Un mètode perillós

Freud i Jung i una Keira Knightley sobreactuada però a mi la pel·li se'm fa interessant, malgrat les meves prevencions contra la psicologia i la psicoanàlisi i totes aquestes falòrnies. M'agrada la tensió pacient-doctor, la relació mestre-deixeble, el Freud que defensa les seves tesis i el seu cientifisme , la Viena de començaments de segle, els seus cafès i els seus carruatges , i sobretot la insòlita evolució malalta psiquiàtrica- reconeguda doctora en psiquiatria i trobar que aquest personatge va ser real.

La millor lectura del 2011

"I les companyies i els bancs, van anar forjant la seva pròpia perdició sense saber-ho. Els camps eren fèrtils i els homes morts de gana avançaven pels camins. Els graners estaven ben plens i els nens dels pobres creixien raquítics, mentre en els seus costats s'inflaven les pústules de la pelagra. Les companyies poderoses no sabien que la línia entre la gana i l'ira és molt prima. I els diners que podien haver-se emprat en jornals es va destinar a gasos verinosos, armes, agents i espies, a llistes negres i instrucció militar. A les carreteres la gent es movia com formigues a la recerca de treball, de menjar. I l'ira va començar a fermentar."

El raïm de la ira, de John Steinbeck

Les millors lectures del 2011

Els 5 nominats són:

El raïm de la ira i els altres Steinbeck però només s'accepta un llibre per autor.

Mirall trencat de Mercè Rodoreda

La pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhardt

Tom Jones, de Henry Fielding

Viatge al fons de la nit, de Céline

and the winner is.....

Tres cants fúnebres per Kosovo, d'Ismail Kadare

tres petits relats, bonics, amb el teló de fons de la batalla de Kosovo que l'any 1300 i "pico" va facilitar l'expansió dels otomans pels Balcans. però el rerafons històric és l'excusa per mostrar, i lamentar, de manera poètica la impossible unió i la difícil convivència dels pobles balcànics confirmada pels fets de finals del segle XX. El llibre és escrit per un albanès i, això, destil·la tristesa i bellesa a la vegada.

Confessió, de Tolstoi

«Mi vida es una broma estúpida y cruel que alguien me ha gastado»

Malgrat la meva simpatia per Tolstoi, i malgrat la consciència que cal tenir en compte la distància històrica i geogràfica, això ha estat una petita decepció. En els meus temps en dèiem una palla mental. En algun lloc he llegit alguna cosa així com lògica contundent i ingènua , en tot cas Tolstoi apareix aquí com un il·luminat peculiar, que és el que sembla que era realment.

En tot cas admiro la valentia que devia representar escriure tot això allà i en aquell moment i valoro el progressisme de la seva fe propera a les classes populars i trencadora i enfrontada amb els rites de la jerarquia ortodoxa.

Després Tolstoi va fundar el primer Summerhill.

Tot un personatge, això està clar!

algú ha dit:

Me he sentido confesado quizás con el libro mas sincero del mundo (blogalejandragodoyh.bligoo.com/)

Es un itinerario espiritual magistralmente narrado por mano experta (www.clubdellector.com

i un que no era qualsevol: "Las palabras de Tolstoi acuden a mi mente una y otra vez. En su momento fue esta obra la que realmente me mantuvo en vida." (Ludwig Wittgenstein) http://www.acantilado.es/catalogo/confesion-368.htm

Pieces et main d'oeuvre

Nul à ce jour n’a trouvé d’autre moyen de transformer les idées en force matérielle, et la critique en actes, que la conviction du plus grand nombre.

la campana de vidre, Sylvia Plath

Sembla que és l'única novel·la que va escriure la poetessa Sylvia Plath. Esther, una noia que treballa en una revista de modes, va embogint i va passant de psiquiàtric en psiquiàtric mentre rumia mètodes diversos de suïcidar-se. Diu la contraportada que un mes després de la publicació, la Plath es va suïcidar i ha quedat per a la història de la literatura feminista com un mite, realçat pel paper galdós del seu marit.

comentari al bloc Tinta xinesa

L'acabadora, de Michela Murgia

Una novel·la que em fa venir ganes d'anar a Sardenya. La història de la Bonaria Urrai, una vella que es dedica a aplicar l'eutanàsia als moribunds seguint una antiga tradició sarda. Narrat des del punt de vista de la seva filla adoptiva, la Maria Listriu adoptada també segons una tradició d'afillament, que no només és sarda. Tot plegat molt rural i molt tradicional. Està bé, jo trobo que apunta una trama molt interessant perquè la situació dóna molt de sí, però després per mi no acaba de confirmar-se. En tot cas, recomanable. Per cert, avui en parla el Time out

Fillus de anima. És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra. Maria Listru, fruit tardà de l’ànima de Bonaria Urrai, era filla d’aquest segon part. Quan la vella es va aturar sota el llimoner a parlar amb la seva mare, Anna Teresa Listru, la Maria tenia sis anys i era l’error després de tres encerts. Les seves germanes ja eren unes senyoretes i ella jugava tota sola per terra, fent un pastís de fang pastat amb formigues vives, amb la cura d’una doneta. Movien les potes vermelloses en la massa, i morien lentes sota la decoració amb flors silvestres i el sucre de sorra. Sota el sol violent de juliol el dolç li creixia a la mà, bonic com ho són de vegades les coses dolentes. Quan la nena va aixecar el cap del fang, va veure al seu costat la Tzia Bonaria Urrai que somreia, a contrallum, amb les mans descansant sobre el ventre pla, sadolla d’alguna cosa que li acabava de donar Anna Teresa Listru.


la traductora en parla aquí

cop d'estat financer

La UE es el último territorio en el mundo en que la brutalidad del capitalismo es ponderada por políiticas de protección social. Eso que llamamos Estado de bienestar. Los mercados ya no lo toleran y lo quieren demoler. Esa es la misión estratégica de los tecnócratas que acceden a las riendas del gobierno merced a una nueva forma de toma de poder: el golpe de Estado financiero.

