Interstellar

De les millors pel·lícules de ciència-ficció des de 2001 Una odisea del espacio (a la qual fa algunes picades d'ull) i amb l'excepció de Blade Runner. Aquí un granger ex astronauta és enviat per una NASA secreta a buscar un planeta on la Humanitat pugui continuar la seva existència després que la Terra mostra ja símptomes d'esgotament vital. Una mica de filosofia senzilleta i de missatge ecologista, el guió i el muntatge amb moments ben trobats i imatges espectaculars, sí.

Esta es una historia íntima sobre un padre y una hija. También es una colosal parábola sobre nuestra relación con el infinito, la obra más ambiciosa de un director que nunca se ha caracterizado por su modestia. Hay algo sinfónico en sus espacios sonoros, algo temerario en su empeño por conjugar la física teórica de Kip Thorne con el monólogo de Anne Hathaway sobre el amor como constante espaciotemporal, algo heroico en el salto mortal de su tercer acto. (Fotogramas)

Diplomacia

(Crema París?) El general von Choltitz, governador de nazi de París rep l'ambaixador suec que intenta convènce'l que no obeeixi l'ordre que ha rebut d 'arrasar París amb motiu de l'avanç de les tropes aliades. Von Choltitz va existir de veritat, l'ambaixador no ho sé i la història no sé si va anar així). Duel interpretatiu d'altura, consideracions morals interessants i un final que no tothom interpreta igual.

Si li haguésssiu de donar un premi a un dels dos actors a qui li donaríeu?
El van donar a Niels Arestrup, el general (m'ha sorprès).

..., la película, premio al mejor director y al mejor actor, para Niels Arestrup, en la Seminci de Valladolid, destaca por su ausencia de maniqueísmo, pero es incapaz de salir de dos baches previos. Primero, la falta de garra en el texto original de Cyril Gely, que apela a la solidaridad a través de la cultura, sin apenas crescendo dramático, con esporádica calidad, pero sin brillo en sus diálogos, y que solo sobrevuela sin hacer sangre por el tema más interesante: ¿qué era más importante, salvar París, o a los parisinos, el fulgor del pasado, el legado cultural o la fuerza del futuro?

Y en segundo lugar, la decisión de sacar la acción del cuarto donde se desarrollan las conversaciones, quizá por miedo a resultar excesivamente teatral, cuando eso se evitaba con gran cine desde dentro y no con discreto cine desde fuera, con acciones y conversaciones que poco aportan. Así que finalmente el encargado de sostener el armazón dramático no es ni el dramaturgo ni el director, sino uno de sus protagonistas, Arestrup, inmenso en su porte, en su gesto y hasta en su respiración, que mientras pierde la batalla dialéctica gana la interpretativa.(crítica a El País) vegeu-la tota aquí.

En Joan Herrera

Sento en Joan Herrera a Mataró. El que diu ho comparteixo però el que no diu és el que em desagrada: I penso que aquest oblit ens deixarà amb cinc diputats i incapacitats per a molt de temps per aplicar les polítiques transformadores d'esquerres que portem al programa i que amb la història, la seritetat i l'honestedat que, segons en Joan,  ICV porta a la motxilla, anirien tan bé al país.

Això que ha passat a Catalunya i que ha culminat en el 9N és extraordinari; absolutament extraordinari:  dos milions de persones desafiant l'estat per dir-li que volen separar-se'n és una cosa absolutament insòlita. El país és plural i "bastard" és cert (es deia ahir a l'acte); més que "bastard" jo en diria "mestís", però acceptar que no està clar que la majoria del país estigui per la independència no vol dir que no valorem que la il·lusió que provoca el projecte no li doni un plus d'importància que va més enllà de les matemàtiques.

És un procés del qual no podem quedar fora, no només per qüestions estratègiques (o són tàctiques?) sinó per principis i per programa: la definició fonamental d'ICV sobre el principi de l'autodeterminació (del dret a decidir que se'n diu ara) està absolutament bloquejada per l'estat espanyol: les perspectives de canvi (PSOE? Podemos?) si és que existeixen no obren cap via a l'esperança: el federalisme des de la sobrirania és tan impossible com la independència pactada! (i el federalisme concedit és un continuar per molt de temps sense

cap mena de garantia de progrés, d'autogovern, d'identitat...) Per això el trencament unilateral de l'statu quo és el camí que ICV hauria d'emprendre, aportant-hi el valor de la seva pluralitat i , evidentment, d'una perspectiva insubornable d'esquerres, negociant amb força perquè quedi oberta la possibilitat que la confederació amb Espanya sigui una de les opcions que s'ofereixi en el moment que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur.

Aquest és un camí en què podem coincidir amb CDC, ERC, CUP i MES. Cal ser amb ells en les negociacions, reposades, calmades, secretes si es vol.

Hem de continuar sortint a una foto de la qual no podem autoexpulsar-nos.

