NIts fredes, de Ba Jin

El pobre Wang Wenxuan viu amb la seva mare i la seva dona que es barallen com a gat i gos mentre ell es va morint. M'entra a poc a poc, potser per la llunyania cultural que,ja en algun altre cas m'ha provocat una especial sensació de fredor. Però al final te l'estimes el pobre Wuang.

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=829

Mai havia trobat una crítica que parlés del tacte de la coberta...

L'edició és superatractiva. No te la pots treure dels dits. El tacte suau i una mica gomós de la coberta és impagable. El paper, amb un lleuger toc groguenc que li dóna un aspecte clàssic, és del gruix ideal. La lletra té la mida adequada... així, doncs, he de felicitar @Viena_ (http://xines.blogspot.com.es/2013/06/nits-fredes.html)

Els tres tenors al Jamboree

jazz  de primera al local més emblemàtic. 

http://www.masimas.com/jamboree/concerts-jazz/barcelona/els-tres-tenors
Diversos coneguts en escena.

La reconquesta a les valls de l'Anoia i el Gaià, de Josep Iglésies

La lenta reconquesta i repoblació per aquesta esquena d'ase que és la serralada prelitoral en aquests sectors desconeguts de Querol, la Llacuna, Ancosa...

Hi entenc perquè la Conca de Barberà es diu així i idees potents com els repobladors amagant-se en les petites valls i clarianes i aprofitant-se dels enclaus abandonats cent i dos-cents anys abans.

12 anys d'esclavitud

Un negre lliure dels estats del nord és segrestat i venut com a esclau i ha de treballar a les plantacions de Georgia. El seu nivell cultural li serà un obstacle i un ajuda al mateix temps per  resistir i per sortir-se'n. Llarga i de ritme lent em sembla que tampoc no aporta grans coses. Diguem que digna des del punt de vista cinematogràfic: guió, imatge, música... oscaritzable, doncs.

http://www.12anosdeesclavitud.com/

Inesperades vacances vimbodinenques

Montsant rogenc
El diumenge els pagesos cremen rostolls i el fum es barreja amb la calitja anticiclonica
El mar amb brillantors joganeres s'estén enllà per la seva immensa planúria
Priorat emboirat
Les Muntanyes de Prades vesteixen la Història de pobles abandonats i masos enrunats
L'ànima es disfressa per una estona de patriotisme amb el desig de fer-ne de tot això un país

https://picasaweb.google.com/108135886363860798918/SeleccioAlcoverMussara02?authkey=Gv1sRgCOGi9tKSkeqvbA#slideshow/5959836128514591378

Acumulació de cultura

quatre encerts:

Woody Allen: Blue Jasmine; pel contrast entre dos móns oposats que comparteixen en el fons i evidentment les misèries de la condició humana.

Pissarro: pel plaer d'apropar-me i allunyar-me de cada quadre (posant-me i traient-me les ulleres) en un vaivé d'admiració  i per l'homogeneïtat de la proposta: m'agrada, almenys aquest cop que l'artista i el comissari m'estalviïn els sobresalts.

Raimon  a Mataró: que gran que és Raimon! les Cançons de la roda del temps, Ausiàs March, Com un puny... Quin cant d'amor a tot! Quina intel·ligència!

Espriu al CCCB: Només en veiem una part; val la pena ni que sigui nopmés per veure el nen Espriu fent el pallasso davant de la càmera.

buff, aquest blog està desbordat!

Moo Pak, de Gabriel Josipovici

Aquest professor de literatura jubilat desgrana en un monòleg llarg passejat pels parcs i cementiris londinencs els seus pensaments sobre art, cultura, filosofia, sociologia, història i, evidentment , literatura i pretén aclarir-se en el seu camí cap al llibre que escriu: Jonathan Swift, els ximpanzés,  el llenguatge, els jardins...

Un llibre originalíssim que, com algú deia, subratllaries tot sencer.

Moo Pak* pasará a la historia (ese espacio en la historia que ocupan las grandes chorradas) como la novela en que servidor marcó, señaló o subrayó las citas más extensas. No hablo de las habituales citas de cuatro, cinco o seis líneas, sino de veinte, treinta o en algún caso concreto (y ateniéndonos exclusivamente a la versión digital en que fue leída) páginas enteras, esto es, quinientas, seiscientas palabras. Una locura. http://lamedicinadetongoy.blogspot.com.es/2013/04/sobre-moo-pak-de-gabriel-josipovici.html

D’apologies de la lectura se n’han fet moltes, però n’hi ha poques que funcionin o que resultin convincents. Qui no té ganes de llegir no llegirà, per més que, una mica d’esma i sense gaire esperit crític, reivindiquem la importància cabdal de llegir «els clàssics», així, a l’engròs. Em penso que els lectors que arriben a Moo Pak no en necessiten, d’aquesta mena d’apologies, però, per si fes falta, diré que en aquesta novel·la hi he trobat una de les descripcions més boniques que recordo del lloc que la lectura pot ocupar en una vida, de la relació íntima i continuada que es pot establir entre un lector i els seus autors més estimats. És una veritable amistat, ens diu el llibre, una conversa prolongada, i en vaig tenir prou amb les primeres pàgines de Moo Pak per saber que em moria de ganes de capbussar-m’hi, que volia formar part d’aquesta conversa.

http://lamaquinadeferllibres.wordpress.com/2013/03/14/moo-pak-de-gabriel-josipovici/

Juan Carlos Monedero: Curso urgente de política para gente decente

 I ara cites directes:

La política es el lugar donde vamos a decidir cuánta desigualdad estamos dispuestos a soportar.

En la ciencia política, objetividad, toda. Neutralidad, ninguna. Quien no sea objetivo traiciona la ciencia política. Quien diga que es neutral, miente.

La única solución con un mínimo de futuro es decrecer.

El capitalismo condena a dos tercios de la humanidad a la exclusión, la marginalidad y la violencia. El capitalismo está moralmente, pues, por debajo de los chimpancés.

Tenemos la tendencia a la cooperación -de ahí que nos sintamos bien ayudando- pero hay marcos sociales que fomentan el depredador que también nos habita; el modelo neoliberal, sin ir más lejos, que convierte la sociedad en un campo de batalla de todos contra todos.

Para hablar de política también conviene coger papel y lápiz, leer despacio y sacar después, sólo después, las propias conclusiones.

dice Anselm Jappe (...) en la senda de Walter Benjamin (...) "es la catástrofe la que está programada, no la emancipación; las cosas abandonadas a su discurrir espontáneo únicamente conducen al abismo. Si hay "leyes de la historia", éstas van siemre en el mal senido; la libertad y la felicidad humanas no son nunca su resultado, sino que siempre se logran contra ellas.

en resum: qualsevol cosa menys quedar-se quiet.
(continarà)

Monedero

Participar és feina

Comparteixo la idea de Juan Carlos Monedero. La subscric i l'amplio i la dedico als que critiquen la política (i es queden a casa tan satisfets, és clar, gaudint del benestar que les lluites polítiques de tants anys , de tants segles els han concedit) : política és sortir de casa a 2/4 de 10 del vespre per anar a una reunió en comptes de quedar-se escarxofat al sofà (això sí rient del gags de Polònia), política és llegir i redactar documents, en comptes de llegir novel·les (o poesia si ho voleu), politica és manifestar-se un dissabte al matí (en comptes d'anar a la platja  o a passejar pel Montseny), política és fer cartells i pancartes i dedicar el divendres (o el dissabte, o el dijous tornant -cansat- de treballar) a penjar-los, política és barallar-te i emprenyar-te amb el que no pensa com tu ni fa les coses com tu,  sobretot si només és per una petita minúcia que en el fons no és gaire important (en comptes .... bé, no en comptes de sinó  a
més d'emprenyar-te amb el teu company de feina, amb el teu cap o amb el teu familiar per normalment minúcies del mateix estil).

Participar és feina. Fer política és dur.

Els partits (alguns) i els polítics (alguns) és un altre tema.

Inés y la alegría, d’Almudena Grandes

La Historia inmortal hace cosas raras cuando se cruza con el amor de los cuerpos mortales. 

"Després de l'èxit del lector de Julio Verne torno a Almudena Grandes. Inés y la alegría. De moment descobreixo dirigents comunistes que no sabia ni que existien i que tenen vídeos sencers penjats al youtube"
                       x          x          x
"Amb Inés y la alegría em submergeixo en l'episodi històric de la invasió de la Vall d'Aran pel maquis comunista. Internet i la biblioteca del pare m'ofereixen múltiples versions i interpretacions d'allò que tal vegada s'esdevingué: no només no coincideixen sinó que algunes es contradiuen del tot. Història autèntica, doncs."

                        x          x          x

" Per mi s'equivoca absolutament a plantejar una última part que és com un epíleg i que es fa interminable"

Però globalment un llibre esplèndid. Em quedo amb més ganes d'Almuden Grandes

el vídeo sobre Jesús Monzón que em fa conèixer aquest personatge sorprenent que desconeixia del tot

post al bloc De todo un poco

exposición de primavera, de György Spiró

a la pàgina d'Acantilado

György Spiró utiliza una y otra vez la expresión “nuestro héroe” para referirse a Gyuski, pero no hay nada heroico en el personaje. Simplemente, es el centro de una historia donde no es posible la fraternidad ni la amistad, pues cualquier ciudadano es un delator potencial. La delación es una pieza esencial en un sistema donde el individuo carece de derechos. Katia es militante del Partido Comunista, pero no ignora que la corrupción es uno de los rasgos esenciales del sistema. Cuando organiza la Exposición de Primavera, comete el error de incluir la obra de pintores disidentes. Sus escasos conocimientos de arte contribuyen a propiciar una situación que también afectará a su marido, convirtiéndolos en sospechosos de contrarrevolucionarios.
(post a El Cultural)

Cartes del festeig, Joan Maragall i Clara Noble

Un epistolari senzill i gairebé vulgar, que no aporta gaires pistes per entendre res del gran poeta. Sorprèn que les cartes fossin en castellà però és que ella era anglesa. Els convencionalismes del festeig de l'època no deixen traspuar ni una gran personalitat ni un  llenguatge literari ni tan sols en potència. Sembla que la família n'impedia la publicació. Comprensible.

"es que cuando imagino verte con el cabello suelto como me dices, y escribiéndiome, me entra un frenesí y una cosa que si te tuviera delante, pobre de ti ¡ay, Clara de mi alma, qué hermosa debes estar, ay! Ruchita mía .."

Un home invisible

Difícil, fins i tot dura (literàriament) però contundent i gratificant. Tota ella és una metàfora. La història de la negritud, la individualitat contra el poder i contra els alliberadors del poble. Negre sobre negre.

El protagonista anònim de la novel·la—una de les primeres que planteja el conflicte racial des del punt de vista dels negres—és un jove del sud dels Estats Units que es trasllada al nord en ser expulsat de la universitat per a negres on estudia. A Nova York sortirà de l’anonimat, es lliurarà a la missió de lluitar pels drets de la seva comunitat i s’erigirà en un dels seus portaveus, per acabar finalment sucumbint davant la violència i la confusió, mancat de veu i convertit en un home invisible.http://www.quadernscrema.com/llibres/un-home-invisible

“Una de les obres més interessants traduïdes al català aquest any”.

Vicenç Llorca, Serra d’Or  ;-)

Santa Maria de les Feixes, Cerdanyola

Un parc agradable on fer una bona caminadeta un diumenge al matí.I encara m'he deixat el poblat ibèric de ca n'Oliver, que és allà a costat. Queda pendent

Les fronteres del diàleg, Claudio Magris i Josep Ramoneda

Quin tàndem, Magris-Ramoneda! Quins dos referents ètics i intel.lectuals!
"Es poden donar situacions en què cultures, grups o individus sentin com a valors irrenunciables el que per a d'altres és inacceptable i inhumà."
"Un dels fonaments de la tolerància i del diàleg és la laïcitat"
"No cal dubtar de la raó, ja que és,, com sostenien els il.lustrats, una flameta tènue enmig de la nit."
"La paradoxa d'aquest món és que , malgrat que se'ns ha fet petit i com més va més veïns som els uns dels altres, hi coexisteixen l'antiguitat, l'epoca medieval i la modernitat més extrema"

La veritat sobre El cas Harry Quebert, de Joel Dicker

(Ull, spoilers) Me'l deixa l'A.R. de la bibl. del D. Està de moda i allà al D.  l'ha llegit gent de qui em fio. Escriptor famós amb síndrome de pàgina amb blanc retroba vell mestre, acusat de l'assassinat d'una noieta de quinze anys. Tres-centes pàgines sense gaire interès i després es fa llegir mentre l'autor t'enreda amb exorcismes i dobles personalitats. Endevino l'assassí amb la vella tàctica de buscar quin és el secundari que apareix molt poc però que no té coartada.

