L'escola contra el món, de Gregorio Luri

(primeres impressions)

Començo a barallar-me amb un llibre que ja vaig comprar disposat a que em posés una mica nerviós

És dels que parla de la "beateria pedagògica" que invadeix Catalunya.., de l'escola que deixa fer el que volen als alumnes... i sense cap rubor defensa l'escola tradicional.

Ja estic d'acord amb moltes coses com la defensa de l'autoritat del mestre o la necessitat d'educar automatismes o la d'educar contra molts dels valors socials actuals però atribueix a la pedagogia moderna pràctiques que no són reals per a culpar-la de tots els mals i del suposat fracàs del sistema educatiu actual. Ho sento però posar el nen en el centre de l'educació o crear-li la motivació per a l'aprenentatge a mi no em semblen mals principis educatius.

Interessant: la culpa que dóna a la psicologia de l'aprenentatge d'haver ocupat un espai central en l'establiment de les directrius del sistema pedagògic.

(continuarà)

A la catedral de Vic admiro els murals de Sert. La primera impressió és de lletgesa i provoca incomoditat. Però a poc a poc em deixo seduir per l'espectacularitat dels volums, per la materialitat pètria, per l'adaptació a l'espai de la catedral... estic sol i hi fa fred però l’estona es converteix en una bona experiència estètica

primeres aproximacions a una nova cultura educativa

Em cau a les mans aquest fulletó de la Federació de moviments de renovació pedagògica i estic molt d'acord amb la majoria d'idees que s'hi recullen.
per exemple:

"la gratuïtat dels llibres de text no és mecànicament un avenç (...)el que fa és entronitzar el llibre de text com "el recurs". Els diners per a materials escolars els han de gestionar els centres per a les opcions metodològiques que prenguin."

o
"Algú ha de posar seny a la dèria que es té des de cada especialitat d'augmentar el pes de cada matèria, i per a això cal un organisme amb autoritat..."

o
"Els inspectors van als centres no per vetllar per uns objectius que compartim, sinó tan sols a comprovar que s'està al dia en la lletra petita de les reglamentacions més nímies i més prescindibles"

Això és tocar de peus a terra!

i encara sobre l'importantíssim tema de la formació edels mestres:
"Els mestres fan classe a partir de l'estil de docència que han trobat en el seu camí professional, sobretot als seus primers llocs de treball. I la veritat és que, en general, han rebut una formació basada en la transmissió dels coneixements acadèmics de tota la vida. El professorat de les escoles de magisteri insisteixen en el valor de les didàctiques més innovadores, però és difícil que el modelatge que fan s'avingui amb el que defensen"

recordo com m'ensenyaven a la facultat de Pedagogia els principis de l'escola activa amb les didàctiques més tradicionals!

Mongol

està bé, Mongol; el seu gran atractiu són les imatges de l'estepa horitzontal, els vestits, l'ambientació... i una història interessant i que desconeixia,la dels origens de l'emperador mongol Gengis Khan. Ens ho pasem bé una bona estona.

(el trailer enganya; no és tan violenta com sembla)

Vals amb Bashir

Una pel·lícula curiosa i interessant, la que va tancar la Mostra de Cinema de Mataró d'aquest any. La història és la d'un excombatent de la guerra del Líban que vint anys després n'ha oblidat els episodis més sagnants, entre ells els de les matences dels camps de refugiats de Sabra i Chatila, i que intenta recuperar-se d'aquesta amnèsia entrevistant-se amb els que van ser els seus companys soldats. La tècnica d'animació amb què està realitzada, a mig camí entre el dibuix i la fotografia, aporta un distanciament i una fredor que potser són imprescindibles i facilita l'evocació d'un ambient oníric i una mica surrealista amb què es basteix la història.

En el cafè de la joventut perduda

últim Modiano, premi Lire a la millor novel·la francesa de l'any (ho diu la solapa, eh?), en parlen al programa d'en Manzano... i em sembla una tonteria absoluta; una noia que va a un bar de tant en tant desapareix, el marit la busca i a poc a poc sabem coses del seu passat... No m'interessa gens. Me'l vaig acabar fa una setmana i ja gairebé no en recordo res... Això sí: és París!
(llegia l'altre dia que l'últim Nobel francès és precisament una demostració del baix nivell de la literatura francesa dels últims anys! Vés a saber!)

aquí la deixen molt bé (http://www.culturizame.net)
i aquí matisen (http://llegirencasdincendi.obolog.com/)

La trilogia de Claus i Lucas, d’Agota Kristof

D'entrada jo penso que el títol hauria de ser La trilogia de Klaus i Lucas; o jo no he entès la història o algú s'ha colat. El llibre és espaterrant i com deia el Jorge especialment la primera part. Un llenguatge potent a batzegades, dur com aquesta història brutalment freda dels dos germans que a l'Hongria de l'ocupació nazi i dels temps comunistes viuen la seva vida amb una espècie d'aïllament autista que de tan intens els apropa a la lucidesa. Tot el primer llibre em dura dues hores d'una tarda de dissabte estirat al sofà del menjador; els altres dos ja segueixen els camins habituals de les parades i les adormides. per cert, bastants llibres i pel·lícules de l'Europa de l'est últimament, no?. està de moda? (Hongria, Txecoslovàquia, Ucraïna...) post a frag-mentos.blogspot.com/ post a paula.cl