(com sempre escrit de pressa i corrents: no sé si aquest cop en Miquel Casares m'entendrà o em dirà que em dediqui a parlar de llibres i de cine.)

La sal de la terra, de Wim Wenders

Un recorregut per la trajectòria professional del fotògraf Sebastiâo Salgado. Molt interessant.

Jo tenia mania a Salgado pel que interpretava com un aprofitament dubtosament ètic per treure un profit estètic de les misèries de la gent. La pel·lícula el justifica és clar i el fa creïble.

A més un plantejament narratiu que m'agrada on, a més d'un fantàstic joc de llengües (anglès, francès i portuguès), es creuen les visions de Salgado, del seu fill i del mateix Wenders.

Hi porto el pare i jo penso que l'incomoda la duresa d'algunes escenes, però no, només és la incomoditat de les cadires del Verdi.

Al Fotogramas:
Lo mejor: la elegancia de la fotografía paisajística.
Lo peor: exhibe una mirada rendida, con poco espacio a la crítica.

http://www.fotogramas.es/Peliculas/La-sal-de-la-Tierra-2014

Museus

Montserrat i MNAC en dos caps d setmana: dues organitzacions diferents de l' art modern català. A Montserrat passejo solitari per  les sales de Cases, Rusiñol, Mir... i els quadres em transporten  una bellesa inesperada. Reconec que no sé per on començar a descriure-la amb paraules . Hi renuncio.

Al MNAC la nova presentació ens sembla original i sublim. Cada sala és un espai temàtic que et deixa amb la boca oberta amb la creació d'un ambient visual espectacular. Una manera que convida a gaudir dels quadres pres www.museunacional.cat cindint de si el seu autor és famós o no. Bona idea barrejar pintura i fotografia.

Em canso, però. Els meus ronyons cada dia suporten menys la marxa museistica Els dos dies lamento la falta de bancs, defecte universal en els museusd'arreu del món.

http:///ca/mobile/home

Lentitud

Curiós que trobi de manera coincident en les meves dues actuals dedicacions a l'educació artística i a la dels valors la idea de la lentitud:
Cal aturar-se per percebre de manera conscient i per convertir el veure i el sentir en mirar i escoltar. De la mateixa manera la intel·ligència espiritual necessita de la lentitud per a la sorpresa, per a l'admiració, per a l' anar més enllà d'un mateix i alhora fins al més endins.

Yuval Noah, Sàpiens

La revolució cognitiva clau en la victòria de l'homo Sàpiens sobre els neandertals.

La vida del Sàpiens preagrícola permetia alimentació rica i oci. Era vida més sana i pacífica. L'agricultura és la trampa del luxe. És la victòria del blat

Els mites i l'escriptura han permès la cooperació posterior a la revolució agrícola

Els mites consoliden les injustícies fortuïtes.  El cas de les dones és diferent: el patriarcat és universal però no hi ha teories que ho expliquin clarament : ni la força ni l'agressivitat .

L'evolució de les cultures porta contradiccions en totes. la igualtat i la llibertat per exemple en la cultura occidental posterior a la revolució Francesa. Per això, per entendre les altres cultures, com la islàmica, cal entendre també les seves contradiccions

i més...

ple d'idees suggerents... m'ho passo bomba

els meus apunts

Un d’aquells pocs llibres que canvien la teva manera de mirar el món. (Pilar Beltran, Edicions 62).és molt bèstia però pocs llibres se m'han aproximat una mica a una barbaritat com aquesta

Good bye, Lenin

Un noi organitza per a la seva mare, militant socialista convençuda, una falsa realitat en la qual el mur de Berlín no ha caigut i l'Alemanya comunista continua vigent. Ironia, anàlisi sociològica i política, referències cinèfiles... Molt bona. Molt adequada per celebrar els 25 anys de la caiguda del mur!

La llebre amb ulls d'ambre, d'Edmund de Waal

Un llibre que m'apassiona: amb l'excusa dels netsukes, aquestes figuretes de porcellana japoneses que l'autor rep en herència d'un oncle-avi, l'autor remunta la història de la seva família, els Ephrussi, banquers jueus sorgits d'Odessa el segle XIX i que es van escampar per llocs diversos d'Europa. I especialment per París i Viena. La història dels palaus on van viure i la vida  de personatges, reals, que van ser testimonis propers i directes de la història i la història de l'art del XIX i del XX. I la gràcia és l'anar sentint com l'autor, un ceramista anglès de reconegut prestigi, va recorrent aquesta camí de descobriment familiar i d'apropament i identificació amb els avanatpassats
. M'ha apassionat

"De narració pròxima, la novel·la, és, a més una descripció del procés creatiu, per tot el que va haver de suar i treballar el seu autor per poder completar aquesta basta i documentada aproximació per la vida de la seva família al llarg de gairebé cent cinquanta anys. Obsessiu, empàtic, analític, De Waal ens guia amb grans dots d’historiador i de mestre pels diferents indrets, racons, localitzacions, ciutats i països, i també festes, sales, trobades, reunions, guerres i post-guerres on la seva família va descobrir el millor i pitjor de la condició humana."
(Daniel Bossio a bcncultura.cat)


