La Plaça del diamant

(no serà qüestió de fer-ne una mala crítica)
Coincideixo en general amb les opinions que he llegit i amb els propis comentaris del Toni:
1- gran espectacle des del punt de vista visual (els recursos tècnics del TNC son brutals: preciós colomar)
2- La història, ben explicada, no es fa especialment llarga malgrat les quatre hores.
3- M'agrada que els tres actes tinguin tons tan diferents: dóna una visió molt global del món que es descriu
4- El primer acte em sembla menys reeixit: espais molt buits, massa entrades i sortides i canvis de decorats...
5- Detalls molt bons i especialment emocionants en el segon acte (monòleg i afusellament de Julieta, el Mateu...)
6- Actors i personatges fantàstics: la senyora Enriqueta impressionant, el senyor Antoni molt en el seu paper, moments espectaculars de la Colometa)
7- Molt bona feina de direcció (je, je)
En fi, cal anar-la a veure

promesas del este

Un pel·liculot al qual m'acompanya incomprensiblement la Marta (ho dic per la crua violència anunciada). Màfies russes a Londres, una noia recull una nena acabada de néixer (es diria "una nadó"?, "una nadona"?) i entra en contacte amb un xofer chico martini ple de tatuatges. Pel·liculot intens a l'alçada d'un Padrino amb un metratge massa curt perquè prengui tota la potència que mereixeria.

(bastant ben explicada a un bloc desconegut )
(trailer en castellà)

Chagrin d'école

Daniel Pennac escriu les seves memòries d'escola. Les de quan era alumne i les de quan era mestre. Pennac va en una línia que m'agrada en general; però és un provocador i aquí em sembla absolutament pressumptuós i molt sovint poc creïble.

El oso, de William Faulkner

I en el tercer, Faulkner em derrota: incapaç de saber qui és exactament Ike McCaslin i la relació que manté amb els seus familiars: quins són esclaus, quins són cosins, quins són descendents del patriarca, quins... llegit del dret i del revés espectacular l'estructura general de l'obra: quina sorpresa quan s'acaba la caça a meitat del llibre; en quin libre , en quina pel·lícula el protagonista (l'ós) mor a la meitat...? I de sobte comença una altra novel·la ...

impressionant...

El soroll i la fúria, de William Faulkner

Explosió de passió per Faulkner. Començo avui el tercer llibre en quinze dies. A Mentre agonitzo va seguir El soroll i la fúria que ha omplert un fantàstic pont d'estar per casa. Quentin, Caddy, Jason i Ben -deficient mental-són germans i els narradors que expliquen en una absoluta confusió narrativa i temporal la història de la seva família en l'ambient postesclavista del sud dels Estats Units. Difícil d'explicar perquè enganxa una història tan complicada de seguir. Confós absolutament entre els personatges rellegeixo de nou el llibre des de la pàgina 150 endavant endarrera amunt i avall i potser és aquesta múltiple perspectiva la bona manera d'entrar en una trama en espiral, en xarxa, calidoscòpica (no se m'acut res més) original com em penso que no havia llegit mai res.

Total, que passo per la Gàbia de llibres buscant un llibre petit per llegir al tren i quan trobo el relat "L'ós" decideixo que no cal buscar més: al tren jo normalment no hi sé llegir novel·les i tot em despista però la primera pàgina ja em deixa amb la boca oberta

(continuarà)

"El soroll i la fúria" al bloc "El lamento de Portnoy "

Michael Clayton

Oblidable

William Faulkner: Mentre agonitzo

Amb Mentre agonitzo descobreixo (tinc llacunes literàries absolutament inperdonables) Faulkner. I és tot un sotrac! La novel·la comença, com moltes, desenfocada i es va enfocant a poc a poc. De fet potser no s'acaba d'enfocar mai. Lentament es va construint l’ambient: pluja, mort, estultícia, incomprensió, egoismes, absurds...
Pronoms sense referents, subjectes misteriosos. El temps verbal incoherent… (una mica Joyce; no tan opac, però).

Em fa gràcia saber que era el rival literari de Hemingway después que els contes d’aquest que he llegiut fa poc em van deixar sorprès per la seva falta de substància. Faulkner em deixa clavat a la butaca mentre que Hemingway em deixa cara de tonto.