Therèse D.

No hi entro en aquesta pel·lícula francesa que protagonitza la ex-Amélie. I és per culpa seva: perquè em carrega la seva sobreactuació. La història, una novel·la de François Mauriac, tampoc no és gaire original. Noieta amb inquietuds i somnis condemnada a viure una vida d'avorriment i submissió per un casament de conveniència mentre al costat la seva cunyada jove viu una apassionada història d'amor. Ambientada a  les Landes franceses de començaments del segle XX, pins, incendis, barquetes amb les veles vermelles...



Thérèse se nos presenta como una nueva Bovary, como una mujer que trató de romper los moldes de su época para terminar rompiéndose ella misma. (post al bloc La mirada de Ulises)

o

 Ahora bien, ajeno como soy a la obra literaria de Mauriac en la que se basa la película, encuentro difícil saber si los puntos más criticables de esta ya eran un punto de partida en la narrativa o si simplemente no han sabido cómo manejar las idas y venidas del personaje central de la historia. A veces aparece la duda durante el filme, ¿es Thérèse una víctima o una psicópata? ¿Intentan que construyamos un nexo empático con ella, o sin embargo pretenden que nos pongamos en su contra? (crítica a"Las horas perdidas")

El gran disseny, d'Stephen Hawking

He de confessar que al mig m'he perdut absolutament però puc salvar algunes frases que donen idea de per on va el tema


La teoria M és l'única candidata a teoria completa de l'Univers: segons les seves prediccions el nostre univers no és únic, sinó que molts altres univers foren creats del no-res

o 

els processos biològics estan  regits per les lleis de la física i la química , per tant, estan tan determinats com ho estan les òrbites planetàries

o

la realitat és un model mental que concorda amb les observacions

o

 les teories construïdes sobre un marc aliè a l'experiènca quotidiana poden explicar els esdeveniments que formen part d'aquesta experiència

o

les característiques crucials de la física quàntica són: la dualitat partícula /ona, el principi d'incertesa i el principi que obervar un sistema en modifica el curs. 

o 

Les forces conegudes de la natura poden ser dividides en quatre classes:  la gravetat, l'electromagnetisme, la força nuclear feble i la força nuclear forta

o

si es modifiquen les regles del nostre univers tan sols una mica, les condicions necessàries per a la nostra existència deixen d'acomplir-se

i, en resum, 

La creació espontània és la raó per la qual existeix l'univers. No cal invocar cap Déu per encendre les equacions i posar l'univers en marxa.. Per això hi ha alguna cosa en lloc de no-res, per això existim

Doncs, queda claríssim!

La millor oferta

Sembla que la història d'home madur, milionari, traficant d'art apassionat dels quadres amb retrats femenins fins al vici i la trampa , que s'enamora de joveneta malalata d'agorafòbia, hereva d'una villa vienesa plena d'andròmines de molt més valor del que ella mateixa es pensa, amb una història fosca al darrera i amb un noi guapo intel·ligent i manetes, contrapunt apte per a la gelosia i el perill ja donava prou de sí. Doncs en un  el temps de descompte Messi dóna la volta al marcador i res no és com abans. a m'hi m'ha encantat. El cine Verdi de Cardedeu és una meravella. I Geoffrey Rush, Barbosa de Pirates del Caribe (sí!) i logopeda de El discurso del rey, magnífic.
Per cert, el director és el de Cinema Paradiso.

crítica a Blog de cine


Un amor, o habría que decir obsesión amorosa (...) servido además en un marco de thriller de suspense, sólo unas gotas, las justas y necesarias para despertar el interés. 
d' una altra crítica al mateix blog

Sense ànim de lucre, de Martha Nussbaum

M'hi porten les recomanacions estiuenques d'en Jaume Cela i en Juli Palou. Interessants reflexions sobre la necessitat de les humanitats en la societat actual, en el sistema educatiu actual. Jo quasi no m'ho acabo de creure això de que les empreses més "punteres" busquin més humanistes que tecnòlegs o que els Estats Units avancessin Europa des del punt de vista econòmic pel caràcter humanista dels seus estudis universitaris. Si ho diu ella.. En tot cas Sòcrates, Rabindranath Tagore, Dewey... són referents prou seductors per fer plantejaments pedagògics en els quals em senti còmode; i si al final parla fins i tot de Lipman i el projecte Filosofia 3-18 encara més.