Però res no agrada mai a tothom:

"Però si bé és cert que el material de partida és suculent, en tant que els Ephrussi atresoren una història digna de les millors sagues, que la seva implicació en la història europea més recent va molt més enllà d’una participació secundària, i que el seu ascens i caiguda es converteix en model de l’esdevenir de moltes de les més destacades famílies d’origen jueu, també ho és que Edmund de Waal, encara que amb un entusiasme molt benintencionat i una sensibilitat nascuda de la proximitat consanguínia, no és un narrador d’ofici i això provoca que l’interès decaigui per moments i la tensió pateixi de manca de rigor literari. Un interessant arxiu, un feble document"
.http://www.isabadell.cat/sabadell/cultura/critica-literaria-opinio/critica-literaria-la-llebre-amb-ulls-dambre-de-edmund-de-waal/

Sa meu mare, d'en Pau Riba

En Pauet, resulta que s'enamora de la seva mare, un any abans de morir (la mare). La veritat és que el llibre és deliciós, escrit amb una sensibilitat continguda i desbordant a la vegada.  Cadaqués, la vellesa, la família, ell... Quin paio!

i els que us heu llegit el llibre no us perdeu aquest reportatge entrevista (minut 17)

Trilogia jueva

La siete cajas, de Dory Sontheimer

Adéu, Shangai, d'Angel Wagenstein

La llebre amb els ulls d'ambre, d'Edmun de Waal

Tres bones lectures sobre els jueus
Que presents són els jueus a la literatura, al cinema, a ls política,  a la història...

Le gamin au vélo

Dos dies i una nit

Això sí que és un dilema moral. Renunciar a un complement de mil euros perquè una companya pugui ser readmesa.
Fantàstica la diversitat de respostes que cada un d'aquests companys dóna. Fantàstic retrat èticosociològic. Fantàstica Marion Cotillard en el paper de dona depressiva entre l'enfonsamenta i la lluita.
Gran pel.lícula...

http://www.lavanguardia.com/cine/20141024/54418219629/dos-dias-una-noche-critica-de-cine.html

ICV i el 9N

Amics, cosins i fills  no entenen la posició d’ ICV en aquests moments.

Penso en  veu alta i intento explicar algunes coses:

ICV  es manté ferma a no acceptar un procés d’alliberament nacional independent del procés d’alliberament social.  Per això no s’entén amb els plantejament (CiU,  ERC i ANC) que obvien la perspectiva social o  que pretenen  una pausa a l’espera que siguem independents i aleshores ja decidirem si som de dretes o d’esquerres.

ICV manté dintre seu sectors que no estan per la independència, que creuen que la lluita per la millora dels drets socials no passa per la construcció d’un estat independent, que se senten llunyans dels ideals nacionalistes,  i que interpreten que a Espanya hi ha sectors encara que poden contribuir a crear un nou marc constitucional que permeti un millor autogovern i un blindatge de les competències més essencials. ICV ha cregut que era convenient mantenir una posició que permetés la convivència dels sectors independentistes i federalistes que formen ara el partit. Resulta que també tenim dues ànimes ; cal renunciar a una? Un partit es defineix per la seva manera d’entendre l’organització de la societat. ¿És la forma, la mida de l’estat un dilema obligatori de resoldre per a un partit? Per què no deixar que aquest sigui un punt en què es deixi que el país sigui el qui decideixi?

Per això ICV manté el dret a decidir, l’autodeterminació, del poble de Catalunya com a principi bàsic  de la seva línia política actual. Davant la consulta del 9N la seva línia ha estat intentar garantir que totes les opcions hi tinguessin cabuda  i lluitar perquè l’onada independentista que s’ha produït per diversos motius no a sostragués  a la consulta la condició democràtica. Al final, i cal dir-ho molt clar, ha estat  l’Estat espanyol qui li ha sostret definitivament  aquesta condició al prohibir-la; la posició de la direcció d’ICV ha estat, llavors,  de no participar en aquest residu de consulta.

I ara és quan dic, des del meu recent  independentisme, que comparteixo tots els arguments d’ICV (o de la seva direcció) excepte la seva conclusió final. Penso que es podia  denunciar tot això, mobilitzar el país i participar en la votació, explicitant i deixant molt clar que aquesta consulta és només un pas més. Això era coherent i molt més fàcil d’explicar.

Els articulistes tenen temps per desenvolupar bé les seves idees; jo no

Lars and the real girl

On és la casa del meu amic?