Tender is the night

Tendra és la nit, novel·la d'ambient, realista, de personatges que parlen, es belluguen, s'estimen, s'odien, viatgen, viuen, ... sense que en el fons passi res més que això que ens passa a tots: que parlem, que ens belluguem, que ens estimenmn que ens odiem, que viatgem, que vivim. Fitzgerald presenta dos americans que passen les vacances a la Costa Blava francesa (pero també a d'altres llocs, París, Suïssa): Nick és un neuròleg casat amb Nicole, una pacient de l'alta societat i que es relacionen amb la creme de la creme dels estiuejants de la zona. Bon retrat dels "feliços" (?) anys 20 i em sembla excel·lent la versió de Terenci Moix amb un català riquíssim.




http://alexfigueras.blogspot.com/2008/06/lestimat-scott-fitzgerald.html

http://www.literalia.es/modules.php?name=News&file=article&sid=1007&mode=thread&order=0&thold=0

Quemar después de leer

(Dos treballadors d'un gimnàs volen guanyar diners amb uns documents secrets que han trobat a un ex agent de la CIA...)

El títol "Quemar después de leer", germans Cohen, John Malkovich, subtitulada ...alguns detalls suggerien un cert aire de pel·lícula interessant, fins i tot intel·lectual... però anar al cine sense saber gens què es va a veure té els seus riscos. No és que m'ho passi malament amb aquesta comèdia sobre la intel·ligència dels serveis d'intel·ligència pensada per al lluïment de 3 cracks de l'star system hollywoodià, Malkovich, Clooney i Pitt (ella , la dona, no sé com es diu). L'última escena em fa riure molt. Però què voleu que us digui...

L'any del pensament màgic

Esplèndid el monòleg de Marta Angelat a la Sala Beckett (gràcies, Toni). L'autora hi transcriu la seva pròpia experiència real de la mort consecutiva del marit i la filla en un periode de temps molt breu i del dol posterior. Sense excessos lacrimògens, amb serenitat i dolor a la vegada, amb un realisme de vegades esborronador. Una gran actuació plena de matisos i de canvis de registre. I com sempre el teatre en les sales petites quan és bo et deixa clavat a la butaca.
Una obra adequada per veure el dia dels Difunts.


crítica a Icat.fm
vídeo de la representació

La nena dels nou dits, de Laia Fàbregas

Els crítics ja l'han deixat prou bé, per tant jo em permetré dir que el llibre de la Laia Fábregas no m'ha agradat especialment, al cap i a la fi aquí només es tracta d'apuntar el que m'ha semblat a mi i no tinc cap intenció de "sentar càtedra" ni de fer crítica literària. I estic contentíssim del seu èxit i passo per davant de les llibreries esperant el moment en què estarà entre els deu llibres més venuts (A l'Actua a Mataró només de preguntar per l'autora em diuen ah sí espera't que no sé si me'n queda cap i era l 'últim). Estranya història. I a mi els llibres "estranys" em costen. I com que també em costen els llibres catalans encara més. L'Assemblea de Catalunya i Tejero en un llibre on una nena va perdent dits... costumisme socialpolític i fantasia em són difícils de casar. Però, Laia, tinc més confiança en els crítics que en mi mateix. I en tot cas em fa gràcia és clar que hi surti un mestre que es diu Martí. article i entrevista amb la Laia al Punt crítica a La Vanguardia vídeo de la Laia llegint un fragment del llibre

El cel pintat

La Laia Pérez m'acaba de decidir a arribar-me a Vic a veure l'exposició del baldaquí de Tost. Una exposició petita sobre una sola peça d'una ermita petita d'un poble petit però així són les coses en aquest nostre país, petit. Bonica la peça i l'exposició molt ben presentada. I la visita al Museu episcopal de Vic és tota una experiència absolutament recomanable, amb uns retaules romànics fantàstics i amb algunes marededéus gòtiques precioses! En fem una petita (també) visita guiada, per cert el dia que Cavall Fort celebra la seva festa a la Plaça Major de Vic. I apart de la imatge l'exposició afegeixo una portada de Cavall Fort de les més genials que en Cesc hi va fer mai (encara que no tinguin res a veure)

Ep! obligatori veure aquest blog
esportsdiversos.blogspot.com
l'autor és un autèntic crack de la blogosfera!

David Golder

De nou Irene Nemirovsky, ara amb una novel·la sobre un jueu milionari que sent pròxima la mort. La seva dona histèrica i una filla voluble i superficial intenten aprofitar-se'n fins el final. A Suite francesa em sembla recordar que el marit d'Irene explica com utilitzava fragments d'aquesta novel·la per intentar arrencar la seva dona de les mans dels nazis. Interessant Nemirovsky...

