Henry James, Retrat de de dama

que esplèndid aquest James! M'ho sembla ja des del començament, amb aquesta presentació dels tres personatges masculins al voltant d'una tassa de te al jardí de Gardencourt i amb l'arribada sorprenent i silenciosa d' Isabel. I després tota la seva peripècia vital, d'Anglaterra a la Toscana i a Roma, i els seus pretendents... i  amb aquest únic petó en tota la novel·la, i aquest cosí tan estimable ... i ella contemplant des de la seva llibertat d'esperit les coses bones i les coses dolentes . És un llibre que em relaxa , que em flueix tranquil malgrat tantes anades i vingudes i és que quin segle més magnífic aquest XIX des del punt de vista novel·lístic!


http://lamujerjusta.blogspot.com.es/2008/08/el-retrato-de-una-dama-1881-henry-james.html

Lo imposible

Una família americana es veu atrapada de manera dramàtica pel tsunami de Tailàndia Sense gaire interès (sent generosos). Algú en pot dir "una pel·lícula ben feta" pels efectes especials i l'ambientació, però el guió em sembla molt fluix.

Dos bons relats d'Stuparich

La isola:
un noi acompanya el seu pare, malalt de càncer, a visitar l'illa de l'Adriàtic (Croàcia?) on havien viscut en el passat

Guerra del 15
relat autobiogràfic sobre les batalles de la primera Guerra Mundial al voltant de Triest en què Stuparich va participar com a voluntari junt amb el seu germà.

http://alvarodelarica.com/2012/03/los-stuparich.html

El mar, de Blai Bonet

Uns nois en un sanatori antituberculós en el marc de la Mallorca de la postguerra. M'impacta de seguida ; per la cruesa com està plantejat el tema, per aquesta multiplicitat de narradors, per la potència del llenguatge i aquesta manera de narrar que encara ens sona tan moderna, per la barreja de passió religiosa i mística  i fredor de sentiments... Fantàstic poder fer descobriments com aquest encara! Ho diuen les cròniques: va ser un escàndol a l'època; normal. Una d'aquestes novel·les que sembla que la literatura catalana no pugui donar...

En el panorama en què sorgeix El mar és una obra totalment insòlita, sense cap precedent en la narrativa illenca, només comparable a obres forasteres semblants (Faulkner, Cela, Juan Goytisolo...). De fet, l'assimilació de les tècniques narratives més avançades d'aquest segle serà el que caracteritzarà tota la seva novel·lística. Emperò, tot i la importància de l'aspecte formal, la seva temàtica —carregada de problemàtica existencial— també és una fita importantíssima, car porta un missatge revulsiu i inèdit en la nostra literatura. No és estrany que Joan Triadú, en un balanç sobre la literatura catalana en 1958 on la considerava la millor novel·la de l'any, escrivís: "La repugnància que se'n desprèn és capaç de fer arrugar el nas d'una rata de claveguera". (http://www.escriptors.cat/autors/bonetb/pagina.php?id_sec=1223)

La poesia del pensament

"el que fa que un poeta sigui gran és que els seus pensaments contenen el conflicte entre l'existència i l'essència"

El llibre d'Steiner  (m'hi porta la recomanació d'en Jordi Llovet) és un dels més suggerents que he llegit últimament. Fa una repassada molt poc sistemàtica de la història de la filosofia fent èmfasi en la tesi que tots els grans filòsofs han estat grans escriptors (i que tots els grans escriptors han begut dels corrents filosòfics del seu temps)   i posa de manifest els lligams estrets que hi ha entre el fet estètic i el pensament filosòfic, entre el llenguatge i el pensament, per tant. Moment culminant, la valoració de Plató com el grandíssim creador del personatge Sòcrates, creació que el posa a l'alçada de Shakespeare:

"el Sòcrates de Plató és una construcció literariodramatúrgica com cap altra. Ni Hamlet ni Faust, ni tampoc el Quixot ni el capità Ahab no superen la prodigalitat psicològica, les característiques físiques i mentals , la "presència real" de Sòcrates, que assoleix  pràcticameet  la immortalitat als diàlegs". (p. 74)

I  despres desfilen Valéry, Wittgenstein, Proust, Descartes, Hegel, Marx, Nietszche, Heidegger, Sarte, Celan... Potent i originalíssim!  I, en general, es llegeix molt bé!


