De Dürer a Morandi, gravats al Cosmocaixa de Girona

Una passejada agradable per Girona es complementa amb una visita a aquesta exposició de gravats: filigranes que revelen habilitats incomprensibles, paisatges, retrats, Rembrandts, Tiepolos... fins i tots uns Bonnards preciosos

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumgirona/dedureroamorandi_es.html

180º de cel, de l'Aleix Fauró

Està bé aquesta obra al Tantarantana. Una noia surt de la presó i se'n va a viure a casa de la seva germana i lluita per trobar feina i distanciar-se del passat mentre la persegueixen els fantasmes de jutges, fiscals i assistents socials. Al sortir valoro la narració ben portada que li dóna l'originalitat imprescindible en un tema bastant "sobat"; i també l'actuació que em sembla mesurada i natural de la protagonista lluny d'histrionismes i sobreactuacions. Bé, m'ho passo bé.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/els-barrots-llibertat-1887641

Una habitació a Holanda, Pierre Bergounioux

Descartes fuig cap als Països Baixos a buscar un lloc tranquil on filosofar. M'impressiona imaginar-me'l entre llençols tot el matí, per poder pensar, havent donat ordres al criat de que no el destorbi ningú. Canviava de ciutat quan el coneixia massa gent! Vaja un misantrop!. M'escapo dels altres, doncs existeixo!

el autor nos propone una mirada fugaz a la historia de Europa, desde la conquista de las Galias por César hasta desembocar en la realidad europea de la época, pulcra y detallada, mediante una prosa erudita y elegante, y concluye que la publicación del Discurso se realizó en Leiden, en los Países Bajos, fundamentalmente por dos razones: en primer lugar porque, en el tiempo de emergencia de los estados-nación, esta región de Europa constituía una entidad prácticamente inexistente; en efecto, un medio que carece de lo que se ha dado en llamar “conciencia nacional” debería, a la vez que la distingue del resto de sociedades europeas por ser una de las más tolerantes, facilitar el individualismo: donde el “nosotros” apenas tiene sentido, emerge el individualismo, emerge el “yo” que reflexiona, el “yo” que piensa. Pero también porque su monotonía paisajística y su tristeza no distraían a Descartes de la reflexión, que al ser un proceso de repliegue sobre sí mismo precisa rehuir cualquier tipo de distracción.http://www.revistadeletras.net/una-habitacion-en-holanda-de-pierre-bergounioux/

Professor Lazhar

Hi vaig perquè em fa gràcia veure la història que ja vaig veure en teatre, ara passada al cinema. Torna a ser interessant i hi passo una bona estona. L'argument del professor algerià que arriba a una escola de Montreal per substituir la mestra suïcidada està una mica més enfocat des del punt de vist dels nens del que ho havia estat a l'obra de teatre (allà era un monòleg!). Diria que hi ha molt altibaixos interpretatius o és que potser conec massa els nens de dotze anys i els mestres de les escoles perquè tot em sembli natural... Però la història té grapa, i el personatge també, i al cap i a  la fi els nens d'una escoleta privada canadenca (i els mètodes i els mestres i les aules i els patis) no s'assemblen gaire al que podem trobar per aquí i un professor algerià evidentment ha de tenir cares i perfils especials. Per cert boníssim l'accent quebequès d'alguns dels personatges!

http://www.periodistas-es.org/cine/profesor-lazhar-del-choque-de-culturas-y-las-dificultades-de-la-emigracion

M'empasso les corredisses d'Ull de falcó i els seus amics mohicans (iroquesos? hurons? quin merder de noms de tribus índies!) per les terres que francesos i britànics es disputaven a finals del XVIII. Pensant en Day-Lewis tota l'estona és clar. Massa corredisses i poca variació en l'aventura. Però arribo al final, sí.

Les neiges du Kilimandjaro

Res a veure amb Hemingway ni Gregory Peck ni Ava Gardner: un honrat sindicalista marsellès prejubilat rep a casa seva la visita d'uns indesitjables i la seva honestedat és posada a prova. Una pel·lícula que fa pensar la crisi,  social, intimista i psicològica a la vegada, que m'emociona en molts moments i que m'interessa moltíssim. I fins i tot amb alguns bons gags d'humor.  Com sempre els actors maddurs són més bons que els joves: els dos protas són fantàstics. La història de vegades  cau en el melodrama però jo li perdono. Sí, ho sento, a mi el cinema francès normalment em cau bé.

Las nieves del Kilimanjaro - Tráiler español (v... per keane43

I de sobte la Marta em convenç per arribar-nos a Mont-roig del camp a veure Miró. Està bé aquest petit centre d'interpretació centrat en l'època que el poeta va passar al poble, que va ser molta, i en la producció que hi va fer els primers anys, una època amb quadres molt bonics, d'entre els quals la Masia (avui en Bassas en parla al seu tweet des de Washington). Després dinar a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, un lloc esplèndid, amb vistes precioses sobre tot el camp de Tarragona. I encara al baixar ens perdem pels masos i les torretes vora mar.

en el vídeo surt la senyora que ens va fer una visita personalitzada molt apropiada.
http://www.youtube.com/watch?v=P1ytu916lHs

El cel és blau, la terra blanca, Hiromi Kawakami

Ritme japonès, algú diria novel·la femenina, les crítiques positives que he llegit són sobretot de dones (gràcies Ada Castells)... dona que ínicia relació amb el seu exmestre gran i lentament la relació es va estrenyent. La quotidianitat pren importància i la passió va soterrada , tan soterrada que sembla que no hi sigui, però això li dóna un toc curiós i interessant de realitat. Em costa l'entrada però a poc a poc jo també els acabo entenent a ells dos...

Saramago- Ricardo Reis

Ricardo Reis passeja per Lisboa, dorm en un hotel ben cèntric on fa l'amor amb la cambrera i on desitja una joveneta de braç impossibilitat. Rep visites de Pessoa, mort, i respira el feixisme portuguès que conviu amb el nazisme ascendent i el colpisme franquista.
està bé, està molt bé: l'ambient de l'hotel, el del seu pis desordenat, les relacions inclassificables, les absurditats quotidianes, les caminades sota la pluja...
per mi, dels millors Saramagos. i això és molt, és clar!

aquest noi ho explica bé: http://www.opotserno.com/2007/11/14/els-meus-llibres-xviii-lany-de-la-mort-de-ricardo-reis

La meva vida, Txhekov

No és la seva autobiografia. És una novel·la curta en què un jove burgès d'una ciutat de províncies s'enfronta amb el seu món, la seva família i les expectatives del seu pare pel fet d'optar pel treball físic i deixar la carrera d'oficinista: es dedica a fer de pintor de parets i ho compagina amb les seves elucubracions sociològiques, artístiques, culturals; també amb els seus fantasiejos amorosos i les seves experiències de felicitat i dolor, com qualsevol fill de veïna Un plantejament molt tolstoià, prerevolucionari fins i tot. És bo, Chejov! I es llegeix en una tarda de pluja intensa a Tavertet. (Bé, se li dóna l'empenta final el diumenge a la nit de retorn a Vilassar des de casa els pares en el tren de la costa quan va especialment buit)

Relato que, al igual que “El pabellón nº 6″ (L5591), incide o se rebela contra las tesis ético-morales mantenidas por Tolstoi, MI VIDA (Relato de un hombre de provincias) es otra de esas magistrales narraciones aparentemente intrascendentes de ANTON CHÉJOV a través de las cuales se descubren, como iluminadas de súbito por un relámpago, facetas y aristas insospechadas de la existencia y la naturaleza humanas. “A menudo me echan en cara -dice Chéjov en un fragmento que recoge Ricardo San Vicente, traductor de la obra, en su introducción- que escribo sobre fruslerías, que no tengo héroes positivos, revolucionarios (…). He escrito mis obras para decir a la gente sólo una cosa: “Miraos bien y fijaos en la vida inútil y triste que lleváis”. Lo más importante es que la gente se dé cuenta de esto. Y cuando lo entiendan seguro que construirán otra vida, una vida mejor”. http://www.lalibreriadejavier.com/?p=6465

Un crim de qualitat

En una Setmana Santa fluixa de lectures en algun moment John Le carré ha provocat una punta d'intriga amb Un crim de qualitat: l'assassinat de la dona d'un mestre en una petita high school al poble anglès de Carne cobert per la neu. George Smiley s'hi presenta i interrroga el personal: típic un món tancat, tots amb motius per ser l'assassí, que mai no és el qui sembla, o sí?Una pol·licíaca de les d'abans.

Músser (o Mussa?)

A la tarda passejadeta amb pluja fina fins el Pont del diable sobre el torrent d' Aransa (o Arànser) i després Saramago, Jay Gould, Ben Jelloun, Houellebecq i crema de bolets.

Casares-Pous i Pagès

Una estona fantàstica aquest Rei i senyor. Passat de moda sí, és clar, però i què? teatre de primera amb un personatge esplèndid, (gran Lluís Soler) i el tema del pes de la tradició sobre la llibertat individual en un ambient completament Terra Baixa. No és pas l'amor, tampoc no és el conflicte social, tot i que està ben plantejat aquest paternalisme feudal dels Reixach. És sobretot el dubte del sempre s'ha fet així i l'orgull del no em tiro enrere. I , Toni, el final és de campionat; felicitats!

El director de l'espectacle, Toni Casares, afirma que "la història de l'enfrontament generacional d'un món que s'acaba i d'uns valors nous que topen amb un món intolerant ha passat tota la vida malauradament". "L'obra parla de dos generacions que topen i no poden conviure", ha ressaltat.( http://www.radiosabadell.fm/Noticies/)

per cert El muntatge s’estarà al Teatre Nacional fins el 29 d’abril.