Santi Moix

Amb la Marta i la Montse S. compartim l'emoció per l'exposició d'en Santi Moix al Palau de Pedralbes. Escultures entre mironianes i dalinianes que mostren un món de bolets i garotes oníric i surrealista que va enganxant a mesura que t'hi passeges. M'agraden el color i la textura de l'esmalt i tot plegat suggereix un decorat ric i original apte per a un conte de fades.

http://www.flickr.com/photos/artceramics/sets/72157605984077380/

i un vídeo de l'exposició

El fotógrafo

Comparats amb les novel·les, els còmics són com un cafè curt o com un "chupito": en gaudeixes la brevetat, els estires, els escures... Aquí, de còmics, no en menciono gaires, però aquest, amb els seus tres volums me l'he fet durar almenys un parell d'anys i m'ha representat un plaer enorme. La barreja del dibuix acolorit amb les fotografies en blanc i negre m'ha semblat una combinació excepcional per explicar les aventures afganes d'aquest fotògraf individualista que forma part d'una expedició de Metges sense fronteres.

crítica extensa a Tebeosfera.com

Rock'n roll al Lliure

I divendres a la nit una obra de teatre dedicada a la meva generació. Txecoslovàquia del 68 al 90 amb banda sonora de Bob Dylan, Pink Floyd, Grateful dead, Pink Floyd, U2... una reflexió sobre el comunisme i les diferents maneres de viure'l, d'oposar-s'hi. Protagonistes un jove i un vell professors d'universitat amb les respectives situacions familiars que els envolten i que no sempre acabo d'entendre. M'agraden molt les interpretacions dels protagonistes principals (no tant algun altre) i hi ha moments amb diàlegs esplèndids d'aquells de rèpliques i contrarèpliques com bufetades.
I a mi em cau bé aquest vell professor estalinista (però és de veritat estalinista?) que continua amb una causa perduda i passada de moda però que és ple d'humanitat.

el vídeo
crítica a El País

El mesurament del món

Una altra novel·la científica, com una segona part de l'altre llibre de títol gairebé idèntic. En aquest cas els protagonistes són els científics Gauss i Humboldt que comparteixen passió per les Matemàtiques i la Geografia respectivament. Me l'empasso amb un cap de setmana i recupero pretèrites afeccions i és que en això de ser de Lletres o de Ciències potser la frontera no és tan clara com sembla.

http://www.goethe.de/INS/es/mad/wis/tip/keh/esindex.htm
http://www.icatfm.cat/picatfm/accessible/item.jsp?seccio=icatfm&item=wcc_noticia&idint=1219
http://pjorge.com/2006/12/31/49-measuring-the-world-de-daniel-kehlmann/

Los acordes del destino

Una espècie de conte de les mil i una nits; un tocador de tar (instrument de corda iranià) mata el seu company cec que és més bon músic que ell i que a sobre s'ha enrotllat amb la seva dona. Hauria pogut estar bé i és curtet però m'agafa adormit i no m'interessa especialment.

Ai, les Mates! (dedicat a la Lourdes i el Simón)

El mestre de l'escola es deia Büttner i li agradava estomacar(...) Li encantava posar tasques que costessin molt de fer i que no es poguessin resoldre sense cometre algun error, de manera que al final hi hagués una excusa per treure la palmeta. (...)
Büttner els havia manat sumar tots els números de l'u al cent. Trigarien hores, i per més voluntat que hi posessin no aconseguirien fer-ho sense cometre algun error, pel qual els castigaria.(...)
Al cap de tres minuts (Gauss) ja era davant del pupitre del mestre amb la seva pissarra on havia escrit una sola línia.
Vaja, va dir Büttner, i va agafar la palmeta. La seva mirada va caure sobre el resultat i va aturar la mà en sec. Va preguntar què significava allò.
Cinc mil cinquanta.
Què?
A Gauss se li va fer un nus a la gola, tenia raspera i suava. Només desitjava ser al seu lloc, comptant encara com els altres, que seien amb el cap cot fent veure que no escoltaven. Es tractava de sumar tots els números de l'u al cent. Cent més u donava cent u. Noranta-nou i dos donava cent u. Noranta-vuit i tres donava cent u. Sempre cent u. I això es podia fer cinquanta vegades. O sigui, cinquanta per cent u.
(...)
Büttner li va exigir que jurés pel seu honor que ho havia calculat tot sol. Gauss ho va jurar, però quan li anava a explicar que no tenia cap importància, que només calia observar un problema sense prejudicis ni rutina, que llavors la solució es mostrava tota sola(...)Gauss va rebre l'última tongada de garrotades de la seva vida

Descobert a El mesurament del món de Daniel Kehlmann; fantàstica l'aventura de Gauss i Humboldt, la lectura que començo aquest cap de setmana i on he trobat aquesta perla. Per cert: la negreta és meva.

Camilleri: la presa de Macallè

Com sempre m'interessa l'escenari històric de moments que conec poc. (qui sap res de la guerra d'Abissína a casa nostra?) Però el personatge de Michilino no m'entra des de la primera pàgina perquè les precocitats intel·lectuals, sexuals i assassines d'aquest nen de sis anys me l'allunyen de la possibilitat real històrica (aquí sóc sempre tan breu que no sé si m'entén ).

http://www.vigata.org/traduzioni/macalle_es.shtml

i aquest diu una cosa semblant

El casalot

cap de setmana profitós a Tavertet i acabo el novel·lot de Dickens
La història d'una òrfena, Esther Summerson, adoptada per un home gran, solter, el Sr. Jarndyce, amo d'una gran mansió. Mares que apareixen, matrimonis que es fan i es desfan, personatges múltiples i diversos, assassinats i sospitosos, advocats, procuradors i escrivents, aristòcrates i policies, miserables ...immersos tots plegats en l'ambient del Londres del XIX amb boires fantàstiques i judicis interminables.
Em costa al començament: és molt llarga la presentació dels personatges i de la trama; al final la cosa s'accelera i la passejada pels últims capítols es fa molt gratificant.
Segur que els crítics deuen valorar les descripcions, els ambients, la ironia, el sistema doble en la narració...
Les dues pàgines inicials em semblen excel·lents: una descripció angoixant de la boira durant paràgrafs i paràgrafs per desembocar de sobte en la comparació amb la foscor i l'avorriment i la
grisor de la sessió al tribunal.