Continuant amb les recomanacions d'en Jaume Cela per a les Jornades d'Ètica i cinema veig aquesta pel·lícula iraniana lenta i preciosa sobre la valentia que de vegades suposa portar fins a la darrera conseqüència un deure moral.

aquí hi és sencera i sense subtítols (durillo..) però per veure les imatges una estona ja val la pena

La película habla sobre un hecho aparentemente simple: un aplicado estudiante realiza una búsqueda para devolverle un cuaderno a su compañero en una villa vecina, ya que si su amigo no lo recibe al día siguiente, será expulsado. Por esa razón, este filme ha sido visto como una metáfora por el sentido del deber civil, sobre la lealtad y los héroes cotidianos. Las tradicionales creencias de la gente rural iraní son también mostradas en la película.

Esta película se encuentra entre los primeros diez puestos de la lista del BFI de Las 50 películas que deberías ver a los 14 años. (avui tiro de Wikipedia)

i una molt bona crítica a miradas.net

F. TORRALBA: Inteligencia espiritual en los niños (continuació)

(APUNTS)

post anterior

5- Espiritualidad, creencias, valores
els valors, qualitats immaterials que no es perceben amb els sentits. Són horitzons de referència i forces motrius alhora. Són atribucions de qualitat als éssers i les accions (jo en deia criteris d’adequació MC)
L’educació ha d’ensenyar a valorar
Tothom té creences (no les acaba de definir MC)
L’espiritualitat també contribueix a la valoració de les pròpies creences i a la seva evolució
“L’espiritualitat, antídot contra l’acceptació cega i irracional de les creences rebudes “(!MC) Espiritualitat > autonomia
Espiritualitat > respecte a la pluralitat

¿Educación espiritual en la escuela laica?
(menció al currículm Nova Zelanda!MC)
L’escola no només transmet coneixements > educació integral > ed. espiritual
El laicisme ha d’acceptar que hi ha una espiritualitat i una espiritualitat religiosa que no és confessional i l’ha de deixar entrar a l’escola

Un model holístic d’educació
educar > el cos, la psique, la sociabilitat i l’esperit. L’esperit, no separat de les altres dimensions (no són parts): l’esperit inclou l’ésser total de la persona
4 aprenentatges fonamentals:
per un món habitable
per l’assumpció de les responsabilitats personals de cara al respecte dels drets humans
per un estil de vida amb sentit
per una convivència en els diversos àmbits propers i llunyans
Dos obstacles: el consumisme i la banalitat
Tres lleis societat actual (Bauman? MC)
consumir-comprar
divertir-se
culte a la joventut
La persecució exclusiva dels béns materials inhibeix l’espiritualitat i porta a l’angoixa i al buit
ídem amb la banalització: reducció del complex al simple

Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon

Novel·la fantàstica per entendre el conflicte d'Irlanda del Nord. La misèria i la discriminació, els ghettos de Belfast, la presó, les vagues de fam i la tortura i la lluita i també les misèries de la lluita. Ben plantejada des del pun de vista narratiu amb aquesta incògnita de l'heroi alliberador que explica la història com a traïdor a la causa.

'Retorn a Killybergs', d'Edicions 1984, és la història d'una traïció, la de Denis Donalson, que ens explica la lluita d'Irlanda. Abans de començar sabem com acaba: el traïdor és executat. Això no impedeix que ens el llegim d'una tirada. Sense suspens, crea emoció i explica. No justifica, no el jutja. No el perdona. L'escriptor era amic íntim de Donalson i no ens explica la seva història, ni el seu desengany. No és cap relat fidedigne. L'autor es transforma en el protagonista, en Tyronne Meehan, una barreja de Chalandon i Donalson, i s'omple d'ell per explicar-nos la història d'un país i moltes coses més. (al vilaweb)

i la ficció pel que sembla no és tant ficció:

Però el que sembla més interessant és, precisament, aquesta transfiguració d’identitats que es produeix en la creació d’aquesta història. És bonic, ben fet, i fer-se la pregunta de en quin moment es barregen realitat i ficció, o quantes llicències s’ha pres l’autor més enllà de la veritat estricta,  si és que en algun moment ho fa, no aporta res de res a la interpretació d’aquesta història. És Sorj Chalandon qui posa veu en primera persona a Tyrone Meehan i és Tyrone Meehan qui parla de l’Antoine, el franceset, l’autor, el propi Sorj Chalandon, qui de manera indirecta es qüestiona el seu paper i la seva participació en l’univers d’Irlanda del Nord. (www.nuvol.com)

Els germans Burgess, d'Elizabeth Strout

Notes sobre les notes

Reflexions d’un diumenge al matí  sobre avaluació, qualificació i justícia

(pel Francesc, la Muntsa, la Maria O., la Maria C. i el Simón) (també per la Guida)

Una qualificació és la traducció a una classificació estandaritzada dels resultats d’una avaluació i  té un objectiu d’informació o d’acreditació. Fa referència a una escala numèrica (normalment de 0 a 10) o a una escala graduada (normalment des de l’Insuficient a l’Excel·lent) .

La justícia té a veure amb donar a cadascú allò que li correspon, d’acord amb els seus mèrits o les seves característiques.

