llegint Sarramona

Sempre m'ha semblat que l'escola pot ser laica i al mateix temps tractar de manera molt respectuosa el tema religiós; i això vol dir no ignorar-lo. L'escola ha d'informar del valor social i personal que té la religió, (que tenen les religions), així com també em sembla bé que posi de manifest el pes específic que el cristianisme ha tingut històricament en el nostre país i que continua tenint. És allò que diem de com es pot valorar un absis d'una església romànica sense entendre el paper de la religió. O una Passió de Bach o Els germans Karamazov. Penso que sí que hi ha un pas que no s'hauria de fer a cap escola que és el de presentar la religió com un dogma, com una veritat absoluta i que l'escola no hauria d'oferir una classe de religió especial, a la qual assistissin només alguns alumnes.

I per cert: sense amagar els conflictes que la religió ha provocat en el nostre país i continua provocant a tants llocs del món.

Els homes que no estimaven les dones (la peli)

Els homes que no estimaven les dones (la peli)

Doncs resulta que m'ho passo molt bé. Evidentment que han retallat coses amb personatges i relacions que amb prou feines apareixen i amb sensacions i vides interiors que no es veuen. Però em sembla que és més una bona pel·lícula que una bona novel·la. Lisbeth Salander es fa realment encantadora, més dolça que al llibre encara que sense concessions . La pel·lícula és un bon complement per al llibre: sense haver-lo llegit no sé si l'hauria entès del tot però la pel·lícula m'ha ajudat a entendre segons quines coses. Havia decidit no llegir els altres i em penso al final m'hi apuntaré.

Pierre BAYARD: Como hablar de los libros que no se han leído

en el fons no és tan provocador com sembla, i simplement posa de manifest i reivindica la importància de la informació que tenim sobre els llibres sense haver-los llegit. Evidentment amb molts exemple trets de l'erudició de l'autor, que ha llegit molts llibres!

comentari a Público

Minivacances a la Terra Alta

Cum mi-am petrecut sfarsitul lumii (Com vaig celebrar la fi del món)

a mi aquesta "peli" m'agrada molt. Una noia de disset anys viu a les rodalies de Bucarest (suposo) els últims dies de la dictadura de Ceaucescu. Una visió poètica i realista a la vegada, o subjectiva i política al mateix temps. Unes imatges precioses i unes mirades fantàstiques. Absolutament recomanable!

Andrea Levy: Petita illa

Per Sant Jordi l'Avui me'l regala i jo estic a punt de dir-los que no cal, perquè és un totxo i que els llibres que llegeixo gràcies però els trio jo. Contra el que era d'esperar, el llegeixo i m'ho passo molt bé des del començament; m'agraden aquestes històries centrades en moments i llocs originals (o en tot cas un moment no original però amb un punt de vista original): aquí, el racisme que experimenten els immigrants jamaicans a la Gran Bretanya de la Segona Guerra Mundial. T'ho havies plantejat mai que Jamaica no és només Bob Marley i marihuana? Ho sabies que alguns soldats anglesos van empalmar la Segona Guerra Mundial amb la defensa de l'ocupació colonial de l'Índia? Personatges interessants que van narrant la història cadascun des de la seva perspectiva. Bé, bé; molt bé!

(i evidentment és la història del pare de l'autora; aquestes coses, ja ho vaig dir, difícilment s'inventen)

Ritournelle de la faim

M'agrada aquest le Clézio: anys 30s i 40s a França, anys previs a la segona Guerra mundial, i anys propis de la Guerra, Ethel, una noia a qui toca fer-se gran d'hora viu l'enfonsament de la seva família. Primer, la relació amb Xènia, l'amiga russa, després la vivència de la gana a Niça... Le Clézio torna a parlar d'ell mateix i de la seva família (els immigrants de l'illa Maurici, els pisos freds de Niça...); ¿no són majoria els autors que han escrit les seves grans obres parlant en el fons d'ells mateixos o de les seves famílies?
llegir en francès, ja ho he dit algun cop, és per mi una petita satisfacció afegida que compensa les algunes paraules que no entenc.

Una crítica que el deixa molt bé al bloc literari El fil d'Ariadna

Falconer

John Cheever i els seus relats són una assignatura pendent. De moment aquesta novel·la en què un pres explica amb cruesa la seva situació vital i penintenciària té els seus punts d'interès.

Text de contraportada:

Falconer és el nom d’un centre penitenciari federal, una presó de mala mort on es barregen delinqüents de tota condició. Ezekiel Farragut (reclús núm. 734-508-32 amb una condemna de deu anys a l’esquena) és el personatge que ens guia per aquest particular infern presidiari. Addicte a l’heroïna, i des que ingressa a Falconer també a la metadona, Farragut és un professor turmentat que compleix sentència per haver assassinat el seu germà. John Cheever ens introdueix tant a la institució penitenciària com al cor mateix d’Ezekiel Farragut, un cau de dimonis familiars tan asfixiant com la presó d’on malda per fugir. Tal com va escriure Saul Bellow en llegir Falconer, «Cheever és esplèndid. És brusc, és elegant, és pur. També és indispensable, si vols saber de debò què està passant a l’ànima humana als Estats Units».

