El convit, de Plató

 No es poden fer comentaris d’obra com aquesta. El subratllo tot, excepte la intervenció de Sòcrates, que, de sobte, es revela com un text insubratllable, inseleccioçnable. Mai saps si alò que t’acaba de dir no es revelarà al paràgraf següent com en un dubte com un error, com una mentida… 

Acabo el llibre i se m’escapa en veu alta solitària un Boníssim! Així són els clàssics.

Viatge d’hivern, d’Elfriede Jelineck

 A la Beckett jo em pensava que això anava de Schubert! Sort que el Jorge ens convenç d’anar a a la presentació del llibre. 

A mi em despista molt, la veritat

https://www.salabeckett.cat/espectacle/viatge-dhivern/

Filmin setembre

Perfumes

Falso culpable,

La ejecución

La sort, de Juli Disla

 Tot el que fan a la Beckett és bo.

La sort parla de l’experiència dels seus protagonistes, Juli Disla i Jaume Pérez, com a família homoparental i interracial. La peripècia emocional i vital del seu procés d’adopció, un llarg camí administratiu i judicial amb la finalitat de formar una família.

La sort és també un homenatge al seu fill, que li pugui servir com a Llibre de vida en un futur.

A través de la seva vivència íntima ens parlen de la diversitat, de quins són els models de família, de com vivim les qüestions racials, de quins són els referents, l’entorn en el qual es desenvolupen els menors i de com influeix la política en tot això.

A la llar, de Marilynne Robinson

Com m'ha agradat! He retornat a Gilead en el doble sentit perquè no només he retornar al poble fictici sinó que he retornat al llibre amb què M.R. inaugurava la trilogia

Amb la publicació d’A la llar, Edicions de 1984 completa el cicle de quatre novel·les que Marilynne Robinson ha dedicat a Gilead, un petit poble d’Iowa que representa els valors de certa vida rural dels Estats Units. Les altres tres obres són Gilead, Lila i Jack. Robinson hi relata la història de dues famílies, els Ames i els Boughton, des de diferents punts de vista i amb tècniques narratives diverses, cosa que converteix la tetralogia en un artefacte literari molt suggeridor. A més, la sèrie li serveix per a reflexionar sobre el paper de la Fe en la vida moderna i com és possible desenvolupar un particular sentit crític d’índole cristiana, sempre amb la història dels Estats Units com a rerefons, no debades també hi trobem una reflexió sobre l’ideal d’Amèrica.

https://www.nuvol.com/llibres/marilynne-robinson-variacions-sobre-la-gracia-264475

https://www.lavanguardia.com/cultura/20210707/7582531/marilynne-robinson-novela-obama-jack.html

La gata perduda, al Liceu

Dimecres hi ha l’estrena d’aquest espectacle tan curiós al Liceu, La gata perduda, en què ha participat la Núria. És una òpera, però és molt més: és un projecte molt ben pensat que uneix el Liceu i el Raval mitjançant la música, un projecte que crea un gran show per fer entrar la gent del barri, altemple de l’òpera, al lloc simbòlic de l’aristocràcia barcelonina, per fer-los participar en un espectacle dotat dels màxims recursos tècnics de què disposa el Liceu, escenografia, orquestra, lluminositat, sala impressionant. I l’òpera encarregada a la Victoria Szpunberg i l’Arnau Tordera juga amb aquesta intenció amb un text metafòric i social i una música que barreja estils clàssics i d’èlite amb els ritmes populars i moderns, de Mozart i Donizetti al rap, passant pel musical i la rumba . Amb el plus que és aquesta història de la docusèrie de TV3 on participarà la Núria amb un paper important i amb la cirereta final que ens fa jugar-hi un paperet a nosaltres també.

El Liceu era ple de gom a gom, tot venut, d’un públic que s’evidenciava molt diferent de l’habitual i amb ganes boges de gaudir, aplaudir i participar en la festa. Era com, i vull que ho entengueu amb el sentit més positiu del terme, una gran festa de fi de curs on t’han vingut a veure tota la família i amics de l’escala. Un ambient molt espacial, mai viscut per a mi al Liceu després de més de 47 anys d’assistència pràcticament interrompuda a les seves temporades. Gent humil, de classe treballadora, molts immigrants i d’ètnies ben diverses, molta gent jove i molta canalla, Gent del Raval, sou molt bona gent, que diria l’ingenu foraster de Quim Masferrer. Persones amb conflictes diversos i precarietats múltiples, que conformen un barri molt vital i sempre marginat per la resta de la ciutat que el mira amb recel i por. Doncs bé tota aquesta immensa massa de dignitat feta barri omplien l’escenari del teatre (400 persones he llegit no sé on) i també majoritàriament les localitats des de primera fila del teatre fins als laterals extrems del cinquè pis, per veure’s representats en una obra ben curiosa i que amb el pretext dramàtic de la desaparició del gat de Botero que hi ha a la Rambla del Raval, vol aixecar un cant de protesta i dignitat, molt benintencionat d’optimisme, no exempt d’un cert “happyflowerisme” ingenu envoltat dels tòpics més tronats, però que intel·ligentment emprats esdevenen, com ha estat, no un èxit, una apoteosi indiscutible.

