Idees pel meu article sobre el 15M i el Parlament

1- que em sento molt d'esquerres però que encara em sento més demòcrata; perquè l'opció filosòfica i ètica pel respecte als altres i pel dret de tots de discrepar passa davant de la meva opció per un sistema de societat que entenc més justa.

2- que el moviment del 15 M es va equivocar plantejant l'acció d'aturar el Parlament. Perquè els infiltrats i els radicals de torn minoritaris no són el tema. Ni tampoc no ho és la petita, la mínima violència contra els diputats. El tema és que aturar el Parlament no es pot fer. No és el mateix un piquet que impedeix l'entrada d'uns esquirols a una fàbrica que impedir l'accés dels representsants elegits pel poble al lloc on es decideixen les lleis. Jo crec en l'estat de dret. Era una convocatòria antidemocràtica.

3- que el moviment del 15M hauria de fer una autocrítica seriosa però no la farà perquè aquest no és un error anecdòtic sinó una conseqüència del que entenc que és el seu error intrínsec de plantejament: el seu caràcter assembleari i la seva oposició per definició a l'actuació política: l'assemblearisme no permet coordinar accions coherents i reflexives, l'oposició a la política impedeix actuar en el lloc on democràticament es prenen les decisions.

4- que el moviment dels indignats no ho és gaire dels perjudicats; que és un moviment de minories intel·lectuals sobretot i que ha de buscar la coordinació amb sectors socials molt més amplis.

5- que els punts que reivindiquen em semblen perfectes; que tot plegat "algú ho havia de dir" i que ha estat molt bé que algú encengués un petard. que els avenços i els progressos en la societat no són purs i que els errors en les estratègies no deslegitimen els valors del moviment i els seus objectius.

6- que els partits són les eines democràtiques de participació de la societat en la política i que comparteixen les misèries de la condició humana en tots els àmbits: la lluita pel poder, l'enveja, els malentesos, els egoismes... també hi són a les escoles, a les empreses, a les famílies i a ... les assemblees. que cal entrar-hi i conèixer-los per reformar-los, sinó ens quedem en la demagògia.

I per a la seva reforma el moviment del 15 M torno a repetir ha estat un bon petard. Però també sembla que ho sigui cada jornada electoral on l'abstenció puja i puja... i puja...

(jo sempre deixo els articles a mitges...)

en tot cas m'agrada el final del post del Raül Romeva

El dia que entenguem que no existeix cap 'els' indignats, 'els polítics, 'els' periodistes, 'els' intel.lectuals, 'els' ... sinó que tot són col.lectius heterogenis amb singularitats diverses i matisos importants, haurem començat a resoldre molts dels problemes de la nostra complexa societat actual.

(penso molt sovint també que a les escoles es parla massa sovint de "els pares" i "els mestres")

Midnight in Paris

Un escriptor-guionista americà de segona fila passa uns dies a París amb la seva dona rica, guapa i tonta i coneix la ciutat mítica de Hemingway, Picasso, Scott Fitzgerald, Gertrude Stein...És una comedieta entretinguda i divertida, menys "psicològica" que altres Woody Allens, com un petit conte fantàstic ple de picades d'ull de cultureta a lo Trivial barat, però com més hi penso més buida em sembla. Curiós que hi hagi pel·lícules que vagin a més amb el record i d'altres que perdin amb els dies. Reconec que vaig passar una bona estona, però.

Indigneu-vos!

Els meus "amics" Gregorio Luri i Salvador Cardús el titllen de pamflet perquè tot el que faci olor a progressisme i esquerranisme els revolta la bilis. Els he de donar la raó en aquest cas en la pobresa intel·lectual dels arguments d'aquest opuscle, però jo diria que al propi Hessel se li deu haver escapat de les mans el fenomen mediàtic que ha convertit aquest articlet en un llibre que entre altres coses per les seves poques pàgines ha esdevingut un best seller i s'ha considerat, jo penso que falsament, llavor provocadora del moviment dels indignats.

Que quedi clar , però, que apunta en una direcció amb la qual coincideixo.