Toni Casares presenta Rei i senyor

El poni roig

Quatre contes de Steinbeck, després del meu entusiasme per aquest autor l'any passat. Són relats de joventut, curts, sobre el mateix personatge, el nen Jody, i la seva vida en el ranxo i la seva relació amb els cavalls. Relats senzills però amb tota la intenció i amb un punt d'originalitat en la trama que els fan seductors.

No sóc tan bo com per valorar d'aquesta manera la traducció però sí que sóc el suficientment bo per detectar traduccions dolentes; per tant em permeto afegir el comentari d'Enric Iborra.:

El motiu fonamental d’haver corregut literalment a comprar i a llegir El poni roig és que la traducció la signa Joaquim Mallafrè. Sí, el traductor al català de l’Ulisses i de Dublinesos, del Tristam Shandy i del Tom Jones. Per a mi, un llibre traduït per Mallafrè serà sempre de lectura obligatòria, encara que ja me l’haja llegit en anglès. L’aparició d’una traducció de Joaquim Mallafrè hauria de ser saludada en el nostre món cultural amb traca i mocador.

Per cert, tot el comentari de l'Enric Iborra és molt bo i porta un vídeo d'en Mallafré llegint un fragment del llibre que no puc deixar d'adjuntar. Tot plegat fan venir ganes de llegir-lo i fins de rellegir-lo.

Los idus de marzo

George Clooney presidenciable. per a forofos (o forofes...) i els merders i els intringulis de la seva campanya.

No aporta gaire cosa, encara que com a thriller és entretingut. Una frase: has fet l'únic que no pot fer mai un president: tirar-te una becària.

Un cap de setmana, dos cines

I cap genialitat

al Verdi tres dones tres, entre les quals la Maribel Verdú disfressada de lagarterana pels Monegros, belleses edulcorades, històries falses (una tonta romanticona de començaments del segle XX, violada dins del túnel de Canfranc) (postguerra inexplicada entre el cierzo) (càncer en les increïbles manifestacions saragossanes de la transició) En fi: de tu ventana a la mía.

I després Le Havre, una mica millor sí, però ho sento Núria i Marta em costa d'entrar en aquest to ingenu-poètic-Amélie que tractar el tema de la immigració. i aquest nano és tan atontat... hi havia una altra pel·lícula amb temàtica idèntica que em va agradar molt més.

Jo confesso

Confesso que he llegit el Jo confesso del Cabré (que barato, Martí!), aquestes memòries d'un antiquari-violinista-professor i que he aconseguit acabar-lo. La veritat és que fins a la meitat amb força interès però que després ha decaigut força. Massa coses, massa temes, massa pretensions em penso: els nazis, la inquisició, el Mal, la família, la música, la universitat, l'Alzheimer... ja sé que a la vida tot va junt però com en altres novel·les d'en Cabré el conjunt es fa poc creïble.

Això és curiós:

Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació. http://www.vilaweb.cat/noticia/3924041/20110901/jaume-cabre-jo-confesso-mal-mal-sempre-recomenca.html

i al mateix lloc:

Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.

El cavall de Torí

Com més estona passa més esplèndida em sembla; la incomoditat és evident, la lentitud i la repetició pesen és clar. Però aquesta és una pel·lícula insòlita que produeix una experiència entre artística i mística, entre estètica i apocalíptica (visca les esdrúixoles avui). Un home, impedit d'un braç, la seva filla silenciosa i sotmesa i el cavall i l'huracà. I la pobresa. la misèria absoluta de menjar una patata al dia. I cada dia igual que el següent, però no: pitjor. Un blanc i negre impressionant i una música minimalista només interrompuda pel vent, sempre el vent... I el pou, i l'estable, i els arreus del cavall, i el vestir-se... de quina manera es fa mirar tot. i de sobte tot s'atura encara més: és la finestra!

havíeu vist alguna vegada un trailer així?

Niño-Becerra a VdM

Les preguntes (que no vaig fer és clar): però la crisi no té culpables? no n'hi ha que s'han enriquit amb el model que ens hi ha portat?

O : si la política va tres passos per darrera de l'economia, amb quins criteris es dirigiran les actuacions que s'han d'emprendre? És la tecnocràcia realment apolítica?

The artist

Abans que li donin algun Oscar diré que a mi no 'ha interessat gaire. Potser s'ha de ser especialment cinèfil però ni l'humor del cine mut, ni la ingenuïtat dels seus gags em diuen ja gran cosa. Ja em feia mandra abans d'entrar i al sortir m'havia deixat absolutament fred. Tot plegat tan cursi...

només m'agrada l'escena d'ella amb la jaqueta d'ell i la imatge d'ells dos a les escales mentre puja i baixa la gent.