Ignacio Ramonet a Le Monde diplomatique

article sencer

Melancholia, de Lars von Trier

Una noia rica, guapa, rossa, aristocràtica es casa en vigílies de la fi del món. Quan el fet culminant es va apropant la trobem convertida en una desferra humana que viu a càrrec de la seva germana rica, no tan guapa, morena i encara més aristocràtica en un castell aïllat del món en mig de la gespa d'un camp de golf surrealista i preciós. El planeta, Melancholia, es va fent gran a l'horitzó...

Lars von Trier no deixa indiferent. a mi la primera part, el casament se'm fa pesadeta però en canvi, la segona, on exploten els personatges abans que exploti el tot, m'enganxa completament. cinema bergmanià, astronàutic, filosòfic: la depressiva, la melancòlica, és la lúcida evidentment, la que té clar com cal enfrontar-se al final.

I Wagner!...

i sí, fa pensar en El árbol de la vida

Por otro lado, está claro que el cosmos del danés no tiene nada que ver con el deTerrence Malick, ni la visión de la vida de uno con la del otro, pues si el primero mira a la tragedia y busca la provocación, el segundo prefiere la poesía y atiende más a la meditación serena; y si uno entierra al hombre porque no tiene remedio, el otro lo eleva a la contemplación con una luz de esperanza. Ambos son cineastas poderosos y visionarios, genios y artistas, con un mundo interior interesante y una exquisita sensibilidad. La diferencia está en que uno vive con el cielo encapotado mientras el otro respira aire fresco y trascendencia, y en que uno baila la danza de la muerte mientras que el otro planta el árbol de la vida.

(http://criticas-de-cine.labutaca.net/melancolia-la-danza-de-la-muerte/)

Un déu salvatge, Roman Polanski

tancats en un pis dues parelles discuteixen sobre la baralla que ha enfrontat els seus dos fills. Al començament la trobada és absolutament civilitzada, però no cal ser gaire espavilat per preveure que la cosa s'espatllarà. Plantejament molt teatral, alguns moments molt divertits, però en general surts pensant sort que és curta perquè ja començava a estar-ne ben cansat!

Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff

Podria tenir interès, perquè realment desconeixem molt el món dels nostres veïns francesos/nord-catalans. A mi em fa gràcia la coincidència generacional, hi surt la revista Pif, Eddy Mercx i Raymond Poulidor, Tintín... L'autor és un tio que et cau bé però ell mateix accepta que la seva vida no té res d'especial. El llibre, per tant, tampoc. Premi Lletra d'Or 2010, això dels premis què vols que et digui...

Els infants terribles

Un llibre de culte, una pel·lícula que recordo haver vist de molt jovenet. Les relacions quasi incestuoses de dos germanets tancats dins de l'habitació que comparteixen; els amics que els observen i tots plegats intenten fer-se adults sense aconseguir-ho gaire o més aviat gens. Jean Cocteau, provocador. Una traducció dels anys 30 tant però tant passada de moda que el fa quasi il·legible! La pel·li em va impactar més em penso; potser és que jo també era molt més impressionable.

Al you tube hi és tota! Aquí veureu l'habitació! i una lliçó de cinema...

La balada de Iza

De fet la balada de la mare d'Iza, aquesta vídua hongaresa que es veu trasllada de la ruralitat a Budapest a la mort del seu marit. Les dificultats de la vida domèstica, de la relació amb la filla, amb l'ex-gendre, amb les veïnes... i el difícil sentit de la vida quan ja res no és el que era i sabem que no ho tornarà a ser mai més. Una història preciosa.

Recomanada pel Sandor Marai, era tota una garantia.

http://www.aceprensa.com/articles/la-balada-de-iza/

http://elblogdeauzolan.blogspot.com/2009/01/la-balada-de-iza-de-magda-szabo.html

Pina Bausch

Doncs un plaer estètic de dues hores sensacional. La dansa contemporània no té el toc de ridiculesa dels tutús del Llac dels cignes i al mateix temps no té la punta de lletjor difícil, de cosa desagradable de la música clàssica del segle XX.

Coincidim amb la Marta que a la pel·li li falta, però, una mica més de Pina.

http://www.wim-wenders.com/movies/movies_spec/pina/pina.htm

PINA - Dance, dance, otherwise we are lost - International Trailer from neueroadmovies on Vimeo.