Els qui s’hi dediquen sempre ho han sabut. En tot tipus de filosofia, va reconèixer Sartre, «s’hi amaga una prosa literària». El pensament filosòfic només es pot comprendre «metafòricament», ensenyava Althusser. Tot sovint (però fins a quin punt seriosament?) Wittgenstein deia que hauria d’haver escrit les seves Investigacions filosòfiques en vers. (del prefaci citat a http://www.nuvol.com/noticies/george-steiner-la-poesia-del-pensament/)

aquest article m'ha agradat molt; aquí un fragment: 

...George Steiner (París, 1929) recorre las obras más importantes de nuestra tradición intelectual y extrae de cada una de ellas su música: el clima (la luz, la temperatura y la humedad vital) del que su autor la ha dotado. La tarea no es sencilla y el propio Steiner lo reconoce: hablar de música es siempre hablar de más. Pero tal vez, y esa es para mí la apuesta de Steiner, hacer filosofía es siempre decir más de la cuenta.(...)Así, el filósofo se asemeja a un águila inútil: da vueltas alrededor de una presa que nuca logra cazar. Pero que nadie se engañe, el trabajo no ha sido en vano: no hay captura, pero el discurso ha quedado impregnado de aquello que se buscaba. Y no estamos ante un premio de consolación, porque lo que la filosofía persigue es, en última instancia, inaprensible. Por eso, y Steiner nos lo recuerda a través de una afirmación de Montaigne, quien a ella se dedique no debe pintar el Ser sino su paso (“je ne peint pas l`être, je peint le passage”). Así, hablar de la música del pensamiento, es hablar de esa “impregnación”. Y adentrarse en ella, escucharla atentamente, es entrar en ese territorio donde filosofía y literatura mezclan sus raíces: ¿Qué sería de Heidegger sin Hölderlin? ¿Por qué Wittgenstein dijo que debería haber escrito su Tractatusen verso? ¿Cuál es la deuda de Hegel con la tragedia griega y en especial con Antígona? ¿Por qué Platón quiere tan lejos a los poetas? ¿Cuál es la deuda de Proust con Bergson? ¿Y de Freud con Thomas Mann? ¿De rerum natura podría haberse escrito en prosa? ¿Qué queda del pensamiento de Nietzsche si se le retirará su halo poético?... http://cultura.travelarte.com/libros/2237-la-poesia-del-pensamiento-george-steiner

i aquí l'article d'en jordi Llovet

Interferències

a la biblioteca de Vilassar de Mar el grup del 15M -el meu reconeixement per la seva perseverança i pel criteri amb què fan les coses- organitza el visionat d'aquesta interessant pel·lícula sobre la injustícia de les relacions entre el Nord i el Sud. Una companyia de 4 actrius/actor preparen una obra sobre el tema i a mesura que avancen els assajos es van trobant amb la impossibilitat de dir tot el que volen dir i de fer-ho arribar al públic. El to una mica mitinero i el metratge una mica llarg (es podia fer d'una altra manera?) queda compensat per una fantàstica posada en escena, amb un guió molt original i una realització de primera quant a fotografia, il·luminació i escenografia. Chapeau!
per cert està tota penjada a la xarxa (pàgina oficial)

crítica a El País

90È aniversari del Patronat Escolar de Barcelona

Assisteixo amb el pare, que hi fa de convidat estrella, a l'acte de commemoració de la creació del Patronat Escolar de Barcelona, una institució de la qual poca gent coneix els entrellats veritables i que es confón en la nebulosa prestigiosa de l'educació en temps de la República. Per motius familiars i professionals obvis em sento lligat al tema i a l'acte en sí.

http://w3.bcn.cat/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1802_1_1852943827,00.html?bcnAccessible=true&accio=detall&home=HomeBCN

De Gauguin a Delvaux, exposició a Sant Feliu de Guíxols

No ens impressiona especialment aquesta exposició a l'espai que la baronessa Thyssen ha inaugurat a sant Feliu de Guíxols. Potser ens l'hauríem hagut de mirar amb més calma però això dels quadres va com va i de vegades et deixen una mica indiferent. Una exposició d'àmbit local que,és cert, però,  que aporta un valor cultural afegit a la Costa Brava, els turistes la podran anar a visitar els dies que faci núvol. A mi m'agrada especialment aquell burgès vestit de blanc espaterrat a la seva terrassa, pintat per en Ramon Casas, i és que a més i entre altres coses a mi els quadres sempre m'han agradat grans.

