Sobre la vellesa, de Ciceró

 

En este delicioso y muy afinado tratado diserta Cicerón, con su siempre estilosa prosa, sobre la mejor forma de vivir la vejez y ahuyentar de su día a día el pesar y la melancolía, sustituidos en quienes siguen sus dictados por el regocijo de sí y la vida activa.

Nos persuade Cicerón, además, de que las loas a la juventud son muchas veces engañosas, cuando no terriblemente peligrosas si es que van más allá de la mera zalamería y ponen la res publica en manos poco avezadas.

Aunque Cicerón suele asentar sus escritos en el puerto seguro de los diálogos de Platón, en esto de la polis Aristóteles dejó dichas cosas muy ciertas sobre las vicios de la juventud y las virtudes de la vejez, retomadas en este es - crito con afilada claridad

https://www.guillermoescolareditor.com/libro/sobre-la-vejez_117375/

Calígula de Suetoni

 

Calígula (Anzio, 12 - Roma, 41) fue el tercero de los emperadores romanos. En esta obra, Sueonio describe con toda clase de detalles su vida privada y su particular forma de ejercer el poder.

Antes de desvelar su faz más siniestra, Calígula trató de congraciarse con la plebe dándole un gran impulso tanto a las obras públicas como a los espectáculos, en un ademán populista que desde entonces ha tenido innumerables imitadores.

Naturalmente, esta forma de administrar la cosa pública condujo al despilfarro y a la ruina de Roma, agujero que terminarían pagando los supuestos beneficiarios de sus decisiones. Tal vez este fracaso explique que Calígula se convirtiera, durante sus últimos años, en un modelo universal de perfidia política, según el genial retrato que hace Suetonio del personaje 

https://www.guillermoescolareditor.com/libro/caligula_124217/

El pit-roig de Jo Nesbø

Poc que me l’esperava, la pasió amb què endrapo aquesta novel·la policiaca, jo que en principi els tinc poca simpatia. . Plantejament magnific a cavall dels movimenmts neonazis del segle XXI i les vivències  contradictòries de la Noruega de la 2a Guerra Guerra Mundial amb els nazis. Resolució discutible.

El detectiu Harry Hole, acabat d'ascendir a inspector i relegat a feines d'oficina, es troba cara a cara amb la història més fosca del seu país, seguint la pista d'un rifle Märklin i d'una sèrie d'assassinats en què, tot i no estar relacionats entre si, s'hi va trobant sempre la mateixa gent. Ell no creu en les casualitats i tot plegat el porta, en una persecució contra rellotge, a dos punts clau: la Segona Guerra Mundial i el subconscient humà. A El pit-roig, Jo Nesbo aborda sense embuts un dels punts més foscos de la història de Noruega: la implicació del seu país amb el règim nazi durant la Segona Guerra Mundial i l'ombra que encara avui plana sobre la seva consciència col·lectiva.  https://www.grup62.cat/llibre-el-pit-roig/100635
 

Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, D’Irene Solà

 El llegeixo molt fàcilment i potser fins i tot em molesta menys que les muntanyes que ballen tot i que continua tenint aquell aire d’exercici literari. L’imagino sent una gran saga sobre la vida en un mas allunyat del món amb els elements de realisme màgic que podter ara ja estan passats de moda. aquesta noia potser algun dia farpa una gran novel·la.

Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s’agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa.

Amb el torrent verbal, el sentit del ritme i de l’humor, la gosadia formal i la capacitat d’evocar atmosferes i d’encarnar imaginaris que caracteritzen la seva obra, Irene Solà ha escrit una novel·la com un doll exultant d’històries, que explora la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida  i mort, oblit i memòria, realitat i fabulació. https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/et-vaig-donar-ulls-i-vas-mirar-les-tenebres/9788433905130/LA_110

El amor el mar, de Pascal Quignard

D’aquests llibres que deuen ser molt bons, ben escrit, tema interessant, context històric i artístic seductor, però massa difícil: narradors inidentifcables, trama a salts incomprensibles, molts moments que no encaixen en la història…

A mediados del siglo XVII, el reino de Francia se ve sacudido por las epidemias, las protestas de los hambrientos, las piras de los renegados y las revueltas contra el poder monárquico, mientras toda Europa malvive devastada por unas guerras de religión que duran ya décadas y parecen interminables.