La vinyeta literària de l'Andreu Sotorra

Joan Herrera

Va, no faig gaire propaganda polítca en aquest bloc però mireu-vos aquest vídeo de les intervencions d'en Joan Herrera sobre l'AVE

Arguments

LUIS De Sebastián a El Periódico posa de manifest un fet que em rebenta sovint: que les crítiques a una opinió es basin en crítiques a la persona. Parlat de Gore diu:
La dreta acusa Al Gore de cobrar una milionada per les seves conferències, de viatjar en avió particular, de no haver firmat el Protocol de Kyoto quan va ser vicepresident. Totes aquestes acusacions constitueixen un cas típic d'argumentació ad hominem. Intenten desvirtuar el contingut d'un missatge desqualificant la persona que l'emet. Si la vida del missatger no estigués d'acord amb el missatge, seria un cas d'incoherència d'aquella persona, però això no comporta necessàriament la falsedat del missatge. Si es tracta, a més, de temes verificables, la seva credibilitat s'ha d'avaluar pels seus propis mèrits, no tant per les credencials del missatger.

L'educació a Catalunya sota mínims?

Toca dir alguna cosa de l'informe sobre l'educació a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill. Només dues percepcions: els recursos són importants però encara ho són més els criteris a què es destinen; l'impressionant creixement de l'alumnat en els últims anys ha provocat segurament una priorització de les inversions en infraestructures i de l'augment del professorat. Però, per exemple, el vell problema, l'autèntica assignatura pendent de la formació del professorat, continua irresolt. Mai no s'ha donat respostes a les noves situacions sociològiques que han empobrit el nivell de les facultats de magisteri; potser com a totes les facultats però en les de magisteri la conseqüència és un efecte dominó que acaba repercutint en tot el sistema.
Una altra percepció: l'enfrontament dels criteris pedagògics de tot tipus entre la Primària i la Secundària (i no parlem de l'Educació Infantil de qui ningú es preocupa -ho fan els informes famosos?) es pot veure en els tòpics que circulen en la literatura més seriosa. Avui a La Vanguardia un preclar professor d'institut proclama que el problema és la permissivitat de la Primària on "es posa més l'èmfasi en què els nens siguin feliços que no en els coneixements"
I evidentment (gràcies, Simón) que el criteri per valorar l'exit o el fracàs de l'escolarització sigui la promoció /repetició de cursos indica que ens estem bellugant encara amb perspectives absolutament del segle XX, sinó del XIX).
Per cert deixeu-me caure a mi en el tòpic: el preclar professor és catedràtic de Llengua i Literatura Castellana...

(per cert, comentari dedicat a l'Imma Jordana)

evidentment no m'he llegit l'informe: si ho voleu fer el teniu aquí

49 contes de Hemingway

Els contes de Hemingway em deixen cara de tonto. Una història sense interès pot ser una narració interessant si el llenguatge és excepcional, o si ho és l'ambient o si és excepcionalment representativa o... Però sense excepció, la literatura és alguna cosa? Però vaja, és una de les millors obres de la literatura universal. (potser els bons són els 39 últims que no he llegit...)

Once

A mi m'agrada però no és una opinió gaire compartida. Un músic de carrer es troba amb una noia txeca i viuen una impossible i soterrada història d'amor pels paisatges de Dublín en què la música es fa absolutament present. Una pel·lícula molt senzilla, lenta, de música suau, d'un absolut romanticisme però gens empalagós. No sabem ni el nom d'ells; ni ells se'l diuen i potser ni se'l saben, i el seu tocar-se són només dos segons emocionants. L'amor de la vida pasa pel seu costat de manera fugaç i constaten amb acceptada resignació la seva impossibilitat.

(el trailer)

Política, política i política

En la línia d'algun post d'en Ramon Bassas comparteixio absolutament la tesi de l'Àlex. Em quedo amb ganes de comprar El Ciervo. (per cert en Maragall molt atent al discurs)

Chaleur de sang

De nou, Irene Nemirowsky; ara una novel·la prèvia a la seva Suite francesa però com aquesta inèdita durant molts anys. En un petit poble de la França profunda el narrador, Silvio, un vell solter de tornada de tot, observa l'apacible vida familiar dels seus parents Helène, François, Colette, Brigitte... . De sobte morts, assassinats i la trama que fa girs inesperats (i més d'un). L'amor, la passió és en el fons de tantes voltes que dóna la vida. Un bon personatge el del vell narrador, un bon argument.

Contra la riquesa?

El post de l'Obiols em crida l'atenció. Sí, és cert: ser d'esquerres és precisament no creure's que si els rics són més rics, els pobres també són més rics. Sí, els d'esquerres som els ingenus que no sabem economia i que encara ens creiem que els pastissos mal repartits no es fan més grans.
I està bé per cert el comentari que li fa el López Bulla.

Tres dramolette

Un bon text de Bernhardt, tres petits sketchos, teatre dins del teatre, una bona actuació de la Sardà i... una mica de son. Està bé anar al teatre de tant en tant i a Mataró aquesta programació del Monumental no està malament. Gràcies, Maria.

Ciència

De nou sobre la ciència. En Ramon Alcoberro comenta al seu bloc alguna cosa semblant al que jo insinuo en el meu post anterior; ell ho fa sobre les opinions de Watson (el de Watson i Crick) respecte la intel·ligència dels negres.

No estaria de més acceptar com a criteri metòdic que les dades empíriques contrastades per experiments repetits, i no la ideologia de cadascú, constitueix el fonament del coneixement científic. Deixar de banda els prejudicis personals i analitzar les coses com son (i no com voldríem que fossin) és l’únic acceptable per anar pel món, com a mínim des que Bacon de Verulam -segona meitat del segle XVI i principis del segle XVII-, va explicar que el mal que els ‘idola tribu’ feien a la ciència. Que un polític decideixi si el que diu un premi Nobel és ‘científic’ fa, com a mínim, mal d’orelles.

No confondre les dades amb les opinions i avançar a cops de dubte; ja n'havíem parlat a Vimbodí aquest cap de setmana.

Periodisme i ecologisme

Em revolten els comentaris periodístics escrits a partir d'intuicions i mancats de rigor que pretenen tenir més valor que els estudis realitzats per científics reconeguts. És cert que jo mateix em mostro escèptic davant les afimacions tipus "un estudi nordamericà diu que...", que em recorden la fantàstica frase de "oh , a la tele ho han dit...". Però em molesten últimament la proliferació d'articles en contra de l'ecologisme i l'atribució de catastrofisme als estudis que alerten dels perills del canvi climàtic. Vegi's articles com el de Sergi Pàmies sobre els talibans de l'ecologisme o crítiques a la prohibició de circular a més de 80/h amb l'argument que els polítics no són a les retencions de la Plaça de les Glòries etc.

Qué tan lejos

Una noia espanyola i una equatoriana coincideixen casualment en un viatge a peu per les carreteres equatorianes; una està de vacances i l'altra vol impedir el casament d'una mic. M'agrada que la pel·lícula no vulgui ser un reportatge antropològic, ni un film-denúncia, ni un road-movie filosòfico-esotèrica. Dues noies, una carretera i algun altre pesonatge, no gaires més. No diu gran cosa però passa bé.
(crítica interessant d'un blocaire equatorià)

el vel a les escoles

En Miquel Roca escriu a La Vanguardia un article sobre el cas de la nena de Vic a qui no deixaven anar a l'escola amb el vel. En Miquel insinua la seva posició a favor de prohibir aquesta indumentària en els centres educatius argumentant el caràcter laic de l'escola i l'estat. (potser li surt a més el "ramalasso" afrancesat propi de Can Roca).

Jo he defensat a l'escola més d'una vegada la llibertat d'indumentària quan no representi una dificultat per a l'acció pedagògica. Amb el mateix argument no faria cap mena de problema del vel perquè el fet que l'escola sigui laica penso que obliga l'escola però no pas els seus alumnes. No sembla que dur el vel sigui fer apologia d'una determinada creença religiosa, que és el que entenc com a criticable; i per cert, caldria potser que se n'assabentés la Conferència Episcopal i segurament també el MEC i el Departament d'Educació que possibiliten la discriminatòria assignatura de Religió a les escoles.

Lorien de Loth

A Olórin i yáresse
Mentaner i Númeherui
Tírien i Rómenóri
Maiaron i Oiosaila
Manan elye etevanne
Nórie i melanelye?

Mithrandir, Mithrandir, A Randir Vithren
ú-reniathach i amar galen
I reniad lín ne mór, nuithannen
In gwidh ristennin, i fae narchannen
I lach Anor ed ardhon gwannen
Caled veleg, ethuiannen.

No ho entenc

Moltes vegades a les reunions, escolars o polítiques, hi ha coses que no entenc però que no goso preguntar per por al ridícul o pel meu caràcter insegur. Em fa gràcia després de vegades quan, passat un temps, m'adono que no es tractava que jo no ho entengués sinó que era la cosa la que no s'entenia; hauria estat, doncs , molt oportú intentar clarificar-ho en el seu moment. Normalment ja no es pot arreglar i m'empipo amb mi mateix, però almenys em quedo més tranquil.