En Manel Pegagrega està fent una versió on-line de El Casalot (per cert amb el títol de Casa inhòspita)

Diari de lectura (a la manera de Lórien)

 "He deixat de tenir casa. No us vull aclaparar més. Tant de bo pugueu, a desgrat del ressentiment, oblidar la dona indigna en qui heu malgastat la gran generositat de la vostra estimació, que ara us defuig dominada per una vergonya més profunda encara que la vergonya amb què fuig de si mateixa, i que us escriu aquest últim adéu!"

S'afanya  a posar-se un vel i a vestir-se, deixa totes les joies i els diners, escolta, baixa l'escala en un moment que al vestíbul no hi ha ningú, obre la porta gran i la tanca, i es perd enmig del vent glaçat i penetrant.

(Ch. DICKENS: El casalot p. 966)

Això sí que ja és el clímax!  Li ha costat, però... (tot un estiu de fet;  ja en parlaré quan l'acabi)

Los girasoles ciegos

Jo havia llegit el llibre i m'havia agradat molt Però la pel·lícula se'm fa massa lenta i una mica falsa i l'encaix dels diferents contes em sembla poc reeixit. La Verdú i el Càmara estan bé però no m'agrada l'actuació del capellà i algunes escenes són molt forçades (que dolents els trossos amb nens!) . No ho sé . Potser li donaran molts Goyas,però!

Sicília

I aquí una selecció de fotografies del nostre viatget

Sicília 2008

Estiu 2008

M'ho passo bomba:

Denis Guedj: La mesura del món. En el marc de la Revolució francesa dos científics surten de París en direccions oposades per mesurar l'arc de meridià entre Dunkerque i Barcelona. Amb la sorpresa de la fonda del carrer Avinyó cantonada carrerAmple











Interessants a estones:

Herbert Rosendorfer: Cartas a la antingua China. Un xinès del segle X aterra al Munich dels anys 1970












DBC Pierre: Vernon Déu Little; Amèrica profunda: un noi és acusat de l'assassinat múltiple comès a l'institut per un amic seu.

Dos d'agost del 1958

cinquanta tombs de la Terra al voltant del sol

i...?

//////////
//////////
//////////
//////////
//////////

o també...

////////////
////////////
////////////
////////////
//

o també...

//////////////
//////////////
//////////////
////////

o sigui que...

El asombroso viaje de Pomponio Flato

I entre Nolotils i Paracetamols (Buscapina, no! diuen alguns) un oasi de tarda tranquil·la m'empasso l'última novel·leta d' Eduardo Mendoza que em fa somriure força: un patrici romà de viatge per Palestina ha d'ajudar el nen Jesús a defensar Sant Josep de l'acusació d'assassinat; en algun moment fins i tot hilarant!

Litiasi renal

La vida, les vacances, les lectures... entre parèntesis per una pedra al ronyó

http://ca.wikipedia.org/wiki/Litiasi_renal

Yo serví al rey de Inglaterra

A mi em sembla una pel·lícula esplèndida que aconsegueix una cosa molt difícil , que és tractar amb to de comèdia una situació històrica complicada.
En el marc de la Txecoslovàquia de mitjans del segle XX un cambrer va ascendint en la seva situació professional fent la gara-gara a l'alta burgesia del país. La perspectiva que hi aporta el mateix personatge al cap dels anys, després d'haver-se passat quinze anys en una presó comunista aporta un tel de sensibilitat i poesia que fa que tot plegat es doti d'una sensació d'equilibri molt ben aconseguida. O a mi m'ho va semblar així.

i perquè es vegi que no tothom pensa igual he trobat això a la xarxa...

20/07/2008 | | Pero, ¿que pretenden con esta pelicula? ¿a quien quieren engañar? prostitutas menores que se lo pasan bien, exiliados al mundo rural pseudo intelectules, desequilibrada haciéndose la mona, protagonista que no se parece en nada de joven y de viejo, momentos pretenciosos de musical que el director supone estelares , y una estética manida, poco original y absurda, además de malograr el reclamo sexual ... menos mal que se me ocurrió la gran idea de salirme del cine... Por no comentar la moralina... no figura ninguna mujer que no sea prostituta? |

Llibres que es queden a mitges

Fa mil anys que sóc aquí
poblet al sud d'Itàlia, un riuet d'oli apareix al mig del poble. Aquest premi LLibreter va de baixa...


La hoja plegada de William Maxwell
Chicago, anys 20 un noi primet i dèbil es fa amic d'un nouvingut "cachas"

Deudas y dolores de Phillip Roth
un que se li mor la mare, no s'entén amb el pare, es fica sense voler en el mig de la vida matrimonial d'una parella rara...

en les lectures estiuenques no tot són flors i violes...