Jarmila, d'Ernst Weiss

Un venedor d'ocells mecànics explica a un home la seva tràgica història d'amor, enamorat d'una dona casada,(últimament en sóc especialista) i perseguit per l'aparent segrest dels seu fill. Un relat curt i bonic. Diuen que és una obra mestra. La Marta és una forofa d'aquesta editorial, "Minúscula"

http://www.larepublicacultural.es/article5779.html

alguns apunts com sempre de qualsevol manera

doncs això. alguns apunts; tampoc vull passar-me tot el diumenge al mati per polir un article que quedi ben tancat i acabat.

Sento que la pregunta en el fons ha de ser: la independència és un pas cap a un món millor?

No dic cap a una Catalunya millor perquè em sembla un plantejament egoista.No és que sigui home de plantejaments maximalistes, de tot o res (com que no aconseguirem la pau mundial ni la desaparició de la fam al món no cal la independència) però ¿per què els meus plantejaments han d’excloure els treballadors aragonesos, les classes populars andaluses, els que no poden viure de la seva feina a Extremadura, ...(-digueu-me demagog-), els mestres menorquins, els estudiants madrilenys?… Em sento més proper a ells que no als banquers de Sabadell, o a alguns usuaris del Club Nàutic de Vilassar de Mar per posar algun exemple.

Se’m creuen sentiments i emocions contradictoris : per una banda la il·lusió per un projecte nou de país (semblant al del canvi de feina, semblant a l’emancipació d’un jove que marxa de casa no perquè estigui enfadat amb els pares sinó perquè ha de viure la seva pròpia vida; semblant al d’una parella que després de temps de desentesos decideix trencar i aspira a mantenir una bona relació d’amistat); per una altra arrugo el front davant d‘expressions com “pàtria”, acusacions de traïcions, himnes que parlen de gent “ufana i superba” com si entre nosaltres no n’hi haguessin d’ufans, de superbs, d’egoistes, de dèspotes i especialment d’insolidaris, lladres, explotadors i feixistes.

La llengua! Al meu país hi ha una llengua amenaçada que sense estat està condemnada. La pressió dels sectors espanyolistes és brutal. Sí que crec que per preservar-la i l’únic camí és l’estat propi; als castellans els costa molt d’entendre que una llengua és molt més que una eina de comunicació.

Em fa por que el clam independentista d’avui sigui una cortina de fum d‘un partit de dretes que vol tapar la seva política de retallades però que en el fons no creu en aquest procés.

Jo estic en un partit que dubta; potser també per això m’hi sento bé. Però en aquests moments cal mullar-se.

I és que la independència és un pas que no té perquè dur-nos a un únic camí ja establert: el país que ens espera després és ple de múltiples possibilitats i a nosaltres ens tocarà lluitar perquè s’imposin les que reivindiquen i defensen la justícia social i la tolerància (sí, caldrà estar especialment atents a aquest aspecte). Ara, que no ho digui ningú: la independència no és la solució a tots els nostres problemes.

Entre altres coses també després del pas caldrà discutir la col·laboració amb Espanya i possiblement nosaltres considerarem que podem compartir molts coses amb la gent de més enllà de l’Ebre, no en va molts catalans hi tenen els orígens i hi hem compartit moments i històries de dolor i d’esperança. (reivindicarem els poetes, reivindicarem els pedagogs, reivindicarem els lluitadors contra el feixisme...)

A més compartim amb ells una de les llengües més utilitzades a Catalunya i en el seu territori hi restaran els nostres germans de parla valencians i de les Illes .

Amb dubtes. Pensant en la llengua. Pensant en un projecte de país que em fa il·lusió. Aniré a la manifestació.

A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar

Una joieta: ella s'enamora d'ell, un home casat, i descriu la seva passió. Simplement això. Poesia absoluta durant 120 pàgines.

per exemple:

Una ala molla esbatega per espolsar-se la nit tremolosa, i la matinada alena una anàlisi freda a la meva ment plena d'espectres a l'expectativa.