Sobre este escenario dantesco, la música aparece como refugio de lo sublime. En el centro, Johann Jakob Froberger, organista, clavecinista y compositor alemán que estudió con Frescobaldi en Roma y a quien Bach reconocía como su maestro. Y junto a él Monsieur de Sainte-Colombe, que nunca quiso que su música se publicara; John Blow, que sería maestro de Henry Purcell; o la princesa Sibylle de Wurtemberg, alumna de Froberger, a quien invita a pasar sus últimos años retirado en su castillo. Y otros personajes de ficción, como el compositor y virtuoso del laúd y la tiorba Lambert Hatten, y la maestra de la viola Thullyn, que vivirán la historia de amor que vertebra la novela.(…)
https://www.galaxiagutenberg.com/producto/el-amor-el-mar/



(…) Trente ans après Tous les matins du monde les cloches sonnent à nouveau dans ce magnifique nouveau roman, ample et majestueux : L’amour la mer, tout aussi fluide que son prestigieux aîné. La présence fantomatique de monsieur de Sainte-Colombe plane sur le récit qui se déroule au XVIIe siècle. Quignard ressuscite de grands musiciens oubliés de nous, le luthiste Charles Fleury de Blancrocher (1605-1652) qui se tua en chutant dans un escalier, ou le claveciniste Johann Jakob Froberger (1616-1667), mort dans la cuisine du château de Héricourt. Une plaque commémore son passage en ces lieux où il s’était mis sous la protection de son amie d’enfance et mécène, la princesse Sibylle.

Empruntant à Alexandre Dumas sa belle énergie, Quignard évoque les premières tournées de ces artistes allemands et français, dans les écoles ou les banquets, comme il raconterait la vie de Bob Dylan, guitare en bandoulière… à la différence que se promener avec son instrument dans la campagne européenne en 1660 (déjà les sixties) était autrement plus dangereux que traverser la région de Woodstock en 1960. Les guerres de religion, le brigandage menacent chaque voyageur. Les musiciens se font dévaliser. L’amour la mer est un roman finement documenté et une splendide histoire d’amour entre la violiste Thullyn (fille d’un capitaine de navire disparu, élève du fameux monsieur de Sainte-Colombe, amoureuse de la mer glaciale de Finlande) et le compositeur et organiste Lambert Hatten, venu de Mulhouse, qui voulait être pasteur, se moque du succès, ne publie rien. (…) https://www.marianne.net/culture/litterature/lamour-la-mer-le-grand-roman-sensuel-de-pascal-quignard

La dominación masculina, de Pierre Bourdieu

 https://docs.google.com/presentation/d/11ae-Q9HDDdVfYmsmH6NHQZ8qQx3d3fuGceGjvVDBZhY/edit

Una sortida honorable, d'Eric Vuillard

Vuillard m’agrada però aquest hi ha moemnts que és tan afrancesat que fot mandra. Però m’interessa entendre una mica què collons hi fotien els franbcesos allà al Vietnam i saber com va acabar tot.

(…)Depuis les inspecteurs coloniaux se penchant en 1928 sur les conditions de travail des ouvriers dans les plantations d’hévéa de Michelin — à la limite de l’esclavage — jusqu’aux derniers Occidentaux évacués par hélicoptère depuis le toit de l’ambassade américaine pendant la chute de Saigon, en passant par le général Jean de Lattre de Tassigny demandant dans son mauvais anglais des renforts militaires à la télévision américaine en 1951, l’écrivain revisite les archives.(…) https://www.ledevoir.com/lire/669477/fiction-francaise-une-verite-monstrueuse?

La muntanya màgica, de Thomas Mann

Indignant edició farcida d’incorreccions, això és el primer que he de dir.

Després que, tal com diuen els tòpics i les llistes de clàssics i de millors novel·les de la literatura universal, és una novel·la esplèndida. La relativitat del pas del temps de la trama s’instal·la en la meva lectura i com Hans Castorp el que em plantejo com un llibre al qual vull dedicar una intensa setmana d’agost, s’estireganya de Tavertet a Navarra, de nou aTavertet i, finalment, a Vimbodí  durant aquest calorós mes d’agost.

L’imbecil del Reverte és bo fent anàlisi literària: 

