Confesso que he llegit el Jo confesso del Cabré (que barato, Martí!), aquestes memòries d'un antiquari-violinista-professor i que he aconseguit acabar-lo. La veritat és que fins a la meitat amb força interès però que després ha decaigut força. Massa coses, massa temes, massa pretensions em penso: els nazis, la inquisició, el Mal, la família, la música, la universitat, l'Alzheimer... ja sé que a la vida tot va junt però com en altres novel·les d'en Cabré el conjunt es fa poc creïble.
Això és curiós:
Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació. http://www.vilaweb.cat/noticia/3924041/20110901/jaume-cabre-jo-confesso-mal-mal-sempre-recomenca.html
i al mateix lloc:
Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.
1 comentari:
Discrepo cordialment.. a mi em va deixar sense alè, em sembla una obra mastodòntica i profunda com un oceà.. la filigrana argumental de les llavors fruit d'una violació que germinen en el cadàver d'un monjo assassinat per venjança fanàtica i que acaben convertint-se en la fusta de la què en sortirà el violí que encadenarà tot un reguitzell d'històries amb l'amor i l'odi com a nexe d'unió em sembla fascinant.. tens raó amb això de l'interès que va caient, però això a mi em passava amb les novel.les anteriors al Pamano.. aquestes dues últimes em semblen dignes d'un Nobel.. i no sóc gaire propen a afalagar els vius d'aquesta manera, en fi..
Publica un comentari a l'entrada