El túnel. d'Ernesto Sábato

Mai he aconseguit que la relectura d'un llibre em porti una emoció similar a la del seu descobriment. No sé perquè ho faig doncs. Sap especialment greu quan són llibres que s'han constituït en mites propis de l'adolescència i la joventut. Ah! Crim i càstig o el Quartet d'Alexandria! "El túnel" ho era un referent de primera magnitud i la mort de Sábato me l'ha posat a les mans de nou; i he entès l'entusiasme dels divuit anys però és clar, impossible compartir-lo!

Como decía, me llamo Juan Pablo Castel. Podrán preguntarse qué me mueve a escribir la historia de mi crimen (no sé si ya dije que voy a relatar mi crimen) y, sobre todo, a buscar un editor. Conozco bastante bien el alma humana para prever que pensarán en la vanidad. Piensen lo que quieran: me importa un bledo; hace rato que me importan un bledo la opinión y la justicia de los hombres. Supongan, pues, que publico esta historia por vanidad. Al fin de cuentas estoy hecho de carne, huesos, pelo y uñas como cualquier otro hombre y me parecería muy injusto que exigiesen de mí, precisamente de mí, cualidades especiales; uno se cree aveces un superhombre, hasta que advierte que también es mezquino, sucio y pérfido. De la vanidad no digo nada: creo que nadie está desprovisto de este notable motor del Progreso Humano. (...)Existió una persona que podría entenderme. Pero fue, precisamente, la persona que maté.

Tom Jones

M'agrada descobrir clàssics i m'agraden aquestes aventures del fill bord de sir Allworthy i les anades i vingudes i les trobades i les separacions i els rencontres amb la perfecta i immaculada Sophia. Romanticisme i picaresca, una barreja curiosa. els llibres bons quan són llargs són fantàstics, al contrari del que diu la dita de "Lo bueno..."

Quizá suene un poco exagerado, pero hay que reconocer queTom Jones es a la literatura inglesa lo que el Quijote a la española: un hito. Aunque hayan pasado más de dos siglos y medio desde su publicación, lo cierto es que hay que reconocer que su lectura divierte y seduce como si ese abismo temporal fuera inexistente. (Solodelibros.com)

"Tom Jones" a la Wikipedia

Joventut

Marta Pessarodona: "A mi mai no m'ha interessat la joventut." A mi el concepte també sempre m'ha sobrat bastant.

Nèmesi, de Phillip Roth

Newark, Nova Jersey, anys 40; epidèmia de polio mortífera en un barri on s'instal·la el pànic enmig d'un estiu intensament calorós: recorda Camus és clar. El protagonista és un monitor d'esplai, jove, fort, atlètic, intel·ligent, enamorat. Jueu, com tots els personatges de Roth. Un personatge que contrasta amb la situació decrèpita que l'envolta com hi contrasta el decorat de la segona part del llibre, el campament enmig de la naturalesa saludable en què els nens neden i juguen a celebrar festes índies.
M'agrada tot plegat! els contrastos, els sentiments de culpa, les acusacions al déu maligne i des del punt de vista narratiu aquesta tensió que et provoca saber quan tot va bé que no pot acabar bé de cap de les maneres. Bon final a més.

I les crítiques que trobo són molt favorables.

Némesis es una novela extraordinaria, donde Philip Roth demuestra su talento como narrador y su compromiso con los grandes temas de la literatura: el ser humano, la muerte, Dios, el mal, lo irracional, la tensión entre el individuo y la comunidad, la crueldad de la sociedad norteamericana, donde el mal parece una presencia permanente. Sería absurdo buscar la esperanza en estas páginas. El desenlace sugiere la intervención de la diosa Némesis, pero Roth no ha pretendido dibujar una fábula moral. No se restituye la justicia. Simplemente, se pone de manifiesto la tremenda vulnerabilidad del ser humano. Al final, todos naufragamos en el mismo infortunio.

(http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/28845/Nemesis)

crítica de El País "El mejor Philip Roth está de vuelta"

el meu estimat Lector mal-herido

En un món millor

Sí que té defectes i que les situacions de vegades estan agafades pels pèls i són exagerades però té interès aquest enfocament del tema de la justícia i de la venjança. Un doctor danès que alterna la feina a Kenia amb l'estada amb la família en el seu civilitzat país nòrdic veu com el seu fill a l'escola respon a una situació de bullyng (això sí que és bullyng) amb l'aliança d'un psicòpata violent que també té els seus motius pe actuar com actua. No està mal ... per cert m'ha encantat l'entrevista amb els mestres de l'escola que, evidentment, tiren pilotes fora davant del problema.

No sabia què volia dir el títol original i descobreixo que haevnen vol dir venjança, evidentment.

mira, va guanyar l'oscar i tot; ni ho sabia

Més Salrach

"La manifestació més impressionant del canvi feudal és la violència de la jove noblesa guerrera , els cavallers guardians dels castells, contra la pagesia (protagonista del creixement agrari del període)" I encara: "La resistència més forta o més organitzada amb què van topar els nobles violents va ser l'Església"

Em passejo per l'AltaEdat Mitjana amb l'ajuda de Salrach i la Viquipèdia. Alcuí i Gerbert quins dos grans personatges! L'un patriarca del Renaixement carolingi, l'altre amb un paper decisiu d'encaix entre l'herència clàssica romana i les aportacions orientals via Al-Andalus i Ripoll-Vic.

L'hivern al cos

Agraeixo a en Carles Fauró que converteixi aquest sopar dels ex de Vicens Vives en una anada conjunta a l teatre a veure l'obra del seu fill Aleix al Tantarantana. Bona iniciativa. L'obra té in terès i està molt ben actuada. Una mare i dues filles bessones una de les quals mor en accident (provocat per les altres dues ara em penso que ja es pot explicar el final); una obra sobre maternitats in culpabilitats i un embogiment ben comprensible.

De déus i d'homes

Pel·lícula molt interessant: uns monjos francesos instal·lats en un poblet de l'Atlas algerià veuen com perilla la seva vida per la intensitat dels atacs terroristes. Bons silencis, bons dubtes, bona oració, bons personatges... Hi ha moments que m'emocionen absolutament. Un fet real pel que diuen. L'esbarjo de Cardedeu a tope de tercera edat.

Joseph Roth: fuga sense fi

Més que no una novel·la, un conte llarg, i la mida em sembla excel·lent perquè la trama no és especialment emocionant ni cridanera: Franz Tunda, un tinent austríac va a parar a Sibèria a l'acabar la guerra (1a Mundial) i des d'allà comença un llarg viatge que el porta per la Rússia bolxevic, l'Alemanya d'entreguerres i que acaba a París en la recerca de la seva antiga nòvia. Un home gris i apagat, que es mira el món amb escepticisme i ironia. Un bon personatge. Un bon llibre.

Mel

Lentíssima i preciosa. En una Turquia insòlita per verda, humida i muntanyosa, (ah els tòpics, els prejudicis i les ignoràncies!) un nen de sis anys contempla el món des del seu aïllament incomprensible, només amb connexió amb el seu pare apicultor i el món de la naturalesa que l'envolta. Una pel·lícula minimalista (has de tenir el dia, per això, eh?)

m'encanta quan hi ha gent que discrepa:

La ganadora del Oso de Oro a la mejor película en el Festival de Berlín 2010 ha sido una de los peores films que ha desfilado por esta edición de Cineuropa 2010.(http://www.reysombra.com/)

Per cert em vaig perdre al Mataró Parc a veure "Tiempo de brujas" No us hi apropeu.

Wallace Stegner: El pájaro espectador

el meu tercer Stegner, i de nou un home vell mira enrere (on més poden mirar els vells?) cercant en el passat familiar o personal en el moment que el camí de la mort li comença a ser present. No em sembla tan esplèndid com "En lloc segur" o "Angle de repòs": aquests records de Dinamarca es converteixen en una novel·la de vegades semigòtica que quasi podria formar part del Millenium de Larsson i que fa pensar fins i tot en el Dr. Mengele i els seus experiments amb genètica humana. Però aquesta tercera edat d'Stegner arriba al fons de l'ànima.