(…)Lo primero que hay que resaltar es el tema de la montaña como una división entre los de arriba y los de abajo. La montaña ha sido un sitio de peregrinación y reclusión espiritual a lo largo de la historia y la literatura religiosa, y lo mismo lo es para la concepción de Thomas Mann como destino de purificación personal. La montaña sugiere igualmente una herencia romántica que siendo mágica denota haber sido objeto de algún encantamiento. El romanticismo volvió a vincular al hombre europeo con la naturaleza, y lo hizo encontrar en ella una justificación. La montaña romántica de Mann apunta a la naturaleza como dadora de respuestas. Sus habitantes, si bien están enfermos, han encontrado en ese espacio la clave de una resolución incompartible. Es como si fueran poseedores de una contraseña especial que los distingue: la virtud de ser residentes de una comarca privilegiada. Se trata de los elegidos de un Shangri-Lá confeccionado por el capricho de un inspirado (¿el doctor Behrens?), construyendo una utopía privada a salvo del resto de la humanidad, descorchando bombonas de oxígeno y con un tiempo que apenas si transcurre.(…)

https://www.zendalibros.com/es-posible-leer-la-montana-magica-en-nuestros-dias/ 

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/la-muntanya-magica-de-thomas-mann-i-lempar-moliner/video/4029310/

Filmin agost 2023. Bertolucci…

La panthère des neiges  

Soñadores, de Bertolucci

The architekt (sèrie)

Somewhere boy (sèrie)

Tous les matins du monde

L'esdeveniment, d'Annie Ernaux

Ernaux explica l’experiència de l’avortament que va protagonitzar en la seva joventut als anys 60, una època en què en aquest tema les coses eren molt diferents de com ho són ara (o potser no tant).

Amb la seva barreja d’eufemisme i de grandiloqüència, de loquacitat atemorida i de poderosa subtilesa, L’esdeveniment és un títol idoni per posar a un llibre en què s’explica un fet tan espantós i quotidià, tan traumàtic i clandestí, com és un avortament il·legal.
https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/annie-ernaux-esdeneminent-premi-nobel_1_4509503.html

Casa de nines, d'Henrik Ibsen

No l’entenc gaire finas al final. I aleshores, sí, Nora apareix com la revelació del feminisme d’Ibsen de quèhavia sentit a parlar.

Casa de nines és una de les obres centrals de la dramatúrgia d’Ibsen i l’any 1893 va ser la primera obra del dramaturg noruec a ser representada en català. Casa de nines és un drama contemporani en què l’individualisme dels personatges s’enfronta a la moral i als costums establerts. La protagonista de l’obra, Nora, una dona bella, individualista i molt mimada, reconeix la falsedat de tot allò que l’envolta. «I jo..., quina preparació tinc per educar els nens? No estic a l’altura d’aquesta feina. Abans tinc davant meu un altre deure. Haig d’educar-me a mi mateixa. I tu no ets un home per ajudar-me a aconseguir-ho. Me n’haig de sortir tota sola. I per això ara et deixo.» Acte tercer 

https://www.tnc.cat/ca/casa-de-nines

Filmin juliol

 Notting Hill 

la reina de África

Taxi driver 

No robaràs, de Josep Girós

 

(…)No és fins tres anys després que tots tres tornen a viure junts, com si res no hagués passat, però “no se’n surten”, “l’anormalitat esdevé norma”, “el nen sembla viure en una realitat a part” i el matrimoni “la seva pròpia penitència”, i, una nit, a la fi, “el pare explica al fill que és adoptat, però silencia el robatori. A poc a poc, el fill es fa gran i es casa, i mentrestant els seus pares es van deteriorant, ell físicament —afectat també d’una depressió amb brots psicòtics que el porta a intentar de nou el suïcidi— i ella cognitivament, fins al punt d’haver de ser ingressats en una residència. En buidar el pis, el fill troba els documents de la seva adopció i, davant de les irregularitats que hi veu, a través d’un advocat comença a buscar la seva mare biològica sense comptar que toparà amb tota mena d’esculls burocràtics. https://elpais.com/quadern/2023-01-21/no-robaras-de-josep-giros-el-supervivent-immobil.html

Viaje per mar con Don Quijote, de Thomas Mann

"Thomas Mann viaja por primera vez a Estados Unidos en 1934 con su mujer, Katia. A bordo del transatlántico Volendam, que los llevará hasta Nueva York, Mann escoge el Quijote como su lectura de viaje. 
Viaje por mar con Don Quijote es un texto en el que se mezclan inteligentes y certeras observaciones sobre la novela de Cervantes con comentarios sobre la vida cotidiana en el barco. Escrito en formato de diario personal entre el 19 y el 29 de mayo de 1934, Mann aprovecha los motivos cervantinos de la locura, el idealismo y el humor para desarrollar unas muy interesantes reflexiones sobre la situación de preguerra que se estaba empezando a gestar en su Alemania natal."https://www.navonaed.com/libro/viaje-por-mar-con-don-quijote_147775/

Jaume Plensa, poesia del silenci

Hi vaig amb totes les prevencions. En Plensa massa conegut, massa reconegut. Quedo amb la boca oberta. Cada peça et convida a aturar-t’hi, a mirar-la, a respirar-la quasi… A donar-li la volta, a buscar-li els detalls.

