Il·lusions perdudes

L'ascens i la ciaguda de Lucien de Rubempré, poeta de províncies que arriba a París disposat a menjar-se el món. I els problemes del seu amic i familiar David Séchard, per tirar endavant la seva imprempta a Angoulème. Un novel·lot de Balzac, a estones esplèndid, a estones una mica pesat. M'agrada especialment la descripció que fa d'aquest París del XIX, on l'aristocràcia i el periodisme, la política i els negocis es barregen com si la Història encara vacil·lés entre la recuperació -impossible- de l'Antic Règim borbònic i la modernitat burgesa, liberal i republicana. I la literatura, i encara més la poesia, sense tocar de peus a terra, en un món espiritual que no se sap quin paper hi juga.

post al bloc de xavi sampietro

Winesburg, Ohio

Premi Llibreter, que sempre és una garantia, però en tinc prou amb mig llibre. Històries del mig Oest americà -que vist al mapa és bastant a l'Est, (es pot entendre que vist des de l'Est del tot, devia ser una mica cap a l'Oest quan li van posar el nom, i és que el LLunyà Oest era molt gran)- de personatges anònims d'un poblet anònim. Un calidoscopi sense continuïtat que s'apropa a Faulkner però que no m'excita com aquest.

La crítica ja se sap:

Espaterrant novel·la...

és un llibre molt bo,

...

Mansiones verdes

Una curiosa novel·la de W. H. Hudson, un autor argentino-anglès, sobre la relació amorosa entre Abel, un home blanc i Rima, una noia índia que viu amagada a la selva de l'Orinoco, supervivent d'una tribu extingida d'homes-ocell. Estrany, estrany... però alguns moments de prosa brillant. (sembla que va ser una famosa pel·lícula d'Audrey Hepburn i Anthony Perkins, però jo no hi era)

Aquí s'aprèn poca cosa

Excel·lent obra la que ha dirigit el Toni a la Beckett. Una escola de criats es mostra com un món claustrofòbic , gris i obsessiu que l'arribada d'un jove aristòcrata remou com una pedra llançada en un bassal. Quins personatges! Quins actors! Quines caricatures! Un ambient kafkià i una posada en escena que et transporta...

crítica a El Periódico

Petit indi

l'Alex Gorina la deixa pels núvols però a mi no m'agrada. Un noi tímid i introvertit viu a un suburbi de Barcelona (Montcada? santa Coloma?) amb la seva afició als ocells i amb la companyia d'una guineu que troba abandonada. Se'm fa lenta, avorrida i estranya. No hi entro. Per una vegada que fan una pel·lícula en català trobo que el fet d'utilitzar aquesta llengua provoca una sensació de falsedat difícil de superar. La mateixa història en uns suburbis que no fossin els barcelonins seria més creïble.

web oficial

Bartleby, l'escrivent

Això sí que em sembla una narració excel·lent! Un oficinista obscur i discret es nega de sobte a fer la feina que li encarreguen amb l'argument que "Preferiria no fer-ho". Això desmunta els plantejaments de l'amo, el narrador, que no sap com reaccionar-hi. Una fantasia irònica i suggerent!

Stefan Zwig i Hermann Hesse: Correspondència

Tampoc no trobo que tingui un especial interès. Res a veure amb les Memòries d'Zweig.

Alcorcón

Copa-Lliga-Champions i Alcorcón

Jardí d'hivern

De nou la Zgustova em porta a Praga. La història d'una noia és la història d'un país. Vivint un amor-desamor poc definit entre dos personatges ( el músic artista violoncelista allunyat del món i el militant comunista pràctic i realista) ens passegem per l'estalinisme, la primavera de Praga i la revolució de vellut. No em sembla especialment brillant però té el seu interès.

entrevista amb Zgustova a El Punt

Moon

Un home sol a la cara oculta de la Lluna en una base que es dedica l'extracció d'heli per enviar a la Terra. L'única companyia és el seu ordinador-robot. Té un accident i es desperta sorprenentment... en una camilla i acompanyat, ... d'ell mateix. Una bona història de ciència-ficció, senzilla però ben feta. Una mica monòtona, com a molt. Força referències a 2001 en l'ambientació i en la reflexió filosòfica. M'ho passo bé. Per cert, una cagada: si és la cara oculta de la Lluna, com pot ser que en un moment es vegi la Terra? O m'he perdut alguna cosa

El mapa dels sorolls de Tokio

Sergi López venent vi a Tokio i enrollant-se amb la noia que l'ha de matar perquè la seva ex-nòvia s'ha fet l'harakiri. Explicat així quina xorrada, no? A mi m'agrada. Em sembla plena de poesia i de sensibilitat, d'una estètica detallista que no enfarfega i d'un excel·lent savoir-faire cinematogràfic. I la japonesa, guapíssima.