I l'Eneida
però això és un plaer per anar degustant a poc a poc

Absalom!, Absalom!, de William Faulkner

Espaterrant! Una vella assignatura pendent que es va fer imprescindible quan vaig descobrir altres Faulkners. No em decep.
La història del coronel Sutpen i el seu designi maleït d'aconseguir i reclamar per a ell i la seva descendència la situació, el prestigi i el respecte que la societat del vell Sud faulknerià li deu. La història no té més importància: el coronel, els seus dos fills, Henry i Judith, l'amic Charles Bon, les germanes Ellen i Rose Coldfield... els narradors, Quentin i Shreve... la guerra, la sang, els esclaus, la dalla rovellada, la plantació, la pesquera, la història que pren cos des de tants costats diferents... Magistral la manera com Faulkner narra. En poques novel·les com les de Faukner he tingut la sensació que la literatura és un art que provoca sensacions més enllà de la història en sí que s'explica.

www.randomhouse.com/
(pàgina en anglès que compara les tres novel·les mes famoses de Faulkner)

http://ellamentodeportnoy.blogspot.com/
(el bloc d'un enamorat de Faulkner)

Vida i destí

Un monument: una narració situada en el marc de la segona guerra mundial centrada encara que no exclusivament en la família Shaposhnikov. Moltes històries a la vegada: el científic Viktor Schtrum, el comissari polític Nikolai Krimov, el comandant de tancs Piotr Novikov, les germanes Liudmila i Yevguenia... I centenars de personatges que creen un mosaic gegantí que retrata una època i que posa l'accent en la crítica de l'stalinisme.
Complementa Les benignes per l'època que descriu i per la descripció de la batalla de Stalingrad que ja ens comencem a saber de memòria i posa de costat els horrors dels dos règims.
Hi ha històries que enganxen més que les altres però em general em sembla plena de bons retrats de personatges que dubten i s'enfronten a situacions difícils. Jo recordaré especialment les indecisions del científic que s'enfronta amb la línia oficial del partit, les escenes als refugis de Stalingrad en què la cadena de comandament perd el seu sentit, el coronel que se la juga aturant l'atac dels tancs durant cinc minuts, la decisió de Yevguenia de tornar amb el seu exmarit, la carta de la mare jueva que sap que no veurà més el seu fill, les voltes i els moviments que fan els deportats que entren a la càmera de gas...

Interessant, evidentment.

I pel que sembla tothom l'ha llegit:
impressionsculturals.blogspot.com/
ciutadak.blogspot.com/
cat.bloctum.com/joanmilta/

i al tren de Sarrià, davant meu, una joveneta (de bon veure; vestidet curt de tirants apropiat per a la calor barcelonina) treu de la bossa... Miquel Strogoff Ed. Bruguera 1966 (com a mínim!) la mateixa versió mítica de la meva infància. Dubto si és estrangera però la versió és en català... treu un llapis i subratlla paraules...

baixo a la parada següent; ha estat vist i no vist però en quedo enamorat per tot el dia.

Arribo a casa els pares i m'enfilo a buscar el meu Miquel Strogoff de quan jo volia de gran ser maquinista de tren i potser conduir el transiberià! El trobo i el segresto.

Shakespeare Lear Broggi

Un deu en emocions l'espectacle del rei Lear a la Biblioteca de Catalunya. (la biblioteca de Banyoles m'obsequia amb el préstec previ de l'obra i ja des de la primera pàgina a la gandula de Tavertet es confirmen les expectatives)
Un rei desherededa la seva filla petita perquè ella li manifesta el seu amor amb sinceritat i es veu abocat a una follia senil en què l'acompanyen les hipocresies i les ambicions de la condició humana encara que també algunes fidelitats i lucideses.
La condició humana, doncs, i allò tan barroc que les coses no són allò que semblen.
Escenari impressionant la nau gòtica que ha descobert Broggi; un text que rellegiria encara més cops i que declamat pren nous matisos.
Va, seré una mica crític: als actors els falta una punta de genialitat i la distribució escènica per mi té inconvenients visuals i auditius; en general una mica d'encarcarament en la posada en escena. Moments brillantíssims pel seu efectisme o per la seva senzillesa s'alternen amb algunes solucions que quasi semblen infantils.
Però en cap moment se m'ha fet pesat i en sortim, la Marta, la Solde i jo, absolutament satisfets.

el vídeo!
petit resum i comentari sobre el rei lear a una pàgina de l'xtec

Prohibit mirar tele 5

(Però no ho estava ja?)

Tele 5 s'adhereix al manifest en defensa del castellà
http://www.telecinco.es/informativos/cultura/noticia/40420/Telecinco+se+adhiere+al+Manifiesto+de+la+defensa+del+castellano

Fills i amants, de D. H . Lawrence

La història de Paul Morel, fill d'una família de miners del Nottinghamshire; de la seva relació amb les seves nòvies, Míriam i Clara, i amb la seva mare. Una novel·la on no passa res d'especial però on les passejades i les converses van creant un teixit interessant de consideracions sobre la vida i especialment sobre l'amor i l'amistat.
Continuo amb la tàctica MOLU. Aquest també em costa, i són més de 400 pàgines de lletra petita, però de moment no n'hi ha ni un que m'hagi decebut.

Lawrence, a El poder de la palabra
fòrum de Lectores empedernidos

Cavalleria roja, d'Isaak Babel

Em costen , d'entrada, aquests contes sobre la guerra russo-polonesa dels anys 20. Situacions absurdes i grotesques, episodis sense sentit... però cala lentament la identificació amb el narrador i assaboreixo les pinzellades que freqüentment descriuen la caiguda de la nit sobre la plana.

La Viquipèdia ajuda, i tant! a consumir bona literatura...