https://infernemland.blog/2022/10/08/liceu-2022-2023-la-gata-perduda-darnau-tordera-i-victoria-szpunberg/

Els anys d'Annie Ernaux

I després li han donat el Nobel!

«Les Années», ce sont de multiples thèmes abordés à travers le temps qui passe, un temps qui relie celui de l’immédiate après-guerre à la veille de l’élection présidentielle de Nicolas Sarkozy. Entre les deux, 12 images (qu’on ne verra pas) mais qui seront les marqueurs d’une époque – d'Annie Ernaux bébé, à Annie Ernaux en «femme mûre» en passant par la jeune fille studieuse, l’étudiante, l’épouse, la mère de famille, la professeure, l’amante et – bien que ne parlant pas de ses propres livres – «l’écrivain». C’est peut-être cela, le mystère de ce livre, on y parle de tout de façon distanciée par ce «on» indéfini, et en même temps il y est profondément question d’écriture et de la vie en écriture.

 https://bibliobs.nouvelobs.com/romans/20080701.BIB1382/les-annees-d-039-annie-ernaux.html

Distòcia, de Pilar Codony

Bones estones amb les vaques i la negació de la maternitat d'aquesta noia ramadera.  

Aquesta és una història d’amor entre dues vaques. També és la història d’uns quants parts complicats, i de maternitats doloroses. I és la història de la Goja, que té un neguit encallat a dins i està plena de cabòries. I la de la Isabel, que es va sentir atrapada en un món rural que no era com s’havia imaginat. I és també la història d’en Lamine, i de la Montse, i de dos germans que fan formatges. I, a més, és la història de les orenetes que tornen any rere any, d’una ovella babaua que té ganes de jugar i d’un gat que sap com absentar-se. I d’un vedell, també, i d’un gos pastor i d’un gall manyac. És una història de decisions difícils. I és també una història de connexions inesperades.  https://www.laltraeditorial.cat/llibre/distocia/

...al cap i a la fi, la maternitat és el fil constant que serveix a Pilar Codony per lligar els dos territoris a través dels quals una veu narradora en tercera persona descabdella la trama: “La maternitat, com l’amor, com la guerra, com la mort, és un dels grans temes, i més ara que les dones són més visibles que mai.

https://cat.elpais.com/cat/2022/07/14/cultura/1657824415_780839.html

Museu Marés

 Ens ho passem bé al Museu de l'Ernest Ortoll...

Posseït

Un bon passeig per tota la poesia catalana del segle XX sobretot la que li agrada a ell i com més male>ïda millor

Al final quin poti-poti, quin totum revolutum

Passat de voltes i passat de moda. Massa anys 80

Foix:  no tot allò que produeix un gran artista és sempre bo.

La poesia, de sempre —diu Roig—, és la cosa dels ‘feliços pocs’ i la poesia catalana del XX és la cosa dels només dos feliços: un gran poeta, J. V. Foix, i un lector, Gabriel Ferrater. I d’un savi irat i amarg: Carles Riba. https://cat.elpais.com/cat/2022/05/20/cultura/1653048105_689657.html

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/albert-roig-a-la-pedrera-de-etna-262261

Arbre de l'oblit, de Nancy Huston

Agafat una mica de casualitat a la biblioteca m’agrada molt. El desarrelament, la no-integració, les dificultats dels membres d’aquesta família (d’aquestes famílies) no és només per fets objectius com les migracions o la religió o el pes de les tradicions i els orígens, sinó que tenen un conponent subjectiu, íntim per a cada un d’ells que t’enllaça estretament amb les seves vides.

Arbre de l'oblit comença a Ouagadougou, la capital de Burkina Faso, l'any 2016. La Shayna, una nord-americana de vint-i-quatre anys, viatja a l'Àfrica per primera vegada a la vida amb el seu amant, l'Hervé, un metge humanitari haitià. Però la història fa un salt enrere i ens trobem, alternativament, al Bronx l'any 1945 i a Nou Hampshire l'any 1955, a les infanteses dels pares adoptius de la Shayna, en Joel, un jueu novaiorquès, i la Lili Rose, filla única i nena solitària. A partir de les vides d'aquests tres personatges, Nancy Huston esbossa el retrat d'una família americana acomodada i construeix, amb habilitat i precisió, una novel·la que és alhora iniciàtica i saga familiar, una història sobre la memòria que ens recorda que el passat no s'esborra mai, i que sempre, inevitablement, deixa cicatrius en el present.