ja sé que no ha tingut gaire bones crítiques, però:

Sin embargo, no funciona. O no como anteriores trabajos de la directora.Los problemas empiezan por el guión. Todas las películas, sin excepción (a un lado 'Elegy', escrita por otras manos), de Isabel Coixet están perfectamente escritas. Improbables o no, las tramas avanzan gracias a una escritura capaz de dosificar evocación y drama en dosis justas. Coixet, antes que nada, es lectora. Y se nota. Nada de eso ocurre ahora. Esta vez, el improbable amor entre una asesina a sueldo (Rinko Kikuchi) y un español aficionado al vino (Sergi López) se pierde en un ritual de frases demasiado afectadas para la emoción, demasiado esquemáticas para la tristeza.

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/05/23/cultura/1243083375.html

web de la peli

i aquí 4 minuts amb la Coixet que parla de la peli:

Agora

ens ho passem bé veient l'última "peli" de l'Amenábar. Són molts temes interessants: ciència i dona, ciència i religió, religió i política, Roma i Egipte, Roma i cristianisme, ... No se'ns fa gens pesada tot i que jo li critico el simplisme i l'exageració dels grans moviments de masses. Però en les escenes més íntimes, en les distàncies curtes, guanya molt.

I per cert hi retrobo un tema científic que no he entès mai: la trajectòria dels cossos llançats des d'un vehicle en moviment. (quines coses em preocupen de vegades a mi!) Hauré de consultar-ho amb algun Casanova

Palabras desde el limbo

Per compensar la meva desatenció recomano aquí el blog inútilment deliciós del meu amic Jorge Larrosa; des d'allà tindreu accés al programa Palabras desde el limbo de Radio Contrabanda. Quin plaer la intel·ligència!

http://palabrasdesdeellimbo.contrabanda.org/

el Puig Rodó

El recordava ventós, pelat i desolat, amb una vista fantàstica sobre mig Catalunya. Ara és un pinaret per on corren els boletaires. Costa trobar una racó amb una mica de pèrspectives. La carretera de Montjoia és tancada amb una cadena i em perdo.

El Crist de 200.000 braços

el testimoni de Bartra sobre el camp de concentració d'Argelers l'any 39. Un lirisme profund i un llenguatge exquisit. Excel·lent.

Testament a Praga

No l'havia llegit i me l'he empassat en dos dies. I ha estat un flash-back als temes del final del franquisme i de la transició (que vaig viure de molt jovenet però que van formar part del meu primer background polític (quantes parauletes angleses avui!)): la invasió de Txecoslovàquia, l'eurocomunisme... I el testimoni de la lluita obrera a pagès per part del pare de la Pàmies és també interessant. Bé, m'ho he passat bé, no podia ser d'altra manera...

Dezsö Kosztolányi: Anna Edes

M'agrada la història d'aquesta criada que entra al servei d'una família burgesa de Budapest, en el marc dels dies convulsos d'una revolució que evidentment desconeixia, a la Hongria de l'any 1919.

El "servei" com a símbol i exemple d'una tremenda injustícia social, reminiscències de l'Ancien Régime que encara perduren avui en dia.

El Marquet de les roques

Una passejada agradable pel parc de Sant Llorenç del Munt. Al peu del Montcau, amb aquestes roques tan típiques, arrodonides, granelludes, morades, un casalot enorme modernista que havia estat de la família d'en Joan Oliver, Pere Quart.

Gaziel: L'exprés de França

Bona entrada en el món de Gaziel, un personatge interessant, una prosa de primera.

Són fragments de les seves memòries, en què explica la seva primera escapada a París, molt jovenet, un segon capítol per mi excessivament novel·lesc sobre un episodi amorós amb una cabaretera, i molt interessant però molt breu el tercer capítol sobre els seus inicis en el món del periodisme.

en general no estic gaire d'acord (per no dir gens) amb les tesis de Gregorio Luri però em sembla com a mínim divertida la comparació entre la pedagogia moderna i l'art contemporani

Podríem fins i tot proposar una analogia entre les històries contemporànies de la pedagogia i de l’art. En tots dos camps ens trobaríem amb un creixent desprestigi de l’academicisme amb la ben intencionada confiança de que el rebuig del canon permet l’obertura del joc lliure de l’esperit, de les emocions, de l’espontaneïtat creativa de l’artista. La crisi de l’experiència estètica tradicional es correspon, fil per randa, amb la de la pràctica pedagògica tradicional. http://diarimaresme.com/entrevistes/l\'entrevista/gregorio-luri/

Ah!, però, aquesta gent que s'atreveixen a considerar-se per sobre de tots els postulats d'una disciplina sencera i secular!