Amb un llenguatge prodigiós, ple d’imatges tan originals com trasbalsadores, la novel·la narra el seu enamorament addictiu per Barker, amb qui estableix una relació que esdevé quasi una experiència mística. Escrita als anys quaranta, l’obra de Smart és també el retrat d’una època marcada per la intransigència i el puritanisme (...)http://epubscatala.blogspot.com.es/2012/08/214-elisabeth-smart-grand-central.html

Este libro influenció en las composiciones de Morrisey, tanto para sus canciones en solitario como para las que escribió en The Smiths; algo claro en títulos como London, What she said, Louder than bombs,Late night, Maudlin Street, por ejemplo (http://www.casadellibro.com/libro-en-grand-central-station-me-sente-y-llore/9788492865000/1486839)

http://www.nervi.cat/a-grand-central-station-em-vaig-asseure-i-vaig-plorar/

http://lacomunidad.elpais.com/libros-azules/2009/11/30/en-grand-central-station-me-sente-y-llore-elizabeth-smart-

Rue de l'Odéon, d'Adrienne Monnier

Un llibre pels que estimen els llibres i les llibreries i les biblioteques i París i la Rive gauche i la literatura, especialment la francesa però no només, i especialment la poesia i especialment la francesa però no només.

El llibre, desordenat, em costa una mica de vegades, però és tan suggerent en tants moments!

Quin personatge devia ser aquesta Adrienne Monnier

Gràcies, Marta, gran tria, gran intuïció!

París, 1915. Mientras la guerra irrumpe en la tranquilidad del otoño, el sueño de una joven inconformista se hace realidad: en el corazón del Barrio Latino, cuna de la experimentación literaria, la emprendedora y valiente Adrienne Monnier abre La Maison des Amis des Livres, la librería que marcaría la vida intelectual del París de la primera mitad del siglo xx. Rue de L’Odéon nos ofrece un retrato y un testamento personal y profesional de una mujer que dedicó treinta años a la literatura con creatividad y pasión y que fue, junto con su íntima amiga Sylvia Beach, una de las protagonistas más destacadas de aquella época dorada.(http://www.gallonero.es/draft-created-on-19-august-2011-at-0857/)

crítica de Jordi Corominas a revista de Letras

i aquí un tros significatiu:

Pero nuestra primera idea era —y sigue siéndolo— que el

verdadero comercio de la librería englobara no solo la venta,

sino también el préstamo, y que ambas operaciones se ejerciesen

en paralelo. Resulta casi inconcebible comprar una obra sin

conocerla. Expreso un sentimiento general cuando afirmo que

toda persona de cierta cultura experimenta la necesidad de tener

una biblioteca particular compuesta por libros que le gustan,

que tiene por amigos buenos y fieles. ¿Cómo introducir en

ese círculo de amigos probados a inoportunos o indiferentes?A

eso es a lo que se arriesga alguien que compra libros sin haberlos

leído.

Dos viatges a l'Orient

Qui passa el mes d'agost a la Conca de Barberà pot consolar-se amb escapadetes orientals des del cine Verdi. quasi sempre em vénen de gust aquestes fugides del ritme trepidant anglosaxó...

dues històries d'amors apassionats d'aquells que ja no se'n fan:

Pollastre amb prunes: Iran anys 50, un violinista s'enamora d'una noia pel carrer i només quan li'n prohibeixen el matrimoni descobreix l'autè ntic alè vital de la seva música i aleshores decideix morir. D'entrada em costa però després, em deixo anar pels camins de l'absurd i de la fantasia i aquesta modesta història es converteix en un conte ben agradable d'escoltar.

Amor bajo el espino blanco: lentitud i estètica tal com era d'esperar, ells dos encantadors i ingenus viuen la seva passió en el marc de la Revolució Cultural amb una música i una fotografia esplèndides.

han quedat pel camí (o simfonia inacabada)

Tea-bag de Henning Mankell, tot i que em fa riure alguna escena d'un poeta(poetastre) fent una conferència a un grup de presidiaris...
Asimov Fundacion; passa sempre amb els vells mites

Llibertat de Jonathan Franzen
La bofetada de Christos Tsiolkas, ho sento Cristina amiga de la Marta no estava mal però això de la lectura ja se sap que va com va...

Vida privada

La història de Frederic de Lloberola i la seva família i la Barcelona d'aquells anys (feliços?) vint. De Vida privada m'agraden les descripcions: les olors de l'Eixample, les festes de l'aristocràcia, els locals del barri xino, però en general em sembla una novel·la amb poc argument.