Una qualificació serà justa, per tant, si s’adequa realment  allò que s’avalua, si ho tradueix fidelment, si ho reflecteix amb correcció.

Què és el que s’avalua a l’escola? O, millor, dit, què és el que hauríem d’avaluar primordialment? Doncs l’assoliment d’una competència. Més que no pas  la comprensió d ‘uns continguts o  l’assoliment d’uns coneixements.  En les últimes propostes curriculars, inclosa la que està en estadi d’esborrany,  els anomenats criteris d’avaluació, relacionats amb els objectius d’etapa o amb les competències (que s’han desenvolupat i concretat per al final de l’etapa de primària) marquen allò que determinarà l’èxit de l’alumne en l’assoliment dels objectius.

Històricament i fins ara la qualificació s’ha entès especialment

a) Amb un criteri acreditatiu; dóna fe d’uns nivells que permeten accedir a uns nivells superiors. Avui en dia, a Primària això ja no és així.

b)     Amb un criteri de valoració del mèrit de l’alumne, de valoració de la relació “esforç-resultat” (com quan en un restaurant parlem de la relació qualitat-preu). Això donava i dóna peu a respostes del tipus premi-càstig.

Però , fent referència a aquesta visió relacionada amb el mèrit, que és la que ens porta a l’aplicació de criteris de justícia a una qualificació, cal dir que el mèrit personal és una variable independent del nivell d’assoliment de la competència (ja sabem que hi ha alumnes que ho assoleixen amb facilitat i d’altres amb gran esforç). És possible, no, és segur que el mèrit i l’esforç de l’alumne s’han de reconèixer i s’han d’informar. Però no ho barregem perquè sinó ens estem carregant l’autèntic sentit de l’avaluació.

En aquest sentit, és inapropiat valorar si  la nota d’una àrea és justa o injusta per a l’alumne: el que importa és saber  simplement és correcta o no,si  tradueix correctament o no el nivell competencial de l’alumne .

La nota té una tradició que ve de lluny i, per tant, és teòricament  comprensible per a les famílies: els pares i les mares van tenir notes i per tant les entenen; sovint més que els informes que se’ls faciliten. La nota, la qualificació, ajuda en tant que simplifica la informació.

Però aquest avantatge és alhora un inconvenient perquè impossibilita els matisos de què està plena la relació educativa i perquè, fruit de la interferència dels aspectes acreditatius del passat o de nivells superiors, estableix uns falsos nivells satisfactoris.

Què vol dir que 5 sobre 10 sigui suficient? Què vol dir que n’hi hagi prou amb aprendre la meitat dels continguts? Què vol dir que fallar tres preguntes de 10 sigui “Notable” (notable, vol dir que destaca sobre els altres!). ¿Podem considerar “excel·lent” fer bé una cosa senzilla , simplement perquè no hi ha cap error?

La nota, la qualificació, està, a més relacionada directament amb un  tipus d’activitat d’avaluació, l’examen, que orienta l’aprenentatge cap a l’èxit puntual i cap a l’aprenentatge efímer  més que no cap a la construcció d‘un autèntic coneixement durador.

 En resum que això de les notes li hem de donar un bon “revolcón”. Si en tenim l’oportunitat, fem-ho.!

Buf! Que tranquil que m’he quedat!

Com ho veieu?

Una abraçada

Inteligencia espiritual en los niños, de Francesc Torralba

(APUNTS)

I. EL ESTADO DE LA CUESTIÓN

1. Educar en el desierto espiritual

La intel·ligència espiritual , modalitat d’intel·ligència que ens faculta per fer operacions transcendentals > benestar integral.

No independent d’altres intel·ligències

El retrocés de les pràctiques religioses, oportunitat per a l’autenticitat i risc per a la buidor. Les antigues pràctiques religioses han de ser font de renovació

L’espiritualitat no sempre és religiosa

L’espiritualitat s’expressa de manera molt quotidiana

2. Lo espiritual en la educación

Espiritual: consciència, llibertat i responsabilitat (+enllà d’allò psicofísic)

Educació: trobada entre dues subjectivitats, pe això no pot ser neutral

Partim d’un sistema espiritual ambiental del qual ens podem desmarcar, l’educ. ens hi ha d’ajudar.

Reivindicació d’una espiritualitat específica de la infància que ha de ser respectada per l’educ.

L’espiritualitat, mur contra els mecanismes de la realitat que erosionen la nostra personalitat.

3. Una constelación de significados

L’espiritualitat va més enllà de l’ètica

L’espiritualitat és un vincle amb la realitat aliena a l’ésser humà i alhora amb allò que li és més íntim (!MC)

També té a veure amb la cerca del significat de l’existència

És entesa també com el vincle amb una Realitat última present a totes les tradicions.

Espiritualitat= consciència

4. Espiritualidad, religiosidad, confesionalidad

L’espiritualitat té a veure amb el ser; per això es relaciona amb tots els plans de l’ésser humà

La religiositat té a veure amb l’actuar en relació amb la Realitat fonamental (diversa segons els contextos però amb expressions universals com l’oració.)

La confessionalitat és l’adhesió a una determinada comunitat religiosa

D’aquesta triple distinció se’n deriven diferents maneres d’educar

(...)

Años de penitencia, de Carlos Barral

Més enllà de l'interès particular de trobar-hi la Universitat dels anys 40 o la mili a Santa Fe i Ronda que he sentit explicar tants cops, gaudeixo la prosa brillant, l'agudesa en la descripció dels personatges, l'anàlsi sociològica d'una època i d'un grup social i cultural destacat (Gil de Biedma, Goytisolo, Castellet, Oliart...). O els pescadors de Calafell... O els bars de putes...
Tot un personatge, Barral!

«Tú sabes que soy un anarquista ibérico y que lo que de verdad me importa es poner bien una coma en un verso», le había confesado a su amigo Alberto Oliart, quien se ha encargado ahora de prologar el nuevo volumen con un perfil biográfico que merece comentario aparte: describe al personaje, al amigo, al intelectual sensible que se ve sometido a las lecturas obligatorias como editor, al «personaje que por su convicción ética -explicó ayer- se ve obligado a mantenerse en primera línea de batalla a pesar de que no tiene espíritu combativo y de que lo que le gustaría es vivir retirado en Calafell».

http://www.abc.es/hemeroteca/historico-02-03-2001/abc/Cultura/reunen-por-vez-primera-en-un-libro-las-memorias-de-carlos-barral_15732.html

Boyhood

Interessant experiment cinematogràfic que de seguida recorda la trilogia d'Abans del crepuscle/ la mitjanit/ l'alba, El mateix director, Richard Linklater, i el mateix actor,  Ethan Hawke, la mateixa idea, el pas del temps ficitici lligat al pas del temps real.
M'agrada observar com es va fent gran aquest noi, com es van fent grans els que l'acompanyen i a diferència de la trilogia anomenada aquí el pas del temps és gradualíssim, quasi imperceptible, com ho és en la realitat dels que ens acompanyen en la vida quotidiana. M'agrada observar els matisos en el canvi de les personalitats, en la conformació de les personalitats quan es tracta de nens  que es converteixen en nois.
I el noi aquest em sembla un actor esplèndid. Com el van detectar als sis anys? Ni els escrutadors futbolístics del Barça...!

En 'Boyhood', obra maestra que haría resucitar de alegría a André Bazin, Linklater ha ido mucho más allá que Apted. Rodando una semana al año durante 12 años con los mismos actores, dibujando la historia de una familia que parece robada de la propia vida, ha logrado captar el latido del tiempo en cada uno de los gestos de su devenir, en el modo en que afecta a nuestro vínculo con el mundo cuando este se está formando –vemos en qué se convierte Mason (Ellar Coltrane) de los 5 a los 17 años, ese periodo que identificamos con el relato de iniciación–; y en cómo la vida nos abre los ojos, cumple y frustra nuestros sueños (el personaje de la magnífica Patricia Arquette es, en este sentido, sintomático). En definitiva, en cómo el tiempo nos hace humanos. (Fotogramas)

absoutament d'acord

i, en canvi

Es claro y nítido que Ethan Hawke y Patricia Arquette se comen la pantalla y anulan al pequeño héroe en pleno crecimiento, que su presencia y sus vidas son más atractivas y apreciadas que la de nuestro joven protagonista y su sonámbulo andar (més Fotogramas)

què va, què va...

Poemes, d'Òssip Mandelstam

M'agraden molt aquest poema; quina força els dos primers versos!

I la traducció d'Helena Vidal fa que el llenguatge llisqui de manera fantàstica!

Solaris

El trailer no té res a veure amb el que és la pel·lícula: aquí sembla un thriller d'acció i, en canvi, és d'una lentitud no apta per a tardes de diuemnge. Cal vèncer la nyonya per gaudir d'una història de ciència-ficció de les que m'agraden:   moralina filosòfica i amors intrínscament  impossibles.Estètica 2001 Odissea de l'espai, que és feta 4 anys abans.


Bien es cierto que su ritmo lento, y la aparente casualidad con la que se introducen algunas secuencias —ese paseo en coche por Akasaka, una ciudad japonesa, que se erige en doble metáfora del estado mental del personaje de Berton y del despegue de la nave en la que Kris viaja a Solaris—, pueden hacer, y hacen, de ‘Solaris’ un filme del que el espectador de a pie huiría irremisiblemente... http://www.blogdecine.com/

aquest trailer és molt més significatiu:

Barcelona, any 64

La Barcelona de la meva infància. Un vídeo molt curiós.
Aspectes i Personatges de Barcelona, 1964 from Carles Barba on Vimeo.