El revers i l’anvers, d’Albert Camus

Relats curts de joventut molt autobiogràfics. E, sedueix especialment el poròleg en què C. , molts anys després, justifica la conveniència de publicar uns textos que li queden tan lluny.

El revers i l’anvers és la petita joia amb què va debutar Camus, publicada el 1937, de la qual l’autor no n’autoritzà la reedició fins al 1958, presentada aleshores amb un prefaci seu que també inclou aquesta acurada versió de Lleonard Muntaner, i on trobem el que ell identifica com «la meva font d’inspiració, la d’aquell món de pobresa i de llum on vaig viure molts anys enrere i el record del qual em preserva encara dels dos perills contraris que amenacen tot artista: el ressentiment i la satisfacció».
Camus es refereix als anys d’infantesa a l’Alger, a una vida austera però plena de sentit, a la veritat literària de les coses senzilles, com explica al conte “Entre sí i no”. Els contrastos també marquen el to de “A contracor”, on el protagonista ‒el mateix autor‒ passa de la crisi provocada pel desengany amorós al ressorgiment i al retrobament personal. No hi ha, com diu el títol de la darrera peça i també del llibre, “revers sense anvers”, «amor de viure sense desesperació de viure», confessa l’escriptor al prefaci.
La revolta de Camus és avui tan vigent com sempre.

https://elbaluard.cat/el-reialme-enyorat-de-camus/

Expo Madola, Llavaneres

 

Filmin agost

 Poca cosa, però bona:

Un nuevo mundo, 

https://www.filmin.es/pelicula/un-nuevo-mundo?origin=searcher&origin-type=secondary

El veredicto

Adeu a Berlín, de Christopher Isherwood

 Em pensava que això seria Cabaret i és molt més. Això el fa molt més interessant. Els diversos relats que giren al voltant del mateix personatge dibuixen una bona xarxa de retrats i situacions del Berlín de la PreGuerra. Isherwood hi deixa caure d’una manera sibil·lina i fantàstica la seva homosexualitat.

Amb una prosa directa i despullada d’artificis, el narrador, un jove britànic que fa classes d’anglès a Berlín, ens ofereix una col·lecció d’instantànies d’una ciutat que viu els seus últims anys de disbauxa i frenesí mentre sent com s’acosta la tempesta del Tercer Reich.

https://www.vienaedicions.com/book/adeu-berlin

Adiós a Berlín es un cuadro descriptivo del día a día de toda una serie de personajes con los que se va encontrando estos años de su estancia en Berlín. Isherwood dejaba atrás la pacata Inglaterra a la búsqueda de una libertad individual y sexual que le era imposible encontrar en su país, y en Berlín la encuentra nada más llegar. En contacto con todo lo que le ofrecía la ciudad, con la habilidad de estar y registrar para luego editar, Isherwood que era homosexual, en ningún momento tiene la necesidad de justificarlo o contarlo expresamente. Pasa naturalmente por éste hecho, como pasa con total naturalidad de compartir vivienda con una familia obrera, a confraternizar cordialmente con una familia de judíos acomodados y a relacionarse con todo tipo de personajes habituales del Berlín de los años treinta. La capacidad de adaptación de Isherwood, es efectivamente la de una cámara: mira, registra y positiva.

https://revistamito.com/el-berlin-de-chistopher-isherwood/

Vèncer la por. Vida Gabriel Ferrater, de Jordi Amat

Me l'empasso a Vimbodí. Irregular, però ja que la mateixa vida d'en Ferrater  no va ser sempre especialment atractiva. 

Tants coneguts! Tants llocs propers! Tantes històries sentides!

Mal editat.  Quina porqueria de fotografies i quina falta de fotografies 

Aquest i el "Posseït" em fan pensar en la poesia, el gènere que m'ha estat esquiu i atractiu a la vegada. Quines ganes de llegir-ne amb la condició d'entrar-hi!