2666

un pal!

(quina heterodòxia!)

més de 1100 pàgines que acabo no sé perquè

quatre parts que tenen molt poc a veure:

1quatre crítics en busca d'un autor candidat al Nobel desaparegut i ignot

2un professor universitari destinat a una ciutat de Mèxic que no saps què hi fa

3un periodista negre va a cobrir la informació d'un combat de boxa a la mateixa ciutat

4crims i crims i crims i cims i crims en aquesta ciutat

5la història de l'escriptor desaparegut i ignot

avorrit, obscur, pretensiós; potser ha estat culpa meva, ja passa

llegit a Internet:

Una obra maestra, indiscutiblemente la mejor novela de un autor excepcional. En palabras de Susan Sontag «el más influyente y admirado novelista en lengua española de su generación. http://www.anagrama-ed.es/titulo/NH_366

premio a la mejor novela de ficción de 2008 por el Círculo Nacional de Críticos Literarios de Estados Unidos.

Lo que aquí se persigue y se alcanza es la novela total, que ubica al autor de 2666 en el mismo equipo que Cervantes, Sterne, Melville, Proust, Musil y Pynchon.» (Rodrigo Fresán, Qué Leer)

2666 es un monumento literario

http://www.papelenblanco.com/novela/2666-es-la-novela-del-ano-segun-la-revista-time

2666 es una obra maestra, pero no todos estan preparados para entender las obras maestras, la historia tiene miles de ejemplos. (aquest deu anar per mi)

http://reginairae.blogcindario.com/2005/01/00054-2666-de-roberto-bolano.html

ha quedat al tinter

una bona versió del somni d'una nit d'estiu al festival Shakespeare de Mataró

La noche del diablo, un llibre sobre un personatge curiós, l'anomenat comte Rossi, líder feixista enviat per Mussolini a Mallorca als inicis de la Guerra civil

No mires para abajo , una pel·lícula argentina sobre la relació eròtica d'un noi amb una veïna que l'introdueix en el sexe tàntric

...

i alguna altra cosa

Poques lectures; agost de pins i vinyes

Paisatges vimbodinencs

Així és la guerra

Bé l'exposició al MNAC. Les fotos de Cappa m'interessen com a document històric però també com a experiència estètica i com a reflexió ètica. Dels milicians republicans als soldats americans, alemanys i xinesos , el sentiment quen la guerra és igual de bruta a tot arreu s'imposa. I especialment quan les dones que fugen de Barcelona l'any 39 em recorden fotografies de Bòsnia. O del Sudan o de ...

Laia Pérez, bé pel MNAC.

Joan MARAGALL: La Setmana Tràgica. Tres articles

Els famosos articles de Maragall posen els pèls de punta si els valores a la llum del seu temps i de la seva condició sociològica de burgès catòlic de Sant Gervasi. Impressionants.

Interessantíssima la introducció d'Ignasi Moreta on descobreixo que el famós article "La ciutat del perdó" no va ser publicat en el seu moment per pressions del propi Prat de la Riba; Moreta insinua que altrament li hauria anat a Ferrer i Guàrdia...

En una altra edició Hilari Raguer els explica

“Ah! Barcelona…”, escrit a finals de setembre, no vol denunciar a ningú, sinó trobar l’arrel del problema i l’origen de l’aixecament popular. “La ciutat del perdó”, escrit a l’octubre mentre començaven a executar-se als primers condemnats, és una demanda de l’aplicació de la justícia en la seva proporció adequada. “La iglésia cremada”, escrit al desembre, ens presenta un Maragall que ha viscut una experiència religiosa molt marcada en assistir a una celebració dins d’una església que ha estat saquejada i cremada. Una experiència que li va plantejar sentiments molt interioritzats.

article a l'Avenç

Ricard II, de Shakespeare

O el destronament d'un rei situat en un parking. Se'm fa estrany que una representació tan històrica i tan medieval es transporti a l'època actual però és cert que en el fons el tema de la pèrdua del poder és atemporal i que la caiguda en desgràcia d'un poderós es pot plantejar en qualsevol moment. Per mi l'espectacle té alts i baixos des del punt de vista de la interpretació (m'hi sobren algunes pallassades i massa sovint els actors es mostren insegurs i no acaben de transmetre la personalitat del personatge) però en Shakespeare sempre hi ha moments i especialment monòlegs que et remouen l'ànima.

venècia-trieste-croàcia juliol 2009

Claudio MAGRIS: Microcosmos

esplèndides evocacions del món de Trieste, del món de Magris: ens n'aprofitem perquè coincideix i no és casualitat amb diversos llocs i moments del nostre viatget: el cafè san Marco, les llacunes venecianes, l'illa de Cres... Un gènere peculiar, una literatura que m'omple.