Estupor i tremolors d' Amelie Nothomb

He estat a punt de tirar-lo per la borda. De sobte vira i tot pren sentit. Sí, té gràcia. Li donaré una altra oportunutat a aquesta Amelie

la historia de una joven belga que empieza a trabajar en Tokio en una gran compañía japonesa. Pero en el Japón actual, fuertemente jerarquizado, la joven tiene el lastre de un doble handicap: es occidental y mujer, lo cual la convertirá en blanco de una cascada de humillaciones y de una progresiva degradación laboral que la llevará a pasar de la contabilidad a servir cafés, ocuparse de la fotocopiadora y finalmente encargarse de la limpieza de los lavabos masculinos.

i genial el comentari del rincón del vago: 

Es un libro escrito en prosa. Las frases son largas. Predomina la subordinación, en algunas partes predomina más la yuxtaposición. Predominan los verbos, pero los adjetivos tienen un papel dominante en algunas partes.

Senectud, d'Italo Svevo

Buf!
Trieste, anys 20 (suposo) un homenet més o menys mediocre s'enamora/juga amb rossa guapa i inicien una relació poc definida en la qual no se sap gaire què pretén cadascú. Tot  m'és llunyà i això que Trieste m'és simpàtic...
el deixo a la meitat. Em sap greu per en Vallcorba, just en aquest moment... ( i per James Joyce)

Escuetamente diría que este libro trata de la desbordante pasión que arrastra a un hombre de 35 años a los brazos de una joven, criatura de su imaginación. Un tema bastante trillado, dada la naturaleza ficticia de todo amor. Sin embargo, Italo Svevo lo afronta bajo una mirada particular a la que parece no escapársele ningún ángulo de la pasión o relación amorosa. (Revista de Letras)

Memòries

Vimbodí és la biblioteca de memòries del pare. Aquests dies fullejo les de deGaulle, les de Paco Farreres, les de Carlos Barral. El segleXX en primera persona.

In one person (Personas como yo), de John Irving

En una sola persona és la narració autobiogràfica d’un escriptor anomenat Billy Abbott que va des de la seva adolescència fins al moment actual, quan ja té uns 70 anys. La vida sentimental d’aquest home i com descobreix la seva condició de bisexual és un dels pilars sobre els quals gira la trama, que sovint voreja el documental, perquè ens submergeix en l’agonia de l’època Reagan i els morts per la SIDA. La podem catalogar com a drama, però els episodis amb una càrrega irònica o sarcàstica sovintegen. (Nosaltres llegim)

«Ens forma allò que desitgem», diu en Billy Abbott, l'escriptor i narrador protagonista, a l'inici de la novel·la. I és ell qui ens explica la història tragicòmica de la seva llarga vida com a «sospitós sexual»: els seus primers anys de formació a mitjan segle passat en un poblet de Vermont, amb l'enamorament, imprevist i sobtat, d'una dona més gran que ell, la senyoreta Frost, bibliotecària, i la descoberta incipient de la seva homosexualitat, que li provoquen un torrent d'emocions contradictòries https://www.grup62.cat/llibre-en-una-sola-persona/94854

Las tres bodas de Manolita, d'Almudena Gandes

Madrid 1940s, Manolita, el seu germà Antonio, comunista guapo amagat, la seva germana Isa reclosa en un internat de Bilbao, escenes a la porta de la presó de Porlier, , el Palmera, transvestit, el Orejas, el xivato, (un real comissari Conesa), Silverio, el manetes, Eladia, la despampanant,... un món, una galeria de personatges increïbles- l'ambient de les dones que van a visitar els presos és potser el més original -. Novel·la potent potser una mica massa, en alguns trossos em cansa un mica.

"En los buenos tiempos las chicas se casan por amor. En los malos no siempre pueden elegir."

August

M'agrada aquesta aproximació a la Roma imperial calidoscòpica en els narradors i amb l'acompanyament de grans personatges, de noms que retornen als llibres de literatura del Batxillerat, Ciceró, Horaci, Mecenes, Ovidi... Una passejada una mica light per la Roma imperial però a mi  m'agrada descobrir la batalla d'Actium, entendre Marc Antoni i Cleopatra i, com sempre, veure que en la Història, com en la vida, no hi ha bons i dolents. 

'August', de John Williams, narra la història sobre l’ascens al poder d’un dròpol de 18 anys que, entre traïdors, bergants, estafadors es va convertir en el primer emperador de Roma. www.timeout.cat

Home, n'hi ha que es passen!

L'alcohol i la nostàlgia, de Mathias Enard

Una joieta que em passa la Marta, un trio, el transsiberià, París, Moscou, drogues, Thomas Bernhardt...