Chomsky: Política y cultura a finales del siglo XX

Chomsky sempre queda bé i segur que fa pujar el número d'entrades en el bloc (no tant com si poses Scarlett Johansson nude). Com que és impossible de resumir ni en tinc ganes, copio frases: (sobre les ciencies naturals i les ciencies humanes)

Mucho de lo que nos parece evidente no es cierto.
Los actos humanos son coherentes y adecuados pero no son causados.
El movimiento terrestre planetario se halla  regido por un principio de "actuación a distancia" que es completament contrario al sentido común.
No hay razón alguna para suponer que la naturaleza nos haya dotado de la capacidad de resolver los problemas que somos capaces de plantear.
La mayor parte de los problemas en los que se ejercitó la Grecia clásica continúa siendo impenetrable.
De todas formas parece que se ha producido un cierto progreso moral (...) Para dar un ejemplo, hace no demasiado tiempo la esclavitud humana se consideraba legítima.

Ja està bé

Tintín

Als tintinòfils suposo que ens deixa amb una certa decepció, si és que no hi anàvem sabent ja que això era inevitable. No critico la barreja de títols, l'eliminació de tot un llibre (ah aquell fantàstic i mític submarí en forma de tauró del professor Tornasol!, de fet l'eliminació del mateix personatge del professor Tornasol, un dels grans caràcters de la saga), al cap i a la fi no es tractava de ser fidel a l'original. Spielberg li dóna el toc Indiana Jones això és clar i a mi m'agrada l'espectacularitat de les escenes de pirates, la persecució pel poble marroquí, o la boníssima batalla final de les grues, un invent absolut però que trobo magnífic!.  Tot plegat no està malament però que Milú es digui Snowy, que Dupont i Dupond es diguin Thompson i Tompson ...no és el meu Tintín.


ja ho diu Spielberg:

"Tintín se parece a Indiana Jones" http://www.20minutos.es/noticia/1198761/0/entrevista/steven-spielberg/tintin-indiana-jones/ http://www.20minutos.es/noticia/1198761/0/entrevista/steven-spielberg/tintin-indiana-jones/

Nader i Simín Una separació

Iran avui en dia. Un matrimoni se separa. Tenen una filla d'11 anys i un pare malalt d'Alzheimer a qui cuida una dona de mentalitat integrista. Un embaràs, una caiguda, un avortament i un jutge, fantástic personatge secundari! Diuen que és un thriller i potser si. Diversos girs argumentals imprescindibles per a no fer-nos caure en l'avorriment. A mi m'agrada sense entusiasmes. Ja vaig valorar la normalitat del Teheran actual en una pel·licula del mateix director.


http://www.cines-verdi.com/archivos/p_peliculas/nader_y_simin.pdf

Farhadi es capaz de retratar con sutileza y profundidad la opresiva sociedad iraní sin caer en los tópicos del cine del país. (cinemania)

Rodoreda

Literàriament setmanes amb intensitat Rodoreda. Ara escric amb l'eufòria per la finalització de Mirall trencat, no eufòria perquè s'hagi acabat sinó eufòria per la meravella de novel·la, pel gaudi estètic i pel final espaterrant: genial, la rata! Vaig arribar-hi des de les cartes Sales-Rodoreda, de vegades pesadetes però amb moments molt interessants de comentaris literaris molt suggestius, , de vivències molt directes del catalanisme cultural de l'època franquista (quina mania tenen a en Pedrolo, a l'Espinàs, a en Porcel, a en Benguerel...  tots són dolents excepte ells dos! i els que publica el Club editor - en Vilallonga, doncs-)
 Després la decepció del Carrer de les Camèlies que em va semblar casposa i passada de moda com els anys 50s i 60s que retrata: aquella noia que passa d'home en home, de pis en pis, aquella "pàmfila" com l'anomena en Sales se'm fa antipàtica i poc interessant.
 En canvi la Teresa de Mirall Trencat un personatge de primera! I el jardí i la torre....  quin decorat més espectacular per al drama de tres generacions! Un plaer pel que explica, però sobretot per com ho explica i per com planteja els personatges, els llocs, els ambients... ah, aquest llorer esqueixat per un llamp!
ah! aquest estany al mig del jardí amb una branca al terra en forma de forca! ...
I ara me'n vaig a veure què en diu la Carme Arnau.

Antes del fin, d’Ernesto Sabato

Sabato fa una passejada a tota pastilla per la seva vida quan veu que n'hi queda poca. M'interessa especialment l'episodi del seu abandonament de la ciència per la literatura i la politica i per desgràcia els roblemes que li comporta la seva miltància excomunista entre els propis comunistes és una pel·licula masa coneguda. I la història de El tunel i les seves dificultats d'edició fins que no la va valorar Camus.


Sólo quienes sean capaces de encarnar la utopía serán aptos para el combate decisivo, el   de recuperar cuanto de humanidad hayamos perdido.

Competències bàsiques

el problema és com aquestes (les competències ) encaixen amb els continguts de les diferents àrees: les competències comencen a estar clares teòricament però el que caldria marcar és quin pes i quina prioritat ha de tenir el seu treball a l’aula. Les competències i les àrees formen un teixit que s’entrecreua però amb connexions irregulars: competències que es basen en una sola àrea, d’altres transversals, àrees difíclment relacionades amb una competència (l’educació física), competències difícilment relacionades amb una àrea... és com una roba amb bonys i forats a la vegada. Això dificulta la concreció de les activitats que s’han de fer a l’aula i el canvi de xip a que s’obliga a molts mestres.