Magris tiene un género unipersonal en el que es un maestro: la fusión de la literatura de viajes y la autobiografía. (Josean Pérez a "Rebufo")

Jesús del CAMPO: Castilla y otras islas

Un periodista es passeja per la Castella profunda i evoca a cada poble el record de mil batalles i fets històrics. De la Beltraneja al Empecinado, a Isabel la catòlica, al Cid -és clar- , a Pedro el Cruel. Una roadmovie una mica "a lo Espinàs" que em provoca passejades per la Wikipedia de les que m'agraden. Gràcies, Laia Grau.

ressenya al bloc "Encuentros de lecturas"

Tres lectures per un viatge

Arto PAASILINNA: La dulce envenenadora. Ho sento, princesa, una pocasoltada o l'amor gèlid dels finlandesos em deixa això... fred: una vella és maltractada per tres trinxeraires entre els quals el seu nebot i els va matant d'un en un però... ni cap ni peus, la veritat.

Donna LEON: Vestit per morir Un transvestit apareix mort en un parc de la ciutat de Mestre i Brunetti, el policia venecià, ho ha d'investigar. El millor, les referències a Venècia que són divertides quan ets a ... Venècia.

Francisco AYALA: Darwin y el diseño inteligente. Res d'espectacular. Em passa amb la ciència: o és tant de divulgació que no m'aporta res de nou o no és de divulgació i no entenc res.

Jordi CASANOVA: Petita història dels humans

les reflexions d'en Jordi sobre la ciència i la filosofia (o sobre la filosofia de la ciència) es llegeixen fàcils i bé com en una tertúlia de sobretaula on es parla de Déu i de l'ADN i de l'ànima i de l'evolució i de la moral i de la possibilitat de conèixer i de la diferència entre ciència i fe... Jo també sóc dels que penso que es queda curt, però en tot cas em provoca i em quedo ganes de discutir-li algunes coses i de demanar-li que un dia em resolgui alguns dels dubtes metafísics que m'acompanyen en temes de tant de calat. (dubtes metafíscs, jo? què va! ni un!)

(i mira dos posts seguits en aquest bloc parlant de cosinets)

V.O.S.

està bé això del Cesc Gay. Desperta somriures i provoca mirades curioses. Comèdia de situació: dues parelles que, bé, una no ho és, i ella queda embarassada de l'un però s'enamora de l'altre i el cine dinte del cine d'una manera molt original. L'Àgata molt guapa però fent el mateix paper de sempre.

Eça de QUEIRÓS: El mandarí

Conte magnífic sobre un pobre home a qui una aparició fàustica ofereix la possibilitat de fer-se multimilionari a canvi de la mort d'un mandarí desconegut de la Xina Oriental. Evidentment els diners no li reporten la felicitat sinó la mala consciència permanent que pren corporeïtat en la visió contínua del cadàver del mandarí i el seu papagai de paper. Em penso que deu ser un gran conte aquest.

50 anys de la mort de Riba

¿La Poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja

que és, com la Gràcia

o l'aigua pura i dura

d'una font emboscada

Miklós Bánffy: Los días contados

"Un llibre esplèndid" em diu la llibretera de la Gàbia de paper quan em confirma la tria que he fet; per la portada, pel tema, per l'editorial, per la solapa... Durant una setmana em submergeixo en l'ambient aristocràtic de la Transilvània de començaments del segle XX. Un "totxo" de 600 pàgines que llegeixo bé i fàcil i que m'interessa força des del punt de vista històric. Dos joves nobles , els seus amors, els seus jocs, els seus balls, les seves polítiques.... Una mica de tot. Per què hi ha tants llibres que se'ls compara amb Guerra i Pau?

Los días contados recrea el clima político y social en Hungría a principios del siglo XX: el resquebrajamiento del difícil equilibrio de la Monarquía Austrohúngara, la inestabilidad política que llevó el país al colapso y la evidente incapacidad para gobernar de la aristocracia, que hasta entonces había dirigido los destinos del estado.A través de las vidas de tres aristócratas de la entonces provincia húngara de Transilvania –el joven conde Bálint Abády, que acaba de regresar del extranjero para asumir las responsabilidades políticas y económicas propias de su posición; su primo László Gyerőffy, prometedor artista; y su amiga de infancia Adrienne Miloth–, Los días contados se erige como un gran fresco de la gran Hungría anterior a la primera guerra mundial que ya daba muestras de agotamiento.(http://mentesynquietas.wordpress.com/2009/05/29/los-dias-contados-de-miklos-banffy/)

i un altre que en sap:

Fineza, profundidad y clarividencia hacen que este libro escrito por un conde transilvano que perdió su condado y su país y casi su lengua (lo perdió todo menos las ganas de vivir, esto es, de escribir) valga por cien de los ya cansinos Roth, Amis, Auster, etc. Prueben el primer capítulo: cómo maneja la prosa, los personajes y las historias mientras el protagonista conduce un simón hacia el palacio de su infancia y todos los demás le rebasan por la derecha. Olemos el sudor de los caballos, nos ciega el polvo del camino (y el espejo) entramos y salimos de tantas vidas. Nos hablan de Proust y Lampedusa, pues bien: menos pose que ellos, más sustancia y pulso narrativo. Una novela de Stendhal escrita por otro conde,Tolstoi. (José Luis de Juan)

Séraphine

una pel·lícula francesa preciosa sobre una dona pobra i marginada, gairebé indigent, que pinta i que un marxant s'enamora dels seus quadres. Amb un detallisme fantàstic és un goig estètic de primera. M'encanta que a Cardedeu facin bones pel·lícules cada cap de setmana. em sembla que m'hi veuran sovint a l'Esbarjo.

I al final resulta que la història és real, molt real encara que sembli increïble.

Diuen a Sensacine.com: Esta historia sobre esta relación así de simple y sencilla, está cargada a través de un montaje lento, de la quietud y parsimonia del campo francés. Podemos enfatizar que su belleza cinematográfica está en varios aspectos: El primero a mi juicio, es la caracterización de la actriz Yolande Moreau en el proceso de sabiduría y talento del personaje principal Séraphine Louis, centro de atracción del filme. El otro sería la crónica de una artista, realizada desde las premisas estilísticas —impresionismo— e ideología del cine independiente de escasos recursos, aunque una película amorosamente realizada

i algú també. A mí me parece que este tipo de películas persiguen cierta concienciación del espectador progre sentimentaloide. Quiere parecer tanto cine de autor que se le ve el plumero. No está mal, pero tampoco... es para tanto.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

Sí , me l'he empassat, és clar, però em deixa una mica fred. Cal dir que continuo sent un desastre a l'hora d'endevinar trames, culpables i finals. M'hi perdo fàcilment i és que tampoc no m'interessa especialment el qui és qui, ni els motius, ni els coms... La troballa de la sèrie, el personatge de Lisbeth, ja queda ben definit en el primer llibre; tampoc no ens cal conèixer els seus orígens per entendre-la, per valorar-la... No sé si llegiré el tercer

Guy DELISLE: Crónicas birmanas

De fet la meva (passada?) afició al comic no s'ha perpetuat amb una especial dedicació a això que ara se'n diu "novel·la gràfica". Sí que els àlbums d'aquest nou (?) gènere tenen elements que teòricament m'hi podrien aproximar, un vernís intel·lectual, literari, polític, sociològic, però normalment quan els he fullejat he topat amb un dibuix una mica "lletgista" o senzillament simple (no simplement senzill) que no se m'ha fet agradable. Però m'enduc de la Pompeu Fabra aquestes Cròniques birmanes que no estan mal sobre un tio que es passa un any a Birmània seguint la seva dona militant d'una ONG i ell no fot gairebé res i passeja el fill amunt i avall i observa.

comentari a soitu.es

post a "entrecomics"

Ph. Claudel: L'informe de Brodeck

Mentre a Tavertet en Roger encala, jo estirat al cobert m'empasso un llibre molt interessant. Les altres coses que havia llegit d'aquest Phillippe Claudel ja m'havien agradat. Aquesta és la història d'un home que ha d'escriure l'informe de l'assassinat col·lectiu d'un estranger que en un poble desconegut i anònim d'un país també anònim no feia mal a ningú però que era el mirall on tots veien reflectits els propis defectes. No cal parlar de jueus ni de gitanos per posar de manifest l'etnocentrisme i la xenofòbia de la vella Europa però en el fons del sencer univers humà.

entrevista a Ph. Claudel

Que bé, la Camats!

L'ombra d'un somni

Christa Wolf, la Wolf d'una sola o, fa el retrat de Karoline von Günderrode, una poetessa romàntica alemanya de començaments del XIX, que evidentment no coneixia de res. M'atrau. És un personatge interessant: com podria no ser-ho? apassionada, desgraciada, feminista, bella i intel·ligent...

He de renunciar, frívola, al desig més volgut?

He d'anar, valenta, al regne de les ombres?

Per suplicar altres goigs a uns altres déus,

Per demanar per nous delits als difunts?