fragments del llibre a google books

Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez

El rellegeixo buscant l'emoció de retrobament que alguns diuen que és una de les caracteristiques que defineixen els clàssics. No hi ha retrobament perquè la desmemòria és així de dura però sí que hi ha emoció literària i admiració absoluta davant tantes frases, tants paràgrafs, tantes pàgines sneceres que em provoquen un buf meravellat. Els personatges (a mi m'encanta Ursula, especialment, aquest pal de paller etern), les situacions màgiques (és clar: havia  de sortir la paraula) i aquesta repetició, aquest retorn, aquest voltar del temps i de la història en què tot canvia però res no és mai com abans.
Quina obra mestra!

i  un punt més, llegir-lo en aquesta edició tan anys seixanta que em vaig apropiar de casa la Tiat, un record afectuós tante.

s'imposa això:

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. 



(no diré en veu alta que el vaig deixar a 50 pàgines del final de tan enganxat que estava a Juego de Tronos, va sí potser algun dia d'aquests l'acabi)

Hanna Arendt

La filòsofa nordamericana d'adopció  i jueva segueix el judici d'Eichmann i amb els seus articles desferma una crisi en els esquemes i patrons d'anàlisi del nazisme. Gran defensa de la llibertat de pensament. Una pel.lícula esplèndida.

Monika Zsgustova ho explica de conya en aquest article: 

Tres fueron los temas de su ensayo que indignaron a los lectores. El primero, el concepto de la “banalidad del mal”. Mientras que el fiscal en Jerusalén, de acuerdo con la opinión pública, retrató a Eichmann como a un monstruo al servicio de un régimen criminal, como a un hombre que odiaba a los judíos de forma patológica y que fríamente organizó su aniquilación, para Arendt Eichmann no era un demonio, sino un hombre normal con un desarrollado sentido del orden que había hecho suya la ideología nazi, que no se entendía sin el antisemitismo, y, orgulloso, la puso en práctica. Arendt insinuó que Eichmann era un hombre como tantos, un disciplinado, aplicado y ambicioso burócrata: no un Satanás, sino una persona “terriblemente y temiblemente normal”; un producto de su tiempo y del régimen que le tocó vivir.(llegir-lo sencer) (de veritat val la pena llegir-lo sencer per la potència dels matisos que aporta) 

La marinada sempre arriba, de Lluís Foix

Tota la família ens emocionem amb el llibre d'en Foix, com a descendents i admiradors que som d'aquest secà i d'aquesta terra àrida. Prosa excel·lent per descriure la vida de postguerra en un Rocafort de Vallbona que podria ser Vimbodí o tants altres pobles  en una ruralia que estava a punt de desaparèixer després de segles d'invariabilitat. El llibre és entre les Memòries del pare i les Estampes rurals de l'avi i ens provoca a la Marta i a mi (i especialment a la Marta , néta de Ciutadilla)  passejades esplèndides per la Vall del Corb.

entrevista a en Lluís Foix al Vilaweb

selecció d'afotos:

L'últim concert

Un violoncelista que toca en un quartet de primera catgoria descobreix els primers símptomes del Parkinson que de manera progressiva i irremissible el durà a l'abandó de la seva activitat. La sacsejada posa en evidència allò tan típic en les històries fictícies i reals que "no es oro todo lo que reluce" i que en les relacions personals hi ha sempre un rerefons velat i enredat. Recorda pel tema "Una música constant" i m'agraden especialemnt les escenes que tenen a veure amb la música (ah aquesta polèmica entre el violí primer i el violí segon) i molt menys les qüestions personals (amors i desamors...)

El último concierto

I el final esplèndid amb ell recuperant el somriure a l'última fila de platea mentre els companys toquen "by heart" el quartet 131 de Beethoven

Cor de gos, de Bulgàkov

Bulgàkov m'havia agradat molt amb Margarida i el mestre. Aquesta és una obra menor que comença molt bé amb aquest narrador caní que cau en mans d'un científic frankensteinià antisoviètic, una barreja una mica surrealista però en el fons d'això es tracta.  Després se'm fa una mica més pesadet.

mira! hi ha un dossier de la sala beckett!