Tres cavalls d'Erri de Luca

De Luca ja em va encantar amb Montedidio. Aquí, un home gran, jardiner, antic lluitador contra la dictadura argentina viu una història d'amor amb una dona desconeguda. Una petita joia d'extraordinària sensiblitat, un llenguatge farcit de metàfores i d'imatges. Pots aturar-te una estona a cada frase. Algunes: (absolutament a l'atzar, gràcies Marta) "La cullera és amiga de la lectura, sap pescar dins el plat tota sola. La forquilla ha de menester més atenció". "M'enfilo al vaixell per remuntar els paral·lels del retorn". "Fins a l'última traça de nosaltres jo em quedo". "Tinc intimitat amb la foscor, esbatana les pupil·les, alinea els pensaments"...

(entrevista a De Luca a El Mundo)
(entrevista a de Luca a CafeBabel.com)

Andrea Chenier

em cau del cel, gràcies Lali, de nou una entrada per anar al Liceu i de nou en surto meravellat de l'impressionant efecte escènic. No em sembla un prodigi musicalment parlant però l'espectacle val la pena, amb una escenografia i una il·luminació impactants.

Converses amb el meu jardiner

Una pel·lícula francesa agradable encara que poc original i força previsible: un pintor parisenc torna al poble i estableix amb el seu jardiner, vell company d'escola, una relació d'amistat. L'autenticitat i la saviesa de l'home rural posen de manifest la falsa i ridícula personalitat de l'intel·lectual i artista parisenc. Tots dos personatges (duel d'actors Auteil-Darroussin), són però interessants i la pel·lícula és bonica.
A mi el cinema francès, sí, ho sento, normalment m'entra bé i acostumo a sortir-ne amb una petita i relaxada felicitat. (Mai "menos", no?)

sis minuts fantàstics del Gorina sobre aquesta pel·lícula on ell veu naturalment tot el que jo no he vist però que coincideix en el fons amb el meu comentari quie per cert ja havia escrit previament.

el trailer; doblat ho sento, no l'he trobat en VOSE

Natura morta

M'adormo absolutament. Això em passa per anar al Verdi a veure una pel·lícula xinesa. En despertar ja no és un home que busca la seva dona sinó una dona que busca el seu home. Al final fins i tot m'agrada un cop ja no em turmenta la seva exasperant lentitud i començo a gaudir de la bellesa de les imatges i a sentir certa simpatia pels personatges. Ambientació descomunal la d'aquest poble en demolició a punt de ser engolit pel gegantí pantà de les Tres gorges.
(podeu comprovar al vídeo el ritme trepidant de la pel·lícula i al mateix temps, ara en sèrio, l'estil de les imatges impactants)

Ensenyament Secundari

L'informe de l'OCDE sobre educació confirma el que es veu des de fa temps: que el sistema educatiu espanyol està absolutament encallat a Secundària. De vegades les dades objectives coincideixen amb les apreciacions subjectives fetes de converses de cafè, de comentaris dels fills que van a l'institut, de tertúlies radiofòniques amb les quals no sempre estàs d'acord (però és que de vegades les opinions discrepants de segons qui et reafimen en les teves conviccions). L'informe parla dels currículums massa carregats i de la falta d'atenció personalitzada com a causes importants del fracàs escolar en aquesta etapa. Fa temps que sostinc que la LOGSE no va ser la causa d'aquest desastre sinó precisament la seva aplicació poc valenta i les reticències del propi professorat a a reciclar-se i posar per davant la pedagogia i l'alumne en comptes del contingut de les matèries. He dit sovint que a Secundària el professorat està format en molts casos per professionals frustrats que no han pogut desenvolupar la seva vocació (d'historiador, biòleg, filòleg...) i han acabat sense voler-ho al món de l'ensenyament. I així el sistema no pot funcionar.

Mobilitat al Maresme

M'espanta Joan Antoni Barón, mestre i alcalde de Mataró, en el seu article sobre el debat de la mobilitat quan diu "Sovint en aquest debat tinc la impressió que es busca més la foto que el treball seriós, que el tactisme polític de vol gallinaci preval davant una estratègia global de comarca". ¿Es refereix potser als partits com ICV que s'oposen a que es vagin construint carreteres i autovies com la que ell proposa al costat de la C-32? Barón parla que l'aixecament del peatge col·lapsaria aquesta autopista; l'estudi de Barcelona-Regional encarregat pel Consell Comarcal del Maresme desmenteix aquest fet i demostra que l'actual autopista pot engolir perfectament el trànsit de la N-II; el problema no és al Maresme; el problema és a l'entrada de Barcelona i no depèn del nombre de carrils que hi arriben sinó de la pròpia trama i densitat circulatòria de la ciutat.