Es va suicidar, of course.

(Gràcies, Àlex i Deriva Editorial pel regal aquell sopar de cabrils)

I aquest, dedicat a la Lurdes

dedicat al Simón i al Juanjo

Més il·luminacions de Tavertet

Tres llocs on mirar: el cel, l'entorn i dins nostre.

i a partir d'aquí l'art, la poesia, la religió, la política, la psicologia...

(Gràcies Ch. W, en part)

la superescola

Coses que he llegit que se li demanen a l'escola

més dansa

més teatre

més educació viària

més educació sanitària

més educació alimentària

més educació sexual

més música

més filosofia

més educació cívica

més contes

més poesia

més lectura

més ciència

més memorització

...

però menys què?

Avui a l'Avui

Diu Sánchez Piñol: "La literatura no fa més bons els homes, només els fa més cultes".

I jo dic: I la cultura què els fa? Més humans!

Però i la humanitat, que els fa?

(aquestes coses només se m'acudeixen a Tavertet)

Katherine Mansfield: Felicitat

A poc a poc vaig entrant-hi en aquests contes tan femenins, per no dir feministes, d'aquesta escriptora que diuen tan valorada per la Woolf. Es nota en els detalls la feminitat de la literatura? En la presència de les flors a tots els contes , en els diàlegs quotidians però que tant expressen...? Òbviament, en els personatges de les dones sempre més fortes, més intel·ligents, més potents, més complexes...

La lectora acaba desconcertada el conte Preludi, de Katherine Mansfield. ¿I què ho fa que just quan una de les protagonistes comença a desvelar el seu món interior tan tendre i subtil, les flors hagin desapa regut dels temps anteriors i ara s’amarrin els sentiments com vaixells desesperats a la badia, al port que és aquest conte? ¿Què ho fa que sigui llavors quan, sense fer so roll, Mansfield abandona l’estança i ens retorna a la fosca? Ens fa entrega del re lleu amb una tranquil·litat que desorienta i torba; ens atordeix com la mà que priva a temps una carícia viciada. Amb aquest gest no ens queda altre remei que desesperar-nos girant les pàgines de nou, buscant als marges de les ones negres el que se’ns ha escapat, suplicant damunt el silenci inco rregible que diu governar la llei de la pa raula escrita. No ens queda altre remei que pregar pel retorn i reclamar allò que els nostres pensaments àvids no desestimen.

Mar Schönenberger

(a factorialunar.com)

n'hi ha que fan crítica com si fessin literatura però és cert que aquest primer conte només al rellegir-lo hi vaig trobar la gràcia.

El banc de la desolació/La bèstia en la jungla

Diumenge a la tarda de ja semivacances (ah, els mestres! quina vida!) em dedico a posar el bloc una mica al dia.

Dos contes d'Henry James que em costaven molt a l'habitació de Gandesa. Aquestes frases laberíntiques...! En el primer, un compromís de matrimoni trencat arrossega una parella a una estranya relació en què l'economia juga un paper que no acabo d'entendre. En el segon, un home confessa a la seva amiga el pressentiment que l'acompanya des de fa molt de temps i que acaba tenint molt a veure amb ella mateixa. Històries estranyes, que només al final em desperten certa simpatia.

la Viquipèdia diu:

James va contribuir significativament a la crítica de la ficció, particularment en la seua insistència en què els escriptors han de gaudir de la major llibertat possible per a presentar la seua visió del món. El seu ús imaginatiu del punt de vista, del monòleg interior i del narrador inconsistent o de poca confiança en les seues novel·les i contes, van aportar una nova profunditat i interès a la ficció narrativa.

Hauria estat bé saber-ho abans de començar

(sí, no em cauen els anells per citar la Viquipèdia! jo en sóc un gran "forofo")

Syngue sabour (Pedra de paciència)

De nou l'Islam i la dona. Una dona afgana vetlla el seu marit, guerriller islamista, sumit en un coma profund. Al seu voltant la guerra entre els talibans i ja no sé qui exactament, continua. Si el matí he passejat entre les restes dels murs de Corbera d'Ebre penso en com totes les guerres s'assemblen. Em recorda aquelles fantàstiques Cinco horas con Mario de Miguel Delibes malgrat totes les diferències.

crítica al bloc Lectures de l'espolsada

Verde agua

Preparo el viatget de l'estiu (Venècia-Trieste-Croàcia) submergint-me en el matrimoni Magris-Madieri. Primer aquest llibret de Marisa Madieri (la Laia Grau va dir que Minúscula era la millor editorial i des d'aleshores només faig que sentir-ne parlar; i de manera elogiosa sempre) en què repassa la seva vida i especialment els moments durs de l'exili dels nordiugoslaus que van preferir ser italians. Quants de temes historicogeografics absolutament desconeguts! Es llegeix fàcil i està bé. M'agrada molt el postfaci de Claudio Magris.