L’exposició a La Pedrera, que abasta la seva producció des del 1990 fins avui, destaca alguns aspectes clau de l’obra de Plensa com a escultor i s’articula a l’entorn de les relacions entre l’univers creatiu de l’artista i la lletra com element constitutiu de la seva obra.

Aquesta relació de Plensa amb la literatura, i especialment amb la poesia, és el fil conductor d’aquesta mostra, en la qual també hi són presents altres temàtiques recurrents en la seva trajectòria com el silenci, el somni, la música i la família.

Per a l’artista cada lletra té una bellesa única, però totes juntes són una mostra de la diversitat del món i de la convivència entre diferents cultures. Tal com explica «una lletra no sembla res, és una cosa humil, però unida a d'altres formen paraules, i les paraules formen textos i els textos, pensament. És una mica la idea de la pedra fundacional, al voltant de la qual es construeix el temple, després la ciutat, el país, el continent i l'univers». https://www.lapedrera.com/ca/agenda-activitats-barcelona/exposicio/jaume-plensa-poesia-del-silenci

Josep Ma Cortina a Núvol i a fons: (…) Simplicitat, manca d’originalitat, excessiva comercialitat, oportunisme són només alguns dels «amables» adjectius que he pogut llegir darrerament aplicats a l’artista i a la seva obra. El seu recent muntatge operístic ha sigut objecte també de comentaris molt àcids, per no dir agressius.

Pot agradar més o menys el seu estil i la seva personalitat, però no es pot menysprear una obra intel·ligent i imaginativa, centrada en la naturalesa humana i la relació de l’individu amb el seu entorn, amb un enfocament minimalista i una forta component poètica, que fa arribar sense elitismes l’escultura artística a àmplies capes d’espectadors; i que han convertit Plensa en un dels artistes plàstics espanyols més reconeguts en el panorama internacional. 

Crec que aquesta exposició servirà perquè a la seva terra, en la que com diu l’adagi costa molt ser profeta, es confirmin els seus valors i es faci realitat el desig de Plensa quan diu que aspira a «que l’art sigui un vincle comú que ens uneixi a través de la bellesa». https://www.nuvol.com/art/poesia-del-silenci-jaume-plensa-a-la-pedrera-314916

 

L'esqueix de carn, de Phillippe Lançon

De lo milloret que he llegit en els últims temps. Autoficció de nou.  Dur pel tema i totxo per l'extensió. Però esplèndid en la literatura i la reflexió. Un dels periodistes sobrevivents a l'atemptat del Charlie Hebdo parla, des de la seva experiència  hospitalària, sobre el dolor, la malaltia, les relacions  humanes, l'art i la literatura.... I molt ben escrit...

La vida de Philippe Lançon va canviar el 7 de gener de 2015 quan va ser ferit en l’atemptat islamista contra la revista Charlie Hebdo. Dotze companys i amics hi van morir. El món sencer va quedar commocionat. Parafrasejant l’autor, L’esqueix de carn és la història d’un home que va ser víctima d’un atac, que va passar nou mesos a l’hospital i que narra, amb tota la precisió i tota la lleugeresa possible, com aquest atac ha canviat la seva vida i la vida dels altres al seu voltant, els seus sentiments, les seves sensacions, la seva memòria, el seu cos i la seva percepció del cos, la seva forma de respirar i d’escriure. El resultat és un llibre lluminós, profund, amb un estil captivador. Poques vegades tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en una història tan personal i alhora tan carregada d’esperança i de vida.  Premi Femina, Premi Especial Renaudot, Premi Roger-Caillois, Premi de l’Acadèmia de Medicina, Premi de novel·la News i Premi dels Premis Literaris. Millor Llibre de l’Any per a Lire. https://lafinestralectora.cat/lesqueix-de-carn/

Tot i que el llibre té un estil força pulcre i a estones poètic, Philippe Lançon no és escriptor, i potser això és nota, sobretot en els ritmes. Els primers capítols, amb l’atemptat i les primeres reaccions (les del propi autor i les dels seus propers) es llegeixen fins i tot de manera febril. Un no pot deixar el llibre. Però després, sens dubte perquè va ser així en realitat, els temps s’allarguen, es fan lents. L’autor, reclòs a l’habitació d’hospital, incomunicat perquè no pot parlar i amb prou feines moure’s, destaca la més ínfima reacció, el més petit comentari, qualsevol expressió dels que el visiten i estan al seu voltant. https://www.llegir.cat/2019/11/lesqueix-de-carn-philippe-lancon/

Nessun dorma, d’Eu Manzanares

Al començament m’hi adormo una mica. Després hi ha un bon gir de guió, que inclou la comicitat i s’agraeix, i la trama s’encamina capa una interessant reflexió sobre el paper del teatre com a eina dde denúncia social. 