(l'article de rèplica d'Ivan Terra al propi Capgròs)

El llibre del riure i de l'oblit

Hi ha llibres que no et deixen res i que saps que trigaràs molt poc a oblidar absolutament; (la lluita contra l'oblit és un dels motius d'aquest bloc). Per exemple aquestes històries aparentment deslligades amb personatges freds i indefinits: en destacaria una amb reunió de poetes amb noms famosos i amb estudiant enrollat amb dona madura. Kundera es llegeix bé però de vegades les seves pretensions són excessives en relació al contingut de la trama.

Bajo las estrellas

Comença rara i poc convincent: Benito, un tio raro, trompetista bastant arrossegat, retroba el seu germà, escultor de ferros encara més raro i coneix la seva nòvia també rara i especialment la filla d'aquesta, més rara que tots els altres junts.La veritat, però, és que a poc a poc el personatge guanya cos i acceptem el seu cinisme, la seva hipocresia i fins la seva tendresa. I al final em sap greu que la pel·lícula s'acabi i hauria continuat una estona més.

señora de rojo sobre fondo gris

Un Delibes segurament menor: senyora pefecta morint-se explicada pel marit, un pintor perdut en una absoluta crisi de creativitat.

(post al bloc ¿Otra novela?)

Quatre minuts

Aquesta és bona. Una professora de piano fa classes a una presonera perillosa i violenta genial al teclat. Uns últims quatre minuts excepcionals. Sobren una mica nazis i lesbianisme però dos personatges fantàstics.

La carta esférica

Fluixa, molt fluixa malgrat el mar, els mapes, els jesuïtes, l'Aitana Sanchez Gijon i el Carmelo Gómez: prometia almenys una mica d'entreteniment però acaba avorrint sobiranament

http://www.lahiguera.net/

Estimats Casanova

Aquestes muntanyes
que tan altes són
me'n priven de veure
mes amors on son

Si canto perquè canto
canto pas per mi
canto per m'aimia
que és primer que vós

Quatre novel·letes

Vimbodí també dóna de sí per a la lectura. Una setmaneta llarga i quatre novel·letes quatre:

Witold Gombrowicz: Pornografia.
El títol enganya però és un dels primers títols de la M.O.L.U. s. XX ! Dos personatges (l'autor i un altre) observen a la Polònia envaïda pels nazis la relació amorosa de dos adolescents. Obra difícil i estranya on cada un dels gestos dels protagonistes és analitzat i reflexionat com si representés l'essència de l'existència humana. Massa pel cos! Llegit amb "paradinha" perquè sinó no s'aguantava.

Després un relat de Herman Melville: Benito Cereno.
Un conte intrigant i volgudament incoherent: el capità d'un vaixell puja a bord d'un altre que es troba a la deriva. Allí es troba amb una situació estranya i incomprensible amb un capità, Benito Cereno, mig boig i una tripulació de negres que no saps quin paper juguen. No s'entén res fins al final de la novel·la. Es veu que Borges ja va dir: "sigue suscitando polémicas. Hay quien lo juzga la obra maestra de Melville y una de las obras maestras de la literatura. Hay quien lo considera un error o una serie de errores. Hay quien ha sugerido que Herman Melville se propuso la escritura de un texto deliberadamente inexplicable que fuera un símbolo cabal de este mundo, también inexplicable."




També una novel·la breu de Zoè Valdés, La nada cotidiana, on la narradora (l'autora en el fons, és clar) a través de les seves històries d'amants de sobrenoms curiosos (el Traidor, el Lince, el Nihilista...), ens transmet la seva visió absolutament desencantada de la revolució cubana. Havia llegit La vida entera que m'havia agradat molt i aquest sí també m'ha semblat molt interessant. (Ai, Cuba!...)


i l'última, els Capitanes intrépidos de Rudyard Kipling, de nou tema mariner; un noi ric cau del vaixell i és recollit per una barca de pescadors que se'n va a pescar el bacallà a Terranova i no el tornen fins al cap de sis mesos; el noi ja no és el mateix , evidentment. Lectura refrescant.



(Vila-Mats parla de Gombrowicz a http://www.letraslibres.com)
(el bloc de Zoè Valdés, simptomàticament "cutre")
(http://grijalvo.com/articulos/jl_kipling_capitanes_intrepidos.htm)

Milan KUNDERA: La immortalitat

L'autor, una dona, el seu marit, la seva germana, l'amic de l'autor, Goethe, la seva jove amant, l'amor, els gestos, el sexe, la vida... i Kundera sempre valorant , opinant, filosofant. Té el seu interès aquest plantejament de la novel·la amb un punt de vista tan extern a la trama, tan poc lineal en el seu desenvolupament (K. mateix diu en un moment que odia les novel·les que són com un carrer sense sortides on els personatges no tenen altra alternativa que anar a la recerca del desenllaç). Impossible resumir l'argument.

L'équipier (El Extraño )

una pel·lícula bonica però amb una trama tòpica i previsible: una noia arriba al poble perdut a la punta de la Bretanya on va viure de nena i descobreix l'aventura desconeguda que va tenir la seva mare de jove. (sona a Ponts de Madison County, no?). A mi m'agrada l'ambient del poblet a l'illa d'Ouessant i del far al mig del mar, que endevinàvem des dels penya-segats en els viatges a Bretanya de ja fa molts anys amb l'Anna i el Toni primer i més endavant amb la Lali i el Mingo. Però potser aquell far atacat per ones impressionants només em sona de les postals... Personatge impactant el del farer i interessants els detalls de la seva vida aïllada, quin símbol de tantes coses un far!

Desenvolpament sostenible

Beatriz SANTAMARINA: Ecología y poder
Un llibre que qüestiona el concepte de desenvolupament sostenible.

Després d'analitzar la història del moviment ecologista i especialment dels plantejaments oficials lligats als governs i a les NNUU (informes del Club de Roma, Conferències Internacionals...) . Santamarina posa de manifest la defensa del sistema establert que implica el des. sost. en contraposició als plantejaments inicials del debat ecologista que consideraven la necessitat de posar límits a creixement econòmic. És un concepte,diu, ambigu i poc valent que posa per davant les modificacions científico-tècniques per sobre de les sociopolíotiques i que per tant desactiva i emmascara el caràcter subversiu (en el bon sentit del paraula ) del debat ecologista.
Evidentment fa una bona repassada al paper dels EEUU de Bush en aquest debat .

I dic jo: Es pot ser optimista quant al futur de la humanitat? la defensa del planeta és tant absolutament contradictòria amb els interessos creats i al mateix temps suposa una renúncia tan gran a les comoditats que el progrés ha portat als països desenvolupats i a les classes benestants! Es fa difícil d'imaginar que aquests hi renunciaran voluntàriament o que algú serà capaç i s'atrevirà (i el deixaran) a impulsar normatives i legislacions absolutament impopulars!

les fotos d'Astúries

Othon Friesz

No tenia ni idea de qui era Othon Friesz, però l'exposició del Museu d'Art modern de Ceret em va encantar.

La enfermera de Brunete

(Javier, fill d'una família aristocràtica propietària del castell de Requesens, viu i lluita la guerra civil al costat del bàndol franquista)

Llegir un llibre de més de 1000 pàgines sense que t'agradi és una mica de masoques; vol dir que alguna cosa hi dec haver trobat: suposo que el punt de vista franquista de la guerra civil se'm fa interessant després de tantes visions republicanes. La trama em sembla bastant tonta i absolutament desequilibrada amb alguns capítols inacabables. Desaprofita personatges (Blanca), d'altres són plans (Javier, el Sisco...) fins i tot quan són contradictoris (Soledad) i pateix d'aquell defecte que ja vaig criticar a La catedral del mar que és el d'intentar ficar en calçador la Història amb majúscula dins de la història amb minúscula.
i per cert qui figura que és la de la portada?
i per cert, per què les contraportades continuen explicant les històries?

Michel Wieviorka: La primavera de la política

Algunes idees:
la política està en crisi (evident)
de fet la que està més en crisi és la política de l'esquerra europea (segurament)
ja no hi ha utopies; s'han esgotat els models socialdemòcrata i comunista (sí?)
el poder és cada cop menys polític i més econòmic i judicial (aquesta és l'anàlisi que m'ha semblat més interessant)
es poden trobar elements esperançadors en les mobilitzacions antiglobalització o en contra de la guerra de l'Iraq o en el fenomen ONGs (què vols que et digui...)

Suite francesa

Una novel·la molt bonica sobre la fugida dels parisencs quan l'entrada dels nazis a la capital francesa. S'entén molt bé tota la problemàtica de l'ocupació a partir del punt de vista de diversos personatges. L'autora, Irène Némirovsky, era una jueva que va morir als camps de concentració. L'obra va quedar inacabada i la filla la va fer publicar pòstumament.

(reportatge a El País)
(Crítica al bloc "El cuchitril literario")

Media luna

Per fi cine de veritat: una pel·lícula iraniana curiosa i interessant però amb una incoherència narrativa que la fa estranya; un músic kurd recull els germans per fer un concert a l'Iran-post-Saddam. Amb el problema de voler fer-hi cantar una dona.

(Crítica a Terra)

María Bayo

Fantàstica María Bayo a Cantonigròs i impressionants especialment els bisos de les canciones negras de Montsalvatge.


ninghe, ninghe, ninghe tan chiquitito,
El negrito que no quiere dormir.
Cabeza de coco, grano de café.
Con lindas motitas,
Con ojos grandotes como dos ventanas que miran al mar.