Em sorprèn l'enorme procacitat per ser un llibre escrit l'any 31; devia escandalitzar força el personal: homosexualitat, trios, voyeurisme descrit amb tots els detalls..
També se'm fa curiosa l'absoluta contemporanietat dels fets que descriu amb el moment en què el llibre és escrit: que complicat fer sociologia des de tan aprop... potser també per això Sagarra és tan bo.

aquest cop tirem de Viquipèdia:

Vida privada és una novel·la escrita per Josep Maria de Sagarra. És un clàssic de la literatura catalana, que va ser publicada l'octubre de 1932 i va rebre el Premi Joan Crexells de narrativa. Sagarra fa un retrat tant de les classes socials altes com de les baixes de la Barcelona d'aquell temps, i va provocar un escàndol en aquella època pels temes que tractava i que es basava, en gran part, en personatges reals que els contemporanis podien reconèixer. Vida privada ha estat considerada la novel·la més representativa de Barcelona.

i ara un tros de La vida en un blog

A priori, podem pensar que als anys trenta les dones encara vestien amb mirinyac i els senyors passejaven en carro de cavalls. Res d'això fou laBarcelona dels anys 20-30 que genialment retratà Sagarra. Un fresc de personatges, una novel·la coral, on hom es mou gairebé només per dues passions: el diner i el sexe, la bossa i el catre.

i gran Joan Solà parlant del llenguatge:

https://docs.google.com/file/d/0BxGWpLBuKVMbNWdmY2N6MlFTUkNFZzR5VHhkdGNhQQ/edit

Guerra del 15

Pere el Gran, de Cingolani

Vacances (?) vimbodinenques i m’empasso la biografia de Pere el Gran. Les seves discrepàncies amb el seu pare (Jaume I, el rei, el rei mil veus criden al vent...), la conquesta de Sicília (records de Tràpani amb el Josep i la Teresa), el desafiament de Bordeus ( imaginem amb el pare la sèrie de televisió on caldria magnificar una mica el paper de la reina Constança) el paper poc clar del germà Jaume de Mallorca , la invasió dels francesos i la batalla del coll de Panissars...
Complementat amb la lectura de la Crònica de Desclot menys fiable historiogràficament però amb tant més sabor!
El llibre deCingolani no sé si acaba d’encertar el to entre divulgatiu i erudit però quan baixa a mostrar de talls de la vida quotidiana del rei i dels exèrcits és on descobreixo coses que em semblen més interessants: la dificultat d’assaltar les muralles, els dies que tardaven els missatgers a cavall per anar d’un lloc a l’altre, les petites batalles terrestres o navals que es magnificaven a efectes propagandístics...
La tesi: Pere el gran un gran polític i comunicador més enllà del seu valor militar i que va aconseguir que un racó oblidat d’Europa com era la corona d’Aragó (que per cert ell volia unificar a la manera del comte duc d’Olivares) es situés en primera línia de l’atenció mediàtica mundial de l’època.

Prometheus

Que una barreja d'Alien i Blade runner em deixi indiferent a mi, que m'entra tan fàcilment la ciència-ficció, vol dir que no està gaire aconseguida. Ni la 3D no me l'anima una miqueta. Aventureta linial, previsible, amb pocs moments especials: l'autooperació de cesària, els mapes hologràfics. els cavalls de la gruta de Chauvet, ella parlant amb el cap del robot i ... Lawrence d'Aràbia.

Jarmila

Els Nikolaidis, de Josep M. Quintana

M'agraden les narracions situades en ambients històricament insòlits o que desconec profundament. Els Nikolaidis és la història de la família d'aquest nom que formava part de la colònia de grecs que es van instal·lar a Menorca durant l'època de la dominació anglesa el segle XVIII. El protagonista és un comerciant que es dedica a la guerra del cors! Si a algú li interessen both Menorca i la Història aquesta és una novel·la que dóna molt de suc; ideal per anar llegint durant una estada d'uns quants dies a Fornells. Fantàstica descripció de l'oposició entre Maó i Ciutadella, els dos pols de l'illa, els dos pols en la lluita entre els francòfils-espanyolistes catòlics, aristòcrates, dogmàtics i els anglòfils protestants i burgesos, progressistes, i tolerants... Literàriament moltes crítiques possibles: moments malt explicats i sobretot passatges amb massa densitat informativa on l'autor vol demostrar que s'ha documentat a fons per poder descriure els vestits, els edificis, les lleis, els menjars... Em passa sovint amb les novel·les històriques que em molesta l'excessiva pretensió didàctica per dir-ho d'alguna manera.

Si conegués l'autor li diria que la tornés a escriure: és una llàstima que no li hagi sortit reeixida.

(Toni Casares en va fer un muntatge teatral que devia estar bé)

(La portada preciosa, un quadre per penjar al rebedor de casa la Mequè)

crítica al bloc Arco iris