A l'entorn de la LEC (a Escola Catalana)

Serafí Antúnez:
L'autonomia de centre ha de servir perquè cada centre tingui participació en la decisió sobre el seu personal docent i educador; els procediments actuals són rígids, estandarditzats i homogeneitzadors (...) atzarosos, lents i voluminosos. En canvi els centres concertats sí que posseeixen la facultat de triar.
Però l'administració no pot abandonar les seves responsabilitats i ha de vetllar per l'equitat dels processos. I el procés ha de ser gradual i avaluat progressivament i ha d'estar basat en el diàleg.

La hora azul, d'Alonso Cueto

Novel·la d'un autor peruà que desconeixia malgrat que va ser premi Herralde: un advocat de prestigi busca la noia que el seu pare militar va empresonar en el marc de la guerra contra Sendero Luminoso. Interessant. però potser com més ràpid t'empasses les novel·les més fàcil és que no en quedi res, no?

crítica a El País

Desafecció

L'informe encarregat pel Departament d'Interior sobre la desafecció ciutadana per la política conclou que hi ha tres línies d'actuació que cal treballar per millorar la confiança dels ciutadans pel fet públic:

"Més intel·ligibilitat, perquè la complexitat dels processos polítics i de les
qüestions que aquests processos regulen dificulten la seva comprensió per una
part de la ciutadania.
Més transparència i participació, perquè sovint aquells processos es
desenvolupen de forma innecessàriament obscura i distant de la ciutadania
afectada i queden reservats als “professionals de la política”.
Més responsabilitat i rendiment de comptes, perquè la resistència a donar
comptes de les actuacions és una de les causes principals de la desconfiança
ciutadana i un incentiu per al comportament desviat o il·lícit d’alguns actors
polítics."

L'últim viatge del jutge Feng

Quina clapada! Deu ser molt bona però no es poden anar a veure pel·lícules xines si te n'has anat a dormir la nit abans a les quatre de la matinada.

http://www.karmafilms.es/elultimoviajedeljuezfeng/

Grec busca grega

Curiosa aquesta narració de Friedrich Dürrenmatt en què un pobre oficinista buròcrata es veu ascendit fins als nivells més alts de la piràmide social i transportat fins l'èxtasi més absolut de l'èxit amorós. Fina ironia. Molt bo. Cal de tant en tant comprar llibres perquè sí, perquè el títol i l'autor et sonen però en realitat no en saps res, llibres absolutament fora dels circuits de les novetats...

Promesa

AlbumPerNuriaJ

En Jaume Carbonell a Docència, el butlletí de la USTEC:

"Jo crec que les pedagogies innovadores actives no han mort, al contrari. El problema és que s'han estès i generalitzat poc. I això és el que diu l'informe PISA. El que passa és que molts opinadors no l'han llegit o no l'han entès. També és important el debat pedagogicoeducatiu sobre què s'entén per autoritat, democràcia i disciplina, que ara és un debat molt feble. Si llegiu articles d'opinió dels diaris dels últims 6 mesos, us adonareu que el pensament hegemònic és extremadament conservador, elitista i ignorant. Hi ha excepcions."

(dedicat al Simón)

Firmin

Un ratolí que espia un llibreter de Boston abans que les excavadores enderroquin el barri: símbol de la contradicció entre els vells i els nous temps; un cant al món dels llibres i la literatura. Gran èxit per sant Jordi: no m'ha semblat que n'hi hagi per tant.

post al bloc de la llibreria Mon de libres de Manacor

si veieu el vídeo us agafaran ganes de llegir-lo

Un càlcul fred de l'escalfament global

Joseph E. Stiglitz

exEconomista en Cap del Banc Mundial,

(enllaçat al bloc de J.M. Terricabres)

• cal actuar més ressoltament
• els pobres són els més vulnerables.
• no hi ha cap guerra que pugui ser tan devastadora
• Té molt més sentit gravar amb impostos coses que són dolentes, com la pol·lució,
• Exxon hauria, suposadament, finançat alguns dels anomenats think tanks per minar la confiança en els estudis científics sobre l'escalfament global, tal i com va fer la indústria del tabac subvencionant “recerques” que qüestionaven la validesa de les conclusions estadístiques que mostraven la relació directa entre fumar i patir càncer.
• Petits canvis en algunes pràctiques poden tenir enormes efectes positius sobre centenars de milions de persones, i poden marcar una enorme diferència. Per exemple, un simple canvi de color de les teulades en climes calorosos, que reflecteixi la llum solar, o plantar arbres al voltant de les cases poden fer que s'estalviï molta energia evitant l'ús d'aires acondicionats.

aquí l'article original

El gattopardo

Em preparo per Sicília aquest estiu amb, és clar, El gattopardo. La novel·la sobre el final d'una època i el retrat d'un pesonatge que simbolitza aquest trànsit, el príncep de Lampedusa. M'agrada aquest relativisme tan aristòcrata que potser comparteixo una mica massa de pensar que allò que ha de ser serà, aquest seu menyspreu idealista, aquesta seva acceptació del temps que passa... i em començo a fer una mica a la idea de la calor que deu fer a l'illa.

El poeta indecente

dilluns de regal (segona Pasqua: qui se'n recorda que és la de Pentecosta? -llengües de foc sobre els deixebles i do de llengües...- per als mataronins dilluns de fira, orgull incomprensible per als externs... ) acabo el llibre de l'Àlex.