(Martí Casares, estiu 2011)

El fet que la LOE hagi concretat el currículum des de dos referents, d'una banda un desplegament a partir d'unes àrees i matèries corresponents a les disciplines tradicionals, i, de l'altra, la identificació de vuit competències bàsiques, ha creat un veritable problema en el procés de derivació i concreció d'aquestes declaracions generals en els projectes educatius i curricular de centre i en les programacions d'aula. Aquesta dificultat s'agreuja en donar per fet que l'aplicació del currículum de cada una de les àrees ja dóna resposta a l'aprenentatge de les CCBB(...)

(Antoni ZABALA: Què, quan i com ensenyar les competències bàsiques a Primària, Biblioteca de Guix 179, setembre 2011)

No sé perquè no m'hi dedico jo a això de teoritzar sobre la Pedagogia.

L'arbre de la vida, de Malick

Comença amb el dolor; dolor de mare, dolor de germà... i després un no-som-res, pols d'estels, fruit de Big-bang, llavor de no-se-sap-què. Brad Pitt, paper esplèndid de pare despòtic en aquesta època tan filmada dels anys cinquanta americans. les altres actuacions molt bones també, la mare, el nen... Una pel·lícula que hipnotitza i que en alguns moments m'ha cansat una mica. Bon cinema evidentment! Pel·lícula pretensiosa, sí , però "porque se puede".



critica a Labutaca.net

Malick lleva al límite su actitud contemplativa y espiritualidad (en la que se aprecia un abandono del paganismo en pos de pensamientos de calado más cristiano), y la jugada le sale casi redonda. Retomando los textos sagrados, este cineasta sin igual extrae de ellos una concepción bicéfala del mundo que nos rodea. La naturaleza o la gracia divina; el aceptar y saber ver /convivir con la belleza y bondad que nos rodea, o luchar para ser dueños de nuestro propio destino; la madre o el padre.  (Víctor Esquirol Molinas a www.elseptimoarte.net )

Olive Kitteridge

Curiós. Al voltant d'aquesta mestra jubilada antipàtica que viu en un poblet de la costa Est es teixeix un conjunt d'històries interessant, original, àgil. Relats sobre els moments intensos de la vida de la gent normal: morts, separacions, anorèxies, accidents, enamoraments. M'agrada el to poc dramàtic d'explicar fets tan potents.

http://www.lalibreriadejavier.com/?p=5950

Lectures d'estiu

Sukkwan Island, de David Vann

Un home se'n va amb el seu fill a una illa deserta d'Alaska i tot acaba és un drama.

Em sap greu per la Núria perquè li vaig regalar jo, però fluixet. Ella em penso que és més bona regaladora que jo

Baltazar, de Lawrence Durrell

segona part del quartet d'Alexandria, continua sent un plaer. Hi retrobo el carnaval recordat.

Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, gràcies Clara

m'hi agraden Jaume I repartint les terres conquerides, les fronteres lingüístiques nacionals o no, el país que és només una capital, els intents dels veïns de l'Oest i del Sud de desnacionalitzar les terres frontereres ... Pobre Joan Fuster si aixequés el cap!

L'assaig planteja que la conformació actual del País Valencià parteix, des dels orígens, d'una "dualitat nacional insoluble" —segons l'expressió utilitzada per Fuster per referir-se a la convivèn

cia de colons catalans i aragonesos assentats històricament en territori valencià,—.^[23] Fuster va tractar aquesta problemàtica argumentant que aquestes comarques castellanoparlants, si bé han aportat figures comBlasco Ibáñez^[24], no haurien tingut sinó una influència marginal en la configuració de la personalitat col·lectiva dels valencians quant a poble, perquè entèn que aquesta personalitat col·lectiva està conformada, exclusivament, per les comarques de parla catalana.^[25] Per això els territoris de parla castellana són tractats com un mer apèndix adossat per raons administratives, fiscals o d'una altra mena, i fins i tot representarien un destorb de cara a una futura unió del País Valencià amb la resta de territoris de parla catalana, que segons ell serien el seu marc nacional natural. El mateix rebuig va plantejar a la població morisca assentada històricament al territori, considerant fins i tot que la seva expulsió va ser un fet positiu.^[8][26]

Viquipèdia dixit.

Thomas Bernard: L'origen. El soterrani

Dos relats autobiogràfics esplèndids: amb un llenguatge originalíssim i amb un interès psicològic i històric que m'impressiona. Des del Salzburg dels finals del nazisme a l'immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial Bernhardt et deixa clavat amb aquest personatge, ell, lúcid i torturat . Esperant algun dia llegir la continuació de la tetralogia.

aquí podeu llegir el començament del segon llibre i veure que no estic parlant de qualsevol cosa: http://www.edicionsdelsalobre.com/salobre/pdfs_libros/THOMAS%20BERNHARD,%20EL%20SOTERRANI.pdf

ah que mola!

Justine, de Lawrence Durrell

vaig llegir Justine fa trenta anys, (sí!). No en recordava res, només que m'havia entusiasmat i que els tres llibres posteriors donaven la volta a l'argument i als personatges d'una manera fantàstica. la rellegeixo aquest estiu i vull deixar aquí les impressions que m'ha provocat precisament perquè sé que són falses:

Justine, gran personatge, jueva aristòcrata i misteriosa, amant, muller, gairebé prostituta, amiga... una dona que no sap on va ni què vol i que enlluerna, enamora i sedueix aquells qui la coneixen. Especialment el seu segon marit, Nessim, el comerciant riquíssim, i l'innominat narrador, professor i escriptor potser mediocre que viu amb ella una aventura difícil de classificar. Justine, que no sap viure sense l'amor però que tampoc sap conviure amb ell (els U2 no s'inventaven res ... I can't live with or without you; o aquell altre ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio)

I Alexandria, el marc apropiat: ciutat indefinida, oriental però occidental també, seductora i exòtica, culta i decadent... com Justine, és clar.