Anys cinquanta. Una dona d’un barri humil de la perifèria de Barcelona surt de casa amb un cistell. Després d’un parell d’hores de camí, entra a uns laboratoris de la zona alta de la ciutat, on escoltarà música clàssica i àries operístiques mentre fa la seva “donació voluntària”. Hores més tard, a casa, saltaran d’alegria en veure-la arribar amb el cistell ple de menjar. De les ferides als braços, no en parlaran. I, així, aniran creixent i vivint en la precarietat, però amb gratitud per tenir un plat a taula. https://www.teatrebarcelona.com/espectacle/nessun-dorma

https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20230630/eu-manzanares-nessun-dorma-opera-reivindicacion-social-89322599

https://youtu.be/gt5hCMv2cMg

La venjança de les 'kellys': https://www.ara.cat/cultura/teatre/venjanca-kellys_1_4754653.html

El viatge de la humanitat, d'Oded Galor

Després de milers d’anys d’estancament, el progrés (econòmic) només apareix en els dos últims segles. Malthus: la trampa de la pobresa: el creixement demogràfic > nivells de mera subsistència. Com se’n va sortir el món?

Doncs gràcies a la transició demogràfica que s'ha produït primer en els països beneficiats pels factors geogràfics, culturals, institucionals i de composició de la població...

https://docs.google.com/presentation/d/10VaWsNhwjK0KLZm3CsEfRfU1IHHKT2seC9yaMoT_ve4/edit?usp=sharing

Durante mucho tiempo se ha creído que la prosperidad del ser humano había aumentado gradualmente en el transcurso de la historia. Sin embargo, se trata de una distorsión, porque este avance no se tradujo en absoluto en mejoras en la calidad de vida. ¿Por qué el ser humano vivió estancado la mayor parte de su existencia? ¿Qué encendió la mecha de la enorme transformación de nuestros niveles de vida hace tan solo doscientos años? ¿Y por qué ese progreso ha derivado en una brecha de desigualdad tan grande en el mundo?

A partir de estas tres cuestiones fundamentales, el eminente economista y pensador israelí Oded Galor desvela en esta fascinante y reveladora narración las claves para entender dos de los grandes misterios de la evolución de la humanidad: el progreso y la desigualdad. Al rastrear nuestra trayectoria y sustraer las influencias más evidentes, Galor llega a la explicación última de las causas de este desequilibrio y nos descubre el papel esencial que han tenido la diversidad genética y la riqueza geográfica en nuestro desarrollo que sigue perpetuándose hoy en día.

Una perspectiva innovadora que hace que nos replanteemos la comprensión de nuestra historia para encarar el futuro con una mirada esperanzadora, que debe pasar por la educación, la tolerancia y una mayor igualdad de género, y que contiene las claves no solo de la prosperidad de nuestra especie, sino de nuestra supervivencia. https://www.planetadelibros.com/libro-el-viaje-de-la-humanidad/346982 

El subhastador, de Joan Samson

Me’l llegeixo perquè en sento la recomanació a la ràdio i em ve de gust una lectura de pura ficció. I respon força a les expectatives.

Els Moore viuen a Harlowe, un petit poble de grangers a New Hampshire. En aquesta localitat tranquil·la i tradicional aterra Perly Dunsmore, un foraster carismàtic decidit a organitzar subhastes benèfiques amb les donacions dels veïns. A canvi, invertirà els guanys a posar més agents de policia i millorar la seguretat del poble. Al principi la família Moore ho acceptarà de bon grat, però de mica en mica aniran apareixent tibantors i desconfiances entre els habitants de Harlowe, que veuran com el dia a dia se’ls omple d’una tensió cada cop més difícil de sostenir. Joan Samson denuncia amb cruesa i contundència la manera com l’especulació devasta i perverteix el món rural. https://editorialmalesherbes.com/cataleg/el-subhastador

Filmin juny

 La casa del tejado rojo de Yogi Yamada, Yahttps://www.filmin.es/pelicula/la-casa-del-tejado-rojo

Cuento de otoño d’Eric Rohmer https://www.filmin.es/pelicula/cuento-de-otono

Hive (El rusc), de Blerta Bascholli  https://www.filmin.es/pelicula/hive-colmena

Living , d’Oliver Hermanus https://www.filmin.es/pelicula/living