I ara què, homenet? de Hans Fallada

el meu tercer Fallada de l'any.

ara ja "còpia i enganxa" del meu facebook:

Al Pallars es deixa acabar el meu tercer Fallada. El llibre creix com els personatges. Ingenus, pusil.lànimes i honrats contrasten amb el món en crisi salvatge que els envolta i al mateix temps i precisament per això el defineixen i el dibuixen amb precisió. Que bé el silenci absolut de les valls penjades pirinenques i l'esperit despert d'un dia regalat de vacances per enfonsar-se en una llarga estona de lectura, opaca campana aïllant. (Buf com estic avui...)

afegeixo només que ella, la Xaieta és encantadora i l'autèntica protagonista i  es passa la novel·la dient-li "nen" al seu nòvio-marit, símptoma de la seva personalitat. M'agrada l'ambient de la botiga de roba on els venedors van a comissió per les vendes fetes i aquests personatges misteriosos, àngels salvadors , el senyor Jachman amant de la mare, Heilbutt, venedor i practicant del nudisme...
i aquest passar del pessimisme a l'optimisme més injustificat

Els reptes de l'educació en la modernitat líquida, de Zygmynt Bauman

lectura de Pujalt (Pallars Sobirà),

no es pot fer res més que posar unes quantes cites:

van caldre més de dos mil·lennis, des que els savis de l'antiga Grècia van inventar el concepte de paideia, perquè la idea de "l'educació al llarg de tota la vida" passés de ser un oxímoron (la unió de dos paraules contràries) a ser un pleonasme.

*   *   *

La modernitat líquida és una civilització de l'excés, de les coses supèrflues, de les deixalles i de la seva eliminació.

*     *     *

En un món com aquest no hi ha altre remei que prendre'ns la vida a trossets, a mesura que surten al pas, tot pensant que cada trosset diferirà dels altres i exigirà capacitats i coneixements distints.

*     *     *

En el món de la modernitat líquida (...) no es pot concebre cap mena d 'educació que no impliqui una "reformació" constant i sempre inacabada.

Au, ja ha quedat clar...

Victus

Victus finitus. Me l'empasso en dos caps de setmana i per tant seria una mica exagerat deixar-lo per terra com un drap brut. Però continuo pensant que aporta molt poc i que distreu encara menys. Té la majoria de defectes que trobo a les tan populars novel.les històriques: sobretot aquest regust de falsedat de les situacions en què la gent del carrer coincideix amb els personatges de primera fila. Ho sento, no m'ho crec que el duc de Berwick fos Jimmy per al seu enginyer.
M'agrada l'entrada, aquest relació iniciàtica amb l'enginyer Vauban, pequè trobo molt curioses les explicacions sobre les tàctiques d'atac i dde defensa, dels baluards i les trinxeres... però després les voltes i revoltes de Martí Zuviría per lña Pênínsula Ibèrica seguint ara un exèrcit ara l'altre se'm fan poc interessants. 
És cert que al cap d'uns dies passejo pels carrers del barri de Sant Pere i les pedres i els murs centenaris em transporten una mica. 

sempre hi ha gent que hi veu de tot:

Victus és també, alhora, literatura de la bona. Novel·la d’aventures, viatge iniciàtic, novel·la psicològica… Podem trobar-hi traces de Dumas i Defoe, de la tradició picaresca castellana, fins i tot espurnes quixotesques en algun dels personatges (magnífica, per cert, la juxtaposició i interrelació de personatges històrics i personatges literaris, un dels grans encerts de la novel·la), Tolstoi, el Tirant lo Blanc de Martorell, els Episodios Nacionales de Galdós… - (el bloc de les biblioteques de Barcelona)

La bicicleta verda

Buf! Com m'agrada la història d'aquesta noia àrab  i del seu desig d'una bicicleta, símbol del desig d'aquesta llibertat que posen tan difícil a les dones en els països islàmics.
http://www.blogdecine.com/criticas/la-bicicleta-verde-no-es-un-juguete-para-ninas

George Kaplan a la Beckett

Tres actes diferents però no tant. Un primer molt divertit, els altres dos menys, però li donen la volta a l'argument i li donen la perspectiva reveladora La revolució integrada? Els antisistema utòpics, marionetes del poder? M'agrada sobretot la trama que uneix els tres actes, feta de frases, de gestos, de caràcters... tot plegat, interessant.

