Què dir? Quarta vegada que el llegeixo i aquest cop em venia molt de gust tenir i llegir (les dues coses) la versió que n'ha fet en Miquel Cabal. Tinc molta simpatia per Crim i Càstig, potser pel mite (real?) que el vaig llegir amb 13 anys. De la primera lectura recordo l'emoció per la relació amorosa de Raskòlnikov amb Sònia i, en les lectures de després aquest punt em perd intensitat. En canvi aquella escena en què ella li llegeix l'episodi de Llàtzer a l'Evangeli és memorable!
Dir que vaig entrar en Crim i Càstig per un professor que va aparèixer un any i va desaparèixer per sempre més que ens dictava apunts de Literatura (i Llatí?) i que ens va parlar amb emoció de l'obra (i de la Bohème també). Es deia Romero.
Raskólnikov, el jove estudiant protagonista, “embriagat de teories, amb un gran anhel de grandesa”, comet un acte atroç —el crim titular— i obre una gran arca de dilemes. Dilemes que condueixen a una dialèctica essencial entre “entre l’ètica cristiana i l’ètica utilitarista”. Qualsevol persona mereix tot el respecte? Hem de treballar pel bé major si això implica trepitjar algunes persones, sotmetre-les? És possible travessar el mal? La bondat es pot trobar en les persones menyspreades? D’això parla Crim i càstig, on Dostoievski procura donar resposta al dilema central, una “brasa roent”, el motor de “cremor” de la novel·la. “Dostoievski no dispersa ironies. No fa brometes sobre qüestions fonamentals. La seriositat del tractament no té parió en la història de la literatura”, apunta Garrigasait. Aquesta “naturalesa dialèctica” de l’obra, “marca de la casa”, es desplega i planteja a través de les diferents veus de la trama, veus que l’autor marca amb força.https://www.nuvol.com/llibres/el-crim-i-castig-de-miquel-cabal-163928
com que no puc posar una entrevista a Dostoievski en poso una amb en Miquel Cabal:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada