El país dels altres, Leïla Slimani

 Torno a les dones mig franceses mig magrebines. M'interessa força aquesta situació predescolonització,  aquesta dona alsaciana que es casa amb un marroquí propietari de terres poc fèrtils, prou tolerant amb el cristianisme de la muller de qui està més o menys enamorat. ... Hi ha molts més o menys en aquesta novel·la, i això sempre és bo.

El 1944 la Mathilde, una jove alsaciana, s'enamora de l'Amine Belhaj, un oficial marroquí que lluita a l'exèrcit francès. Acabada la Segona Guerra Mundial, la parella es trasllada a Meknès a l'interior del Marroc. Mentre l'Amine s'escarrassa perquè una finca de terra pedregós comenci a donar fruit, la Mathilde se sent més i més ofegada pels costums i el clima inclement del país: aïllada a la finca, amb dos fills petits, pateix la desconfiança que inspira per ser estrangera, per ser dona, per ser catòlica. Al llarg dels deu anys que abraça la novel·la, la tensió social i política anirà creixent subtilment, fins que al 1955 el Marroc està al caire de la independència. https://www.laie.es/es/libro/el-pais-dels-altres/9788418197529/941481

Entrevista a El Confidencial

Pedres a la butxaca, de Kaouther Adimi

Val força la pena aquesta història de la noia algeriana a qui reclamen al seu país d'origen perquè assisteixi al casament de la seva germana petita. No és només l'esquerda de la migració, de la separació, de l'assimilació, és també la de la condició femenina, la de la soledat de la no-parella (com en diríem? la solteria?, la vida en individu? -necessitem la paraula, la parella  ens ha taponat el lèxic-).

Després va escriure allò de Les nostres riqueses (la Llibreria d'Alger) també estava molt bé.

Escrita en primera persona, l’eix predominant en la història és el del casament de la jove. El casament, clau en la tradició cultural de les dones arreu del món, és tan clau com per determinar-ne l’existència de manera contundent. I la tradició pesa malauradament molt a tot arreu, però més en uns llocs que en altres, i comporta un fort condicionament social, que priva de llibertat les dones. https://www.criticadelibros.com/sin-clasificar/el-retrat-duna-anima-esquincada/

Entrevista a  El Temps 

Més: 

https://periscopi.cat/images/08DCAT_025.pdf

https://www.nuvol.com/llibres/kaouther-adimi-entre-dos-mons-159152

Largo viaje hacia la noche, Déjame entrar, 2046, El padre

Una visión potente y mastodóntica del exterminio armenio a manos del imperio otomano durante la Gran Guerra y sus devastadoras consecuencias, plasmadas en la épica odisea que recorre su mudo protagonista.

Luo Hongwu regresa a Kaili, su ciudad natal, después de haber escapado de esta hace muchos años. Allí comenzará a buscar a la mujer que amó y que nunca logró borrar de su mente. Su nombre era Wan Qiwen.

Un escritor creía escribir sobre el futuro, pero en realidad era el pasado. En su novela, un misterioso tren salía de cuando en cuando con dirección al año 2046. Todos los que subían a él lo hacían con el mismo propósito: recobrar los recuerdos perdidos. Se decía que en 2046 nada cambiaba. Nadie sabía a ciencia cierta si eso era verdad, porque ninguno de los que viajaron regresó jamás. Con una excepción. Él estuvo allí. Se marchó voluntariamente. Quería cambiar.

Oskar es un chico de 12 años que sufre continuamente el acoso de sus compañeros de clase más fuertes. Su deseo de tener un amigo parece hacerse realidad cuando conoce a Eli, una niña de su misma edad que acaba de mudarse a la casa de al lado. Pero Eli es una niña misteriosa: es muy seria, está muy pálida, sólo sale por las noches y aparentemente no le afectan las temperaturas heladas.

Lincoln al bardo, de George Saunders

Originalíssim. Interessantíssim des del punt de vista literari per aquest mosaic de narradors, aquest doble mosaic: els fantasmes que poblen el cementiri on enterren el fill de Lincoln i els ficcionats testimonis reals i biògrafs del president. 

https://edicions1984.wordpress.com/2018/04/04/lincoln-al-bardo-la-sorprenent-primera-novella-dun-dels-escriptors-mes-reconeguts-i-influents-de-la-seva-generacio/:

Febrer de 1862. La guerra de Secessió fa menys d’un any que dura, però ja comença a ser sagnant. Mentrestant, Willie Lincoln, l’estimat fill d’onze anys del president, és a la Casa Blanca, greument malalt. Malgrat que semblava que havia de recuperar-se, al cap de pocs dies mor i traslladen el seu cos a un cementiri de Georgetown. Els diaris de l’època informen que el president Lincoln, desfet pel dolor, ha visitat diverses vegades la cripta del seu fill per abraçar-lo.

A partir d’aquest fet històric, George Saunders basteix una història inoblidable sobre l’amor i la pèrdua que s’endinsa en un regne sobrenatural alhora hilarant i terrorífic. I és en aquest bardo —l’estat de transició entre la mort i la reencarnació segons la tradició tibetana— que Willie Lincoln, envoltat de fantasmes que es mofen i es planyen de la vida que han deixat enrere, haurà de lliurar una monumental batalla sorgida del fons de la seva pròpia ànima.

Crim i càstig, de Fiòdor Dostoievski

 Què dir? Quarta vegada que el llegeixo i aquest cop em venia molt de gust tenir i llegir (les dues coses) la versió que n'ha fet en Miquel Cabal. Tinc molta simpatia per Crim i Càstig, potser pel mite (real?) que el vaig llegir amb 13 anys. De la primera lectura recordo l'emoció per la relació amorosa de Raskòlnikov amb Sònia i, en les lectures de després aquest punt em perd intensitat. En canvi aquella escena en què ella li llegeix l'episodi de Llàtzer a l'Evangeli és memorable! 