Vèncer la por és un llibre escrit des d’un marc cultural espanyol i per a un lector culturalment espanyol, tot i que sembla que vulgui haver estat escrit malgrat aquest marc —amb la tranquil·litat que aquest marc provoca. I això hi és una cosa molt gran i una cosa molt petita al mateix temps: és molt gran perquè és el taló de fons de tot el llibre —molts cops tan de fons que es fa imperceptible o, directament, irrellevant—, i molt petita perquè gairebé mai és el tema principal del relat, cosa que permet fer una lectura que en prescindeixi gairebé del tot —o sense haver-ne de fer gaire cas.

https://lalectora.cat/2022/04/19/el-vencer-i-la-por/

Amat, a banda de la vida de Ferrater, ens ofereix un fresc, no sempre amable, del panorama editorial, polític i universitari. Un món universitari molt restringit a les classes privilegiades, aleshores. L’obra i la vida de Ferrater formen part d’un moment brillant i complicat de la represa de la cultura catalana, i, malgrat que alguns experts insisteixen que és més interessant el lingüista, l’assagista, el crític, al capdavall, avui, la figura del poeta sembla, per moltes raons, haver desenfocat la resta, tot i que, afortunadament, encara més en comparació amb d’altres autors, la seva variadíssima producció intel·lectual ha estat objecte d’una recuperació editorial acurada.

https://www.llegir.cat/2022/06/critica-vencer-la-por-vida-de-gabriel-ferrater-jordi-amat/

Roger Mas, a l’Espluga

A l’Espluga sentim en Roger Mas amb la seva veu greu, el seu estil que transporta als anys de la Nova cançó, ben adaptada la cançó d’autor a la modernitat, tan per la temàtica, com per la musicalitat. A mi m’agrada

Le journal d'un homme de trop, de Turguenev

 També està bé aquest relat d’un home que explica en el seu llit de mort l’enamorament fallit en la seva joventut vers una aristòcrata que no li fa cas.

https://fr.wikipedia.org/wiki/Le_Journal_d%27un_homme_de_trop

Un jeune héros, de Dostoievsky

Passa bé aquest Dostoievsky. un noiet d’onze anys enamorat d’una dama, i que fa el numeret d’enfilar-se a un cavall salvatge per guanyar-se la seva admiració.

En aquesta narració Dostoievski ens fa compartir amb el seu protagonista l'experiència del primer enamorament. Estem a l'estiu, en una festa amb diversions i passatemps inacabables: cavalcades pel camp, excursions pel bosc o pel riu, passeigs, dinars al camp, sopars a la terrassa plena de flors aromàtiques, música, dansa, teatre, tota mena de jocs i d'acudits, rialles. Ens envolta un paisatge alegre i assolellat, el dolç camp rus on seguirem el pas d'infant a adolescent del "petit heroi".
Per què aquest ambient optimista i radiant d'alegria, en un autor que habitualment situa l'acció de les seves novel·les en el gris de la ciutat de Petersburg? Acusat d'una conspiració política, Dostoievski va passar una temporada a la presó, en unes condicions tan malsanes que fins i tot alguns dels seus companys de presó van preferir suïcidar-se.
Tot esperant el veredicte, l'escriptor es va refugiar en els somnis sobre tot allò amè, exultant, dolç i innocent. El resultat n'és El petit heroi. https://www.llibres.cat/llibres-de-narrativa-en-catala/291506-el-petit-heroi.html

Muclos per sopar, de Birgit Vanderbeke

Excel·lent relat. Un protagonista que no apareix i que es va definint increscendo amb una personalitat dèspota i masclista que té atemorida tota la família a partir d’un inci suau, traqnuil, d’un àpat que promet ser rutinari…

Què passaria si un dia començàrem a parlar? Perdre la por és complicat, és difícil, molt difícil però els protagonistes de Musclos per sopar van perdent la por a cada pàgina, a cada pregunta que es fan al voltant d’una taula tot esperant que arribe el pare d’un viatge de negocis.

La novel·la ens porta i ens retorna constantment al mateix, com un torrent, com una veu en teràpia, el trauma se’ns mostra fred i directe, sense eufemismes i se’ns va obrint de mica en mica

Birgit Vanderbeke ens porta una novel·la que ben bé podria ser una obra de teatre, un únic espai, tot transcorre en unes poques hores, i ens porta la història de violència que pateixen dos fills i una dona per part del cap de la família, el pare. El pare aquell que no para de mostrar-se, a través de les converses dels qui l’estan esperant i confien que el retard siga perquè no ha de tornar, la mare que es va obrint, com els musclos en la taula, el fill que amb la complicitat de la germana comença a explicar els abusos que ha anat patint i la filla, la germana, que és la veu abassegadora de la novel·la, la veu que inicia el relat i que ens diu des d’un inici que aquella nit ho canviaria tot, que després d’aquella nit res seria igual perquè per fi han parlat, perquè per fi han imaginat una vida sense el patriarca, sense el maltractador, sense aquell que els nega la felicitat, que els nega la vida.ectu https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/76029/perdre-la-por-musclos-per-sopar-de-birgit-vanderbeke