Doncs un plaer enorme haver-lo rellegit (fantàstica versió de Manuel de Pedrolo) i a veure què passa ara...

me'n vaig amb Balthazar

Sofi Oksanen, Purga

El gran fenomen literari europeu, diu la portada (aquests de La Magrana no necessiten àvia). La història d'una noia que arriba a casa d'una vella solitària d'un poblet estonià, la conversa entre elles dues on surt la història que comparteixen més del que semblava: la jove, prostituïda i perseguida per uns proxenetes violents, la vella testimoni de la història d'Estònia, un país que ha passat de la independència al nazisme, a l'stalinisme, a la russificació a la independència de nou... Interessant.

entrevista a Sofi Oksanen

El regne dividit, de Miklós Bánffy

He acabat el tercer llibre de la trilogia sobre Transilvània. Un gran plaer en aquest juliol vilassarenc tan atípic. Política i romanticisme en una associació curiosa. I jo obsessionat per la geografia de les ciutats Koloszvar, Marosvazarhély... i dels rius, el Maros, l'Aranyos... i de la història, Àustria-Hongria, la Monarquia Dual, les guerres dels Balcans, fins la crisi de juliol del 14.

De nou Adrienne i Bálint com jugant a fet i amagar amb el seu amor. De nou les conxorxes dels parlamentaris i dels funcionaris corruptes; de nou els aristòcrates decadents i és que el seu món es precipita cap al final.

Jo m'ho he passat bomba

Diuen els experts que recorda el món de Zweig i de Roth. I sí.

I el del gattopardo. també

I que no és moderna; és veritat: de vegades hi ha unes descripcions fantàsticament ridícules!

crítica molt completa a El Imparcial

per cert, un altre Vida i Destí?: toda la biblioteca de Bánffy, nuestro autor de hoy,terminaría en las hogueras a cuyas llamas se calentaba el ejército ruso. Los sucesivos regímenes comunistas se encargaron de condenarlo al ostracismo, y no fue sino años más tarde, cuando la propia hija del autor, traduciendo el texto, logró su reedición en inglés en los años 80. (www.librosyliteratura.es)

La Seu d'Ègara

una assignatura pendent. (aquestes coses passen). Un conjunt monumental molt interessant i tant aprop! Una reconstrucció molt pensada tot i que en alguns moments queda tot plegat una mica llepat. És sempre complicat en aquest tipus de resta arqueològica entendre que no només veiem allò que el pas del temps ens ha deixat sinó que sempre s'hi barregen elements d'èpoques diferents que es solapen i dificulten la comprensió. Voldríem veure una fotografia d'allò que va ser en un moment donat quan allò que es va donar en aquest instant cronològic determinat ja era en si mateix una barreja d'elements molt dispersos. Jo ja m'entenc.

No sabia que hi havia un dels retaules famosos de Jaume Huguet.

Compro a el Cau de les lletres una llibret sobre la història del bisbat d'Ègara quasi quasi amb una mica de vergonya.

Però encara més interessant és explicar l’adequació de l’entorn realitzada. Aquí són realment interessants tots els detalls que es descriuen: com es marquen les tombes de les diverses èpoques amb diversos tipus de rajoles (deixant espai per tal que entre elles hi pugui créixer la gespa) i amb un quadrat de llum que s’il·lumina de nit per recordar l’ànima d’aquells que hi van ser enterrats. O com les sitges descobertes avui són el lloc on s’han plantat blat, ordi i arbres fruiters (un gest simbòlic ja que es van utilitzar justament per emmagatzemar aquests cereals i aliments). Els espais ocupats pels edificis en les diverses etapes també són assenyalats amb rajoles de diversos colors, en funció de l’època i la funció que tenia. (ressenya del llibre La Seu d'Ègara)

ja ho deia: una mica massa historiat

Ahir i L’analfabeta, d’Agota Kristof

Per una d'aquelles casualitats Agota Kristof mor ahir mentre jo llegeixo "L'analfabeta", aquesta petita narració que és la seva autobiografia. Hi he anat a parar després d'"Ahir" la novel·leta que em recomana la Marta i que després de l'anterior pren tot el seu sentit. Com tantes vegades l'autor és absolutament present en la seva obra, i és que la gent sap explicar bé allò que coneix. (amb totes les excepcions que vulgueu).