Dir que vaig entrar en Crim i Càstig per un professor que va aparèixer un any i va desaparèixer per sempre més que ens dictava apunts de Literatura (i Llatí?) i que ens va parlar amb emoció de l'obra (i de la Bohème també). Es deia Romero.

Raskólnikov, el jove estudiant protagonista, “embriagat de teories, amb un gran anhel de grandesa”, comet un acte atroç —el crim titular— i obre una gran arca de dilemes. Dilemes que condueixen a una dialèctica essencial entre “entre l’ètica cristiana i l’ètica utilitarista”. Qualsevol persona mereix tot el respecte? Hem de treballar pel bé major si això implica trepitjar algunes persones, sotmetre-les? És possible travessar el mal? La bondat es pot trobar en les persones menyspreades? D’això parla Crim i càstig, on Dostoievski procura donar resposta al dilema central, una “brasa roent”, el motor de “cremor” de la novel·la. “Dostoievski no dispersa ironies. No fa brometes sobre qüestions fonamentals. La seriositat del tractament no té parió en la història de la literatura”, apunta Garrigasait. Aquesta “naturalesa dialèctica” de l’obra, “marca de la casa”, es desplega i planteja a través de les diferents veus de la trama, veus que l’autor marca amb força.https://www.nuvol.com/llibres/el-crim-i-castig-de-miquel-cabal-163928

com que no puc posar una entrevista a Dostoievski en poso una amb en Miquel Cabal:

Género queer, de Maia Kokabe

 Un còmic excepcional per apropar-se al tema trans.

Una autobiografía útil y conmovedora sobre la identidad de género y todo lo que conlleva. Maia Kobabe narra en esta catártica autobiografía lo que significa ser no binario y asexual. El viaje hasta descubrir su verdadera identidad en el que se relata la confusión de los amores adolescentes, la lucha por salir del armario, los amigos que hizo escribiendo fanfiction gay o el trauma que le supone ir al ginecólogo. Género Queer es más que su historia, es una guía imprescindible sobre género para aliados, amigos y humanos de cualquier parte.https://www.popularlibros.com/libro/genero-queer_962924

The mauritanian, de Kevin Mac Donald

Mohamedou Ould Slahi sobrevive en la prisión de Guantánamo después de haber sido detenido y encarcelado sin cargos por el gobierno de Estados Unidos durante una década y sin que se haya celebrado ningún juicio. Habiendo perdido toda esperanza, Slahi encuentra aliados en la abogada defensora Nancy Hollander y su asociada Teri Duncan.

https://www.filmin.es/pelicula/the-mauritanian

T'agrada Brahms?, de Françoise Sagan

 És un clàssic, oi, ja? Novel·leta que retrata una època. I si mires el tràiler de la peli no pots deixar d'imaginar-te la Bergman amb Yves Montand i Anthony Perkins

Un triangle amorós en el París més elegant dels anys cinquanta:

La Paule és una dissenyadora parisenca de mitjana edat, independent, bonica i divorciada que manté des de fa temps una relació desmenjada amb en Roger, un empresari que no sembla disposat a fer un pas més. En aquestes circumstàncies, la Paule coneix en Simon, un joveníssim advocat nord-americà que, enlluernat per l’encant d’ella, se n’enamora perdudament. Durant un temps, ella procura mantenir-se’n a distància, fins que un dia la convida a anar a un concert de Brahms.https://vienaedicions.com/book/tagrada-brahms

Tan a prop de la vida, de Santiago Loṕez Petit

 Un fracàs. M'hi porta l'entusiasta recomanació del Toni i no hi entro de cap de les maneres.

Els ocells, d'Aristòfanes

 https://www.salabeckett.cat/espectacle/els-ocells-2/

A l’obra Els ocells (441 aC), Aristòfanes explica la història d’un atenenc adinerat que, fart de la ingerència pública en els seus assumptes particulars, abandona el món dels humans i convenç els ocells de crear una nova civilització. La democràcia atenenca no ha complert encara cinquanta anys i Aristòfanes ja denuncia aquells que instrumentalitzen els problemes del poble per perseguir els seus objectius individuals.

Resurrecció, de Lleó Tolstoi

M'agrada llegir els clàssics. M'ha agradat llegir aquest totxo. El tercer dels novel·lots de Tolstoi en importància. Lectura conjunta amb els Diaris de l'escriptor. Es retroalimenten. La sensació particular és que des de la modernitat Tolstoi, com a pensador, no s'aguanta per enlloc. Però la novel·la és distreta i és molt representativa de la  seva ideologia reformista cristiana .

Quin plaer llegir-lo en una edició tan cuidada!

 

Narra la seducción de una joven sirvienta pueblerina, Katiusha Máslova, a manos de su señor, el príncipe Nejliúdov. La joven se convierte en prostituta y después es acusada de robo y asesinato y condenada injustamente por un jurado presidido precisamente por el príncipe, el cual siente remordimientos de su mala acción y experimenta una suerte de resurrección moral intentando salvar a la joven y redimirla de su condena, llegando incluso a ofrecerle el matrimonio y, al final de la obra, a descubrir el cristianismo. La trama, propia de un folletín, es verídica.

...

Si se lee a la luz de la conciencia, Resurrección parece haber sido concebida por su autor como continuación, y en cierta manera inversión, de Crimen y castigo de Dostoievski, y constituye, ciertamente, una obra compleja y contradictoria. El tema de la novela, presente ya en el título –un concepto clave del cristianismo– es la resurrección moral, entendida como regeneración espiritual del ser humano.

https://www.revistadelibros.com/articulos/resurreccion-ultima-novela-de-tolstoi