http://www.btv.cat/btvnoticies/2013/07/05/la-beckett-fa-pujar-a-escena-george-kaplan-en-el-marc-del-grec/

·Un dels grans encerts de l’obra és la barreja de gèneres. Per tal de connectar amb el públic i agafar distància de la realitat, Sonntag opta per passar la història pel filtre de la comèdia. Una decisió que fa de George Kaplan una comèdia política accessible a un ampli ventall d’espectadors. (crítica a nuvol.com)"

Abans de la mitjanit

No he vist les dues anteriors però malgrat això la tercera part d'aquesta trilogia té el seu interès. Diàlegs bergmanians, escenes i plans  llargs, amor i desamor. Aquesta parella passeja i parla, en alguns moments una mica massa pel meu gust , d'ells dos i de l'amor i dels homes i les dones i de les expectatives que deixem tots pel camí. M'ho passo bé i i quan s'acaba la peli penso Ah ja està?

Lluny del brogit del món, de Th. Hardy

"Déu era palpablement present al camp, i el diable se n'havia retirat amb el món a ciutat. Els vistosos gatells dels salzes de florida més tardana; les frondes de falguera, cargolades com bàculs de bisbe; l'almescat de cara quadrada;la curiosa sarriassa, com un sant atacat de feridura en una fornícula de malaquita; els créixens de muntanya, blancs com la neu; els frares, amb la seva flor de color de carn; l'herba de les encantades, i la belladona de pètals negres constituïen els elements més pintorescos del món vegetal de Weatherbury en aquest temps esponerós;..."

Batsheba, el ramader Gabriel Oak, el burro del senyor Boldwood, l'espavilat i antipàtic Troy... Aquest segle XIX anglès  ja me'l començo a conèixer. Però em va agradar més la Dama de James,  malgrat que d'entrada em deixen meravellat les descripcions  i les escenes rurals, per cert endevino que molt ben traduïdes. La història em patina una mica i el personatge no m'enamora gens, ella tan tonta i caient de quatre grapes a la trampa.
Bona escena truculenta al final amb  taüt inclòs. A l'època devia fer furor. Molt dickensiana.
Preciosa portada per altra banda...

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=821

I del bloc d'eb Joan Calsapeu (és de Mataró òbviament i potser el conec i tot)

El crim del soldat, d’Erri de Luca

Ell tradueix yidish i després canvi de narrador i és la filla d'un nazi i es troben a una fonda. Les narracions curtes han de ser molt impactants perquè em deixin petja.

Barcelona

L'he trobat bastant decebedora. Bombo i platerets al TNC xro aquesta família de la burgesia barcelonina durant la guerra civil no s'aguanta per enlloc. Ni històricament ni argumentalment ni teatralment. Públic entregat això sí. I la Santa Espina m'ha acabat els quartos.

Escola nova, poble lliure

Se'm cola davant de Hardy a Sant Jaume de Frontanyà i és que  era evident que les explicacions d'aquest ex-conseller d'Ensenyamernt feien per mi. Me l'empasso d'una tirada. La LEC, el Pacte per l'educació, la tercera hora de castellà, els  intríngulis del Departament, les baralles amb l'USTEC i els altres sindicats... Hi trobo un Maragall que vol reformar el sistema educatiu i que és conscient del poc temps que té, que no se'n surt d'entendre's amb la comunitat educativa i que veu que té enemics a tort i a dret; de fet sembla que només s'entengui amb l'escola concertada. Igual que en les Memòries de l'altre Maragall, en Pasqual, el mot socialisme hi surt ben poc. I aquí ¿no s'hauria hagut de parlar del paper de l'escola com a compensadora de les injustes desigualtats socials?...

Sant Jaume de Frontanyà, "lluny del brogit del món"

1 i 2 de juny de 2013, gràcies Núria per l'excusa.