Una lectura que dura un viatge d'avió des de les Canàries i que malgrat les dificultats de concentració enganxa  i emociona

Sovint és el punt de vista del narrador allò que ens fa estimar o avorrir una novel·la i només els grans autors són capaços de jugar amb ell i anar-nos-el mostrant o amagant perquè siguem a la fi nosaltres, els lectors, els qui arrodonim el relat amb la nostra pròpia veu. 

www.nosaltresllegim.cat

viatget a La Gomera

Siete cajas, de Dory Sontheimer

Ja hem llegit moltes coses de l'Holocaust, però aquesta me l'empasso en un cap de setmana i té el seu interès. És la història real d'una família jueva, història descoberta per una descendent un cop queda en possessió d'unes caixes on els seus pares van amagar la identitat jueva durant la seva vida posterior, vida catòlica, barcelonina i "normal".  Endevino que les cartes estan una mica massa retocades però apart d'això posa els pèls de punta veure l'evolució i l'enfonsament en la tragèdia de famílies que eren absolutament "normals" (altre cop la parauleta amb cometes)

Article llarg a La Vanguardia

Pasión del dios que quiso ser hombre, de Rafel Argullol

Ser déu i ser home a la vegada és una monstruositat, diu Argullol. Ell , que no és ateu però que ha de deixat de ser anticristià es mira la figura de Jesucrist amb "carinyo",  ni que sigui per com l'ha gaudit a les obres d'art que milers d'artistes ens han llegat.

Tapiró, al MNAC

Pinzellades d'aquarel·la que detallen de manera sorprenent els rostres i els vestits d'aquests vells, d'aquestes noies, d'aquests xamans magrebins... Curiós i sorprenent. Val la pena...

El llogaret, de Faulkner

La història dels Snopes al Revolt del francès. L'he gaudit extraordinàriament i m'ha costat d'acabar-lo encara més extraordinàriament.. Recordaré però els moments d'absoluta emoció, cap com la meravellosa fugida de l'idiota amb la vaca.

Adéu, Shangai, d'Angel Wagenstein

Els jueus que fugen dels nazis es refugien a Shangai l'any 38. Allà els espera un port franc envaït pels japonesos que acaben aliant-se amb els nazis i entrant en la segona guerra mundial després de Pearl Harbor. Espies, violinistes, dones fabuloses, lladres de  carrer, nazis que no ho són tant, jueus de primera i de segona... De nou aquest Wagenstein fa una novel·la que m'encanta.

I que em transporta al Lotus blau.

http://www.librosdelasteroide.com/-adios-shanghai

Temps de guerra, de Francesc Fontbona

Temps de guerra són els records d’un metge català que havia acabat la carrera just el juny del 1936, i que s’estrenà en la pràctica mèdica en aquella circumstància tràgica i complexa. L’autor viu el gran drama del 1936-39 en una peripècia constant, sempre jugant amb el marge que el desgavell oficial li permetia. El llibre és un testimoni directe de l’ambient contradictori d’aquell conflicte, però també del descontrol que es vivia al bàndol republicà, així com de les pèssimes condicions penitenciàries de Catalunya durant la guerra, que l’autor patí des de la tardor del 1938.

Francesc Fontbona Vázquez nasqué a Barcelona l’11 de setembre del 1913, en una família d’origen tarragoní vinculada al món marítim. Nebot i hereu de Josep Fontbona Ventosa, metge eminent, estudià medicina i acabà la carrera el 1936. Durant la guerra fou metge militar a Barcelona, al front d’Aragó, Mataró i Berga, però aprofità les facilitats que li donava la seva condició per a encaminar cap a França persones perseguides per les seves tendències religioses o polítiques. Després exercí com a internista i metge de capçalera, orgullosament desvinculat de mútues i organitzacions oficials, fins la seva mort el 25 d’octubre del 1998. http://www.bnc.cat/Visita-ns/Activitats/Presentacio-del-llibre-Temps-de-Guerra-de-Francesc-Fontbona

El sueño de Ellis, de James Gray

No passarà  a la història del cinema, ni tampoc a la meva. Em va semblar mal explicada i avorrida

En 1921, Ewa y su hermana Magda dejan su Polonia natal y emigran a Nueva York. Cuando llegan a Ellis Island, a Magda, enferma de tuberculosis, la ponen en cuarentena. Ewa, sola y desamparada, cae en manos de Bruno, un rufián sin escrúpulos. Para salvar a su hermana, Ewa está dispuesta a aceptar todos los sacrificios y se entrega resignada a la prostitución. La llegada de Orlando, ilusionista y primo de Bruno, le devuelve la confianza y la esperanza de alcanzar días mejores. Con lo que no cuenta es con los celos de Bruno.http://www.filmaffinity.com/es/film236633.html

En la parte final, uno de los fragmentos de cine más portentosos de los últimos tiempos, todo se hace nebuloso, incierto, y los personajes aparecen y desaparecen en un baile de disoluciones que, a la vez, nos está hablando del carácter frágil y efímero del propio cine. Gray habla del país en el que vive y del medio en el que trabaja con la delicadeza de un orfebre, el último de los mohicanos.http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-194666/sensacine/

Jo no devia tenir el dia...