Cierra los ojitos,
Negrito asustado,
El mandinga blanco te puede comer.
¡Ya no eres esclavo!
Y si duermes mucho
El señor de casa promete complar traje con botones
Para ser un "groom".
Ninghe, ninghe, ninghe duérmete negrito,
Cabeza de coco, grano de café.

Ni

Tavertet: el meu àlbum de fotos

cliqueu aquí
es podrien editar una mica, però mira: tal com raja; la pròxima tanda serà un especial cingles

Vides paral·leles

Montaigne em porta a Plutarc (ja quasi no es pot anar més lluny, l'estiu que ve hauré de llegir Homer...). Sembla un plantejament modern el d'aquestes biografies comparades: amb les dues primeres potser n'hi ha prou: m'agrada llegir la seva versió de les històries de Teseu i de Ròmul i em fa gràcia aquesta barreja d'escepticisme i creença respecte dels mites; devia ser freqüent en l'època segons expliquen.

Plutarc i les Vides paral·leles a la Wikipedia

Religió, cultura, diversitat...

Un llibre que m'ha deixat pensar una mica: Elogio de la diversidad de Ramin Jahanbegloo, un filòsof iranià (passat per Harvard i Nova Delhi).
Hi planteja la necessitat d'una tolerància interreligiosa per aconseguir una cultura democràtica i pacifista a nivell global.
Crític amb la cultura de la mort instal·lada en els sectors extremistes islàmics però també amb cert dogmatisme occidental que de totes maneres no acaba de definir (o sóc jo que instal·lat en aquest dogmatisme no el sé llegir?) aborda el problema bàsic de fins a quin punt la concepció dels drets humans és susceptible de convertir-se en un sistema de valors morals universals o si és fruit d'una determinada situació històrica i representa una intromissió en els valors tradicionals d'altres cultures.
Planteja l'esperit tolerant d'Al_Andalus, com l'exemple a seguir per a una convivència de civilitzacions i la no violència gandhiana com a criteri moral que caldria assumir a nivell mundial.
Plana per sobre tot el text el dilema difícil de resoldre de com es pot aconseguir una aproximació entre cultures i civilitzacions (que la globalització està duent a terme sense demanar permís) sense anar al mateix temps cap a una homogeneïtzació que faci desaparèixer les cultures minoritàries i elimini una diversitat que segurament és necessària per a la mateixa supervivència de l'espècie.

Buf! Déu n'hi do com a tema de pensament per a les vacances!

Al blog de Rafael Robles hi ha un post sobre el llibre molt en la mateixa línia (més extens i amb algunes "perles")

(Entrevista a El País amb Ramin Jahanbegloo)

Alta i baixa cultura

A Escola Catalana, la revista d'Òmnium Cultural que sovint és molt interessant, descobreixo un article d'Isaac Gonzalez sobre alta cultura i baixa cultura. I m'agrada la definició de "baixa" (s'ha de posar entre cometes és clar) cultura com la que busca simplement l'entreteniment i es difon de manera comercial i una "alta" que busca més l'expressió i l'impacte cognitiu que queda reduïda a cercles d'un determinat nivell social (i per tant cultural) perquè requereix una iniciació i el coneixement de determinats codis. Interessant el comentari que aquesta cultura minoritària és la que s'enduu la majoria de subvencions! (hauria de ser d'una altra manera?)
Cert com diu que determinades manifestacions culturals d'origen molt popular poden acabar convertides amb el pas del temps en producte de consum per a minories, com el jazz o la música folk o fins i tot el flamenc.
La tesi de l'article és que aquesta és una bretxa que dificulta cada cop més de manera subtil l'ascens social de determinats sectors de la població.

Tavertet, juliol,

llevar-se sense rellotge
hores llargues de lectura que permeten els clàssics per als quals no hi ha mai temps
al matí un cafè a Cal Miquel per llegir el diari
a la tarda un cafè a Cal Miquel per rellegir el diari
camí de la font de la Vena la fageda es mostra amb la seva teranyina horitzontal
des del cingle el sol ponent fa néixer les ombres i dibuixa valls i torrents sobre la catifa de les Guilleries
sortir després de sopar i oh miracle! la Via Làctia! (però existia encara?)
i al llit el silenci és només el seu ressò a l'oïda

i un fantàstic pèl d'avorriment

una bonica web d'en Rafael Sevilla sobre Tavertet

El comte de Montecristo

un monument de lectura

un record borrós en alguna pel·lícula d'infància d'un home que fuig d'una presó fent-se passar per un cadàver...