Joan Triadú

per Sant Jordi la Marta em regala les memòries d'en Triadú, un personatge pel qual no tinc una especial simpatia però que ,és clar, ve d'un món que m'és pròxim i per tant que omple les seves pàgines de fets que m'interessen: no podria ser d'altra manera quan parla de la pedagogia dels anys 60, de literatura catalana i de crítica literària, de política i de la història recent del país, del CIC i fins i tot del Virtèlia, ...i del Collsacabra i Cantonigros és clar! Memòries calidoscòpiques que fugin del fil cronològic, de vegades em cauen una mica de les mans quan els personatges s'enfilen en una corrua una mica monòtona !
I he trobat aquest vídeo molt ben fet

SENSE COMENTARIS

Cataluña- Espanya

A mi, què voleu que us digui no em fa gaire ni fred ni calor: trobo que no aporta gaire als qui més o menys hem anat seguint les declaracions dels uns i dels altres sobre el finançament, les infraestructures, la llengua, la immersió lingüística o el dret a decidir... Potser a les espanyes fa més falta i té més sentit una pel·lícula com aquesta, si és que algú la hi va a a veure, que ho dubto perquè em temo que des d'allà els catalans no som en el fons gaire interessants i no hi ha gaires ganes d'entendre'ns. (Què opinarà d'això l'amic Simón?) Tinc la sensació que la pelota vasca aportava més elements per a la reflexió o potser només és perquè també era més útil a les espanyes i en aquest cas les espanyes érem nosaltres

la web oficial

Gran Torino

A mi m'agrada. Bo, el personatge que fa Clint Eastwood i interessant la relació que estableix amb la família xinesa veïna. Potser una mica massa ràpida l'evolució des de la seva posició xenòfoba i antipàtica cap a al final potser una mica massa melós. Però en el cinema és difícil mantenir "tempos" reposats els canvis lents són difícils de reflectir. En això la literatura juga amb avantatge

Bartra i Maragall

Des de la finestreta del Rodalies que em du i em torna cada dia a i de Mataró busco sovint metàfores per descriure el color i la textura del mar tan pròxim i tan variable. Bartra ho fa tan fàcil:
"el vent llaura la mar amb arada invisible
en el dia tranquil"
Maragall, el poeta és clar, també resol amb genialitat el color d'aquest meu mar després de les rierades
"I ha aparegut el mar, que la rojor
de les rieres en tacava la blavor
(...)
Pobra mar blava!)"

El lector

A mi, el lector no m'agrada gaire i fins se'm fa una mica llarga. Em sembla pretensiosa i trobo que intenta tocar massa temes que només pot apuntar: relació noi-dona adulta, el sentiment de culpa, el nazisme, el pas del temps, l'expiació, la lectura i l'erotisme, la llei i la moral... Moltes situacions em semblen poc explicades o insòlites, una barreja poc reeixida , vaja. Li reconec una bona posada en escena, (fantàstics els mobles i els cassettes) i una excel·lent actuació de la Winslet

Les escoles de la República

les meravelles d'Internet:
(dedicat al pare)

http://www.granangular.cat/fitxadocu.php?ID=124

Santa setmana

Nadine Gordimer: Seducció

Julie, una noia rica sudafricana manté una relació amb un àrab sense papers i passa un any de la seva vida al país d'aquest. Al balneari de Caldes de Boí després de llargues migdiades, passejos per la neu o visites a esglesietes romàniques, m'endinso en aquesta novel·la que no és de fàcil lectura però que em sembla molt interessant. Plantejament molt poc tòpic sobre la immigració (o sobre l'emigració caldria dir?) i sobre el conflicte de civilitzacions. O potser sobre la relació home-dona, o sobre l'amor? a la segona part del llibre exploten totes aquestes contradiccions i l'acabo amb la sensació d'haver tingut a les mans un llibre que deixa pòsit.

el link més interessant que he trobat és en anglès:

El cor de les tenebres

em costa com remuntar un riu al mig de la jungla; les branques obstaculitzen el pas i per tres vegades he iniciat l'expedició. Massa al cap l'Acoppolipsis now dels anys 70 que em va impactar i Kurtz és per tant tota l'estona Marlon Brando. Un llibre, doncs, que se'm fa obsessiu i claustrofòbic del qual reconec tots els valors literaris.

Mir

Fantàstica l'exposició de Mir al Caixaforum. Devessall de color i de llum, no hi entenc gens en pintura i jo no sé dir-ne gaire cosa més: a mi em sembla a cavall del romanticisme, del modernisme, de l'impressionisme... paisatges mallorquins que semblen wagnerians, i en canvi suavitat del Vallès, del camp de Tarragona... gust pels detalls i els enquadraments, pinzellada de vegades vigorosa i enèrgica... Després de la meva visita individual i personal m'enganxo a la visita guiada i em deixo seduir pel personatge, per la seva història , pel seu mite... i m'expliquen que el que més m'ha agradat és el més fluix i el que entenc menys és el més bo, però això ja passa

Nick Hornby: En picado

Quatre potencial suïcides es troben al terrat d'un edifici i decideixen donar-se una treva i prorrogar la seva vida. Curiosa i divertida història, humor anglès fi i intel·ligent. Ja havia llegit alguna cosa de Hornby.
(un forum sobre el llibre)