"Novel·la d’exili, entrada en l’edat adulta i vida. D’aquelles obres on no passa res i on passen moltes coses, o millor dit passa tot. Novel·la que té la gran virtut de dir molt amb poc, d’una forma impecable, amb una prosa poètica". (post al bloc Llegeixes o enriqueixes)

Tres monos

Que dur és el Verdi de vegades! Pel·li turca, imatges precioses, colors foscos i cremats, plans llargs, silencis inacabables, presència agobiant dels sorolls mínims... marit i muller que no s'estimen, fill sense perspectives de futur, infidelitats, presó, masclisme, despotisme... D'acord: interès cinematogràfic, però tota la platea badallant!

Spotify

L'Spotify és fantàstic per recuperar la música dels vells vinils. Planxo amb els Moody Blues, Supertramp o Keith Jarrett i Jan Garbarek i és com si fos a Laforja 19 (o a Alfons XII).

llegint Sarramona

Sempre m'ha semblat que l'escola pot ser laica i al mateix temps tractar de manera molt respectuosa el tema religiós; i això vol dir no ignorar-lo. L'escola ha d'informar del valor social i personal que té la religió, (que tenen les religions), així com també em sembla bé que posi de manifest el pes específic que el cristianisme ha tingut històricament en el nostre país i que continua tenint. És allò que diem de com es pot valorar un absis d'una església romànica sense entendre el paper de la religió. O una Passió de Bach o Els germans Karamazov. Penso que sí que hi ha un pas que no s'hauria de fer a cap escola que és el de presentar la religió com un dogma, com una veritat absoluta i que l'escola no hauria d'oferir una classe de religió especial, a la qual assistissin només alguns alumnes.

I per cert: sense amagar els conflictes que la religió ha provocat en el nostre país i continua provocant a tants llocs del món.

Els homes que no estimaven les dones (la peli)

Els homes que no estimaven les dones (la peli)

Doncs resulta que m'ho passo molt bé. Evidentment que han retallat coses amb personatges i relacions que amb prou feines apareixen i amb sensacions i vides interiors que no es veuen. Però em sembla que és més una bona pel·lícula que una bona novel·la. Lisbeth Salander es fa realment encantadora, més dolça que al llibre encara que sense concessions . La pel·lícula és un bon complement per al llibre: sense haver-lo llegit no sé si l'hauria entès del tot però la pel·lícula m'ha ajudat a entendre segons quines coses. Havia decidit no llegir els altres i em penso al final m'hi apuntaré.

Pierre BAYARD: Como hablar de los libros que no se han leído

en el fons no és tan provocador com sembla, i simplement posa de manifest i reivindica la importància de la informació que tenim sobre els llibres sense haver-los llegit. Evidentment amb molts exemple trets de l'erudició de l'autor, que ha llegit molts llibres!

comentari a Público

Minivacances a la Terra Alta

Cum mi-am petrecut sfarsitul lumii (Com vaig celebrar la fi del món)

a mi aquesta "peli" m'agrada molt. Una noia de disset anys viu a les rodalies de Bucarest (suposo) els últims dies de la dictadura de Ceaucescu. Una visió poètica i realista a la vegada, o subjectiva i política al mateix temps. Unes imatges precioses i unes mirades fantàstiques. Absolutament recomanable!

Andrea Levy: Petita illa

Per Sant Jordi l'Avui me'l regala i jo estic a punt de dir-los que no cal, perquè és un totxo i que els llibres que llegeixo gràcies però els trio jo. Contra el que era d'esperar, el llegeixo i m'ho passo molt bé des del començament; m'agraden aquestes històries centrades en moments i llocs originals (o en tot cas un moment no original però amb un punt de vista original): aquí, el racisme que experimenten els immigrants jamaicans a la Gran Bretanya de la Segona Guerra Mundial. T'ho havies plantejat mai que Jamaica no és només Bob Marley i marihuana? Ho sabies que alguns soldats anglesos van empalmar la Segona Guerra Mundial amb la defensa de l'ocupació colonial de l'Índia? Personatges interessants que van narrant la història cadascun des de la seva perspectiva. Bé, bé; molt bé!