L'he llegit a batzegades i me n'ha dificultat seguir-ne el fil. Oscar Wilde, Toulouse-Lautrec, marxants d'art, nazis i una relació un pèl incomprensible entre els dos protagonistes. Es llegeix bé i amb una bona promoció hauria pogut ser, n'estic segur, un èxit de vendes perquè va en la línia del que avui es porta (bé, potser amb els templers o els càtars per entremig). En tot cas l'Àlex s'ho deu haver passat molt bé; la Carme ja no sé si tant!

post al bloc de l'Àlex

La duquessa de Langeais (Ne touchez pas la hache)

T'estimo? No t'estimo? Et vull? No et vull? Em deixo? No em deixo? Militar sonat s'enamora d'aristòcrata sonada a la França de la Restauració. Deu ser una bona novel·la (és de Balzac) i és interessant el joc entre els dos personatges i l'ambientació cuidada i detallista (un atrezzo esplèndid). M'hi avorreixo a estones i em fa l'efecte que no tot hi queda ben explicat. Els actors una mica sobreactuats?

crítica de Time out (m'agrada)

Diumenge al matí plujós, passejada per la blogosfera

Puc recomanar el bloc Noves flors? Passegeu-vos per les poesies arabigovalencianes, pel comentari sobre la pel·lícula Al otro lado i no us perdeu les llàgrimes de Jacqueline d'Offenbach!

L'últim patriarca, de Najat El Hachmi

La història de Mimoun, un marroquí afincat a Vic (encara que no es digui) des de fa ja molt temps explicada per la seva filla. Una història de ficció però amb tota la impressió de realitat (podem identificar clarament la filla amb l’autora) Potser un català autòcton no s’hauria atrevit a posarde manifest d’una manera tan evident la injustícia profunda de la discriminació de la dona en la cultura musulmana.

Cal mullar-se: tothom té dret a viure on vulgui però el sistema de valors d’allà, almenys en aquest tema, que no el portin cap aquí. Encara més ben dit: tant de bo que la convivència i la proximitat cada cop més gran entre les dues societat afavoreixi l'eliminació d'aquesta discriminació que als europeus ens sembla ancorada en l'Edat Mitjana (i no cal remontar-se tant en el temps, però)

El llegeixo a Àreu i endarrereixo fins on puc el moment d’apagar el llum per la famosa “enganxada”.

Pont del primer de maig a la Vall Farrera

2008 05 01-2-3-4 Àreu (selecció)

Què em llegeixo

la biblioteca de Vilassar de Mar inaugura un bloc i em fa il·lusió recomanar-lo
http://queemllegeixo.wordpress.com/

Elegy

Ben Kingsley, profesor universitar madur, (vell?, gran?) coqueto i seductor s’enamora d’una de les sevs conquestes (la Penélope Cruz). Sona a Woody Allen, (no és una crítica) amb el punt de vista cinematogràfic personal i original que trobo que hi dóna la Coixet. Al final la història pren el seu sentit veritable i entre altres coses s’entén el perquè del títol de l’obra. Entra bé.
http://www.youtube.com/watch?v=rJLVS3lOcvI&feature=related

Edgar Morin: Tenir el cap clar

el repte de canviar el sistema de pensar, només això, així de fàcil... a favor del pensament humanista i en contra de la superespecialització. Després s'enreda amb la defensa de la història de la nació com a eix vertebrador del currículum escolar...
molt francès!

... fa pensar

per cert, existeixen les nacions sense territori?
el poble jueu era/és una nació?
i el poble gitano?
(ah! que és una ètnia!?...)

Al otro lado

...una tonteria: m'agrada que quan sembla que s'acaba, la pel·lícula dura una estona més. L'Oh! de frustració de moltes pel·lícules en el moment del FI em sap greu i em molesta molt sovint. I aquesta no és que tingui un final tancat amb l'home a la platja esperant que torni ... (el seu pare). Bé; Estambul-Bremen un immigrant turc contracta una prostituta pequè visqui a casa seva però la trama s'embolica i es converteix en una història sòlida, en un conte en què s'entreteixeixen històries que no acaben de coincidir del tot. Una llibreria alemanya a Estambul, una jove terrorista turca, una esplèndida Hanna Schygulla (comentari estúpid: com passa el temps!)...

Los falsificadores

Jo trobo que està bé, Los falsificadores. En un camp de concentració un grup de jueus experts en l'art de la falsificació són "protegits" per fer lliures esterlines falses amb què els nazis volen inundar l'economia anglesa. El tema no és en sí el camp de concentració ni la cinta cau en dureses a les quals ja quasi ningú no està disposat quan encara ens poden fer pensar una mica i fins sentir-nos malament... El tema és més aviat el paper del líder del grup, el protagonista de la història, un personatge excel·lent i complex , d'aquestes actuacions agraïdes i "oscaritzables".

Tres breus

Le temps des mots à voix basse d' Anne-Lyse Grobéty, més sobre l'Holocaust vist des dels ulls d'un nen; (m'agrada molt més que el Pijama de ratlles.) Un nen alemany veu com ell i el seu pare perden els seus veïns i amics de l'ànima, jueus.