la història de la venjança d'Edmon Dantès

(Marsella, la presó, l'illa de Montecristo, la Roma dels bandolers, el París aristocràtic del segle XIX, enverinaments, drogues, poder, diners, segrestos, cotxes de cavalls tota l'estona, alguns protagonistes catalans!, suïcidis, casaments trencats, bandits... i un home que es creu Déu i que al final dubta)
fantàstic poder llegir un llibre així en una setmana. I això que les primeres pàgines em van semblar molt fluixes i decebedores!
I en alguns moments la pell de gallina (i això tan fisiològic quan no és una metàfora no enganya)


si us el voleu llegir telemàticament... http://bibliotecas.reduaz.mx/libros-e/libros/Alejandro_Dumas-El_Conde_de_Montecristo.pdf

Robertson Davies: El cinquè en joc

Un llibre-vida (és un gènere això?)
un nen s'enganxa a una dona que queda boja per una bola de neu...La seva vida gira al voltant d'aquest personatge i d'altres dos: l' amic triomfador i un prestidigitador. Bona perspectiva l'informe per a un director desconegut.

Per cert: per què la primera línia de la contraportada explica allò que passa al penúltim capítol del llibre? O és que l'autor no pretenia que la novel·la anés a més, que només les últimes pàgines donessin la perspectiva global del perquè explica el que explica... (no us llegiu mai les contraportades!)

así renace un escritor

Manon

Manon de Massenet era l'òpera preferida de l'àvia Montserrat (no crec que hagués anat gaires vegades al Liceu però sí que la recordo a la butaca del carrer Madrazo escoltant òpera a la ràdio i criticant la Caballé)

El Liceu sempre és una passada. I des de la fila 12 de platea és una meravella. Quatre hores gens gens pesades al contrari un plaer constant. Posada en escena espectacular; àries precioses molt ben cantades. Res més a dir. Gràcies, Lali.

Recomaneu-me alguna cosa

Va, obro aquest post perquè em regaleu una recomanació per quan visiti el Robafaves de Mataró o la Tralla de Vic. Cliqueu aquí sota on diu Comentaris

William Maxwell: Vinieron como golondrinas

un llibre preciós (n'hi ha que són boníssims, n'hi ha que són excel·lents, n'hi ha que són fantàstics, n'hi ha que són això: preciosos...). Tres personatges observen la vida d'una família americana dels anys 20 però especialment m'atreu la visió del nen de 8 anys enganxat a la seva mare, del nen que juga sol, del nen tímid i poruc... Després el germà, el pare, una epidèmia de grip espanyola... No em fixo normalment en l'estil narratiu i aquestes "collonades" (em deixeu?) de les assignatures de Filologia però sí que em sorprèn una manera de narrar en què les pinzellades i els detalls són incomplets però evidentíssims...

llegiu això ; us convencerà

Dedicat a la Núria

Cirlot

Descobreixo a la biblioteca un d'aquests llibres que es fan agafar de tan ben editats que estan. afegiu-hi poeta que no conec, però cognom que sona, poesies 1943-1959 (una bona època per a poetes maleïts), una contraportada que ens dóna pistes i ens llança l'ham, (fuera de los circuitos..., tiradas muy cortas..., lejos de los postulados...)
Un poema impressionant que imagino llegit pel Jorge Larrosa: Susan Lenox (Google m'explica que era una pel·lícula de la Greta Garbo, més hams...). Deixeu-me que us en copiï el començament:

Aquí estoy, en un bar, bebiendo vino
como otras tantas tardes. La tristeza,
la tristeza de muchas cosas muertas,
perdidas o no sidas, me acompaña.

Niebla, niebla.
La niebla baja lenta como un río;
su invasión me atenaza.
Ni música de jazz se oye a lo lejos
y un silencio infinito me circunda.

Da lo mismo.
Las horas que han pasado no me importan,
no me importan las horas ni los días,
los días que han pasado ni los años.
Da lo mismo.
Niebla, niebla.
Aquí estoy en un bar, bebiendo vino

(...)

no sé qué me sucede; es un recuerdo,
y un sonido de lluvia o de cortina.
En efecto,
la cortina, a mi lado, lenta oscila;
la cortina de alambres y bambúes.

Ni música de jazz se oye a lo lejos.
Da lo mismo, lo mismo.
La tristeza me mira; es un sonido,
un sonuido de lluvia o de cortina.
En efecto,
la cortina, a mi lado, en la ventana,
en la ventana muerta, leve oscila

(...)

ressenya a literaturas.com

poemes en una web força cursi