Ja ho vaig dir aquí un dia, la trilogia de Claus i Lucas és del millor que he llegit en els últims anys. Si sou una mica necròfils i no l'heu llegit, ara és un bon moment, no ho dubteu.

curiós: a la wikipedia en català encara no sortia la seva mort i m'he permès afegir-l'hi.

entrevista a El país el 2007

El raïm de la ira, de John Steinbeck

Una lectura esplèndida en aquest juliol vilassarenc. Tom Joad, acompanya la seva família des d'Oklahoma fins a Califòrnia en un llarg camí d'emigració en què Ma Joad, la mare, va prenent el protagonisme. Ah! les dones i la seva fortalesa en situacions límit! Valdrà la pena recordar escenes increïbles com una tortuga creuant la carretera, els tractors arrasant els camps, els campaments de refugiats, la imprescindible mecànica del cotxe al llarg de la ruta 66, o el personatge del predicador Casey i les seves reflexions socials, filosòfiques i , al final, necessàriament polítiques. I l'última pàgina que aquí no es pot explicar i que Hollywood va haver de suprimir. Bestial!

pàgina de la Wikipedia (en anglès)

l'opinió de l'Oriol Junqueras, que ara deu tenir altra feina que dedicar-se a fer ressenyes de novel·les

ah! i reflexions econòmiques no gens passades de moda per cert.

“Las uvas de la ira” trata la ola de ejecuciones hipotecarias, el desplazamiento y la pérdida de empleos provocada por los desastres económicos y ambientales como una epidemia nacional.

“LAS UVAS DE LA IRA” UNA OBRA QUE ES VIGENTE EN LA ACTUALIDAD

http://quiron.wordpress.com/

Joan Tudela: En poques paraules

alguns de bons:

Deslliureu-me , Senyor, del dolor físic, que de la resta ja me n'ocupo jo.

* * *

La paraula escatologia és la broma més gran del diccionari.

* * *

L'autobiografia de Déu deu ser l'hòstia

* * *

Siguem francs: l'autobiografia del Dimoni vendria més exemplars que no pas l'autobiografia de Déu.

* * *

Ja ho va dir Pere Quart: la falsa modèsta és la pitjor de les vanitats

* * *

Està comprovat científicament que existeix vida literària més enllà de les novetats editorials

* * *

Sòcrates era lleig, Cèsar era epileptic, Montaigne patia mal de pedra, de manera que no et valen excuses.

* * *

Sóc una persona atípica. Com tothom

Vostè ja ho entendrà

Un bonic relat de Claudio Magris, en què una dona s'adreça al misteriós president de la institució on està reclosa per agrair-li que hagi deixat entrar el seu marit a buscar-la. A poc a poc veiem que les coses no són el que semblen i que tot plegat pren unes ressonàncies infernals i orfeiques. A l'exposició de Magris vam veure que havien fet un petit film sobre aquesta història.

crítica en el bloc de Valentí Torra

(gràcies Manuel Mas)

Homes i ratolins

Buscava El raïm de la ira després de La perla però en el camí es va creuar Homes i ratolins i em va fer gràcia insistir en Steinbecks curts abans d'afrontar el novel·lot. I ha valgut la pena. De nou una joia! Quins dos personatges aquesta parella que cerquen feina en l'Amèrica de la Depressió, aquests dos que no se sap d'on vénen, caminen un davant de l'altre, aquest un cuidant aquest altre, gros , mig deficient mental... i les seves esperances, el seu destí, la misèria, la tragèdia... cada pàgina, cada diàleg, un petit plaer.

crítica al bloc libros y libretas

(per cert s'hi fa menció al llenguatge groller i em temo que Vicens Vives deu haver optat per edulcorar-lo... ai! les versions per a joves.... en aquest sentit la versió de 62 de El raïm de la ira deu respectar molt més l'original. M'apuntaré a millorar el meu anglès per llegir sense intermediaris.

L'amor de Tony (Angèle et Tony

A la Marta li agrada més que a mi i ella és la que hi entén. I a més me l'ha d'explicar, que ja se sap que jo de vegades sóc una mica limitadet quan el guionista juga a despistar-me. Però aquesta història entre una noia que surt de la presó i un pescador de Normandia que l'acull a casa seva jo no me l'acabo de creure. És cert, però, que la relació entre ells dos és suggerent i que amb quatre pinzellades et posa molt bé en situació i que la pel·lícula passa bé. Ella, per cert, guapíssima, però jo trobo que massa pel seu personatge. En fi...

Podríem dir que és una història en la qual no “passen coses” sinó que “transcorren fets” viscuts per homes i dones patrimoni del món, de nosaltres mateixos, orgullosos que el cinema arribi a aquestes quotes d’honestedat. Una molt bona pel·lícula. Time Out

Museu blau

Aquest nou museu de Ciències naturals que hi ha a l'edifici del Fòrum també l'haurien de visitar tots els mestres que fan projectes sobre dinosaures, sobre fòssils, sobre insectes o sobre la història de la Terra. Ben posat, amb algunes deficiències de senyalització i de cronologia, però res a veure amb les col·leccions polsoses i decimonòniques dels antics Museus de Zoologia i Geologia. Vídeos i presentacions audiovisuals potents des del punt de vista didàctic. No és el Cosmocaixa però està bé. Urbanísticament l'entorn continua sent d'una espectacularitat morta.

la web del Museu

Tres novel·les inacabades

L'estiu t'ho permet. Comences i no entra..., doncs ho deixes i tranquil! Y a otra cosa (a otra novela) mariposa. I com que després hi ha hagut aquesta marató Steinbeck (ja sortirà aquí), doncs cap problema.

No penso justificar-me:

Anna Seghers "Transit" ; Marsella segona guerra mundial, burocràcies i més burocràcies per fugir cap a Mèxic...