No i jo, de Delphine de Vigan

Torno a la de Vigan amb aquesta història sobre una noia superdotada (d'altes capacitats o talentosa, que se'n diu ara) que té una relació d'amistat amb una indigent de divuit anys. La història sembla poc creïble però passa lleugera i m'interessen més alguns personatges secundaris com aquesta mare enfonsada en una profunda depressió eterna des que va veure com moria un fill seu.
també és curiós llegir-ho després de llegir la història de la pròpia mare de la de Vigan. "Mérite le détour" però no arriba a "Vaut le voyage".

http://crítica al blog "El templo de la mil puertas"

Presentació del document sobre avaluació de l'OCDE

Nota de fundació Jaume Bofill

Barbara

Alemanya de l'est, anys 70, una doctora del Berlín comunista és depurada i destinada a treballar en un hospital de províncies per les seves simpaties proccidentals.
Malgrat la sobreactuació de la protagonista, una tia antipàtica i esquerpa, la pel·lícula retrata bé, em penso -jo no hi era-, l'ambient psicològic opressiu i la por quotidiana del lloc  i l'època. Em recorda algunes pel·lícules del Wajda sobre la Polònia soviètica.

Sol a Berlín, de Hans Fallada

Sol a Berlín

Una parella berlinesa grisa, modesta, anònima, els Quangel,  reparteixen postals contra Hitler després que els seu fill mori a la guerra.  Fantàstica novel·la, amb l'aire kafkià que  Fallada imprimeix sempre a les seves històries, en aquest cas per mi especialment reeixida per la diversitat de situacions i per l'aparició de personatges secundaris de primera. Els passejos pels carrers de Berlín, les escales dels edificis, les dependències de la Gestapo,les escenes de la presó... esplèndid recorregut...

JOSEP LAMBIES : Fallada va convertir-se en un referent de la gent senzilla, lloat per la seva capacitat de parlar dels últims peons, dels ciutadans anònims i dels esglaons més baixos de l'escala social. 

(article a l'Ara)

i en Jordi LLovet: 

 Fallada va tenir l’encert de presentar una cara del nazisme que sovint ens ha passat desapercebuda a causa de l’impacte que l’holocaust ha despertat en tota persona amb dignitat: vull dir el grau de corrupció, venjança, delació, arbitrarietat, prepotència, degradació moral i por, en especial, que inundava i ofegava totes les ànimes de la població alemanya durant els anys 1933 a 1945

(article a El País)

ca l'espinal passejada

del coll de Parpers en direcció Nord-Est la pista ressegueix la carena. Una caminadeta de vint minuts amb espais oberts entre boscos i sembrats. Ca l'Espinal, les restes d'un mas esplèndid on encara s'endevina l'era pavimentada... Quines coses que hi ha al costat de casa encara!

La marca del meridiano

Tosaus em deixa aquest premi Planeta; una novel·la policíaca senzilla i amb poques pretensions literàries que passa amb un sol glop d'un cap de setmana. Poca acció i ni un sol tret; és així la realitat? Apareix un exguàrdia civil retirat penjat d'un pont i un antic amic seu s'encarrega de la invetsigació. Curiós especialment l'intríngulis de les relacions entre els diferents cossos de seguretat de l'estat, mossos d'esquadra inclosos. El "Tú te estás guardando algo" de la primera pàgina s'amaga fins a la 347 i allà, allò que era previsible esclata. Per cert: Quantes dones investigant dins la policia! és real això també?

http://librosquehayqueleer-laky.blogspot.com.es/2013/02/la-marca-del-meridiano-lorenzo-silva.html

Res no s'oposa a la nit, de Delphine de Vigan

L'escriptora intenta explicar la història de la seva mare, primer intenta una narració externa, objectiva i a poc a poc en dimiteix i s'hi implica i ens fa còmplices de les dificultats del seu procés escriptor. Una història dramàtica la de la seva família i la tensió entre la litaratura i la pretesa veracitat enganxa. Que guapes les dues, mare i filla, a la coberta (oi que se'n diu així bibliòfils?) i a la solapa...

"... tardé en leerla porque temía un melodrama confesional, una galería de atrocidades. Pero me lo recomendó la Espert, que tiene un gusto infalible, y acabó de atraparme la portada, una portada que promete otra cosa: esa fascinante criatura fotografiada en blanco y negro parece un personaje de Françoise Sagan, con el lema Bonjour tristesse tatuado en el omóplato derecho, o bailar, noche tras noche, en Modiano’s, ese club que se abre, fosforescente, a ciertas horas, en una alejada bocacalle de Neuilly". (Marcos Ordóñez a El País)