Recuerdos de detalles del pasado que irrumpen en la vida como lo hacen los achaques físicos. La esperanza que da paso a la cercanía de la muerte. Lo que se ha hecho frente a lo que no se alcanzó. Una vez más, Wallace Stegner nos mantiene atrapados en la aventura de vivir, haciéndonos disfrutar con historias que no están llena de carreras ni explosiones, sino de sutilezas, pensamientos, traciciones y renuncias. Y siempre, con emoción (labuenavidaweb.wordpress.com/)

http://complicedetuslecturas.blogspot.com/2010/11/el-pajaro-espectador-de-wallace-stegner.html

Chico y Rita

Dibuixos simpàtics i banda sonora de primera, una estona agradable. La història sense pretensions.Si bien es cierto que a la hora de plasmar sentimientos y emociones en los protagonistas el trabajo del estudio de Mariscal no acaba de resultar demasiado logrado, el cálido ambiente general y una casi permanente banda sonora repleta de sabor y canciones reconocibles salvan ese aspecto de la producción.

Pero superada la mitad de la historia el ritmo decae, un frenazo curiosamente anticipado por una transición visual La Habana-Nueva York de toques psicodélicos y alucinados que queda como uno de los mejores aciertos de la película. Los amores de ida y vuelta de la pareja central en la ciudad de los rascacielos no enganchan en una narración que pasa deprisa y corriendo por tópicos ya por todos conocidos, mil veces vistos y reflejados en el cine. (de la crítica a la butaca.net)

Jo no estic d'acord que la transició la Habana-Nova York sigui un dels grans encerts de la pel·lícula. Visualment és sempre molt atractiva.

curioses fotografies dobles

Viatge al fons de la nit, de Céline

... la guerra i la malaltia, els dos infinits de malson.

Sensació d'haver llegit una obra mestra. Ja sé que els crítics ho diuen però no sempre coincidim. La guerra i la bogeria, efectivament. I aquest llenguatge, sintàcticament torturat però tant de carrer.

La Gran Guerra, la colònia africana, Nova York, França... I aquest personatge boig que s'hi passeja amb el seu menyspreu absolut per la Humanitat i per l'ètica, que prefigura el Céline racista i nazi posterior. Que bèstia és que un llibre així sigui tan bo!

"Voyage au bou de la nuit" a la Wikipedia

Madrid

La Marta es vol perdre per carrerons. jo penso que Madrid es respira especialment als seus carrers amples.

esbargínies amb mel i solomillo, tapes abarrotades a la Cava Baja i al mercado de San Miguel però sobretot Las meninas al fons del passadís del Prado i aquella llum que es projecta en 3D des de la porta que s'obre al darrera del quadre.I Goya negre i de color i pinzellades impressionistes a la Fundació Thissen-Bonemisza i la guerra i la història al reina Sofía amb Gris i Miró i Tàpies i la llibreria on Chillida i Zbiegniew Herbert i la Gran Vía i el Retiro i Atocha i Lavapiés i la Plaza mayor de dia i de nit.
I el metro.I art contemporani a las naves del Matadero i teatre recomanat pel Toni
I xocolata amb porras
I encara la Fundació Juan March amb art abstracte sudamericà i un concert de piano
I l'AVE

Sort del mar des del Rodalies a Badalona (vaya, vaya: allí no hay playa)

Oscaritzades i no

Doncs el discurs del rei no em sembla res de l'altre món: és cert que el plantejament és original i que es fa curiós veure la família reial anglesa tant de prop (els anglesos ja ho havien fet això) i no saps mai fins a quin punt és versemblant tot plegat. La figura del logopeda té la seva gràcia però a mi em sembla en resum que li falta "chicha"

Ara, que el Cigne negre encara més fluixa, ni fu ni fa. No m'interessa en cap moment.

Zbigniew Herbert (hi vaig entrant a poc a poc)

sobre Lascaux

Els colors : el negre, el marró, lóvre, el vermell coure, el carmesí, el malva i el blanc de les pedres calcàries. Són ,és intensos i vius que en cap fresc renaixentista. Els colors de la terra, de la sang i del sutge.

sobre Paestum

els primers constructors no coneixien les proporcions correctes i "es van esforçar a trobar normes que fessin que les columnes permetessins sostenir el pes i fossin considerades belles" Van mesurar la petjada d'un home i la van comparar amb la seva altura (...) i van aplicar la mateixa norma a la columna, comptant el capitell. Així la columna dòrica va començar a reflectir la força i la bellesa del cos humà.