lingüístic i d’originalitat de l’estructura de la trama i per com et transmet l’amor, la por, la pena pel territori, pel país, per la Vall. Orriols… està bé, però morts, banyes, Port de la Selva… tot massa proper. (de moment, estic a mitges, espero el gir argumental…), que bé notar com és de fluix un best-seller. Ep! I que me l’estic empassant aquest, eh!

Som a les acaballes del segle passat i, asseguts a la punta dels anys, mirem enrere i anem passant fulls que ens condueixen fins a uns inicis boirosos, uns temps que ja contenen les llavors de tot el que s’esdevindrà. Som al mig de la Vall, decorat immens per on transiten els personatges que habiten aquestes narracions, que malden per continuar-les una mica més; persones que, dècada rere dècada, es passen el testimoni d’una derrota sense final. Crònica implacable d’un temps que cau, Una llengua de plom esdevé un àlbum fotogràfic brillant i torbador d’un món que es va desfent, com si fos fang, sota els peus i ofereix al lector un magnífic festí literari esclatant i enlluernador.

http://www.quadernscrema.com/cataleg/una-llengua-de-plom/

Un d’aquests narradors és Francesc Serés (Saidí, 1972), que es presenta proveït d’ambició i d’un bagatge lingüístic que li permet aventurar-se en territoris no fressats. Empeltat de Rulfo i de Proust, Serés crea una vall que és mite i passat, centre i oasi, crueltat i transcendència. No hi ha cap personatge d’Una llengua de plom que es mantingui al llarg de les pàgines del llibre, ja que l’important és la terra: impermeable a mapes i a invasions, per damunt d’humans i d’humanismes perquè “només les coses que no canvien són de veritat”

https://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/Una_llengua_de_plom-Francesc_Seres.pdf

L'any del mico, de Patti Smith

Em costa entrar-hi al començament, aquest viatge semioníric (més Alícia al país de les meravelles, quants llibres figura que s'hi inspiren!, però aquest sí que porta referències molt directes) de la Patti Smith, un personatge simpàtic per dona-punki-cantant-culta-envellida-no estrella, però a poc a poc entenc el joc, la menció als amics moribunds i al pas del temps , aquestes referències culturitzades tan variades de Wagner a Kerouac (of course) a Dylan, a Baudelaire se m'emporten i l'acabo amb interès.

L’Any del Mico és el 2016 de Patti Smith, llegenda viva del rock. Un recorregut físic i oníric a través dels llocs i dels records durant un any sencer -enriquit amb un “epíleg de l’epíleg” escrit durant el confinament.

“Un cop vaig tenir set anys, aviat en tindré setanta”, cantusseja Patti Smith mentre puja les escales de casa. L’Any del Mico comença amb la pèrdua d’un gran amic. ¿Què fas quan la gent que estimes deserta de la realitat? En el cas de Patti Smith, llegeixes i escrius, interpretes signes, beus litres de cafè i fas centenars de quilòmetres d’Uber. I t’aventures a un viatge estrany. Com els de quan tenies vint anys, però amb un ritme encara més excèntric perquè en tens 69. I d’incògnit sense buscar-ho, perquè ningú et reconeix.

Patti Smith recorre el seu món per entendre’l de nou, les parades són les cases dels amics escampats i els llocs de què li parlen. Santa Cruz, Kentucky, Nova York, Lisboa, Tucson, el DF, l’Uluru, Blanes. Amb sorpresa, allò que tenia importància ja no en té i mentrestant s’obren camí noves preguntes.

https://clubeditor.cat/llibres/lany-del-mico/

entrevista a Martí Sales, el traductor:

Londres NW, de Zadie Smith

 M'interessa aquesta novel·la que ens proposa la Raquel Piccolo per al grup de lectura. Especialment per l'estil que literàriament és molt ric i per l'ambient que retratatd'aquesta diversitat cultural i racial del Londres contemporani.

Zadie vuelca como nadie la diversidad de voces, rostros y emociones de los habitantes del noroeste de Londres, barrio donde se crió y uno de los enclaves urbanos con mayor índice de multiculturalidad no sólo de Inglaterra, sino del mundo. Los protagonistas de la historia, Leah, Natalie, Felix y Nathan, crecieron entre edificios de protección oficial y, ahora en la treintena, la ambición y el azar los han llevado a alcanzar posiciones sociales muy distintas. Los encuentros y desencuentros entre ellos ponen de manifiesto sus diferencias raciales, la validez del ascenso social, su actitud ante cuestiones de fondo como la maternidad, la amistad, la lealtad. https://librotea.elpais.com/libros/nw-london/

Blat, metalls i cabdills, de Josep Bosch i Joan Santacana

No puc deixar de consignar aquí aquest exponent de la passió prehistòrica d'aquest trimestre. El vaig agafar primer de la biblioteca i al final me'l vaig comprar de la il·lusió que em feia tenir-lo.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.(Xavier Garcia)

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/31408-del-neolitic-als-ibers.html

Blat, metalls i cabdills. Catalunya del neolític a la iberització és una síntesi de mig segle de recerques arqueològiques a casa nostra per oferir una visió coherent i moderna del país entre el neolític i la iberització. El llibre tracta de la lenta transformació dels paisatges, del desenvolupament dels primers sistemes agropecuaris, del naixement destructures aldeanes i duna arquitectura domèstica adaptada al territori, de la introducció de la tecnologia del primer metall, de lemergència dels cabdillatges, de les primeres formes de lart i les cosmologies religioses 

https://www.casadellibro.com/libro-blat-metall-cabdills-catalunya-del-neolitic-a-la-iberitzacio/9788423207299/1245096

Ahir vaig participar a Tortosa en la presentació del llibre Blat, metalls i cabdills. Catalunya, del neolític a la iberització, que ha publicat Rafael Dalmau, Editor. Els autors són els prehistoriadors Josep Bosch i Joan Santacana, els quals han tingut la col·laboració documental dels dibuixos de jaciments i peces realitzats per Ramon Álvarez i Mar H. Pongiluppi amb l'objectiu de recrear amb imatges el passat de, com a mínim, 5.000 anys abans de Crist, que no és pas cosa d'abans-d'ahir.El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

L'última humiliació, de Rea Galanaki

Un llibre "de ciutat". Aquest, d'Atenes. Passejada per la capital grega en plena crisi econòmica a partir de la mirada de dues dones velles que acaben convertides en unes "sense sostre". Em va enganxant a poc a poc.

Rea Galanaki al 3/24 amb en Graset:  https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lescriptora-grega-rea-galanaki-ens-presenta-ledicio-en-catala-de-la-seva-novella-lultima-humiliacio/video/5916828/

Ardalen, de Miguelanxo Prado

Miguelanxo Prado fa que t'aturis a cada pàgina, a cada vinyeta, a cada traç. Junt amb Paco Roca el millor dibuixant de còmics espanyol? @Biblioteca_VdM