A.B. Yehoshua: "Una dona a Jeusalem" un cap de personal ha de seguir el cas d'una dona morta en un atemptat i per un seguit de situacions mig surrealistes acompanyar el seu fèretre fins no sé on...

Inka Parei: "la luchadora de sombras" el Berlín-Est dels 90s, una dona mig indigent busca la seva veïna desapareguda.

Doncs allà han quedat. Tornen cap a la biblioteca i per això estan les biblioteques : per deixar els llibres a mitges amb tota tranquil·litat.

Us diré un secret: els vaig agafar per la portada...

Magris i Trieste

Magris és interessant, Trieste és interessant (i si hi has estat encara fa més gràcia) pèrò aquesta exposició és interessant per ella mateixa. Per com crea espais, per com els combina i els contrasta, per com suggereix... em pensava que seria pim-pam i hi passem una hora llarga encantats de la vida. per cert l'exposició s'acaba el 17 de juliol. Ja podeu córrer.

La Marta a la reproducció del Café san Marco que han fet a l'exposició . En Bernat, la Núria i en Martí al Café san Marco de Trieste fa dos anys.

La perla, de John Steinbeck

Representa una parábola de la relación del individuo con la sociedad. Me defraudó un poco y podría estar mejor contada. Es una novela aceptable.
http://librosjuveniles.blogspot.com/2008/06/la-perla-john-steinbeck.html

jajajaja "podía estar mejor contada"... com s'atreveixen! Jo l'he trobada MAGISTRAL! me l'empasso en una tarda amb la pell de gallina i amb la sensació d'estar consumint tota l'estona autèntica LITERATURA també amb majúscules. Què millor que descobrir un autèntic clàssic i que la lectura sigui tant plaent!

aquest hi toca més: en ella está concentrada de alguna manera toda la obra de Steinbeck, lo más característico de su escritura, es decir, su obsesión por la pobreza y la miseria del sur de Norteamérica, su concepción del fatalismo como una fuerza superior que está en contra del ser humano, y su apego hacia la tierra, hacia el medio rural, que bien pudiera recordar a Juan Rulfo.
http://santino.blogia.com/2010/070901--em-la-perla-em-de-john-steinbeck.php

White material (Una mujer en África)

Gran pel·lícula; gran Isabelle Hupert! Sense concessions, desfila davant nostre el drama de la propietària d'una plantació de cafè enmig d'un país africà que es dessagna en les guerres fratricides del postcolonialisme entre l'exèrcit oficial dels corruptes i els exèrcits rebels farcits de nens soldats. No cal que t'expliquin gaires coses ni que entenguis gaire perquè ella és allà o des de quan, o què hi fa el seu fill indolent, o personatges apuntats més que no descrits, o fins i tot que no entenguis perquè acaba com acaba. Clavat a la butaca. Imatges esplèndides sense ser de postal; no hi entenc però m'imagino que deu ser un bon exemple de guió ben trabat i de narració amb ritme trepidant sense necessitat de violència ni persecucions.

i la gràcia: opinions contràries (a mi també em va fer pensar en De dioses y hombres"
En «De dioses y hombres» Xavier Beauvois planteaba el dilema de una comunidad religiosa católica que desarrollaba en el norte de África una labor solidaria, hasta el punto de que si sus miembros cedían a la presión islamista y dejaban el lugar toda su población nativa iba a quedar socialmente desatendida y sin asistencia médica ambulatoria. Era un interesante material para un debate que, en «Una mujer en África», se vuelve inexistente, (...) Claire Denis y los que la aplauden se creen que «Una mujer en África» es una película moderna que ha dejado atrás la vía otrora revolucionaria del marxismo bananero, cuando su heroína es bastante más conservadora que la Tara de «Lo que el viento se llevó». http://www.gara.net/paperezkoa/20110705/276749/es/Una-mujer-Africa

Museu de Badalona

Ja sabia on anava però aquí sí que no puc dir allò de "me l'imaginava més gran". Tal com havia llegit és un espai museístic de primer ordre; una passejada que et submergeix en el món romà a l'alçada del que que pot proporcionar una visita a Empúries o Tarragona. Molt efectista!

Luces de bohemia

Molt bo el muntatge de l'Oriol Broggi en aquest fantàstic espai de la Biblioteca de Catalunya. La història de Max Estrella, aquest poeta vell i cec, glòria incompresa de l'Espanya negra de començament del segle XX (és negra oi aquella Espanya?; Valle Inclán ens ho deixa prou clar...) esplèndida actuació d'en Lluís Soler i en general tot l'espectacle ens va semblar absolutament de primera!