No pasó nada, d'Antonio Skarmeta: un fill d'exiliats xilens després del cop d'estat de Pinochet viu les dificultats de l'exili. Sense valorar (com els suplents que surten al minut 87)









Informe al difunt, de la Teresa Pàmies. No m'interesssa gaire

De profundis d'Oscar Wilde

Wilde m'impressiona al cobert de Tavertet ben arraulit vora l'estufa. Espectacular la baixada als Inferns que narra De Profundis i el caràcter autobiogràfic de l'obra et fa trontollar absolutament. La trajectòria humana que descriu el llibre posa els pèls de punta: brutal, la decadència humana, moral, econòmica, sentimental, familiar a què es va veure abocat Wilde. Notar-lo a més tan sincerament egocèntric dóna humanitat i credibilitat a la seva narració. Sensació de ser davant d'una obra mestra de la literarura universal i quan arribes a aquest punt penses que segurament deus estar perdent perspectiva. Sort que al final l'exagerat misticisme et dóna un clau on agafar-te abans de caure en el deliri de la més absoluta lloança. i també després quan a Internet trobes les pàgines senceres dedicades a les cites i frases cèlebres d'O.W. pots justificar un "ja em semblava a mi que no podia ser tan mcao" i és el moment d'excusar-te de nou per la teva ignorància literària. Total que sembla que m'avergonyeixi de dir que un llibre m'ha agradat tant!

En la cárcel, Wilde escribió De profundis (1895), una extensa carta de arrepentimiento por su pasado estilo de vida. Algunos críticos la han considerado una obra extremadamente reveladora; otros, en cambio, una explosión sentimental muy poco sincera.(web el poder de la palabra)

"De profundis" al bloc de luxatenealibros

Tavertet Setmana santa

Teniu: i espero que l'enveja no us sigui gaire insana

Tavertet Setmana santa 2008

Crònica del pobres amants

Una obra fantàstica de Vasco Pratolini: Florència, via del Cormo, un carreró curtíssim que no surt ni al Google (bé, el carreró sí però no el nom) i que és tot un món. Se'n pot dir una obra coral, una novel·la neorealista, una metàfora de tota una època (l'ascens del feixisme italià), en tot cas un micromón on es desenvolupen totes les passions humanes, l'amor, l'odi, la por, l'enveja, la gelosia, l'esperança, la desesperació, la valentia... Un ferrer, un carboner, quatre noies joves per merèixer, els feixistes, els comunistes, la vella prostituta que s'ho mira tot des del balcó... Tavertet, Setmana Santa, fred i lectura (vora del foc, al costat de l'estufa, sota la manta...). M'enganxo a la M.O.L.U. Novel·les que no estan de moda amb la garantia Molas, Gimferrer, Castellet. De moment no m'han fallat.

endavant i endarrera

cada vegada m'agrada més llegir anant endavant i endarrera; pels meus problemes de memòria i per les ganes de resituar els fets en el context d'allò que passa després. (l'Emili Teixidor continua provocant-me reflexions sobre la lectura)

4 mesos, 3 setmanes i 2 dies

Una pel·lícula bonica però dura (o dura però bonica?) sobre una noia que ajuda la seva companya a avortar en el marc del Bucarest dels últims anys del comunisme. Dura per seca (sense música, amb els sons d'ambient que li donen un especial realisme), per angoixosa psicològicament, perquè no t'estalvia el patiment però interessant cinematogràficament , políticament, històricament, "feminísticament"...

Lahore, Kabul...

No comento mai llibres de literatura infantil o juvenil i a més és que em costa de trobar títols que m'agradin, però ara he llegit dues coses que tenen cert interès lligades amb el món islàmic: La història de l'Iqbal és la d' un noi explotat per les màfies pakistaneses que venen catifes i que es converteix amb el temps amb un líder de ressonància mundial a favor de l'alliberament d'aquests nens esclavitzats. Impressiona saber que és una història real que es pot consultar a moltes pàgines web i que ha estat novel·lada també per en Jordi Sierra i Fabra per exemple.
L'altre, El pa de la guerra és molt apropiat per la jornada d'avui de la dona treballadora: al Kabul dels talibans una noia es veu obligada a transformar-se en noi per poder sobreviure. Una història ben explicada amb un to realista i sense concessions amb un final però que trobo massa obert per a una novel·la juvenil.
Dues històries molt adequades per treballar a les escoles el tema de la solidaritat del qual que no sempre encertem el plantejament.

la pàgina d'Amnistia Internacional sobre l'Iqbal

Tom Spanbauer: El hombre que se enamoró de la luna

Idaho, tombant dels segles XIX-XX. Cobertizo, un noi mig indi homosexual treballa en un bordell d'un petit poble de muntanya on la potent comunitat dels mormons interfereix en el seu estil de vida lliure i provocador. Un llibre fantàstic! Un plaer! Profund i originalíssim! Bèstia, molt bèstia en alguns moments per la seva duresa explícita, però jo tinc la pell molt dura per a aquestes coses i la història em sembla una meravella on concorden temes com el sexe, la història de l'Amèrica profunda i el genocidi de la cultura índia, la cerca de la llibertat, els tabús de la societat, amb personatges esplèndids, com Ida Richilieu, la mestressa del bordell o Dellwood Barker, el "pare" del noi. Que el protagonista es digui "Cobertizo" (ves a saber com és en anglès) ja marca tota una tendència. He vist que hi ha alguna llibreria gai que es diu així; suposo que hi té alguna cosa a veure. Primera frase (oi que és Wagensberg que fa un estudi de les primeres frases delsllibres?): "Si tú eres el diablo, no soy yo quien cuenta la historia."

http://www.laespiadelsur.com/spanbauer02.htm
http://www.dosmanzanas.com/index.php/archives/1650