(i evidentment és la història del pare de l'autora; aquestes coses, ja ho vaig dir, difícilment s'inventen)

Ritournelle de la faim

M'agrada aquest le Clézio: anys 30s i 40s a França, anys previs a la segona Guerra mundial, i anys propis de la Guerra, Ethel, una noia a qui toca fer-se gran d'hora viu l'enfonsament de la seva família. Primer, la relació amb Xènia, l'amiga russa, després la vivència de la gana a Niça... Le Clézio torna a parlar d'ell mateix i de la seva família (els immigrants de l'illa Maurici, els pisos freds de Niça...); ¿no són majoria els autors que han escrit les seves grans obres parlant en el fons d'ells mateixos o de les seves famílies?
llegir en francès, ja ho he dit algun cop, és per mi una petita satisfacció afegida que compensa les algunes paraules que no entenc.

Una crítica que el deixa molt bé al bloc literari El fil d'Ariadna

Falconer

John Cheever i els seus relats són una assignatura pendent. De moment aquesta novel·la en què un pres explica amb cruesa la seva situació vital i penintenciària té els seus punts d'interès.

Text de contraportada:

Falconer és el nom d’un centre penitenciari federal, una presó de mala mort on es barregen delinqüents de tota condició. Ezekiel Farragut (reclús núm. 734-508-32 amb una condemna de deu anys a l’esquena) és el personatge que ens guia per aquest particular infern presidiari. Addicte a l’heroïna, i des que ingressa a Falconer també a la metadona, Farragut és un professor turmentat que compleix sentència per haver assassinat el seu germà. John Cheever ens introdueix tant a la institució penitenciària com al cor mateix d’Ezekiel Farragut, un cau de dimonis familiars tan asfixiant com la presó d’on malda per fugir. Tal com va escriure Saul Bellow en llegir Falconer, «Cheever és esplèndid. És brusc, és elegant, és pur. També és indispensable, si vols saber de debò què està passant a l’ànima humana als Estats Units».

Joan Triadú

per Sant Jordi la Marta em regala les memòries d'en Triadú, un personatge pel qual no tinc una especial simpatia però que ,és clar, ve d'un món que m'és pròxim i per tant que omple les seves pàgines de fets que m'interessen: no podria ser d'altra manera quan parla de la pedagogia dels anys 60, de literatura catalana i de crítica literària, de política i de la història recent del país, del CIC i fins i tot del Virtèlia, ...i del Collsacabra i Cantonigros és clar! Memòries calidoscòpiques que fugin del fil cronològic, de vegades em cauen una mica de les mans quan els personatges s'enfilen en una corrua una mica monòtona !
I he trobat aquest vídeo molt ben fet

SENSE COMENTARIS

Cataluña- Espanya

A mi, què voleu que us digui no em fa gaire ni fred ni calor: trobo que no aporta gaire als qui més o menys hem anat seguint les declaracions dels uns i dels altres sobre el finançament, les infraestructures, la llengua, la immersió lingüística o el dret a decidir... Potser a les espanyes fa més falta i té més sentit una pel·lícula com aquesta, si és que algú la hi va a a veure, que ho dubto perquè em temo que des d'allà els catalans no som en el fons gaire interessants i no hi ha gaires ganes d'entendre'ns. (Què opinarà d'això l'amic Simón?) Tinc la sensació que la pelota vasca aportava més elements per a la reflexió o potser només és perquè també era més útil a les espanyes i en aquest cas les espanyes érem nosaltres

la web oficial

Gran Torino

A mi m'agrada. Bo, el personatge que fa Clint Eastwood i interessant la relació que estableix amb la família xinesa veïna. Potser una mica massa ràpida l'evolució des de la seva posició xenòfoba i antipàtica cap a al final potser una mica massa melós. Però en el cinema és difícil mantenir "tempos" reposats els canvis lents són difícils de reflectir. En això la literatura juga amb avantatge

Bartra i Maragall

Des de la finestreta del Rodalies que em du i em torna cada dia a i de Mataró busco sovint metàfores per descriure el color i la textura del mar tan pròxim i tan variable. Bartra ho fa tan fàcil:
"el vent llaura la mar amb arada invisible
en el dia tranquil"
Maragall, el poeta és clar, també resol amb genialitat el color d'aquest meu mar després de les rierades
"I ha aparegut el mar, que la rojor
de les rieres en tacava la blavor
(...)
Pobra mar blava!)"

El lector

A mi, el lector no m'agrada gaire i fins se'm fa una mica llarga. Em sembla pretensiosa i trobo que intenta tocar massa temes que només pot apuntar: relació noi-dona adulta, el sentiment de culpa, el nazisme, el pas del temps, l'expiació, la lectura i l'erotisme, la llei i la moral... Moltes situacions em semblen poc explicades o insòlites, una barreja poc reeixida , vaja. Li reconec una bona posada en escena, (fantàstics els mobles i els cassettes) i una excel·lent actuació de la Winslet