Max Estrella és un poeta que fa un any s'ha quedat cec i no pot escriure. La vida no li va bé i comença un viatge de nit que ell sap que és l'últim. La bohèmia és una forma de vida no reglada, a la que hi ha una gran dosi d'alcohol i menjars a fora d'hores. Però hi ha una predilecció per l'art i tot el que signifiqui pensar en el mon artístic, explica Broggi, que justifica el títol: Quan et deixes endur per la bohèmia, es creen unes llums.... L'obra reflexa un dia -i sobretot una nit- de disbauxa en què Max surt amb el seu amic Don Latino a reclamar que li paguin més per la seva novel•la, que ha editat el mateix Don Latino. Però no ho aconsegueix i acaba en una taberna, emborratxant-se. Passa l'estona i apareixen un grup de joves modernistes que l'acompanyen pels carrers fent xivarri. Apareix la policia, el detenen i els amics van a parlar amb periodistes i fins i tot amb el Ministre perquè el deixin anar. Sopen a altes hores de la nit, després va a trobar unes prostitutes i al final, Max mor de fred en un portal.http://www.teatral.net/ca/noticies/fitxa_noticies/11744

Stefan Zweig: Castellio contra Calvino

Zweig, una garantia. Impressiona adonar-te com parla de Calví, però en el fons parla de Hitler (especialment) i de totes les intoleràncies i de tots els feixismes fins i tot aquells que ja existien el segle XVI. Quin personatge aquest Calví, que negant el catolicisme, va eliminar de la Reforma protestant allò que tenia d'alliberador per a la consciència humana... Todas las dictaduras comienzan con una idea, pero toda idea adquiere forma y carácter a través del hombre que la lleva a cabo. Castellio, evidentment no n'havia sentit a parlar mai, que va aprofitar el cas Servet per enarbolar la bandera del pacifisme i la llibertat individual...

Fantàstica la Història explicada amb majúscules!

«Tolerancia frente a intolerancia, libertad frente a tutela, humanismo frente a fanatismo, individualismo frente a mecanización, conciencia frente a violencia… Todos estos nombres expresan una opción que en última instancia es la más personal y la más íntima, la que para todo individuo resulta de mayor importancia: lo humano o lo político, la ética o la razón, el individuo o la comunidad.» Con estas palabras sella Stefan Zweig uno de sus libros más sugestivos e inquietantes, Castellio contra Calvino, http://www.acantilado.es/catalogo/castellio-contra-calvino-47.htm

"Matar a un hombre no es defender una doctrina, sino matar a un hombre." (Sebastian Castellio 1551).http://www.tierradenadie.de/archivo8/zweig/sz_texte_esp_2.htm

L'home de la maleta

Doncs és del milloret que he llegit en novel·la catalana actual. Aquest trombonista crescut a la Casa de Misericòrdia que s'inventa la seva autobiografia i que viu, al costat de les seves filles, néts i netes, gendres i companys de banda, els últims anys de la seva vida quan des de la jubilació el camí comença a fer baixada... I bo, aquest canvi de llenguatge... (no tothom ho veu clar: Arribat a aquest punt, jo em pregunto: És necessari aquest tractament per aconseguir que el text sigui versemblant? Gràcies a aquesta opció lingüística el personatge creix en credibilitat davant dels ulls del lector? És més autèntic? Jo, francament, no n'acabo d'estar segur.Joan Josep Isern)Val la pena llegir-lo i anar escoltant boleros...

Per cert això de la portada és una tuba.

i aquí en ramon Solsona parla una mica de la novel·la:

Joseph Conrad, Amy Foster

Un conte de Conrad. Un home arriba a un poble després d'un naufragi i no sap ni on és ni n'entén la llengua. Només l'acull amb simpatia i tolerància una dona senzilla que acaba casant-s'hi.

"el más desolado de los cuentos de Conrad" potser sí, jo què sé...

Una breve historia de casi todo

De tot, sí, i una mica massa dels científics i dels seus intríngulis personals, però trossos molt interessants, conceptes seductors i sempre s'aprenen coses noves... (la vida definida pel seu propòsit de perpetuar l'ADN, la cèl·lula expressada com a sopa on els fideus passen a tota patilla, Einstein malgastant la segona part de la seva vida científica, i el que he trobat especialment fantàstic: que el nombre d'àtoms que hi ha a l'univers, repeteixo, el nombre d'àtoms que hi ha a l'univers, és a dir el nombre més gran que pot existir, és "només" 10 elevat a 260 (difícil escriure aquí exponents), un número que s'expressa amb només (ara sense cometes) 5 XIFRES! (meravelloses potències!!!).

O es confirmen dubtes propis metafísico-científcs que pel que sembla tenen tota la raó de ser: Darwin va explicar com evolucionaven les espècies però no com se'n creaven de noves. (conversa pendent amb algun cosí biòleg)

http://www.papelenblanco.com/ensayo/auna-breve-historia-de-casi-todoa-de-bill-bryson

Biografies

Cap de setmana a Vimbodí. Em deixo la lectura. Em submergeixo en la biblioteca de biografies polítiques del pare i a tres bandes i en diagonal ataco l'Isidre Molas, el Pasqual Maragall i en Jordi Pujol.

D'en Molas sorprèn el pare director d'orquestra de varietats... Tortures a Via Laietana (jo sóc dels que encara en diem Jefatura)

En Maragall es defineix bé com més rebel que no revolucionari, poques vegades hi endevines un component d'esquerra social. M'agrada imaginar-me'l assegut i desolat a la llotja de l'estadi Olímpic quan la inauguració aquella de les goteres... Que dur acusar Convergència d'haver fet sortir d'un despatx la calúmnia de la seva addicció a l'alcohol.

En Pujol, ressentit, molt més antisocialista que no en Pasqual anticonvergent. Però en canvi com domina l'anècdota populista (els jugadors de petanca de Bellvitge, com mira dels dels porticons de la generalitat els líders sindicals que es dirigeixen als manifestants, les dones del Baix Lobregat que van a fer les feines de la llar a Barcelona quan els seus marits són a l'atur...)